Imprès des de Indymedia Barcelona : https://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
Crispación nacionalista periférica
per Anticastrista 24 des 2004
Agapito Maestre
La semana pasada estuve en Barcelona. La ciudad estaba triste. El taxista que me llevó al hotel oía la COPE. Sus comentarios sobre el tripartito fueron escuetos: Maragall, Carod y los socios comunistas nos llevan al caos. Me tomé un café en el bar del hotel y el barman fue contundente: ZP sigue sin creerse que ha ganado las elecciones. Después, visité a un viejo amigo, que conocí hace años en Francfort, un magnífico pintor, que regenta una galería de arte. Charlamos un rato e inmediatamente no se cortó un pelo al decirme: los políticos están de los nervios y no quieren enterarse de que la gente pasa de ellos. Más tarde, fui a una librería para comprar un libro de Eugenio Nadal. Imposible hallarlo. Más aún, me dice el librero, "quizá en Madrid lo consiga, pero aquí nadie parece interesado por este fino prosista de la tierra".

Acabé la tarde en Salambó, agradable cafetería de nombre literario, por si me encontraba con el amigo Pedro Zarraluki, tan buen cuentista como preciso novelista, y pegábamos un poco la hebra. No fue posible. Pedro, me dijo uno de los camareros, estaba de viaje presentando un nuevo libro. Sentí no verlo, porque quería saber su opinión sobre lo que me había traído a Barcelona: hablar en un programa de televisión sobre la crispación. Hubiera sido interesante saber la opinión de un novelista sobre quién crea más desazón en Cataluña, Maragall o el pobre y bueno de Piqué. Otra vez será. A falta de Pedro le pregunté al camarero del Salambó por las actuaciones de Carod. No dijo nada. Simplemente, mostró una sonrisa con sorna. No era ironía lo que había en la cara del camarero sino sólo una señal de desprecio.

Después de cuatro horas deambulando por Barcelona, la cosa era obvia. Todo parecía tranquilo en la ciudad, pero cuando preguntas por el señor de la Esquerra la gente no se crispa sino que se ríen de él, como si de algo menor se tratara... Yo, personalmente, no creo que sea menor, sino muy inferior y peligrosísimo. Tan peligroso como Maragall para el desarrollo democrático de España en general, y la comunidad catalana en particular. En cualquier caso, la gente de la calle en Barcelona no parece preocupada por reformar la Constitución, cambiar el Estatuto o insultar al resto de los españoles. Todo era como muy normal... Pero, ya digo, triste. Muy triste.

Finalmente, fui al programa de TV3, al programa �gora, que dirige con acierto Ramón Rovira, y defendí que la crispación no es ahora más grave que hace un año. Otro día les recuerdo las posiciones de mis compañeros de debate y mis objeciones, pero, de momento, no puedo dejar de contarles que me rebelé, protesté e, incluso, monté en cólera, cuando alguien dijo que la Constitución española era un bodrio. En el próximo les digo porqué. Por hoy, queridos amigos, sólo me queda desearles una Feliz Navidad.

Libertaddigital

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Crispación nacionalista periférica
per un observador 24 des 2004
Jo creia que portava “pinganillo�, collins, doncs no se’n assabentar de res. Vaig veure el debat i del que diu al que vaig veure hi ha un abisme. No crec que calgui argumentar massa, cau pel seu propi pes, si algú va veure el debat aquest senyor (per dir-li d’alguna manera, encara que no ho mereix) semblava que portava un coet al cul, ell si que estava crispat, maleducat, no deixava parlar a ningú, no respectava cap torn de paraula, exaltat com ningú... histriònic... típic contertulià de programes/brossa televisius espanyols.
Realment patètic.
Re: Crispación nacionalista periférica
per ursula 24 des 2004
und das gift fliesst in dein blut
heute kennst du unsre wut
morgen bist du tod
du idiot
--nazi arsch huete ist dein letzer tag--
Re: Crispación nacionalista periférica
per una 25 des 2004
Tenemos que rendirnos ante la evidencia. Agapito tiene razón, ha hecho un retrato perfecto de la sociología barcelonesa, yo creo que habría que convocar elecciones anticipadas y que ganaría el PP por mayoría absoluta. Cada dia me dais mas pena fachas.

