Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
|
Notícies :: altres temes |
Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
|
per pm |
13 oct 2004
|
|
Pío Moa
La preparación de la guerra civil a lo largo de 1934 por el PSOE y por la Esquerra nacionalista catalana puede considerarse hoy un hecho histórico firmemente establecido. En cuanto a la Esquerra, su dirigente Companys se esforzó en crear en Cataluña un clima insurreccional y en preparar los medios para la rebelión contra un gobierno legítimo, valiéndose, con dolo, de los instrumentos que la legalidad ponía a su disposición, que eran muchos.
Y cuando, el 5 de octubre, aprovechando un cambio de gobierno totalmente legal, el PSOE se lanzó a la guerra en toda España, Companys esperó todavía a ver cómo se desarrollaban los acontecimientos, mientras cortaba las comunicaciones terrestres con Madrid, trataba de imponer la huelga general en Barcelona, y ocupaba esta ciudad con sus milicias armadas, conocidas como "escamots". Entre tanto hacía creer al gobierno que sus medidas se dirigían a impedir una subversión anarquista totalmente imaginaria. Al día siguiente, las noticias de estallidos revolucionarios en numerosas provincias y en Madrid le decidieron a saltar al ruedo a su vez, y al atardecer de ese día proclamó la rebelión contra un "golpe fascista" en Madrid. Puede decirse que había engañado al gobierno con la supuesta insurrección anarquista y ahora engañaba a los catalanes con el no menos falso golpe fascista.
Es sabido cómo terminó la aventura. A pesar de que disponía de miles de milicianos y del control sobre la Guardia de Asalto y, en menor medida, sobre la Guardia Civil, y de fuertes infiltraciones en el ejército, contra una guarnición de sólo unos centenares de soldados, Companys se rindió en la madrugada, tras pasarse la noche él y su consejero de orden público, Dencás, llamando a los catalanes a la lucha para derribar al gobierno democrático e imponer prácticamente la secesión.
La inmensa mayoría de los catalanes se mantuvo al lado de la legalidad, y la intentona de la Esquerra cayó en medio del mayor ridículo. Y sin embargo antes de medio año Companys se había convertido en algo así como un héroe legendario para muchos catalanes y no catalanes en toda España. El mecanismo de esta extraordinaria transformación merece un pequeño estudio.
Como consecuencia del asalto a la legalidad constitucional, hubo fuertes presiones para abolir la autonomía catalana, dándola por fracasada, así como para proscribir a los partidos guerracivilistas, incluyendo a la Esquerra. Sin embargo el gobierno prefirió una actitud moderada. Los partidos no fueron prohibidos, la autonomía fue solamente suspendida hasta que se normalizase la situación, y sólo los periódicos oficiales de la Esquerra fueron pasajeramente clausurados, medida sin apenas efecto porque reaparecieron de inmediato con otro nombre.
Y estos periódicos, convertidos en plataforma de una campaña extremadamente emocional y patriotera, lograron cambiar el completo descrédito inicial de Companys, en una imagen de gloria y martirio al servicio de Cataluña y de la democracia.
Hazaña propagandística todavía más notable cuanto que el comportamiento de los líderes esquerristas en el proceso subsiguiente careció de toda altura moral o política: se limitaron a negar la evidencia. Ellos no se habían rebelado. Había sido el pueblo el que se había rebelado espontáneamente, y el gobierno de Companys se había limitado a dar un "cauce" a aquel movimiento para evitar que se descontrolase y cayese en la anarquía. Los interrogatorios, como he expuesto en el libro recién aparecido 1934 Comienza la guerra civil, cayeron en lo surrealista cuando los acusados afirmaron creer que los pocos soldados provistos de dos pequeños cañones que asediaron la sede de la Generalidad eran o podían ser anarquistas. No les faltaba aplomo.
El defensor, Ossorio y Gallardo, sostuvo la misma historia. Según él, Companys y los suyos habían cumplido con su deber para evitar el caos, y en todo caso sólo podían ser acusados por un artículo de la ley que tipificaba el intento de derrocar al gobierno constitucional. Un miembro del tribunal llamado Sbert y próximo a la Esquerra, lo mejoró: los procesados no habían intentado cambiar el gobierno, sino el Estado. Pero como ningún artículo legal penaba de modo explícito tal cosa, la rebelión de Companys debía considerarse un acto "político y legítimo". La prensa de la Esquerra encontró "consistente y moderna" esta versión, digna de los hermanos Marx. En adelante, tratar de derribar el Estado Republicano debía considerarse una especie de deporte. Toda la historia del proceso, de no estar envuelta en la tragedia (el golpe de Companys provocó más de cien muertes en Cataluña) podría dar lugar a un espléndido relato humorístico.
Este comportamiento absolutamente falto de responsabilidad política e histórica no mermó la renaciente popularidad de Companys. Sus partidarios proclamaban a voz en cuello: "Companys, el presidente de la Generalitat es el primer luchador de Cataluña" "En el banquillo de los acusados, siete hombres de Cataluña. Y en torno al estrado y al banquillo, y fuera, el pueblo"; "Companys y Cataluña. Gómez Hidalgo ha establecido la magnífica ecuación. Companys y Cataluña se encontraron juntos el 6 de octubre. Y no se separarán más" "Companys es Cataluña. Cataluña es Companys" Y así incansablemente en titulares de prensa, folletos de propaganda, octavillas. La prensa de izquierdas en toda España presentaba a los héroes del 6 de octubre como personajes simpáticos, afectuosos, excelentes personas víctimas de unas desdichadas circunstancias en cuyo detalles, lógicamente, no entraban.
