|
Notícies :: ecologia |
Patrimoni Natural (ressenya)
|
|
per pas poc |
08 jul 2004
|
Ressenya de Jesús Tuson, Patrimoni Natural, ed. Empúries, Bcn 2004, 110p publicada a L’Escletxa, núm. 5, estiu-2004, p. 5.
La següent ressenya publicada a la darrera revista de la CAL aporta alguns pistes de per què, sigui quin sigui l’idioma propi de cadascú, cal lluitar per la llengua d’aquest país. |
Per Jordi-Carles Burillo,
professor
El professor Jesús Tuson, professor de lingüística
de la Universitat de Barcelona, té una llarga trajectòria
en la publicació d’obres de divulgació de la seva
especialitat. Recentment, ens ha regalat un altra joia del seu
saber fer, Patrimoni natural, un breu tractat sobre la diversitat
lingüística, del per què i com d’una realitat que
cal preservar. Segons Tuson, la diversitat és un fet ineludible
a la nostra espècie, una manifestació de la nostra
adaptabilitat planetària, de la qual no poder prescindir. Per
això, la idea d’una llengua única és una realitat
certament irrealitzable, ja que les formes lingüístiques
sempre canvien amb el temps, les separacions geogràfiques i els
préstecs culturals. Però, a més, si tot i
així, és volgués imposar una única llengua,
seria alhora un proposta perillosa, ja que facilitaria la
implantació d’uns únics poders planetaris, per la qual
cosa podem dir que la diversitat lingüística se’ns apareix
com un dels mur de contenció a la uniformització
cultural, social i política.
I és que aquesta capacitat de ser diversos és la que ha
afavorit que
sobrevisquem com a Homo sapiens. Per això, diu Tuson, que totes
les
llengües són una manifestació d’aquesta capacitat
d’adaptabilitat
humana i que, per tant, totes elles disposen els elements necessaris
per satisfer les necessitats socioculturals dels éssers humans,
en una
gran ciutat europea, al gel de Groenlàndia o
a la selva de Malàisia.
Contra la idea que hi ha llengües científiques,
llengües poètiques o
llengües familiars, el que defensa Patrimoni Natural és que
tothom té
al seu abast els suficients recursos creatius per adaptar-se a totes
les situacions (cultivació, préstecs i manlleus ... ).
No hi ha cap jerarquia
lingüística mundial, ni pel nombre de parlants,
ni per la quantitat de llibres escrits, ni per famílies
lingüístiques.
Només els racistes i els imperialistes hi creuen.
Però si que és cert que no tots els sers humans gaudim
dels mateixos
drets lingüístics, ja que els Estats els retallen i els
eliminen amb la
genocida intenció de fer-nos
canviar de llengua. D’aquí que el famós
bilingüisme que s’atribueix a certs pobles (com el català)
sigui la
coartada perfecta per al lingüicidi de més 5.000 comunitats
humanes.
Com és que els partidaris de la bilingüització en
una llengua
determinada sempre són monolíngües actius i
confessos en aquesta
mateixa llengua? Per què, planteja el lingüista, pobles
sencers ha de
renunciar a un monolingüísme que altres pobles poden
mantenir?
Realment, la qüestió no és si tenim dret a viure
català (en quítxua, en
saami o en kwakiutl), sinó què estem disposats a fer
nosaltres per
mantenir-nos com a comunitat lingüística en aquesta
diversitat
lingüística planetària? La recepta del doctor Tuson
és clara: tornar al
monolingüísme, com els anglesos a Londres, els coreans a
Seül o els
portuguesos a Lisboa. Però per fer-ho possible, hem de
desempallegar-nos de l’imperialisme lingüístic (espanyol i
francès) que
ens atenalla. Ens hi juguem, no únicament les més de
5.000 llengües
amenaçades, sinó la nostra supervivència, com a
espècie. Aquest és el
repte, el nostre repte com a poble.
|
 This work is in the public domain |
Re: Patrimoni Natural (ressenya)
|
per notesalpeu |
08 jul 2004
|
1. Des de El luxe del llenguatge, fins a Una imatge no val més que mil paraules, passant per Mal de llengües o L’escriptura. Històries naturals de la paraula |
Re: Patrimoni Natural (ressenya)
|
per instruccions d'us |
08 jul 2004
|
per veure be, posar mida text a 120% -o més- (menú Visualitza/Midatext al Mozilla) |