Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal : guerra
Neurociències: Dirigir una màquina amb el pensament
per /broadcasting	30 oct 2004
Un pas científic en benefici dels militars? Les descobertes sobre les neurones deixen entreveure noves interaccions entre l’humà i la màquina: la utilització d’un teclat d’ordinador sense recórrer als músculs ja és objecte d’experiències concloents. Per evitar una desviació d’aquests treballs de les institucions militars, els científics brasilers han reconegut internacionalment que volen tornar al seu país per crear un centre de recerca de neurociències. El primer en un país pobre.
Per Mariano Sigman* Article traduït per Rut Jou Qui coneix l’esclerosi múltiple amiotròfica (SLA)? És una malaltia genètica rara que patia Lou Gehrig, llegenda del beisbol. Després de dotze anys d’èxit en el si de l’equip dels New York Yankees, Gehrig va ser obligat a retirar-se, afeblit per aquesta afecció que li causava una disminució progressiva del seu to muscular. També anomenada malaltia de Charcot, afecta, a França, unes vuit mil persones. En un estat avançat, la pèrdua de tonicitat dels músculs esdevé un problema molt sever. No es pot pronunciar cap mot, ni moure el cap, ni tancar els ulls, ni somriure; en resum, no es pot comunicar. Jean-Dominique Bauby, víctima, després d’un accident de cotxe, d’una síndrome similar, escrivia Le Scaphandre et le papillon (1) tot recorrent al seu darrer múscul actiu, el de la parpella esquerra. Tancant l’ull per seleccionar o rebutjar la proposta d’una lletra, aconseguia dictar, caràcter rere caràcter, les seves “cartes de viatge immòbil�. Després de la pèrdua d’aquest últim múscul, l’escafandre esdevenia opac, el tancament absolut. Què es pot fer quan s’han perdut tots els mitjans per comunicar-se amb l’exterior? Descobertes recents, en el camp de la teràpia, la tecnologia i la cibernètica, permetran fabricar pròtesis que tornin algunes capacitats. Durant el darrer segle, l’exploració dels fonaments materials del pensament ha tingut avenços considerables. Cal saber que —després de gairebé dos mil anys de recerca sobre les traces de les primeres (i remarcables) descobertes de Galien al segle ii abans de Jesucrist— la manera en què el pensament controla els gestos encara és inexplicable (2). Ignorem com fem moure un braç. Hi ha un moment, en la primera infantesa, que ho aprenem, per la repetició i el fracàs, per observació i la concretació d’un esforç mental imperceptible. Així veiem que el braç es mou. La materialització d’un mecanisme mental invisible. Només acordem dir que un acte mental comporta gestos motors que es poden repetir. Aquesta concepció va ser a poc a poc (i amb èxit) posada a prova per la recerca directa. És possible, per diversos mitjans, observar l’activitat de les neurones; i percebem que algunes, aïllades o en grup, sistemàticament es posen en acció en una llarga varietat de processos cognitius més o menys elaborats. Desxifrar aquestes relacions entre les neurones permetria —com qualsevol descodificació de codi— immiscir-se a la seva manera en el seu diàleg. Partint de la descoberta del llenguatge de les neurones, i si després aconseguíssim traduir cada acte en una representació mental, podríem jugar amb les idees com juguem amb el braç. Marionetes biològiques Ara bé, això és el que es comença a saber fer. Estimulant les neurones que produeixen sensacions específiques (aleshores es parla de drogues electròniques), o les que dirigeixen el braç d’un involuntari actor–espectador, es pot transformar-lo en una marioneta dirigida per l’experimentador. Al final del nervi, també se sap connectar, en presa directa sobre el cervell, els empelts mecànics que són capaços d’interpretar les seves ordres. La relació humà–màquina també pot començar a fer abstracció del múscul. Actualment, un pacient que pateixi SLA, incapaç de moure un múscul, també pot dirigir un teclat d’ordinador directament amb el pensament (3). D’una absència total de comunicació, es passa a una finestra del món exterior. Aquests darrers anys, els avenços en el camp de la interfície màquina–cervell han estat espectaculars. Molts equips han adreçat senyals per moure dispositius mecànics amb el simple pensament. Al principi, el senyal mou el braç al mateix temps que