Por su parte, Companys sabía animar la función: "El veredicto que nos importa es el que pronuncie en su conciencia íntima el pueblo. Ya que nuestros defensores han hablado del juicio de la Historia, declaramos que esperamos tranquilos su veredicto definitivo, con orgullo en el corazón y conciencia limpia". El pueblo había pronunciado su fallo al desoír los llamamientos de Companys aquel 6 de octubre, pero él y la Esquerra no lo tuvieron por inapelable. Creían que una buena campaña de propaganda puede cegar las evidencias más crudas, y los hechos parecen haberles dado la razón.
¿Puede, realmente, tener ese efecto una campaña así? Sí, desde luego, pero con una condición: que no sea contrarrestada mediante una tenaz e insistente contracampaña. Rebatir falsedades tan groseras no es empeño agradable, obliga a entrar a veces en el terreno del disparate y a emplear tiempo en explicar lo que debiera ser obvio. Sin embargo no queda otro remedio, porque los falsos mitos tienen un efecto desastroso. Todavía hoy políticos e historiadores nacionalistas cultivan insistentemente la falsificación de la historia y fomentan el culto al golpismo y a personajes poco recomendables. No es sano que en Cataluña se tenga por héroe a Companys y no a Pla, o que en las Vascongadas ocurra lo mismo con Arana y no con Unamuno. Tales cosas indican cierto grado de insania colectiva, y conviene rebajarlo en lo posible. |
 This work is in the public domain |
Comentaris
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per pirat mamon |
13 oct 2004
|
fora d'aki, no ets benvingut amb les teves reinterpretacions falses producte d'una esquizofrenia paranoide. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per si |
13 oct 2004
|
Es verdad, si Jose Luis Pérez Rovira (así es como le llamaron sus padres aunque ahora se avergüence de ellos) supiera quien fue Companys, no dirigiría ERC. Aunque a lo mejor es que él también es de esa calaña. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per pere |
13 oct 2004
|
Que en Companys fou un irresponsable ja ho sabem. Però crec que és un pèl exagerat. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per una |
13 oct 2004
|
Pere, això és un text feixista, aparegut, crec a libertad digital. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per pere |
13 oct 2004
|
Home, les frases que venen textuals son certes, que jo soc llicenciat en historia i m'ho conec. Això no és discutible. Les interpretacions ja depèn de qui les faci.
Però la barbaritat que va fer Companys ha quedat escrita per a la història. Per a desgràcia seva. |
Companys. Un president golpista
|
per un |
13 oct 2004
|
Escolta Pirat momon. Abans de soltar una parida podries per lo menys intentar argumentarla. No?
El que exposa pm es cert. El president companys va fer un acte que es pot qualificar de cop d'estat. Pro després es va unir altre cop a la legalitat repúblicana i va unir esforços contra el feixisme..
Cadascú pot opinar el que li sembli pero la historia historia és. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per pm |
13 oct 2004
|
sin insultar, monflorita.
Te parece poca argumentacion todo el texto?
Así que despues de dar el golpe de estado se "unió" a la legalidad, ¿no? Qué bonito! Como Tejero! |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per jardiner |
13 oct 2004
|
Companys es com la lluna. Te una cara lluminosa i una bastant fosca.
Per això, els qui honren els mites amb flors procuren no anar-hi sino hi ha lluna. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per abcde |
13 oct 2004
|
Aunque tengas razón, no se merecía que lo fusilaran cobardemente. Debes de ser un fascista, no? |
FORA FEIXISTES d'INDYMEDIA!!!
|
per J |
13 oct 2004
|
És insultant que algú digui que Lluís Companys es va "aixecar" en contra de l'estat, o que va produir un "cop d'estat" com algú està insinuant aquí.
Lluís Companys i la Generalitat de Catalunya, l'octubre de 1934 van fer el que la voluntat popular volia, ja que qui governava al Principat de Catalunya era ERC, i no pas la CEDA.
Visca els Països Catalans Lliures!
Fora feixistes d'Indymedia!! |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per substancia |
13 oct 2004
|
Cómo se fabrica un mito: Companys.
Pues aun y asi prefiero este mito que no los mitos insulsos de la posmodernidad como david bisbal, marujita diaz, quim monzó, versace o los personajes imaginarios de las ilustraciones de jordi labanda. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Ren |
13 oct 2004
|
Ni mitos ni dioses ni patrias, no hay que dejarse engañar. todos somos iguales |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per k |
13 oct 2004
|
" Lluís Companys i la Generalitat de Catalunya, l'octubre de 1934 van fer el que la voluntat popular volia, ja que qui governava al Principat de Catalunya era ERC, i no pas la CEDA."
El que la voluntat popular volia a alemanya va ser la pujada de hitler al poder pero segurament no l'haurien votat si haguessin sigut conscients despres el que va fer. El president companys havia estat votat tb per la majoria, pero en cap cas el poble va decidir en referendum si volia la independencia i el mateix president companys no ho va proposar. Va preferir fer un cop d'estat. I no va ser -com esta clar- recolzat per la població, per això va acabar com una mera anècdota histórica. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per abcde |
13 oct 2004
|
Los fascistas siempre ha machacado a los catalanes ilustres, tales como Francesc Ferrer Guardia, Companys,.. Siempre son los mismos, criminales cobardes descerebrados. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per elqtdije |
13 oct 2004
|
Companys assasinat per els feixistes.
Val la pena estar amb ell.
División Azul judici per col.laboració amb genocidi. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per abcde |
13 oct 2004
|
El Sr. Bono ha 'metido la pata' al hacer desfilar al anciano de la División Azul y al republicano. Además, no invita a los americanos al desfile, para hacernos creer que no tenemos 5 Bases yankis en nuestro país. Váyase Sr. Bueno! |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per puf |
13 oct 2004
|
`pio moa.....menudo perro fascista.......pk no habla del golpe de estado de 1932 de sanjurjo? ai si k empezo la guerra civil por ejemplo |
o con unos o con otros
|
per demonio |
13 oct 2004
|
sinceramente, tal como va la discusión o estás con companys o eres un fascista. pues yo no estoy con los fascistas ni con companys y no siento pena por un personaje politico cuando niega dotar de armas a la poblacion defendiendo así al golpe militar de franco y sostenido por una parte de la burguesía.
companys cabron, tu querías a los trabajadores en su casita mientras llevabas a cabo un pacto con franco que te salvase el cuello, decir la verdad que companys temía mas a un pueblo armado que a un ejercito franquista |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per FermÃn Galán (militar inusrgente antimonárquico) |
13 oct 2004
|
Ostia, como está el patio.
