Recuperar el carrer
x Ricardo Soca - [05.01.05 - 11:54]
Entrevista a Joo Pedro Stédile, dirigent del MST de Brasil: Estem desil·lusionats amb l'esquerra, que viu una crisi ideològica i organitzativa, que va abandonar els ideals, els valors humanistes i socialistes. I està ficada en la lluita interna, en una dispersió total. Un pragmatisme electoral que no duu a cap costat
El Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra (MST), el més important de Brasil i un dels més sòlids del món, no vol trencar amb el govern de Lula, però tampoc pot romandre passiu davant l'estancament de la reforma agrària i la continuïtat de les polítiques neoliberals.
Amb el seu peculiar estil directe i incisiu, el més conegut dels dirigents sense terra, Joo Pedro Stédile, va repassar les principals variables d'una conjuntura política que col·loca al moviment davant dilemes nous, que no admeten ni simplificacions ni solucions senzilles.
-Quin és el balanç que fa el MST a dos anys del govern de Lula?
-Lula va ser electe pel poble per a canviar el neoliberalisme. Va ser un vot contra el neoliberalisme. En tant, vivíem un període de refluxe del moviment de masses, i el PT per a guanyar les eleccions va fer aliances amb sectors de la classe dominant, que són neoliberals. El resultat és un govern de compromís. Un govern que té ministres de dreta, neoliberals, ministres de centre i ministres d'esquerra. I com sempre succeeix amb aquestes aliances, la dreta es va quedar amb la política econòmica i l'agricultura. I l'esquerra, sense diners, es va quedar amb els ministeris socials.
El govern de Lula d'aquests dos anys és ostatge d'aquesta aliança, per això es va transformar en un govern contradictori. Avança en algunes àrees, però la política econòmica continua sent neoliberal. El propi ministre d'Hisenda (Antonio Palocci) admet públicament que la seva política és la continuïtat de la del govern de Fernando Henrique Cardoso, mentre el ministre d'Educació (Tars Genro) admet que el govern és de centre. Amb tot el que això significa.
-La premsa brasilera ha publicat recentment diverses anàlisis segons els quals el PT seria continuació del govern de Cardoso. Què opina?
-Com vaig explicar, es tracta d'un govern de centre, i per tant contradictori. El govern de Cardoso era un govern de dreta, al servei i a la mercè dels interessos del capital financer internacional i de les trasnacionals. El govern de Cardoso va acabar amb qualsevol possibilitat de projecte nacional. Per tant, el govern de Lula és un avanç respecte al de Cardoso.
Però no és un govern popular, d'esquerra. Està atrapat per la correlació de forces adverses. Els sectors conservadors són hegemónics en l'economia, en els mitjans de comunicació, en les universitats, i això imposa una força adversa per a aquells que dintre del govern volen avançar.
Per això el nostre moviment i els altres moviments socials hem dit que és necessari que el govern de Lula avanci, que canviï la política econòmica neoliberal. Però no podem quedar-nos esperant de braços creuats. Els canvis només succeiran si els moviments socials encaren lluites socials, si es registra un reascens del moviment de masses a Brasil, que aconsegueixi alterar aquesta correlació de forces.
El que esperàvem del govern de Lula és que almenys donés senyals que creu en la mobilització del poble. El que infeliçment fins a ara no va succeir.
-Que va canviar per al MST en els dos últims anys?
-El MST és un moviment social i es comporta com a tal. La nostra relació amb el govern no és de suport o d'oposició. Aquest paper ho juguen els partits. Nosaltres com moviment social vam actuar sempre tractant d'organitzar als pobres, perquè tinguin consciència social i lluitin per millorar les seves condicions de vida. I ens relacionem amb els governs amb autonomia.
Crèiem que la victòria electoral alteraria la correlació de forces i ascendiria ràpidament el moviment de masses. Això no va succeir. La nostra base social va creure en canvis i per això va augmentar les seves mobilitzacions. AL final del govern de Cardoso teníem 30 mil famílies acampades a la vora de les carreteres i ara tenim gairebé 200 mil famílies acampades. No només del MST, que té unes 120 mil, sinó de tots els altres moviments socials del país.
En tant, en la qüestió de la reforma agrària, imaginàvem que enfrontaríem al latifundi tenint al nou govern com aliat. El govern és un aliat, però el latifundi no està asoles. La lluita que avui es dóna en el camp és entre dos models agrícoles. D'un costat el cridat model del agronegoci, que representa l'aliança entre el neoliberalisme, les seues trasnacionals, amb els hisendats moderns que prioritzen la tecnologia i les exportacions. Ara aquest sector té l'hegemonia en el govern a través del Ministeri d'Agricultura, i té la il·lusió que amb el lliure comerç va a vendre més productes agrícoles a Estats Units i Europa, llavors va fer un viratje del latifundi cap al agronegoci, expandint la frontera agrícola. Per això van començar a atacar-nos.
