|
|
|
|
|
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Canvis a nivell d´Estat i a Europa, com l´Esquerra Independentista hi hem de fer front
|
|
|
per orsini |
31 jul 2004
|
|
Canvis a nivell d´Estat i a Europa, com l´Esquerra Independentista hi hem de fer front. |
1. Canvi de govern a l’estat espanyol: nova cara amable per a l’opressió nacional i l’explotació capitalista de sempre.
2. Eleccions europees: deslegitimació d’un projecte imposat
3. Reforcem la Unitat Popular
_____________________________________________
1. Canvi de govern a l’estat espanyol: nova cara amable per a l’opressió nacional i l’explotació capitalista de sempre.
Amb 183 vots favorables, el 16 d’abril passat va ser investit president del govern espanyol José LuÃs RodrÃguez Zapatero. Per a ser escollit, a més dels 164 vots del PSOE, Zapatero havia de rebre suports d’altres formacions. Una de les que va fer-li confiança, en paraules textuals de Joan Puigcercós, va ser ERC. En el discurs fet per Puigcercós, el portaveu del grup d’ERC al Congrés espanyol va realitzar una aferrissada defensa del suposat carà cter democrà tic i progressista i de la pretesa diferència qualitativa en les formes i contingut del PSOE respecte al PP.
Puigcercós, artÃfex del tripartit a la CAC, ha fet del PSOE, novament, l’aposta d’ERC per tal d’aconseguir els seus objectius. Sense deixar de mantenir un to i un discurs formalment independentista, fins i tot força reivindicatiu, el diputat a les Corts espanyoles va entrar, amb el seu suport final al candidat del PSOE, de ple en un nou projecte regeneracionista i reformista per a l’estat espanyol, en continuació amb el que ja anteriorment Cambó i Pujol han reclamat.
Un cop més, exemplificat molt grà ficament amb la visita de Carod al rei espanyol en les consultes prèvies a la investidura, els fets i no les paraules marquen el carà cter rupturista dels partits. ERC, amb tota seguretat, no es pot considerar dins d’aquests.
La investidura de RodrÃguez Zapatero va comptar, a més dels seus diputats –des del PSOE, amb el suport d’ERC, CC (Coalición Canaria), CHA (Chunta Aragonesista) i Esquerra Verda (IU i ICV), l’abstenció de CiU, PNB i Nafarroa Bai, i el vot en contra dels 148 diputats del PP.
Els resultats de les darreres eleccions estatals espanyoles han suposat, doncs, la constitució d’un nou govern a l’estat designat Ãntegrament pel PSOE. Els 164 diputats al Congrés espanyol, per bé que per sota de la majoria absoluta (176 diputats), han permès al PSOE conformar un govern monocolor, grà cies als suports rebuts.
El PSOE ha deixat clar des de fa anys que del PP sols el diferencien les formes. Tant PP com PSOE són, des de la seva gènesi, dreta espanyolista igual, tal i com mana el seu carà cter de classe. El PSOE és tant estat com ho és el PP, i té el mateix paper en la defensa d’aquest marc simbòlico-material d’acumulació.
Bona part de la progressia ben-pensant dels Països Catalans, malgrat tot, ha elogiat i ha fet seu el discurs que diu que el suposat nou talant del govern encapçalat per RodrÃguez Zapatero marca una diferència qualitativa inqüestionable amb l’anterior govern espanyol.
El PSOE ha fet una notòria i concient campanya des d’aleshores per tal de remarcar i publicitar gestos que contribuïssin a confondre i crear aquesta opinió general de ser un projecte diferent al del PP. La recent aprovació de la Llei Integral de Defensa de les Dones Maltractades, la retirada de les tropes espanyoles de l’Irak, els canvis anunciats en el “PHN� espanyol... han estat actuacions curt-terministes (per bé que importants, però que en el futur es poden aturar i fer enrera) encaminades a, d’una banda, guanyar suports de cara a les eleccions europees, i de l’altra, a aprofundir i afermar el discurs ideològic que dóna per bo el bi-partidisme espanyol entre PP i PSOE.