No es huele a guerra civil la situación actual? |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Insurgent |
14 oct 2004
|
Me huele a cabra, a Borbones y legionarios sudados de nerviosismo ante lo que pasa en Euskadi y Catalunya... nosotros sólo tenemos la palabra y nuestra voluntad democratica, suyos son los tanques.
Lluis Companys [El Tarrós, Urgell 1882 - Barcelona 1940]
Advocat, periodista i polÃtic, fou el segon president de la Generalitat restaurada, durant la Segona República. De molt jove es va traslladar a viure a Barcelona procedent del poble de Tarròs a l'Urgell, on va estudiar dret i molt aviat es va decantar cap a la polÃtica.
Republicà de primera hora, a començaments de segle va militar a l'Associació Escolar Republicana, la Solidaritat Catalana, la Unió Federal Nacionalista Republicana i el Partit Republicà Reformista. Tingué alhora una destacada col·laboració a la premsa, en publicacions com La Forja, La Barricada, La Publicidad o La Lucha.
L'any 1917 fou un dels fundadors del Partit Republicà Català , en quina representació fou regidor per l'Ajuntament de Barcelona.
Sensible a la problemà tica social actuà com a advocat dels treballadors, com el seu amic des dels anys escolars Francesc Layret, a partir del 1919 quan s'iniciaren les grans mobilitzacions obreres presidides per la CNT i quan s'incrementà la repressió governamental i aparegué el pistolerisme patronal contra el moviment obrer. Ell mateix sofrà persecusions i deportacions.
El 1920, el mateix any en què havia estat empresonat al castell de la Mola, de Maó, fou elegit diputat per Sabadell com a conseqüènica de l'assassinat de Francesc Layret que es disposava a defensar-lo judicialment.
I seguà les mateixes passes del seu amic en la defensa dels pagesos rabassaires, en contra dels propietaris. A començaments de 1921, juntament amb altres republicans d'esquerres, va anar configurant la idea que ja tenia Layret de constituir una organització sindical de pagesos, que quedà formalment creada el 1922 amb el nom d'Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya.
Companys en redactà els seus estatuts, que foren aprovats el juliol del 1922, i fundà i dirigà el seu periòdic "La Terra", que va començar a aparèixer l'octubre del 1922.
Va tenir una participació decisiva en la creació de l'Esquerra Republicana de Catalunya, que va assolir un gran èxit electoral a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931.
Dos dies després, proclamà la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona, abans fins i tot que Macià proclamés la República Catalana.
Durant el perÃode republicà fou diputat a les Corts de la República -on presidà la minoria catalana-, al Parlament de Catalunya - del qual també fou president -, governador civil de Barcelona i durant un perÃode de temps de l'any 1933 ministre de Marina del govern de la República.
El setembre de 1932 va participar a l'anomenat "Pacte de la Generalitat", signat entre la Unió de Rabassaires i els propietaris del IACSI. Succeà Macià a la presidència de la Generalitat de Catalunya el gener del 1934. Impulsà la Llei de contractes de conreu, que en el decurs de l'any 1934 fou un motiu de crispació social i polÃtica amb els propietaris catalans i amb el govern de la República.
Com a resposta per l'entrada al govern de la República de ministres artirrepublicans de la CEDA, que amenaçava en abolir l'estatut català , el sis d'octubre del 1934 proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola.
Va fer-ho en un context en què els sindicats havien declarat la vaga general arreu de tot el territori republicà i els obrers asturians estaven protagonitzant una autèntica insurrecció obrera, que fou durament reprimida pel general Franco.
En fracassar el moviment fou detingut, jutjat i condemnat a trenta anys de presó. Recuperà la presidència de la Generalitat després de les eleccions de febrer de 1936, en les quals la victòria fou del Front Popular arreu de l'estat i del Front d'Esquerres encapçalat per ERC a Catalunya.
En esclatar la guerra civil, el juliol del 1936, aconseguà preservar les institucions i que, el setembre de 1936, el conjunt d'organitzacions obreres de Catalunya s'integressin al govern de la Generalitat.
A partir d'octubre de 1937 abundaren els seus enfrontaments amb el govern republicà de NegrÃn instal·lat a Barcelona. Sobresurt, sobretot, la carta que va escriure a NegrÃn, l'abril de 1938, un bon punt les tropes de Franco havien arribat a territori català , i en la que es queixava de l'actuació arbitrà ria que tenien a Catalunya diverses institucions del govern de la República i de la marginació que estava sofrint el govern català .
El 1939 s'exilià a França, on fou detingut pels alemanys en produir-se la invasió nazi. Traslladat a Espanya, fou interrogat i brutalment torturat per la policia franquista a l'edifici de la Dirección General de Seguridad, a Madrid. Posteriorment fou traslladat a Barcelona, on fou jutjat per un tribunal militar.
Va ser un judici sense cap mena de garantia processal ni de defensa, condemnat a mort i afusellat a Montjuïc el 15 d'octubre del 1940. Davant del pelotó d'afusellament no va voler tapar-se els ulls i les seves darreres paraules foren : "Per Catalunya"! |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Mea Pilas |
14 oct 2004
|
Es a dir que aquest terrorista reciclat a historiador feixista a sou de l'AES es pensa que serem tan babaus com per creure'ns que el mateix poble que segons ell li va girar l'esquena per "fidelitat a la legalitat", pocs mesos desprès l'aclamava com a un heroi i més endavant el tornaria a votar massivament.