Agapito, tocate el pito.
Re: Crispación nacionalista periférica
per Crispin 25 des 2004
Hay algo más patético que un burro sin cola. Un progre cursi buscando hacer sorna.

como dice la compi; Agapito tocate el pito (o métete un bombón por el culito; quizás te guste más que criticar al señor Carod) jaja
Re: Crispación nacionalista periférica
per Quim 26 des 2004
Agapito, Agapito ...
Dios los cría y ellos se juntan.
Te aseguro que si hubieras pasado por el mercado de la Boqueria, habrías encontrado un montón de gente con cestos y comprando.
¿Dirías pues que todo Barcelona está gastando dinero?
re: Jean-Paul Sartre i la guerra d’Algèria
per compromés 26 des 2004
Un compromís determinat contra el colonialisme

Tot i que el consens mediàtic i la repressió policíaca van dominar clarament França durant les guerres colonials, sobretot la insurrecció anomenada de Tots Sants que va marcar el desencadenament de la guerra d’Algèria, intel·lectuals coneguts van saber comprometre’s per situar-se amb resolució al costat dels moviments d’independència. Jean-Paul Sartre va ser un d’ells, als quals publicacions com L’Express o Les Temps Modernes van obrir les seves columnes tot i el risc de ser prohibides. Denunciant tortures negades pels governs i els mitjans oficials, l’escriptor va desmuntar els mecanismes del sistema opressiu colonial. Va adoptar aleshores una postura emblemàtica d’un tipus de compromís de l’intel·lectual que encara és vàlid avui.

Per Anne Mathieu*
Article traduït per Carme Geronés / Carles Urritz

El compromís de Les Temps Modernes amb la guerra d’Algèria va precedir el del seu fundador i director, Jean-Paul Sartre. El maig del 1955, la revista va publicar un número sobre el conflicte i, en el número de novembre, un article titulat “L’Algérie n’est pas la France�. Ja s’havia marcat la tònica. Les Temps Modernes patirien segrestos al llarg de tota la guerra: quatre vegades a Algèria, una vegada a França.

El març del 1956 va sortir el primer article de Sartre sobre el tema. Amb el títol de “Le colonialisme est un système� recuperava una intervenció en un míting per la pau a Algèria, organitzat a la sala Wagram de París el 27 de gener del 1956 sota l’ègida del Comitè d’acció dels intel·lectuals contra la continuació de la guerra a Algèria. L’article desmuntava els mecanismes polítics i econòmics del colonialisme i feia una crida al combat contra aquest sistema.

La presa de consciència anticolonislista de Sartre, tanmateix, no es remunta ni a aquesta data ni a la revolta algeriana de Tots Sants del 1954. Feia anys que aquest intel·lectual donava suport, a Tunísia, a la causa del Néo-Destour (1), i al Marroc, a la de l’Istiqlal (‘Independència’), al congrés del qual va participar el 1948. El 1952, va concedir una entrevista al diari de Ferhat Abbas, La République algérienne, i, la tardor del 1955, abonava el Comitè d’acció dels intel·lectuals contra la continuació de la guerra d’Algèria. Francis Jeanson, col·laborador de Les Temps Modernes, que havia publicat amb la seva esposa Colette L’Algérie hors de la loi el desembre del 1955, també va contribuir a l’evolució del filòsof.

El moment decisiu per al compromís sartrià com a individu es va produir el 1956. Al gener, Guy Mollet, dirigent de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), es va convertir en president del Consell. Dos mesos després, va obtenir uns poders especials, que havia d’utilitzar per intensificar la guerra. El vot favorable dels comunistes en aquella ocasió va marcar l’inici de la ruptura de Sartre amb ells, ruptura que s’havia de fer efectiva al novembre, quan el PCF va aprovar la invasió d’Hongria amb tancs soviètics. Tal com ho resumiria Mohammed Harbi el 1990: “A partir d’allí, ell va experimentar una evolució ètica que el va portar, per mitjà de successius tocs, a descobrir un nou subjecte de la Història, més radical que el proletariat: els colonitzats. La causa algeriana se n’havia de beneficiar (2).�

Els textos de Sartre (3), publicats entre el març del 1956 i l’abril del 1962, revelen un vigor polèmic i una valentia poc corrents en la nostra època: la vida del filòsof estava amenaçada, en dues ocasions l’Organització de l’Exèrcit Secret (l’OAS) va fer explotar amb plàstic el seu pis del carrer Bonaparte. I no es tractava pas de les pseudoprovocacions d’avui, destinades a promoure la venda d’una obra o a desencadenar invitacions per parlar-ne en els mitjans de comunicació.