el braç robotitzat, com si no es pogués dissociar el seu braç mecànic del seu propi. Una mica més tard, només una ganyota de la cara denunciava l’esforç del gest; posteriorment, va arribar el moment en què, finalment, el senyal descobria que només calia el pensament per fer moure el braç mecànic. Aleshores, alleujat, dirigia el braç robot amb el pensament per, per exemple, collir un gra de raïm i posar-se’l a la boca (4). Per moure un braç (mecànic o no), un senyal —o una altra criatura— ha d’emprendre un gest motor i observar-ne la trajectòria per eventualment corregir o simplement saber on parar-se. Prendre consciència que existeix una porció de món (el cos) que un individu extern pot dirigir al seu gust constitueix un avançament fonamental en el desenvolupament de la identitat. Des de llavors, la possibilitat d’una extensió fora del cos ofereix una gamma infinita de canvis. Les fronteres eventuals ja s’han explorat d’una manera o altra per la literatura i el cinema. I molts somnien amb una xarxa d’identitats subjectives que doni a tothom la possibilitat de sentir el que el cervell sent, no per empatia, ni pels gestos, sinó pel flux directe d’una mena de cervell col·lectiu. Uns podrien provar els sentiments dels altres no per associació sinó com a experiència pròpia? O, una perspectiva menys imaginària i més preocupant, cal anticipar un exèrcit de robots assassins controlats per ximpanzés tranquil·lament asseguts a les seves gàbies i recompensats amb una gerra de suc de fruita i un grapat de raïms secs cada vegada que destrueixin un enemic? Els pilots conduiran a una velocitat inversemblant, ja que dirigiran el seu avió caça amb el pensament? Quan la tecnologia es barregi amb el potencial de guerra, la geografia i les fonts de subvencions esdevindran importants. I tot i que les fàbriques de robots més prolífiques es troben als Estats Units, els seus conceptors més aguts són originaris de diversos indrets del planeta. A un extrem de la cadena, en el camp de les puces capaces de controlar les marionetes biològiques, Sanjiv Talwar, nascut i estudiant a Bombay, va concebre a Brooklyn les seves cèlebres rates robotitzades que es desplaçaven pel laberint obeint les seves ordres. La màgia de la domesticació no seria impressionant, si no fos que les ordres són transmeses per dos cables implantats al cervell dels animals, que obeeixen sistemàticament, ja que un tercer cable estimula els centres que regulen la sensació de plaer. A més de la navegació en un laberint, les rates, sota ordres electròniques, pujaven arbres, sortien sota la pluja i a plena lluna, jugaven als equilibristes sobre carrils de tren o tota mena de coses que una rata normal no hauria fet mai. A l’altre extrem, Miguel Nicolelis, brasiler, que havia estudiat a Sao Paulo, hi ha tornat, després d’haver treballat a Carolina del Nord, la Meca de les interfícies mecàniques. Intenta augmentar de manera exponencial el control directe dels dispositius electrònics partint del pensament animal, fins al punt que els seus senyals semblen considerar el braç electrònic com a part integrant del seu cos (5). Talwar i Nicolelis probablement van obtenir dos dels exemples més impressionants de les interfícies màquina–cervell. Però el perill que aquests avenços tecnològics beneficiïn en primer lloc les aplicacions militars és ben real. Les fonts de subvenció són molt reveladores. Ja que aquests investigadors diva, tots dos formats a l’escola del novaiorquès John Chapin, van compartir una subvenció enorme de 24 milions de dòlars del Defense Advanced Research Project Agency (Darpa). Una xifra que representa aproximadament un 10% del pressupost global d’aquest organisme (6). Tot i que és cert que els diners del Darpa serveixen per subvencionar projectes de recerca molt ambiciosos —l’agència havia finançat, als anys vuitanta, la creació d’Internet—, els beneficiaris d’aquestes subvencions saben que va acompanyada d’un procés de verificació permanent, una font important de pèrdua de temps i energia, i que fa néixer una certa sospita en una bona part dels seus col·legues. En efecte, com que ningú no pot anticipar amb certesa l’ús d’aquestes tecnologies, és natural demanar-se què significa l’abast d’aquest suport procedent d’un organisme de defensa. I mentre que un bon