Al poble no se'l pot enganyar tan fàcilment. Ni al d'aleshores ni al d'ara. La prova es que ningú es creu les tergiversacions falsàries d'aquest pelacanyes "al servicio de España". De fet no crec que se les creguin ni aquells que li paguen perquè les digui. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per abcde |
14 oct 2004
|
'Me huele a cabra, a Borbones y legionarios sudados de nerviosismo ante lo que pasa en Euskadi y Catalunya... nosotros sólo tenemos la palabra y nuestra voluntad democratica, suyos son los tanques.'
Acertado comentario. Enhorabuna por tu contribución. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Lo gaiter |
14 oct 2004
|
Pio Moa s'ha deixat les neurones en el seu pas directe i sense peatges de l'extrema esquerra del GRAPO a l'extrema dreta del PP. Qui doni cap mena de credibilitat a aquest text no enten l'intenció final d'aquests revisionistes que no és fer història sino propaganda. La seva obsessió amb Companys respon a la seva tesi de que la guerra provocada pels feixistes era inevitable perque realment la van començar els "rojoseparatistes" a l'octubre de 1934 i al febrer de 1936 els "pobrets feixistes" no tenien més camí que aixecar-se. Davant d'una espanya que anava directa a la revolució ells fan el paper de salvadors de la pàtria i així un aixecament feixista contra un govern legítim es converteix en una acció audaç per la salvació d'espanya, una croada contra el comunisme, l'anarquisme, el separatisme i bla,bla,bla.
Aquesta és l'intencionalitat de Pio Pio, no vol que hi hagi reflexió real sino tergiversar la història de tal forma que qualsevol ignorant pugui dir coses històriques o defensar-se en xerrades entre amics on surtin aquestst temes, sense la necessitat de constrastar els fets i donar hipòtesis serioses i científiques. Això no és un invent de Pio Polla sino dels mateixos franquistes que en els llibres d'història de la postguerra deien el que deien, just el mateix que aquest fastigòs feixista provingut del GRAPO, els conversos moltes vegades són els més sectaris, volen fer merits per treure's de sobre l'eterna sospita pel seu passat. El que és més fort és que en aquests anàlisis trobi estranys companys de viatge que només necessiten que li possin en el punt de mira el seu odiat personatge per disparar sense tenir en compte qui li aguanta l'escopeta. Avui Companys, demà uns altres saltaran quan parlin de Durruti, d'altres quan ho facin de Lister, i els feixistes descollonant-se de que siguem tan burros i fem més cas a aquests aprenents de goebbels que als veritables historiadors que han escrit molt i molt seriosa i científicament sobre aquests temes. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Come se fabrica un gilipollas. |
14 oct 2004
|
Como se fabrica a un gilipollas???
Inyectandole mierda en su cabeza y anulando cualquier capacidad de razonamiento mínimamente crítico...
Para mito el de la españa grande y libre que no se aguanta de ninguna manera...menuda estafa....ni grande y aún menos libre...........
País de risa... |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per t |
14 oct 2004
|
Totalmente de acuerdo con Lo Gaiter
Pio Mona repite las tesis de Arrarás y el resto de historiadores franquistas de postguerra; sus estúpidas interpretaciones de los hechos históricos tienen un fin claro: justificar el alzamiento del 18 de Julio.
¿para qué?
Para justificar un eventual golpe de estado en el caso de que fuera necesario.
Cuando ataca a Largo Caballero, ataca al Partido Socialista.
Cuanto ataca a Companys ataca a Carod Rovira.
Y una vez haya concluido el proceso de demonización de los participantes del bando de los 'malos', empezará el lavado de cara de los protagonistas del lado de los 'buenos'.
Jose Antonio será revisitado (en realidad esto ya está pasando desde el campo de la cultura; véase las reivindicaciones de los escritores y artistas falangistas como Foxá). Franco será revisitado.
Y pronto surgirá un nuevo Franco, un nuevo héroe nacional que nos salvará del 'separatismo terrorista' y de las 'veleidades revolucionarias' de la 'izquierda irresponsable'.
¿Será Galindo?
Demasiado viejo, probablemente.
¿Cómo sabremos quién será?
Sólo hay que seguir atentos a los próximos ladridos de Pío Mona, el propagandista (guionista) del nuevo golpismo español.
(en mi opinión no hay por qué preocuparse demasiado; estamos en Europa, ya se ha terminado el tiempo de los Pronunciamientos; ex-panya ha terminado)
salud |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Pep |
14 oct 2004
|
MORT ALS ESPANYOLS!
ESPANYOLS= AFRICANS!!!!
El Combat maulte continua |
Re: Cómo se fabrica un mito: Sanjurjo
|
per elo |
14 oct 2004
|
pio moa fascista puro y duro.
Eso es lo exacto!
pEP pep pep PEP intoxicador! vete a libertaddigital (ABC, COPE: racistas igual que Berlusconi, Savater, Losantos, Pio Moa derechistas del PP, Mayor Oreja, Banqueros y toda la oligarcia española! |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Pio Mea |
14 oct 2004
|
I mea bilis...com tot "converso" ha pasat al'altre extrem :el feixisme pur i dur.
Pagat i subvencionat per l'aparat de propaganda d'el PP,com tants altres "historiadors" que tergiversen la Historia quan no les convé la veritat : Cesar Vidal,García de Córtázar,etc...
No val la pena ni comentar les parides d'aquesta gent.
Tot el meu respecte per Companys,mort per Catalunya i per la dignitat d'un poble . |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per aixÃns |
15 oct 2004
|
Karl Marx també deia que ell no se sentia marxista... però el cas és que ell va ser l'iniciador d'un moviment social de gran rellevància.