El 1957, l’escriptor i assagista tunisià Albert Memmi va publicar Portrait du colonisé, obra precedida del Portrait du colonisateur, els primers extractes de la qual es van publicar a Les Temps Modernes i a Esprit. Sartre en va parlar en el número de juliol–agost de Les Temps Modernes, en un article que més tard havia de fer de pròleg del llibre (4).

El text retorna bàsicament a la qüestió de la violència, desenvolupada ja al març de l’any anterior a “Le colonialisme est un système�. Sartre hi va subratllar sobretot: “La conquesta es va aconseguir mitjançant la violència; la sobreexplotació i l’opressió exigeixen el manteniment de la violència, per tant, la presència de l’exèrcit. [...] El colonialisme nega els drets humans a uns homes que ha sotmès per mitjà de la violència, que manté per la força en la misèria i la ignorància, és a dir, com diria Marx, en estat de “subhumanitat�. El racisme s’inscriu en els mateixos fets, en les institucions, en la naturalesa dels intercanvis i de la producció (5)�.

Tal com havia d’apuntar Mohammed Harbi, a la parella opressor/oprimit que es repeteix en el conjunt dels articles de Sartre, aquí s’hi correlaciona, de manera implícita, la parella del colonitzador i el colonitzat. L’operació colonial es manifesta alhora com a econòmica i ideològica, i la temàtica de la subhumanitat continuarà constituint el centre dels articles que Sartre dedicaria a la guerra d’Algèria. Aquesta violència va adoptar consegüentment una sèrie de cares opressives. El filòsof hi havia de retornar després dels acords d’Evian, l’abril del 1962: en un article titulat “Les somnambules� es reflecteix la seva amargura però també una ràbia encara viva: “Val a dir que no hi ha motiu d’alegria: fa set anys que França s’ha convertit en un gos enfollit que tragina una cassola a la cua i cada cop s’espanta més amb el seu propi estrèpit. Tothom sap que hem arruïnat, hem fet passar gana, hem massacrat un poble de pobres perquè s’agenolli. I es manté dempeus. Però a quin preu! (6)�.

La idea de la subhumanitat procedeix del fet que, per a Sartre, els colonitzats han estat “mantinguts per un sistema opressiu al nivell de les bèsties (7)�, el qual s’ha traduït tant en la negació del dret com en la de la cultura, contràries al respecte dels drets humans invocats constantment per França. Hi ha un text cèlebre de Sartre en què insisteix particularment en aquests temes de la violència i de la subhumanitat: es tracta del pròleg que publicà, el setembre del 1961, a Damnés de la terre de Frantz Fanon. Aquest, psiquiatra martiniquès que va abraçar ben aviat la lluita independentista algeriana, membre del Govern provisional de la República Algeriana (GPRA), animador d’El Moudjahid clandestí, es va donar a conèixer amb els assaigs Peau noire, masques blancs (1952) i L’an V de la Révolution algérienne (1959). La trobada intel·lectual, però també fraternal entre aquests dos homes que s’havien de convertir en amics, va marcar l’itinerari sartrià.

Les Damnés de la terre, assaig breviari de la lluita anticolonialista i tercermundista, descriu minuciosament els mecanismes de la violència que aplica el colonialisme per dominar el poble oprimit. En el pròleg, Sartre defensa sense reserves les tesis de Fanon i se les apropia en el seu estil personal, tan particular. Hi escriu, per exemple: “[...] s’ha donat l’ordre de reprimir els habitants del territori annexionat fins al nivell del primat superior per justificar que el colon els tracti com a bèsties de càrrega. L’objectiu de la violència colonial no és solament el de tenir a ratlla aquests homes dominats, sinó que pretén deshumanitzar-los. No s’escatimaran esforços a l’hora de liquidar les seves tradicions, substituir les seves llengües per les nostres, destruir la seva cultura sense donar-los la nostra; se’ls aclapararà de cansament (8)�. Aquest terme bèstia també l’havia d’utilitzar en el tema de la tortura: en la qüestió dels botxins, Sartre deia: “el més urgent, si encara hi ha temps, és humiliar [les seves víctimes], arranar l’orgull del seu cor, rebaixar-los al nivell de les bèsties (9)�.