nombre d’investigadors es pregunten si cal o no acceptar certes subvencions, les administracions més conservadores (no només als Estats Units) es plantegen, per la seva banda, la qüestió de l’oportunitat d’aquests subsidis, o com a mínim les seves condicions de lliurament. Cal rebutjar treballar amb l’exèrcit, amb el risc de veure’s assetjat com ho va ser, el 1968, el matemàtic Steven Smale, titular de la medalla Fields —el premi Nobel de matemàtiques? “Aquest esperit desimbolt —escrivia al ministre de Recerca del president Lindon Johnson— conduïa els matemàtics a proposar-se seriosament que el ciutadà que pagués els seus impostos reivindiqués que la recerca matemàtica estigués subvencionada pels fons públics de les platges de Rio�. El 1956, Smale havia trobat, al prestigiós Institut d’Estudis Avançats de Princeton, els matemàtics brasilers Elon Lima i Mauricio Peixoto, que l’havien persuadit de seguir les seves recerques a Rio. A continuació, havia fundat, a Copacabana, un dels pilars de les matemàtiques modernes, explicant geomètricament com el determinisme pot portar a la incertesa (7). Quan no era a la platja, Smale treballava a l’Institut de Matemàtiques Pures i Aplicades (Impa), modest establiment de l’època i que, instal·lat en la pau bucòlica d’un illot verd de Rio, des del 1981, sempre és la prova que pot existir una institució d’alt nivell científic i una escola de formació de matemàtiques per tota l’Amèrica Llatina. Antics titans i futurs dèspotes De totes maneres, com als anys seixanta, el conflicte actual entre els Estats Units i la resta del món no para d’enverinar-se, engendrant també enfrontaments en el sector acadèmic. Els campus universitaris ja no són bombolles aïllades de la resta dels Estats Units, i el renaixement d’un tercermundisme militant podria impulsar alguns investigadors a reprendre la ruta del sud. És el cas de Nicolelis, que amb altres joves brasilers instal·lats als Estats Units i a Europa preparen un retorn col·lectiu per obrir-hi un centre d’estudis punta en neurociències a Natal. El projecte té el suport de moltes personalitats científiques, entre elles el premi Nobel Torsten Wiesel i Bruce Alberts, el president de l’acadèmia de ciències dels Estats Units. També inclourà un futur institut del cervell, una escola experimental i un centre d’interacció psiquiàtrica. Teràpia, recerca i ciència compartiran un mateix espai, amb l’objectiu comú de dirigir treballs diferents dels decidits en cada branca. El repte és ambiciós: crear un centre d’estudis punta en una de les branques de la ciència que afecta la humanitat, i en una de les regions més pobres d’un país pobre. A més, els investigadors llatinoamericans cèlebres, de retorn a casa, fundant el seu propi feu i sense integrar-se en l’aparell existent, on els dinosaures defensen el seu terreny contra qualsevol intent de canvi. Falta esperar que no estiguem davant d’una nova edició del cicle etern entre Zeus i Cronos, en el qual els dos antics titans són destituïts per futurs dèspotes. Els avenços en neurociències poden ser revolucionaris i no tenir cap altre pla que visualitzar els estats mentals per poder-los descodificar, elaborar i expressar. Potser podrem plantejar les nostres idees, explorar les fronteres inexplorades de l’ànima, i serem, esperem-ho, molt més lliures. (1) Bauby, Jean-Dominique. Le scaphandre et le papillon. París: Robert Laffont, 1997. (2) Daremberg, Charles. (1841). Expositions des connaissances de Galien sur l’anatomie, la physiologies et la pathologie du Système nerveux. París, 1941. (3) Birbaumer, Niels i altres. “Spelling Davice for the paralysed�. A: Nature, Londres, 25 de març de 1999, vol. 398, pàgines 297–298. (4) “Tought Controlled�, The Whitaker Foundation, informe anual de 2002, www.whitaker.org/02_annual_report/ (5) www.nicolelislab.net (6) Hoag, Hannah. “Neuroscience: on the Defensive�. A: Nature, 8 de maig de 2003, vol. 423, pàgines 796–798. (7) “Finding a horseshoe on the beaches of Rio�. Actes del Congrés Internacional de Ciència i Tecnologia–45 anys del National Research Council of Brazil. www.cityu.edu.hk/ma/staff/smale/pap107.pdf * Investigador en neurociències, Institut Nacional de Salut i Recerca Mèdica (Inserm), U 562, Orsay.
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more