Amb Companys potser passa una mica el mateix. Potser no podem parlar d'ell com a un independentista en el sentit més clar de la paraula, però està clar que ell va ser l'iniciador d'un nou moviment que encara dura avui dia.
A vegades es tracta de ser un punt d'inflexió només... |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Goldcoast goldcoast ARROBA supercable.es |
15 oct 2004
|
'Me huele a cabra, a Borbones y legionarios sudados de nerviosismo ante lo que pasa en Euskadi y Catalunya... nosotros sólo tenemos la palabra y nuestra voluntad democratica, suyos son los tanques.'
Conozco a gente en Euskadi sudada de nerviosismo por lo que se puede encontrar en los bajos del coche, que no es precisamente vuestra "palabra y voluntad democratica", únicos "argumentos" que decís tener.
Sobre Companys, lo de siempre: que hay gente que no tiene miedo de convertir en héroes a tipos bastante discutibles. Lo importante es que te sirvan como arma arrojadiza contra "el enemigo". |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per tututut |
15 oct 2004
|
i l´enemic, és el feixisme, pel que dius el teu enemic no es pas el feixisme.! |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Joan M Serrat lmrs ARROBA eremas.com |
15 oct 2004
|
La verdad por encima de todo, Companys no fue un heroe, solo bazofia, igual que Carol Rovira, politiquillos meramente oportunistas e indeseablesss. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per dpmt dpmt ARROBA wanadoo.es |
15 oct 2004
|
Era de esperar el Catalanismo es fascismo puro y duro. No erías ni sois diferentes a Franco |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per dpmt dpmt ARROBA wanadoo.es |
15 oct 2004
|
Tras atentar contra la legalidad y proclamar el Estado catalán, las autoridades republicanas le condenaron en 1934 por un delito de rebelión, y las franquistas en 1940 por idéntica causa.
14 de octubre. El 6 de octubre de 1934, Lluís Companys, a la sazón presidente de la Generalitat, dio un golpe de Estado contra la legalidad republicana, al asumir, como proclamó desde el balcón de la Generalitat esa misma tarde, "todas las facultades del poder en Cataluña" –que, obviamente, no le correspondían: por eso fue un golpe de Estado– y proclamar "el Estado Catalán". La respuesta del pueblo catalán fue tan escasa, que esa misma madrugada el golpe de Estado era sofocado por unos pocos cientos de soldados dirigidos por otro catalán, el general Domingo Batet, causando tres muertos entre la escasa treintena de voluntarios que consiguió reunir Companys para defender el edificio.
Detenido el president, fue llevado ante su vencedor, quien le recriminó casi amablemente su actitud sediciosa: "¿Qué habéis hecho, Companys? ¿No sabéis que por la violencia jamás se logran los ideales?". Y luego, al proclamar a la ciudadanía el fracaso de los golpistas, Batet desarrolló esta idea: "Es lastimoso lo ocurrido. Yo lo siento como catalán primero, y como español después. En un régimen de democracia, que tiene abiertos todos los caminos para todas las aspiraciones que se encuadren en derecho, ¿qué necesidad tenían de acudir a la violencia?".
Companys fue condenado a 30 años de prisión por un delito de rebelión, que no fue castigado con la pena de muerte porque la República había renunciado a ella (precisamente la reinstauró a raíz de la revolución de Asturias). Casi todos los países del mundo en aquella época sentenciaban con la pena capital un acto como el de Companys, y aun hoy, los que la han abolido, le reservan los castigos más elevados. En España, cuando el golpe de Estado del 23-F, los principales inculpados fueron castigados con la pena máxima: 30 años, la misma que recibió Companys.
De nuevo president tras la amnistía
Es conocida la historia posterior: cuando en 1936 triunfó en las elecciones el Frente Popular, Companys fue amnistiado, elegido diputado de manera inmediata, y vuelto a nombrar presidente de la Generalitat. Cuando estalla el Alzamiento Nacional el 18 de julio de ese año, fracasa en Cataluña y se instaura en el Principado un régimen de terror contra los sublevados y sus afines bastante más duro del que había padecido Companys dos años antes.
Por activa o por pasiva, el presidente de la Generalitat consiente la oleada de crímenes organizada sistemáticamente por los partidos de la izquierda, en ocasiones al margen, en ocasiones al amparo de los Tribunales Populares. Finalizada la contienda en 1939, Companys se exilia en Francia, donde es detenido en 1940 por las fuerzas de ocupación alemanas, y entregado al Gobierno español. Tras pasar por un Consejo de Guerra sumarísimo, es condenado a muerte y fusilado el 15 de octubre de ese año.
La sentencia de muerte de 1940
La sentencia de Companys le condena "como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar", de manera enteramente similar a como fueron condenadas cientos de autoridades civiles y militares que no se adhirieron al Alzamiento Nacional. Los tribunales del nuevo régimen entendieron que las autoridades sublevadas tenían la consideración de poder legítimo por el carácter necesario de su intervención, y que por lo tanto la rebelión contra ellas se viciaba con un carácter sedicioso que, en tiempo de guerra, cualquier país castigaba entonces con la pena máxima.
Esta especie de ficción jurídica, que viola varios principios legales, y que transformaba a la autoridad sublevada en autoridad constituida, y a la autoridad constituida resistente a la sublevación en sediciosa, puede parecer hoy aberrante (de hecho sólo se entiende en ese preciso contexto de guerra civil), pero no le fue aplicada a Lluís Companys de manera distinta a como lo fue a muchas otras personas fuera de Cataluña.
Los jueces, al señalar que el acusado proclamó en 1931 la República catalana y en 1934 el Estado catalán, y al señalar que "el procesado no puso remedio para reprimir los desórdenes, crímenes, asesinatos, robos, saqueos y depredaciones de toda clase, a que los elementos izquierdistas de dedicaron y que no sólo los toleró sino que con su actuación más bien fueron favorecidos y alentados" entre los años 1936 y 1939 en que fue presidente de la Generalitat... no le condenan por esos delitos (citados en los Resultandos de la sentencia), entendidos más bien como elementos de prueba.