Perquè la reforma agrària, que seria la distribució d'aquestes terres ocupades pel latifundi improductiu, impediria l'avanç del agronegoci. Llavors avui la reforma agrària no només està enfrontant al latifundi improductiu, endarrerit, de la cridada oligarquia rural, ara enfrontem al agronegoci aliat a les trasnacionals.
D'altra banda, hi ha un enfrontament de models econòmics. La continuïtat de la política econòmica neoliberal significa que es prioritzen les altes taxes d'interès, el superàvit primari i les exportacions. Tot això concentra la renda i recolonitza al país que passa a ser tot just agroexportador. I expulsa més gent del camp amb la moderna tecnologia de les hisendes dedicades a monocultius d'exportació.
La reforma agrària deuria ser una política d'Estat, justament per a distribuir renda, generar ocupacions, produir aliments i estimular el mercat intern. Llavors no hi ha compatibilitat entre la política econòmica neoliberal i la reforma agrària.
En aquesta conjuntura estem ficats ara. Per això el MST i Via Camperola estem lluitant també pel canvi en la política econòmica del govern de Lula.
-En vint anys de lluita, quins van ser les majors victòries del MST?
-El simple fet de continuar existint, sobrevivint, ja és una victòria. En la història de Brasil, mai abans un moviment camperol havia sobreviscut vint anys, sempre les elits ho havien derrotat políticament o destruït amb la repressió. És una victòria el fet d'organitzar-nos i donar consciència política als camperols pobres. És una victòria haver aconseguit expropiar més de 20 milions d'hectàrees on viuen aproximadament 580 mil famílies.
És una victòria que estiguem construint un concepte més ampli de reforma agrària, que cridem reforma agrària de nou tipus, que defensa la idea que necessitem distribuir la terra, el capital, l'educació, preservar l'ambient i defensar la nostra cultura nacional i camperola.
El que més intriga a les elits, a les classes dominants, és l'existència de moviments socials que caminen amb les seves pròpies cames i pensen amb els seus propis caps. Elles admeten moviments, però que siguin corporatius, que lluitin només per necessitats bàsiques, i preferentment que siguin depenents dels partits, de polítics o de l'Estat.
El MST és intolerable per a ells, per això ens combaten tant amb els seus mitjans de comunicació. Viuen dient, en aquests vint anys, que desapareixem, que no hi ha més latifundi ni més sense terra. Però aquí estem, vius, forts i lluitant.
-Quin va ser el terme mitjà anual d'assentaments en els vuit anys de Cardoso i en els dos de Lula?
-Durant el govern de Cardoso vam fer moltes lluites, i vam encarar d'enfront del neoliberalisme. Al llarg dels vuit anys assolim assentar a prop de 350 mil famílies. Però va ser molt poc, perquè l'acció perversa del capitalisme neoliberal, en el mateix període, va expulsar del camp a 960 mil famílies de petits agricultors amb menys de cent hectàrees.
Els hisendats amb superfícies superiors a les mil hectàrees van aconseguir augmentar el seu patrimoni en tot el país en més de 70 milions d'hectàrees, comprant terres veïnes o apoderant-se de terres públiques. Llavors el balanç del període de Cardoso és molt negatiu.
Ara, en el govern Lula, les metes d'assentaments continuen a pas de tortuga i ho hem criticat bastant. El govern està en deute amb nosaltres, perquè el 21 de novembre de 2003 signem un acord en el qual acceptem el Pla Nacional de Reforma Agrària que preveia assentar a 430 mil famílies en els tres anys següents. Fins a ara el govern va assentar al voltant de 50 mil famílies, el 60 per cent en la regió amazónica. I va assentar tot just 10 mil famílies acampades. Una vergonya.
Però sabem, com vaig explicar abans, que no es tracta de bona voluntat política del govern o del ministre de reforma agrària. La lluita ara és de classes, i l'enfrontament entre dos models agrícoles que està en joc, per això la reforma agrària està tan complicada.
-Hi ha alguna desil·lusió en el moviment?
-La nostra desil·lusió és amb les classes dominants, contra els rics, que van abandonar qualsevol projecte nacional, es van transformar en neocolonitzats del capital financer internacional.
La nostra desil·lusió és amb el règim polític, falsament democràtic, que confon al poble, que creu que democràcia és només votar. Necessitem una democràcia popular i social, en la qual cada ciutadà tingui les mateixes oportunitats de treball, d'educació, d'habitatge, de terra. Perquè pugui votar conscientment.
Estem desil·lusionats amb l'esquerra, que viu una crisi ideològica i organitzativa, que va abandonar els ideals, els valors humanistes i socialistes. I està ficada en la lluita interna, en una dispersió total. Un pragmatisme electoral que no duu a cap costat.
Esperem que més endavant es produeixi un reascens del moviment de masses a Brasil, per a superar aquesta conjuntura tan adversa.
Font: Brecha |