Aquest partit i el seu govern mostraran la seva la seva autèntica cara durant els tres anys llargs sense eleccions que queden per a la circumscripció de l’estat, fins a les properes eleccions municipals de 2007. La seva lÃnia d’actuació traspunta ja en fets com la posició contrà ria a una resolució en base al dret d’Autodeterminació respecte a l’ocupació del Sà hara Occidental, el seu recent anunci en plena celebració dels 125 anys del PSOE de que el seu lloc en polÃtica internacional era, malgrat tot, al costat dels EUA, els seus avisos de que és fonamental la “llibertat d’empresaâ€? per a l’economia espanyola, la recent aprovació d’enviament de tropes a l’Afganistan o, molt notablement, en la continuació del pacte sagrat (perque saben que s’hi juguen la unitat de l’estat) amb el PP per tal mantenir la il.legalització sobre l’Esquerra Abertzale basca, impedint la concurrència de la candidatura HZ a les eleccions europees.
Com el sociòleg basc Justo de la Cueva recentment recordava: “ningú amb una mÃnima memòria pot esperar res de bo de la mal anomenada “esquerra espanyolaâ€? (en realitat, ex-esquerra espanyola) del PSOE i PCE (IU), i de CCOO i UGT. Els ferotges Pactes de la Moncloa el 1977 van carregar la crisi econòmica sobre la classe obrera i la no menys ferotge polÃtica econòmica pro-capitalista dels Governs PSOE de Felipe González van implantar la precarietat de la contractació temporal abolint la indemnització per acomiadament i el principi guanyat amb sang obrera de “sou igual per a igual treballâ€?. També van realitzar una ferotge destrucció d’indústries amb la disfressa de la reconversióâ€?. Aquesta és la situació en que ens trobem i hem de combatre.
Malgrat totes aquestes evidències, el discurs d’ERC continua esperant del PSOE descentralització, treure l’estat del tutelatge dels EUA en polÃtica internacional, que s’apliquin unes mÃnimes polÃtiques redistributives en matèria social i una major participació fiscal de la CAC sobre impostos. En poques paraules, una nova versió del que “el Principat es pugui sentir còmode a Espanyaâ€?. El seu projecte no va més enllà de voler reformar l’estatut del Principat i la Constitució Espanyola, establir un marc de col.laboració suposadament més avançat amb l’estat i millorar el finançament de la CAC. Obertament, Esquerra aspira a una polÃtica, no d’enfrontament, ruptura i dignitat nacional, d’acumulació de forces en el si de les classes populars per a conformar una massa crÃtica revolucionà ria, ans de consecució de petits guanys per a “anar avançantâ€?, del tot mancats de qualsevol mena d’estratègia, tal i com CiU ha reclamat durant tots aquests anys. Tot això, és clar, sols a través del treball en les institucions regionals que l’estat espanyol ens permet de tenir (i patir).
És cert que aquesta tà ctica va acompanyada d’una retòrica diferent a la utilitzada per CiU fins ara, però també CiU, salvant les diferències ideològiques ja de partida amb ERC, tenia un discurs diferent en els primers temps. Els mitjans utilitzats per ERC i CiU són els mateixos (la democrà cia burgesa). Per això, sense dotar-se d’un suport popular que vigili constantment l’â€?èlitâ€? polÃtica que treballa a les institucions, el suposat projecte independentista (perque hi ha sectors importants de les bases del partit que treballen sincerament en aquest sentit) d’ERC està condemnat a fracassar, integrant-se en el joc del sistema de partits del marc jurÃdico-polÃtic espanyol.
L’actuació del PSOE, autèntic gestor del govern regional principatÃ, està comportant i comportarà més encara en el futur l’aplicació de polÃtiques liberals i espanyolistes, aixà com fer girar encara més el panorama polÃtic principatà al voltant del marc estatal. Ã’bviament, en matèria econòmica i social, les polÃtiques del PSOE, com ja es pot veure a hores d’ara, no diferiran de les del bi-partit CiU-PP en prà cticament res. Ni en l’aspecte depredador amb el medi (com s’ha pogut veure amb Bracons i estan intentant amb el 4t. Cinturó), ni en l’aplicació de polÃtiques redistributives.