El primer Considerando de la sentencia dice claramente que la causa de la condena es la rebelión de Companys, en cuanto que ellos consideran legítimo el poder constituido el 17 de julio de 1936: "Que asumido el poder legítimo del Estado por las Autoridades Militares que a partir del 17 de julio de 1936 se alzaron en cumplimiento de la misión atribuida al Ejército en su Ley constitutiva de defender la Patria contra enemigos tanto exteriores como interiores, que significaban los partidos y el llamado gobierno del Frente Popular, y que surgido así el Nuevo Estado, la oposición armada contra el mismo origina la rebelión definida en el artículo 237 del Código de Justicia Militar".
Por insostenible en Derecho que pueda parecer este fundamento jurídico, lo que resulta evidente es que no tiene nada que ver con una represión específica de la autonomía de Cataluña. |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Insurgent |
15 oct 2004
|
Goldcoast, aparte de ser una marca de tabaco muy mala, no sabe lo que dice.
He escrito muy claramente que "nosotros sólo tenemos la palabra y nuestra voluntad democratica", el resto se lo inventa sólo como el Moa se inventa lo otro.
Lluis Companys [El Tarrós, Urgell 1882 - Barcelona 1940]
Advocat, periodista i polÃtic, fou el segon president de la Generalitat restaurada, durant la Segona República. De molt jove es va traslladar a viure a Barcelona procedent del poble de Tarròs a l'Urgell, on va estudiar dret i molt aviat es va decantar cap a la polÃtica.
Republicà de primera hora, a començaments de segle va militar a l'Associació Escolar Republicana, la Solidaritat Catalana, la Unió Federal Nacionalista Republicana i el Partit Republicà Reformista. Tingué alhora una destacada col·laboració a la premsa, en publicacions com La Forja, La Barricada, La Publicidad o La Lucha.
L'any 1917 fou un dels fundadors del Partit Republicà Català , en quina representació fou regidor per l'Ajuntament de Barcelona.
Sensible a la problemà tica social actuà com a advocat dels treballadors, com el seu amic des dels anys escolars Francesc Layret, a partir del 1919 quan s'iniciaren les grans mobilitzacions obreres presidides per la CNT i quan s'incrementà la repressió governamental i aparegué el pistolerisme patronal contra el moviment obrer. Ell mateix sofrà persecusions i deportacions.
El 1920, el mateix any en què havia estat empresonat al castell de la Mola, de Maó, fou elegit diputat per Sabadell com a conseqüènica de l'assassinat de Francesc Layret que es disposava a defensar-lo judicialment.
I seguà les mateixes passes del seu amic en la defensa dels pagesos rabassaires, en contra dels propietaris. A començaments de 1921, juntament amb altres republicans d'esquerres, va anar configurant la idea que ja tenia Layret de constituir una organització sindical de pagesos, que quedà formalment creada el 1922 amb el nom d'Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya.
Companys en redactà els seus estatuts, que foren aprovats el juliol del 1922, i fundà i dirigà el seu periòdic "La Terra", que va començar a aparèixer l'octubre del 1922.
Va tenir una participació decisiva en la creació de l'Esquerra Republicana de Catalunya, que va assolir un gran èxit electoral a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931.
Dos dies després, proclamà la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona, abans fins i tot que Macià proclamés la República Catalana.
Durant el perÃode republicà fou diputat a les Corts de la República -on presidà la minoria catalana-, al Parlament de Catalunya - del qual també fou president -, governador civil de Barcelona i durant un perÃode de temps de l'any 1933 ministre de Marina del govern de la República.
El setembre de 1932 va participar a l'anomenat "Pacte de la Generalitat", signat entre la Unió de Rabassaires i els propietaris del IACSI. Succeà Macià a la presidència de la Generalitat de Catalunya el gener del 1934. Impulsà la Llei de contractes de conreu, que en el decurs de l'any 1934 fou un motiu de crispació social i polÃtica amb els propietaris catalans i amb el govern de la República.
Com a resposta per l'entrada al govern de la República de ministres artirrepublicans de la CEDA, que amenaçava en abolir l'estatut català , el sis d'octubre del 1934 proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola.
Va fer-ho en un context en què els sindicats havien declarat la vaga general arreu de tot el territori republicà i els obrers asturians estaven protagonitzant una autèntica insurrecció obrera, que fou durament reprimida pel general Franco.
En fracassar el moviment fou detingut, jutjat i condemnat a trenta anys de presó. Recuperà la presidència de la Generalitat després de les eleccions de febrer de 1936, en les quals la victòria fou del Front Popular arreu de l'estat i del Front d'Esquerres encapçalat per ERC a Catalunya.
En esclatar la guerra civil, el juliol del 1936, aconseguà preservar les institucions i que, el setembre de 1936, el conjunt d'organitzacions obreres de Catalunya s'integressin al govern de la Generalitat.
A partir d'octubre de 1937 abundaren els seus enfrontaments amb el govern republicà de NegrÃn instal·lat a Barcelona. Sobresurt, sobretot, la carta que va escriure a NegrÃn, l'abril de 1938, un bon punt les tropes de Franco havien arribat a territori català , i en la que es queixava de l'actuació arbitrà ria que tenien a Catalunya diverses institucions del govern de la República i de la marginació que estava sofrint el govern català .
El 1939 s'exilià a França, on fou detingut pels alemanys en produir-se la invasió nazi. Traslladat a Espanya, fou interrogat i brutalment torturat per la policia franquista a l'edifici de la Dirección General de Seguridad, a Madrid. Posteriorment fou traslladat a Barcelona, on fou jutjat per un tribunal militar.