El primer article de Sartre dedicat exclusivament a la denúncia de la tortura, “Vous êtes formidables�, es va publicar el maig del 1957 a Les Temps Modernes. Al principi es titulava “Une entreprise de démoralisation� i li havia encarregat Le Monde, publicació que l’hi rebutjà, perquè va considerar que era massa violent. Dos mesos abans, s’havia publicat un recull de relats de joves reclutes, bàsicament capellans i consiliaris.

El pròleg col·lectiu de “Declaren els mobilitzats� estava firmat per Jean-Marie Domenach, Paul Ricoeur i René Rémond. Sartre va comentar l’obra, indignat contra la complicitat dels francesos i dels mitjans de comunicació, capaços solament d’oferir auxili en nom de l’humanitarisme, com en una emissió popular de Jean Nohain (“Vous êtes formidables�). Sartre hi denunciava amb vigor la tortura, però també altres formes de violència que es vivien a Algèria i que, deia: “Tenen en comú el fet de revelar aquesta gangrena [...] l’exercici cínic i sistemàtic de la violència absoluta. Pillatges, violacions, represàlies contra la població civil, execucions sumàries, recurs a la tortura per arrancar confessions o afirmacions (10)�.

L’escriptor havia d’utilitzar la metàfora de la gangrena —que s’inscriu en el camp semàntic de la malaltia, corrent en els textos sartrians— un any més tard, a la crítica del llibre d’Henri Alleg, La Question. Aquesta obra, publicada el febrer del 1958 a Éditions de Minuit, va donar lloc, al març, a un número especial de Les Temps modernes. Alleg, militant del Partit Comunista algerià (PCA), director d’Alger républicain des del 1950 fins a la seva prohibició, el setembre del 1955, va ser detingut pels paracaigudistes el juny del 1957 i torturat al centre de selecció d’El-Biar. Van segrestar La Question, primer document d’aquest tipus que s’havia guanyat un públic real, el 28 de març del 1958. Aleshores, André Malraux, Roger Martin du Gard, François Mauriac i Sartre van adreçar una petició solemne al president de la República (Albert Camus es va negar a participar-hi). El 30 de maig, Sartre va participar, juntament amb l’esposa d’Henri Alleg, Laurent Schwartz i François Mauriac, en una roda de premsa sobre “les violacions dels drets humans a Algèria�.

El 6 de març anterior, en el moment de la publicació de La Question, Sartre escrivia a L’Express un article titulat “Une victoire�, que va provocar el segrest de la revista, dirigida aleshores per Jean-Jacques Servan-Schreiber. Hi deia en concret: “Ja se sap el que es diu de vegades per justificar els botxins: que cal decidir turmentar un home si les seves confessions permeten estalviar centenars de morts. Una bona hipocresia. Alleg, igual que Audin, no era un terrorista; la prova és que va ser inculpat “d’atemptat contra la seguretat de l’Estat i de reconstrucció d’organització dissolta�. Era per salvar vides que li van cremar els pits, el pèl del sexe? No: li volien arrencar l’adreça del company que l’havia acollit a casa seva. Si hagués parlat, haurien posat un comunista més entre reixes: vet aquí. D’altra banda, les detencions es fan a l’atzar: es pot interrogar qualsevol musulmà a discreció: la major part dels torturats no diu res perquè no té res a dir (11)�. I l’intel·lectual reprenia la seva metàfora de la malaltia contagiosa: “A més, la gangrena s’escampa, ja ha travessat la mar: corre la brama que fan interrogatoris en determinades presons de la Metròpoli (12)�.