Els socis del PSOE al govern principatÃ, ICV i ERC resten del tot incapaços i impotents per a canviar les polÃtiques del partit de Maragall. Mentre acumulen cà rrecs i presència medià tica, paguen deutes i cobren de comissions i per representació electoral, no pensen en arriscar el patrimoni que acumulen fent realment de contrapès al PSOE. Mentrestant, els sectors més “acomodatsâ€? d’aquests partits van guanyant posicions per a evitar que res d’això canvïi.
Aquest panorama ha comportat ja una important devallada en les mobilitzacions, que cal revifar, per efecte de la propaganda, en gran mesura, del suposat “canviâ€? en la lÃnia de govern, tant a nivell estatal com al Principat.
En aquest context, doncs, la Unitat Popular Catalana és, de fet, l’únic projecte alternatiu i antagonista amb la neo-Reforma que se’ns planteja, és l’únic projecte de llarg abast que pot agrupar à mplies capes populars per a trencar amb l’ordre actual, superar els marcs jurÃdico-polÃtics francès, espanyol i de la UE, evitant caure en reformulacions que no vagin més enllà de reformes descafeinades d’Estatuts d’autonomia.
El discurs, per si sol, de cap projecte polÃtic no és cap garantia que el blindi davant de possibles degeneracions ideològiques. És l’arrelament popular, la discussió i debat constants, una prà xis dià ria i compromesa i uns forts fonaments tèorics el que permeten que un projecte d’esquerres i rupturista no degeneri per la compra de les “èlitsâ€? a base de privilegis parlamentaris o bé per cants de sirena i falses dreceres dirigides a unes bases que no són més que meres comparses en l’activitat dels partits.
ELS PROCESSOS DE NEO-REFORMA: ELS ESTATUTS DEL PRINCIPAT I EL PA�S VALENCIÀ, I LA POSSIBLE REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
En la conjuntura actual, també ens veiem com a poble immersos en discussions de perilloses conseqüències com la reforma dels estatuts, del PaÃs Valencià i, sobretot, del Principat. Aquestes reformes, en cas de dur-se a terme, cal que siguin denunciades com el que són, unes maniobres extremadament perjudicials per als Països Catalans que poden aparcar el debat sobre la Construcció Nacional i la Independència dels Països Catalans per molt de temps. Poden suposar tancar les portes a reivindicacions i elements cabdals nacionalment, com són la unitat territorial dels Països Catalans (superació de la divisió en autonomies) o el reconeixement del dret d’Autodeterminació, alhora que poden suposar un efecte psicològic molt negatiu en les masses populars catalanes, mitjançant la ja coneguda eufòria propagandÃstica de les administracions autonòmiques, frenant en el futur reivindicacions nacionals que ni molt menys estaran resoltes.
El 25 d’abril d’enguany al PaÃs Valencià , de la mà d’ACPV, en aquest sentit ha representat una nova aposta per reformes estatutà ries, un nou gest impotent i una nova renúncia a bastir un projecte rupturista i de masses. Cal que entitats socio-polÃtiques com ACPV deixin de tenir por a superar el discurs dels estatuts i prescindir del PSOE i la resta de partits burgesos per a començar a conformar un projecte propi per a les classes populars catalanes en base a uns mÃnims plantejaments democrà tics i nacionals.
Cal preguntar-se on està portant tota l’escenificació d’aparent projecte de construcció nacional que hi ha darrera de l’actuació d’ACPV (grans manifestacions amb projecció electoralista, una xarxa de Casals Jaume I que, exceptuant dignes excepcions, estan suposant una mera il.lusió de casals autònoms i arrelats popularment...). A la prà ctica la Xarxa de Casals Jaume I sols està resultant ser el lloc d’entreteniment dels i les sòcies de l’entitat enlloc de punts de debat i treball local i en xarxa, socio-polÃtic, vers un projecte de construcció nacional. Aquest projecte, amb l’aposta Horitzó 2007 com a component més emblemà tic, té com a “granâ€? fita afavorir que el PSPV-PSOE guanyi la Generalitat Valenciana. Quan convingui, doncs, tota la base social d’ACPV serà desactivada en funció de l’objectiu darrer, com ja ha ocorregut en el passat.
