|
|
|
Notícies :: antifeixisme : educació i societat |
|
Traïcions i reparacions: al voltant dels republicans i antifeixistes esborrats de la història
|
|
|
per Ian Gibson |
13 set 2004
|
|
. |
TRAÃ?CIONS I REPARACIONS
• Ja era hora que França comencés a esmenar la seva deslleialtat amb els republicans espanyols
IAN Gibson
Escriptor
De quina novel.la ens parlava aquell matÃ? Mig segle després em costa estar-ne segur, però crec que de La esperanza, d'André Malraux. Aleshores jo tenia 17 anys, acabava de començar els meus estudis de francès i d'espanyol al Trinity College de DublÃn, i aquell professor em fascinava. Era comprensible. Owen Sheehy Skeffington, que aixà es com es deia, era un personatge molt conegut a Irlanda per la seva defensa dels drets humans, dins i fora del Senat, i pels seus constants enfrontaments amb l'Església catòlica, cavernà ria com cap altra a l'illa, en els anys 50 del segle passat (fins al punt que encara era gairebé impossible aconseguir un exemplar de l'Ulisses).
Skeffington semblava que no conegués la por. A més a més, les seves credencials per dir públicament el que volia eren impecables perquè els brità nics li havien afusellat el pare durant els temps difÃcils (the troubles), i ell mateix tenia un historial de nacionalista irlandès molt conseqüent, tot i que --allà hi havia el problema-- era un nacionalista declaradament agnòstic. Brillant orador i polemista, elegant en la seva persona i posseïdor d'un carisma espaterrant, Skeffington era al cim de la seva carrera polÃtica quan jo vaig començar a assistir al seu curs sobre novel.la francesa, a les nou del matÃ. No em perdia res del que deia. Era el mestre que en aquells moments necessitava. I no he pogut oblidar mai el dia en què, en relació amb el llibre al.ludit, tant hi fa que fos La esperanza com no, ens va parlar de la guerra civil espanyola i del que ell havia vist, amb els seus propis ulls, a Cervera el febrer del 1939.
Gendarmes senegalesos maltractant els milers de fugitius que arribaven a la frontera; gent desesperada; crits, sanglots, llà grimes, terror; i la pluja que queia immisericordiosa. Poc temps després d'acabar els meus estudis a DublÃn vaig veure Morir en Madrid i em vaig adonar de la magnitud d'aquella trà gica dià spora. I és clar, de mica en mica en vaig anar sabent una mica més de la història de la guerra, ajudat sobretot pel llibre de Hugh Thomas.
PERÃ’ QUAN avui penso en les terribles escenes que van tenir lloc a la frontera, en l'angoixa i el sofriment de tanta gent forçada a l'èxode, em fa l'efecte encara que estic escoltant Skeffington, que sabia barrejar, en un perfecte equilibri pedagògic, l'anècdota i la dada pertinaç. I recordo, també, el menyspreu amb què va comentar aquell matà la traïció de la França del Front Popular a la República espanyola, una traïció molt pitjor que la del Govern brità nic de l'època, ja que ¿què se'n podia esperar dels conservadors? El seu to de veu aquell matÃ, la lluïssor dels ulls, la indignació... se'm van quedar gravats a la memòria i van incidir poderosament sobre el futur curs de la meva vida.
Des d'aleshores no he deixat mai de recordar aquell magnÃfic i valent professor, mort ja fa dècades. I mai tant com en aquestes últimes setmanes, amb la celebració a ParÃs dels 60 anys de l'alliberament de la ciutat i el reconeixement, per fi, de l'aportació espanyola a aquesta magna empresa. Com qualsevol amant de la capital francesa he passat nombroses hores de la meva vida vagant pel Barri Llatà i altres quartiers cèntrics, i sempre m'han cridat l'atenció les discretes plaques amb què es recorda els caiguts de la Resistència (En aquest lloc va morir per França...). Però només va ser al llegir el monumental llibre d'Eduard Pons Prades, Los republicanos españoles en la segunda guerra mundial, quan em vaig adonar que 3.500 espanyols, ni més ni menys, havien lluitat en la Segona Divisió Blindada del general Leclerc, enquadrats en la novena companyia, la Nou, i que, entre els tancs que primer van arribar a ParÃs aquell agost del 1944, no pocs portaven noms que al.ludien a les batalles de la guerra civil: Guadalajara, Belchite, Terol...
D'aquells 3.500 espanyols, dels quals uns 130 van perdre la vida a ParÃs, sembla que avui només queda el català LluÃs Royo Ibáñez. Les seves paraules aquests dies han estat contundents. Per a ell, com per a la gran majoria de companys seus, la lluita contra els nazis era la continuació de la guerra perduda a Espanya. "Jo no vaig lluitar per alliberar França, sinó contra Hitler, Mussolini i Franco --ha declarat--. I aquella lluita passava per entrar a ParÃs". És clar que sÃ. ¿Com es pot oblidar la traïció de la França del Front Popular? ¿Com es pot oblidar els maltractaments infligits en els camps de concentració francesos del 1939? ¿Com es pot oblidar, ja amb Vichy, la disjuntiva: devolució a l'Espanya feixista, l'Espanya de la presó, tortura i mort, o incorporació a la Legió francesa?
EL QUE no podien sospitar els republicans espanyols que després de tant d'esforç i il.lusió havien arribat a ParÃs era que, una vegada s'acabés el malson nazi, vindria una nova traïció: la negativa dels aliats a acabar amb el règim de Franco.
El reconeixement francès als republicans espanyols de la Nou arriba massa tard, és veritat. Però ha arribat. Que no és el cas encara de tots els altres espanyols, molts, que van participar en la Resistència i les gestes dels quals han estat historiades tan brillantment per Pons Prades. Als francesos els costa acceptar que no es van alliberar sols, i Vichy és una úlcera que no deixa de supurar. Però a poc a poc la veritat es va imposant. Sheehy Skeffington, el meu vell mestre, n'estaria content. |
This work is in the public domain |