Contra el cinisme dels dirigents

Un cop Algèria es va convertir en una qüestió de política interior francesa, Sartre va ampliar l’analogia més enllà del colonialisme, i va escriure, el setembre del 1958, arran del referèndum sobre l’adopció, el mes següent, de la Constitució de la v República: el cos electoral és un tot indivisible; quan hi entra la gangrena, s’escampa a l’acte a tots els electors (13)�. El 1955 havia utilitzat la mateixa imatge l’escriptor antillà Aimé Césaire en el seu Discous sur le colonialisme: “D’entrada caldrà estudiar com treballa la colonització per descivilitzar el colonitzador [...] una regressió universal que es produeix, una gangrena que s’estableix, un focus d’infecció que s’escampa (14)�.

Aquesta imatge havia d’adoptar altres formes, com en aquest passatge del pròleg de Damnés de la terre on Sartre increpa els francesos: “No està bé, compatriotes, que vosaltres que esteu al corrent dels crims comesos en nom vostre no en digueu res a ningú, ni tan sols a la vostra ànima, per por d’haver-vos de jutjar. Al principi no n’estàveu al corrent, això m’ho vull creure, després us en vàreu malfiar, i avui ho sabeu, però continueu callant. Vuit anys de silenci és una cosa que rebaixa. [...] Avui n’hi ha prou que dos francesos es retrobin perquè hi hagi un cadàver entre ells. I quan dic un... Abans, França era un nom de país; anem en compte que el 1961 no s’hagi convertit en el nom d’una neurosi (15)�.

D’ençà del seu primer article del 1956, Sartre insisteix en el silenci dels francesos davant de l’horror, amb l’esperança de fer-los comprendre que el colonialisme compromet la seva responsabilitat col·lectiva. Recalca la dominació colonial, s’oposa als ideals que invoca França —“Quina xerrameca: llibertat, igualtat, fraternitat, amor, honor, pàtria... demana! I això no ens impedia alhora els epítets racistes de podrit negre, podrit jueu, podrit moro (16)�—, però, pitjor, l’assimila al feixisme: “És la nostra vergonya, es burla de les nostres lleis o les ridiculitza; ens infecta amb el seu racisme [...] obliga els nostres joves a morir contra la seva voluntat pels principis nazis que combatíem fa deu anys; mira de defensar-se suscitant un feixisme fins i tot a casa nostra, a França. Tenim el deure d’ajudar-lo a morir. No solament a Algèria, sinó arreu on existeixi. [...] L’únic que podríem i hauríem d’intentar —avui és l’essencial— és lluitar al seu costat per deslliurar tant els algerians com els francesos de la tirania colonial (17)�.

Del silenci a la complicitat només hi ha un pas, és el que Sartre posa de manifest a “Vous êtes formidables�. La ràbia el porta a recordar una història relativament pròxima, la de la Segona Guerra Mundial: “Fals candor, fugida, mala fe, solitud, mutisme, complicitat rebutjada i, en conjunt, acceptada, això és el que nosaltres vam anomenar, el 1945, la responsabilitat col·lectiva. En aquell moment, no calia que la població alemanya fes veure que havia passat per alt els camps. “Au va! —dèiem—. Que ho sabien tot!� Teníem raó, ho sabien tot i fins avui no ho hem pogut entendre: perquè nosaltres també ho sabem tot. [...] Encara gosarem condemnar-los? Encara gosarem excusar-nos?(18)�

Aquesta analogia no és únicament de Sartre. S’inscriu en el raonament de premsa favorable a la causa de la independència algeriana, des de L’Express a France-Observateur —on Claude Bourdet va publicar el gener del 1955 “Votre Gestapo d’Algérie�—, passant per Esprit. I Sartre etzibava: “Cal que siguem còmplices personals dels crims que es cometen en nom nostre, ja que tenim mitjans d’aturar-los (19)�.

Paraules encara difícils d’entendre

L’engany dels governs s’aprofita de la complicitat dels mitjans de comunicació que malden perquè els francesos no sàpiguen què passa a Algèria: “Amagar, enganyar, mentir: és el deure dels informadors de la Metròpoli; l’únic crim seria que ens inquietéssim (20)�. El conjunt té també l’aparença del senyal de la decadència d’una civilització: “Enfebrada i postrada, obsessionada pels vells somnis de glòria i el pressentiment de la seva vergonya, França es debat enmig d’un malson confús del qual no pot fugir ni pot desxifrar. O ho veiem clar o rebentarem (21)�. El filòsof utilitza aquest últim verb, que abandona tota lítote per reaccionar davant del cinisme criminal d’uns dirigents als quals fa dir: “Mollet, en nom de la Companyia, ha fet caure la tempesta damunt d’aquests camperols innocents: que morin de misèria mentre els accionistes de Suez aconsegueixen els seus dividends (22)�.