CONJUNTURA SOCIO-ECONÃ’MICA:
Enmig del context econòmic mundial recessiu, amb la retirada de gran part dels fons de cohesió de la UE destinats a l’estat espanyol, que han suposat l’1’12% del PIB per a l’estat espanyol el 2002 i el fenomen de les malanomenades deslocalitzacions, s’obre un perÃode d’oberta crisi (sobretot per a les classes populars) per a l’economia catalana en el territori sota administració espanyola. Davant d’aquest panorama, es fa urgent d’articular organismes i propostes en clau de Països Catalans que permetin de proposar alternatives tant immediates (com l’autogestió de fà briques en procés de tancament) com de llarg abast, aixà com organitzar mobilitzacions contundents de denúncia.
Tal i com s’ha destacat des de la Xarxa Contra els Tancaments i la Precarietat, el 2003, només en acomiadaments col.lectius, s’ha deixat sense feina al Principat a 10.712 persones, un 24% més que el 2002. Per al 2004, les previsions són molt més pessimistes. Per tercer trimestre consecutiu s’ha produït un creixement de la desocupació als Països Catalans. La creació de llocs de treball no compensa (ni a l’estiu, amb la gran demanada de feines estacionals que hi ha) la destrucció de llocs que la fuga d’empreses i la temporalitat contractual està comportant.
Les xifres oficials en desocupació per al Principat, el PaÃs Valencià i les Balears i Pitiuses parlen de 305.800, 197.300 i 54.400 desocupats -des, respectivament (Font: Món Empresarial, maig 2004). Amb un total de 557.500 desocupats –des per a aquestes zones dels Països Catalans, ens trobem molt lluny de les “plenes ocupacionsâ€? que el discurs neoliberal promet dins el sistema capitalista. Cal tenir present que les xifres oficials amaguen molta desocupació no comptabilitzada, aixà com ocupació de pèssima qualitat o treball submergit, que no compta a efectes estadÃstics prà ctics. Aquesta cara, la de les empreses difuses, de la temporalitat, de les feines submergides i l’atur de llarga durada és l’autèntica cara del sistema, amagada darrera de la propaganda i el consumisme barat i carregat de valors burgesos que es difonen de forma permanent.
Mentre que a països com la Xina tenen un 9% creixement econòmic anual i les empreses traslladen plantes de producció cap allà , als Països Catalans cada cop es produeix una major dissociació social entre els que posseeixen els mitjans de producció i les persones que han de viure fent feinetes sense cobertura ni contracte, visquent de l’ajut social (cada cop més magre) o bé fent més d’una feina per tal de mantenir el nivell (ja de per si prou baix) de vida.
L’economia catalana ha canviat espectacularment els darrers anys. Poc tenen a veure els actuals sectors capdavanters en l’economia catalana amb els que fins fa poc més de vint anys eren els principals generadors de PIB. Si fins fa dues dècades la manofactura (amb el textil com a principal exponent), agricultura i automòbil eren els sectors més importants en aquest sentit, actualment només el sector automobilÃstic manté la seva importà ncia en el conjunt de l’economia catalana, juntament amb nous sectors com la indústria quÃmica, el sector turÃstic i l’immobiliari, molt més dependents de transnacionals (quÃmic), o conjunturals (com l’immobiliari). El resultat és una economia molt més dependent d’empreses estrangeres i depredadora amb el medi, que alhora està més enfocada vers les acumulacions financeres, que no generen riquesa real, aspectes que en qualsevol cas suposen el debilitament de sectors estratègics claus en la perspectiva d’uns Països Catalans independents.
Aquests canvis haguts en els darrers anys ens mostren la capacitat del Capital de condicionar i emmotllar les economies nacionals i quin és actualment el paper reservat per la divisió internacional del Treball per als Països Catalans.
Mentre que les Caixes han experimentat en el darrer any un creixement de l’actiu anual de 3-5% com a mÃnim (superior en les caixes de menor mida), el poder adquisistiu de les classes populars no para de retrocedir. Aquest creixement ha estat, principalment, a causa del sector creditici i, més darrerament, el negoci del finançament de segones residències. Els Països Catalans no són cap excepció, doncs, al fenòmen de creixent domini del capital financer a nivell mundial. Caldrà veure en perspectiva a mig i llarg termini fins a quin punt el domini d’aquesta fracció, la financera, més genuïnament expansionista, depredadora i imperialista, és real per sobre de la fracció industrial.