Va ser un judici sense cap mena de garantia processal ni de defensa, condemnat a mort i afusellat a Montjuïc el 15 d'octubre del 1940. Davant del pelotó d'afusellament no va voler tapar-se els ulls i les seves darreres paraules foren: "Per Catalunya"! |
Re: Cómo se fabrica un mito: Companys.
|
per Lo tocagaites del Bages |
24 oct 2004
|
LLU�S COMPANYS, “EL PAJARITO�, MÀRTIR O BOTX�?
Aquest és el mot pel que es coneix a un personatge tenebrós i obscur, causant de milers d'assasinats deguts a la seva cobardia i falta de coratge, i que tant sols va desmostrar una mica de valentia en el moment de la seva mort.
El personatge en qüestió no és altre que l’actualment venerat fins l' avorriment LluÃs Companys i Jover, «El Pajarito» ( 1 ).
La biografÃa de Companys és ample i complexa, i repasant la seva milità ncia polÃtica, sorpren la falta d'una lÃnea ideològica clara, passant de ser un advocat d'anarquistes a ser membre destacat del partit dretà de MelquÃades Alvarez o abanderat de l'esquerra més independentista. Actualment la paraula que podria definir a aquest personatge seria la de «trepa», és a dir, aquella persona que desprovista de ideologia polÃtica lluita per aconseguir arribar al mà xim de les seves ambicions polÃtiques sense cap tipus d'escrúpol.
LluÃs Companys i Jover va nèixer a El Tarròs (Lleida) el 1883, estudià dret a Barcelona i de jove va contactar amb grups lerrouxistes. La seva manca de fé catalanista el portà a militar en el Partit Reformista de MelquÃades Alvarez (polÃtic asturià d 'extrema dreta que morà assasinat a la pressó Modelo de Madrid el 1936), la seva adscripció espanyolista i dretana va durar uns anys, de 1912 a 1915, els suficients per veure que no podia colmar les seves desmesurades ambicions de poder i de gloria.
El 1917 va pensar en crear el seu propi partit, el Partit Republicà Català , junt amb Marcel.là Domingo (futur ministre espanyol d'Agricultura, Indústria i Comerç i Francesc Layret (“el noi del sucre�, assasinat el 1920 a Barcelona per membres del Sindicat Lliure), i el va portar a defensar grups de pistolers anarquistes acusats d'assasinats. Durant aquestes dates els militants anarcosindicalistes coneixen al seu defensor pel sobrenom de “Pajarito� (per lo bé que “piulava� defensant les tropelies d’aquelles pandilles de desarrelats). La seva radicalització i la vehemència amb la que defensava als criminals, el va portar a que l'any 1920 fos detingut i engarjolat a Maò (a la pressó de la Mola), per provocador i per encoratjar l 'ús de la violència.
Alliberat poc després va fundar la «Unió de Rabassaires», a partir d'una idea del pagés Francesc Riera (batlle de Martorell), i tingué una destacada actuació a partir de la Llei de Contractes que portà a una radicalitzaci6 pagesa i l'enfrontament amb les classes benestants i dretanes de la burgesia catalana (el que avui dia representa Convergència).L 'agitació al camp fou molt intensa i les tensions entre rabassaires i jornalers per una banda i propietaris per una altra portà a Catalunya a una espiral de tensió en augment.
Companys es radicalitza cada vegada més, i canvia el seu tarannà anarquista per una ideologia barreja d'independentisme i d’anarcomarxisme, empentat per les seves ganes de protagonisme. El 1930 entrà a formar part del Comité Revolucionari de Catalunya i participà en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. A partir d'aquest moment les seves ambicions es veuen colmades, i comença una carrera funcionarial en augment (regidor de l'Ajuntament de Barcelona el 1931, governador civil de Barcelona, diputat al Parlament espanyol i al català el 1932 i ministre de la Marina d 'Espanya el 1933 ).
Però la culminació dels seus somnis arriba l 'any 1934, amb la mort del President Macià . Es aleshores quan Companys és anomenat president de la Generalitat Republicana, amb l'oposiciò dels membres de la Lliga (encapçalats per Francesc Cambó), i protagonitzarà un dels episodis més negres i foscos de la vida de Catalunya: el 6 d'Octubre.
El 28 de juny va morir Joan Selves , conseller de governació, i fou immediatament substituit pel radicalitzat Josep Dencàs (membre d'Estat Catala, grup integrat dins l'Esquerra Republicana). El dos d'octubre el goven Samper, dimiteix i Lerroux és l'encarregat de formar nou govern. Entraren al seu govern tres membres de la CEDA -la dreta espanyola castellanista-, i això les esquerres no ho varen poder soportar , i es decreta arreu una vaga general. Es en aquest context que Companys (3) arrosegat pel seu messianisme i pels consells dels seus homes de confiança més nacionalistes (Dencà s, principalment) decretà a les vuit i deu minuts del 6 d 'Octubre l’Estat Català dins de la República Espanyola (4).
Companys pretenia una revolució esquerrana amb l 'ajut dels membres més radicalitzats del nacionalisme català (Dencàs i els seus escamots, Comte i els membres del CADCI, etc), que juntament amb un aixecament arreu d'Espanya (la revolució només triomfa a Asturies) (5) portés a la fà el govern dretà de Lerroux (6). Grups nacionalistes organitzaren concentracions paramilitars ( «Nosaltres sols», «Partit Nacionalista Català », «Joves d'Estat Català », etc) a la plaça Universitat de Barcelona, per tal d'atraure al jovent perque donés suport a la insurrecció.