Ara bé, la contaminació no s’havia d’aturar als confins d’Occident. La malaltia atacaria els colonitzats: “La indigeneïtat és una neurosi introduïda i mantinguda pel colon en el territori dels colonitzats amb el seu consentiment (23)�, escrivia Sartre al pròleg de Damnés de la terre. La follia, d’altra banda intrínseca en els comportaments de l’esquerra francesa i en els agents del colonialisme, havia d’atacar els colonitzats. Aquest cop, però, se n’apoderarien i se l’apropiarien: “Llegiu Fanon: sabreu que, en el moment de la seva impotència, la follia assassina és l’inconscient col·lectiu dels colonitzats (24)�.

Garantint-ne la reacció, i seguint l’exemple de Fanon, Sartre efectua un capgirament axiològic: carrega amb un valor positiu la follia, que l’oprimit retorna a l’opressor per lliurar-se del seu esclavatge, a fi d’apartar-se de la dominació colonial. Aleshores pot concloure: “Ens curarem? Sí. La violència, igual que la llança d’Aquil·les, pot cicatritzar les ferides que ha fet. [...] Són les acaballes de la dialèctica: vosaltres condemneu aquesta guerra, però encara no goseu declarar-vos solidaris dels combatents algerians; no patiu, compteu amb els colons i els mercenaris: ells us faran decidir. Potser, llavors, contra la paret, desfermareu a la fi aquesta nova violència que us susciten uns crims antics, recuits. Però això, com se sol dir, és una altra història. La de l’home. S’acosta l’època, n’estic segur, en què ens ajuntarem amb els qui la fan (25)�.

El combat de Sartre durant la guerra d’Algèria no es va limitar a una batalla per escrit. L’intel·lectual es va comprometre, i en tots els fronts on el van portar els esdeveniments. Va participar en molts mítings per la pau a Algèria (el juny del 1960 i, el desembre del 1961, a Roma, per exemple); va anar a la manifestació silenciosa de l’1 de novembre del 1961, després de les massacres del 17 d’octubre, a la del 13 de febrer del 1962, com a protesta contra la repressió assassina al metro de Charonne; va fer de testimoni en una sèrie de processos a persones que transportaven fons per a l’FLN, entre els quals cal citar l’emblemàtic cas del setembre del 1960, conegut amb el nom de procés Jeanson. “Utilitzeu-me sempre que vulgueu�, havia insistit Sartre, quan acabava de signar el “Manifest dels 121�(26), abans d’agafar un avió per traslladar-se a l’Amèrica Llatina, on també va saber difondre la causa de la independència algeriana.

“Afuselleu Sartre!�, cridaven els moviments d’excombatents en una manifestació l’octubre del 1960. El juliol del 1960 i el gener del 1962 li van fer volar el pis amb plàstic. “On són ara els salvatges? On és la barbàrie? No hi falta res, ni tan sols el tam-tam: els clàxons sonen al ritme d’“Algèria francesa� mentre els europeus cremen de viu en viu els musulmans (27)�, exclamava Sartre al pròleg de Damnés de la terre.

“És molt més fàcil no fer cas dels objectes perillosos, simplement treballar per donar un últim retoc a la preciosa eina universal de la Raó! Reposar en el silenci, en el feliç endormiscament conformista en el decurs del qual l’Esperit ho adobarà tot�, exclamava Paul Nizan, company de Sartre a l’École normale, a Les Chiens de garde, el 1932 (28).

“No recuperable�, la veu de Sartre encara fa neguitejar. Ens permet de contemplar amb menys vergonya aquest període de la nostra història. Un intel·lectual fidel a la seva concepció del compromís del pensador, va posar la seva ploma i notorietat al servei d’una causa que considerava justa. Per a ell, com per a Jeanson, d’altra banda, valia tant la pena tirar endavant aquella batalla pel fet que permetia que els algerians no veiessin solament França com un estat amb uns paracaigudistes que torturaven a les presons.