Enmig d’aquest panorama, d’una banda, de creixement continuat del benefici financer vinculat al negoci immobiliari i, de l’altra, d’empitjorament de les condicions de vida de les classes populars, s’ha sabut recentment que l’increment del preu de l’habitatge als Països Catalans en un any ha estat del 19% (vegeu informe sobre habitatge a www.endavant.org).
A nivell de la Unió Europea, el 3 de juliol es va saber que el govern d’Alemanya, l’economia capdavantera i més important de la UE, ha aprovat unes serioses reformes de l’Estat del benestar que entraran en vigor l’1 de gener de 2005. Malgrat el ja prou magre sistema de protecció social alemany, com en la majoria d’estats europeus que es troben en procés de desarticulació d’aquest conjunt de mesures de protecció social, les mesures aprovades suposaran l’obligatorietat d’acceptar feines de menor qualificació i haver de desplaçar-se grans distà ncies sota risc de perdre en cas de no acceptar-se, importants quanties en la prestació d’atur.
Tots els estats europeus estan duent a terme actualment mesures encaminades a reduir les despeses sota el discurs neo-liberal d’increment de la taxa de guany a costa de reducció de despesa social. El cas alemany és especialment preocupant i significatiu pel paper polÃtico-econòmic central que juga en el si de la UE, que suposarà de ben segur marcar tendència en els futurs passos. Podem veure com en un context, doncs, de major precarització i desprotecció de les classes populars, sobretot dones, joves i població immigrada, com cada cop gaudeixen de majors beneficis els sectors econòmics lligats a l’acumulació financera.
Als Països Catalans els casos més extrems d’aquesta situació es poden veure en l’explotació als camps de fruita de Ponent, en el sector de la construcció, donant lloc a protestes com la que sectors importants de la població immigrada han protagonitzat recentment (el tancament del 5 de juny a la Catedral de Barcelona i l’església del Pi com un dels casos més difosos darrerament) en reclam per unes mÃnimes condicions salarials i de vida.
El projecte que hem de bastir ha de passar indefugiblement per incorporar a la lluita pel control popular de l’economia i de la distribució a la nova població immigrada i per unes noves formes de producció de béns en que es tendeixi a superar l’economia monetà ria i es produeixi de manera planificada segons les necessitats de la població i no orientat vers la consecució de cada cop majors quotes de benefici privat.
2. Eleccions europees: deslegitimació d’un projecte imposat
Els resultats d’aquestes eleccions europees han mostrat una gran indiferència, a cops transformada en desconfiança o fins i tot rebuig actiu, per part de la població europea envers el projecte del gran Capital europeu: la Unió Europea. L’abstenció al conjunt de la UE s’ha situat al voltant del 55%, assolint en diversos països més del 60% del cens, països entre els quals n’hi ha algun dels de nova incorporació.
La Unió Europea, aquest procés d’integració polÃtic, econòmic i cultural a nivell europeu, és, cada cop més, vista com un projecte aliè a les classes populars europees, quant no un projecte imposat i contrari als interessos d’aquestes.
Aquestes eleccions han confirmat la tendència que s’ha anat gestant i accentuant en els darrers anys en que cada cop un major nombre de ciutadans –es europees ha optat per l’abstenció o el rebuig anti-sistema en el procés electoral per a escollir un Parlament tant allunyat de la població. Si el 1994 la participació a nivell de la Unió va ser del 56’8%, i el 1999 ja va arribar al 49’8%, ara el 2004 s’ha situat en una xifra tant baixa com el 45’5%.
Aquestes eleccions, a nivell d’estat espanyol, dins d’un encara més accentuat context de bi-polarització PP-PSOE, han suposat la continuïtat del PSOE com a força més votada. Tanmateix, i per bé que el PP ha quedat com a segona força fruit de la inèrcia electoral respecte a les eleccions del 13 de març passat, s’ha confirmat que el PP manté molts suports electorals i mecanismes d’influència polÃtica, i per tant possibilitats, per a continuar podent aspirar a mig termini a guanyar eleccions en aquest marc territorial.