El 6 d 'Octubre acabà l'endemà quan Companys es rendà al General Batet (7).Quatre trets, un militar i un parell de nacionalistes morts al local del CADCI (Jaume Compte i Gonzalez Alba) és el resultat d'aquella esbojarrada aventura de Companys (8 ). Els desesperats intents que “El Pajarito� havia fet per rà dio per tal que els catalans vinguèssin a recolçar-lo fracassaren. Es quedà tot sol. Ni els seus companys anarquistes el vingueren a salvar. Fou detingut i condemnat a trenta anys de pressò. L’aventura acabà cómicament quan Dencàs i altres membres d'Estat Catala i ERC fugiren pel clavegueram de la Generalitat en una aventura tragicómica que els portà a Italia.
Però el febrer de 1936 les esquerres guanyen les eleccions i Azaña formà el nou govern de la República i alliberà Companys, que torna a la Presidència de la Generalitat. Els fets es precipitaren a Catalunya, cauen els primers homes de dretes assasinats (els germans Miquel i Josep Badia el 28 d'abril de 1936), es comencen a cremar esglèsies i les amenaces es tornen realitat arreu i l'aixecament militar del 18 de juliol desperta a Catalunya una revolució anarquista que ocasionà milers de morts. El fracà s a Barcelona de la insurecció comporta que els membres de les esquerres s'organitzin a través del Comite de Defensa Confederal, dirigit per Durruti i GarcÃa Oliver. Els amics de Companys exigiren al President el repartiment d‘armes i aquest no sols no s'hi oposà sinó que l'alentà (trenta mil fusells, metralladores i cartutxos foren repartits entre les masses). El resultat fou la bogeria, la mort i la destrucció (9).
L 'aparició de comités de tot tipus, formats per membres del Front Popular (militants d'ERC, de la CNT i d'altres) els abocà a prendre el poder per la força. El comissari d'ordre públic, general Escofet, dimiteix del seu cà rrec per que no es vol fer responsable del desordre i de les morts. Companys reuneix als seus consellers i s'afalaga de la Revolució. Els hi oferix el poder; el crim i l'anarquia són recompensats pel President de la Generalitat, i creà personament el “Comité Central de MilÃcies Antifeixistesâ€? que fou l’autèntic poder durant aquells anys.
El gener de 1939 s'exilià a França, però fou detingut per la Gestapo, entregat a les autoritats espanyoles i sotmés a un consell de guerra. Fou afusellat el 15 d 'octubre de 1940 al Castell de Montjuïc. Sembla ser que fou l'únic moment de gallardia a la seva vida, quan davant del pelotó d'execució va demanar descalçar-se per tocar amb els seus peus nus la terra catalana, que tant de mal li havia fet patir .
El general Franco va afalagar a Companys al donar-li la oportunitat de redimir-se amb la seva execució. Es possible que si se l'hauguès perdonat, Companys avui dia seria sols un mal son per tots els catalans.
Notes
( 1 ).- Es poden llegir anècdotes d'aquests fets al llibre de J. M. Fontana ‘Los catalanes en la guerra de España’, Ediciones Acervo.
(2).- A sobre de la participació dels catalans en el govern d'Espanya des de el segle XIX finsl'actualitat llegir el Ilibre de Vidal i Folch ‘Els catalans i el poder’, Edicions El PaÃs-Aguilar.
(3 ).- Companys manisfestà als seus col.laborador: «Ara ja no diran que no soc catalanista». Es recolleix aquesta frase a molts llibres, com per exemple en ‘Los catalanes en la Guerra de España’. Actualment la historiaografia nacionalista nega aquesta frase, pronunciada per un home que tenia necessitat d'afermar unes posicions nacionalistes que fins aleshores eren dubtoses.
(4 ).- «Catalans!, les forces monà rquiques i feixistes...». El text Ãntegre del seu discurs el podeu trobar a ‘Historia de Catalunya’ de Pierre Vilar. Volum I.
(5).- L 'acudit «Vale más huevos a la asturiana que gallina a la catalana» fa referència a la bravura dels anarquistes asturians contraposada a la por i la desserció que varen carecteritzar el comportament dels nacionalistes catalans.
(6).- Les causes de l'aixecament de Companys, tot i ser molt obscures, podrÃem emmascarar- se dins la polémica desfermada arran la Llei de Contractes de Conreu. Això comportà un enfrontament entre Companys contra la Lliga i el govern Central.
(7).- « ...les canonades contra els edificis són fetes amb projectils que no poden explotar. Batet vol evitar mà rtirs i causar danys irreparables. A les sis del matÃ, Companys comunica a Batet que es vol rendir». Pierre Vilar ,’De la revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil’. Historia de Catalunya. Volum VI.
(8).- «... la tebiesa patriòtica i sobretot la intriga elegiren LluÃs Companys, advocat de la CNT, no excesivament fervorós en Catalanisme...», «Companys engegava la Generalitat en una aventura revolucionà ria que havia de succitar l'antipatia de tot Europa contra Catalunya...», «Aquella nit trà gica del 6 al 7 d'Octubre de 1934, l'Esquerra portà la causa de Catalunya al terreny de la violencia, únic en que podia i devia perdre, comprometent-se en una revolta de tipus comunista...». Carles Cardó, ‘Les dues Tradicions’. Historia Espirutual de les Espanyes.
(9).- «Hi ha entre nosaltres tres institucions violentament odiables, i de les quals el poble, any rera any, es sentia amargat, és a dir: el clericalisme, el militarisme i el latifundisme. El moviment del qual sou testimonis és l'explosió d'una cólera immensa, d'una immensa necessitat de venjança. Aquesta colera explica el carà cter impetuòs d'aquest moviment». Declaracions de LluÃs Companys el 1936 a la revista francesa ‘Vu en Espagne’». «El problema del Catolicisme a Catalunya no es plantejarà , perquè totes les esglèsies han estat destruides...», declaracions al periódic ‘L 'Ouvre’», recollit al libre ‘Mà rtirs del Penedès’, de Salvador Nonell. |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article. Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo. Comments can not be added to this article any more
|