Per a Sartre, la reconciliació francoalgeriana exigia que els francesos s’enfrontessin a la realitat de la seva història algeriana: “Sabeu bé que som explotadors. Sabeu bé que vam agafar l’or i els metalls i després el petroli dels continents nous, i que ens els vam emportar a les antigues metròpolis. [...] Europa, farcida de riqueses, va acordar de iure la humanitat a tots els seus habitants: un home, al nostre país, vol dir un còmplice, perquè tots ens hem aprofitat de l’explotació colonial (29)�. No és veritat que sigui més fàcil escoltar aquestes paraules avui que el 1962.



Destour: “Constitution�; partit per a la independència tunisiana, escindit en dues branques, una d’islamitzant, el Vieux Destour, i una altra de més moderna, el Néo-Destour.

Harbi, Mohammed. “Une conscience libre�. A: Les Temps Modernes, París, octubre–desembre del 1990, pàg. 1034.

Tots publicats a Situations V. París: Gallimard, 1964. Vegeu: Contat, Michel; Rybalka, Michel. Les Écrits de Sartre. París: Gallimad, 1970.

El 2004, Albert Memmi publicarà Portrait du décolonisé arabo-musulman et de quelques autres. París: Gallimard, 2004.

Les Temps Modernes, juliol–agost de 1957 i Situations V, op. cit., pàg. 51–52.

“Les somnambules�. A: Les Temps Modernes, abril del 1962. A: Situations V. Op. cit., pàg. 161.

“Portrait du colonisé�. Op. cit., pàg. 56.

A: Fanon, Frantz. Les Damnés de la terre. París: Maspero, col. “Cahiers libres�, 1961, pàg. 9–26.

“Une victoire�. A: L’Express, 6 de març de 1958. A: Situations V, pàg. 86.

“Vous êtes formidables�. Op. cit., pàg. 57.

L’Express, 6 de març de 1958. A: Situations V, pàg. 81.

Ibid., pàg. 80.

“La Constitution du mépris�. A: L’Express, 11 de setembre de 1958. A: Situations V, pàg. 105.

Césaire, Aimé. Discours sur le colonialisme. Présence africaine, 1955, pàg. 11. El 1959, aquesta metàfora malaltissa havia de donar el seu títol a un recull de testimonis d’estudiants algerians torturats a París el desembre del 1958. L’obra (La Gangrène), París: Éditions de Minuit, també va ser segrestada.

“Les damnés de la terre�. Op. cit., pàg. 192.

Ibid., pàg. 187.

“Le colonialisme est un système�. Op. cit., pàg. 47–48. És Sartre qui subratlla.

“Vous êtes formidables�. Op. cit., pàg. 66.

Ibid., pàg. 59.

“Vous êtes formidables�. Op. cit., pàg. 59.

Ibid., pàg. 58.

“Le fantôme de Staline�. A: Le Temps Modernes, novembre–desembre del 1956–gener del 1957. A: Situations VII, pàg. 153. Aquí, Sartre evoca l’expedició francobritànica del novembre del 1956 contra Egipte, poc després que Nasser decidís nacionalitzar la companyia del canal de Suez.

“Les damnés de la terre�. Op. cit., pàg. 181. És Sartre qui subratlla.

Ibid., pàg. 179.

Ibid., pàg. 192–193.

“Déclaration sur le droit à l’insoumission dans la guerre d’Algérie�. En exposar així les seves posicions, els signats provoquen directament l’Estat francès. Vegeu: Schwartz, Laurent. “Au nom de la morale et de la vérité�. A: Le Monde diplomatique, setembre de 2000.

Ibid., pàg. 190.

Nizan, Paul. Les Chiens de garde. Marsella: Éditions Agone, 1998, pàg. 79.

Ibid., pàg. 187.

* Directora de la revista Aden-Paul Nizan, París.
Re: Crispación nacionalista periférica
per Jose Luis 25 ago 2005
Cuanta razón tiene Don Agapito...

Roviretxe nos lleva hacia el avismo...

Saludos!
Sindicato Sindicat