L’abstenció ha estat un fenomen que ha castigat totes les formacions i ha deixat en quotes molt menors que respecte a les estatals totes i cadascuna de les formacions. CiU, amb la pèrdua de mig milió de vots respecte a les anteriors europees, ha estat la formació més castigada.
L’acumulació d’arbitarietats anti-democrà tiques i l’escà s interès i la distà ncia que hi ha entre la població i el Parlament de la UE s’apunten com una de les principals causes de l’abstenció. Aquesta percepció, cada cop més generalitzada, de moment no pot ser contrarestada per part dels representants polÃtics de la Burgesia, malgrat l’enorme maquinà ria productora d’ideologia i alienació de la qual disposen els diferents estats de la UE. Els discursos de la “UE com la Història d’un èxitâ€?, “la UE com a procés pacÃfic d’integració natural dels pobles europeusâ€?, “un gran espai de llibertat i benestarâ€?... que la indústria polÃtico-medià tica destil.la, es veuen en gran mesura, si més no de moment, inútils per a contrarestar la impressió negativa que la majoria de la població europea té de la UE. Cada cop és major la percepció popular, doncs, que la UE és un projecte anti-democrà tic i que menarà a un greu retrocés en la protecció i el reconeixement dels drets socials.
La UE és, de fet, un procés de reordenació inter-burgès. És la resposta del Capital per tal d’aconseguir d’incrementar la taxa de benefici, sota una triple actuació:
1) atacant i intentant reduir la resistència del Treball,
2) establint un referent monetari propi (l’Euro) que faci de contrapès al Dòlar, i
3) a través de l’expansió vers el sud-oest europeu, primer, i l’est europeu, posteriorment.
La Constitució Europea és la plasmació jurÃdica d’aquest procés.
LA “CONSTITUCIÓ EUROPEA�: CULMINACIÓ DELS ATACS AL TREBALL
L’elaboració de la Constitució Europea no ha estat un procés constituent pròpiament dit. No hi ha hagut un procés de debat per a poder-hi incorporar aportacions de tots els diferents agents socials i polÃtics existents, ans ha estat un text elaborat per una Convenció que ha redactat un text d’acord amb les necessitats de l’Alta burgesia europea. El resultat ha estat un text que es limita a reglamentar la repartició de poder al si de la Unió i patrocinar el procés d’integració i reordenació econòmica europea. Tot plegat, establint els estats com a únics subjectes de dret a la UE.
A iniciativa de la Convenció presidida per Giscard d’Estaing, el juny de 2003 es va fer una proposta de text constituent al Consell Europeu. Era previst que el desembre de 2003, en reunió a Brussel.les s’arribés a un acord per a aprovar el text definitiu que més tard havien de ratificar els estats. Tanmateix, per la qüestió de la repartició de la quota de poder, l’Estat Espanyol i Polònia (dos grans aliats dels EUA, juntament amb la Gran Bretanya) van impedir-ho, vetant-ne l’aprovació.
Finalment, el juny d’enguany s’ha arribat a un acord per a poder presentar als estats un text definitiu. Els diferents estats membres de la UE l’hauran de ratificar abans del 2006, perÃode durant el qual serà vigent mentrestant l’ultra-liberal Tractat de Niça. Posteriorment, abans del 2009, tots els estats de la UE hauran d’haver dut a terme canvis en les respectives legislacions estatals per a adaptar-se a allò marcat per la Constitució Europea.
Aquest text, clarament, representa la consolidació, molt marcada ja amb el Tractat de Maastricht, d’un marc jurÃdico-polÃtic fet a mida del projecte neoliberal de les burgesies dominants europees. A la Constitució Europea els estats passen a ser els únics subjectes de dret a la UE (art. I-9-2), assumint aquests de manera exclusiva totes les atribucions. Això suposa que els estats, a través del Consell Europeu (amb els ministres estatals corresponents), siguin els únics que defineixin el pressupost de la UE (amb total menyspreu pel ja de per si poc democrà tic Parlament de la UE). Els estats també són els únics que intervenen en el disseny de la polÃtica de Defensa europea, aixà com també són els únics que tenen dret a ser representats a les institucions europees. Alhora, la doble nacionalitat sols és reconeguda per als estats (art. I-8-1), la qual cosa farà que haguem de constar com a ciutadans europeus i espanyols/francesos, però no com a catalans -es
Sota l’Esperit de Lisboa, es rebutgen i no es recullen els criteris mÃnims recollits pel Consell Econòmic i Social europeu, aixà com tampoc els de la revisió de 1991 de la Carta de TurÃ. La Carta tampoc no recull el dret a un Medi saludable i salubre, el dret a prestacions i drets socials ni el dret a una feina (que resta transformat en el dret a treballar).
Alhora, la Constitució Europea consagra la subordinació europea (amb totes les seves contradiccions i tensions internes) a nivell militar als EUA, a través de la coordinació amb la OTAN (establerta a l’art. I-40-2).
Mentre les formacions polÃtiques catalanes discuteixen sobre aspectes superficials d’aquesta Constitució (com la major o menor importà ncia que el text s’acabi traduïnt o no al català ...) el debat de fons clau, la manca de sobirania i la impossibilitat que els Països Catalans tinguin veu pròpia a les institucions de la UE, queda aparcada, deixant-nos com a poble en una greu situació, en una cruïlla històrica trascendental. És d’esperar que a l’estat espanyol es convoqui un referèndum per a la ratificació de la Constitució Europea (on no cal dir que l’Esquerra Independentista demanarà un NO ben rotund), mentre que a l’estat francès seran sols les altes institucions legislatives les que s’encarregaran de donar-hi el vist-i-plau.
Cap discurs polÃtic independentista no pot, actualment, defugir en les seves anà lisis les conseqüències que comportarà el marc-jurÃdico polÃtic que aquests dies s’està conformant a nivell europeu. L’EI ha d’integrar l’anà lisi del projecte de la UE en la seva actuació dià ria i superar vells discurs centrats estrÃctament en el paper que realitzen els estats espanyol i francès.
És clar que sense poder comptar amb un estat, els Països Catalans no podrem decidir ni tenir veu a la UE ni a cap altre organ o instà ncia internacional. Malgrat, doncs, que la majoria d’estats actualment serveixen a les classes dominants, als Països Catalans hem d’avançar vers la constitució d’un bloc social que reclami un estat propi com a principal instrument de defensa dels interessos de la majoria i que ens representi internacionalment, que permeti que ens autogestionem els recursos propis i que sigui controlat estretament per les masses populars organitzades, que hauran de planificar l’autoextinció de l’estat des del mateix moment en que neixi.
L’estat dels Països Catalans ha de ser l’instrument fonamental per a preservar i reconstruir els elements destruïts o danyats per l’ocupant, sobretot el complex lingüÃstico-cultural i el medi ambient, que posi l’economia al servei de les classes populars, defensant i establint les relacions que creguem més oportunes amb la resta del món.
3. Reforcem la Unitat Popular
L’Esquerra Independentista ha fet en els darrers anys avenços importants en la construcció de la Unitat Popular. Aquesta Unitat Popular que volem construir, encara embionà ria, aquesta unió dels col.lectius, organitzacions i persones d’esquerres, anti-feixistes, ecologistes i feministes, demòcrates i que treballen en clau de Països Catalans, però, ha d’avançar amb pas més ferm i decidit.
Cal que tots els Agents PolÃtics de l’EI (organitzacions nacionals i sectorials, col.lectius locals...) arribem a una entesa per tal de treballar plegats, construïnt un Espai Nacional per a la coordinació i l’actuació conjunta, de manera que l’EI pugui esedevenir l’autèntic motor i referent de la Unitat Popular Catalana.
Des d’Endavant (OSAN) fem una crida per a reprendre, doncs, el dià leg sincer i constructiu per a establir, en els propers mesos, un espai de treball de tots els agents polÃtics de l’EI, on es pugui posar unes bases sòlides per a l’entesa en base al treball prà ctic i real com a pas previ per a poder fer passos qualitatius posteriors.
Des d’Endavant (OSAN) entenem que la construcció del Moviment que l’Esquerra Independentista ha d’afrontar, ja ho hem dit en diverses ocasions, és un camà que es planteja difÃcil i complicat. És un camà que necessà riament suposarà molta feina i sacrificis ja que l’EI es troba avui dia amb grans mancances, tant fruit del passat recent, en que es va produir un trencament generacional, com fruit de l’inexistència d’espais de treball i coordinació comuns entre els diferents agents polÃtics.
UNITAT POPULAR: DE QUÈ PARLEM?
La Unitat Popular que hem de tirar endavant no la construirem sols des de l’Esquerra Independentista. És un espai, un bloc social, polÃtic, que ha d’agrupar totes aquelles persones, col.lectius i organitzacions que actualment treballen en una lÃnia d’esquerres, de democrà cia radical i de base, anti-patriarcal, anti-imperialista i anti-feixista per a construir uns nous Països Catalans. Agrupar tota aquesta massa social, donar-li entitat i capacitat d’incidència polÃtica demana temps de treball i esforç.
Per a poder arribar a construir aquesta Unitat Popular, si volem que sigui (que ho ha de ser) sòlida, el camà a fer és llarg, és molta la gent que cal que s’animi a treballar i veure en aquest projecte l’espai referencial per a la seva activitat i l’instrument de defensa dels seus interessos i els col.lectius. Tot just l’estem desenvolupant, de forma embriònà ria, i sols en algunes parts del paÃs, de manera massa disconnexa.
Si el camà que hem de fer, doncs, és llarg, no s’hi valen draceres i hi ha pendents tasques ineludibles.
Els resultats obtinguts per la canidatura de les CUPs, amb sols 7.000 vots als Països Catalans, mostren que és precipitat de tirar endavant una projecte electoral d’aquesta embergadura si es pretén que sigui el referent polÃtico-electoral per a la gent que ha d’acabar conformant la Unitat Popular. Amb els resultats obtinguts, queda molt qüestionat que aquesta candidatura representi a un bloc social important del PaÃs.
Una plataforma electoral com aquesta no és la expressió visible de la Unitat Popular. No ho pot ser perque hi ha una feina prèvia a fer, ineludible, sense la qual no farem res més que bastir una aparença d’Unitat Popular i arriscar-nos a que molts sectors vegin amb recels la nostra actuació, precisament per l’encara important mancança de canals de comunicació i debat.
La construcció de la Unitat Popular ha de convèncer als sectors populars, als diversos Moviments Populars, locals, comarcals o Nacionals. No n’hi ha prou amb informar-los o amb suports puntuals. Cal que s’hi sumin i en formin part, ja que la Unitat Popular o és un projecte veritablement col.lectiu o no serà una autèntica Unitat Popular.
Des d’Endavant (OSAN) entenem que el camà per a construir la Unitat Popular passa, a nivell institucional, actualment, per la lluita municipal, pel treball de les CUPs a nivell local, amb perspectiva nacional, però bastint-se, primer i abans que res, com a referent dels col.lectius i moviments populars de cada localitat. Cal una à mplia base social i aquesta sols l’aconseguirem amb anys de treball diari denunciant els atacs que el Capital perpetra sobre les classes populars, des de la clausura de gerià trics, la degradació del sistema i infraestructures educatives, l’ofensiva patriarcal, fins a l’empitjorament de les condicions laborals o la depredació del medi.
Alhora, cal una decidida tasca d’expansió de CUPs per tot el territori, en aquells llocs on fer-ho sigui realista, és a dir, hi hagi un treball previ i col.lectius que en puguin ser la base.
La lluita és l’únic camÃ.
Endavant, Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Països Catalans
Juliol de 2004 |
Mira també:
http://www.endavant.org
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Canvis a nivell d´Estat i a Europa, com l´Esquerra Independentista hi hem de fer front
|
|
per 3A |
31 jul 2004
|
Està currat, sembla que si més no aquests s´aturen de tant en tant i analitzen les coses, per tal de continuar lluitant sobre coses tangibles.
L´analisi i la lluita, l´unic camí! |
|
|
