0. INTRODUCCIÓ

 

La vivenda és un dret reconegut, no només dintre de les corrents socialistes-comunistes i revolucionàries, sinó fins i tot en regions amb "economia de mercat lliure" com l'Estat espanyol. La Constitució espanyola en un dels seus articles reconeix el dret a una vivenda digna per a cada ciutadà i ciutadana.

 

Malgrat aquest reconeixement explícit, en les darreres 2 dècades l'accés a la vivenda, a l'Estat espanyol i particularment als Països Catalans, s'ha complicat de tal manera que està començant a tenir greus afectes sobre l'estructura social, el pasiu financer dels ciutadans, el medi ambient i fins i tot en les relacions entre els membres d'una mateixa família.

 

La tensió acumulada entre els interesos de la classe treballadora i la del capital (on incloem els de l'Estat), sembla no aturar-se a curt i mitjà termini i les conseqüències poden ser irreversibles i molt dolentes sobre els ciutadans. L'esforç econòmic que ha d'afrontar un treballador/a hui en dia és d'entre 11 i 18 anys de la totalitat del salari per accedir-hi a una vivenda. Apuntant que la mitjana dels crèdits hipotecaris signats entre 1998 i 2003 en l'Estat espanyol és de 20 anys (fonts: Federación de Usuarios-Consumidores Independientes i l'Agrupació de Caixes d'Estalvi). En aquest aspecte ja s'apunta una precarització de les condicions econòmiques, ja que le mitjana dels crèdits hipotecaris signats en la dècada dels anys 80 era de 10 anys, deprés passant a 15 a principis i meitat de dels 90.

 

            Aquestes dades són paradoxals, més si sabem que a la totalitat de l'Estat la quantitat de vivendes és de 20'8 milions, de les que 2.894.000 milions estan buides (INE 2001). Un 17% més que a principis de la dècada dels 90. Tot açò sense contabilitzar les dades dels anys 2002 i 2003 on s'han construït aproximadament 1.250.000 vivendes noves (font INE). Als Països Catalans les dades es reparteixen de la següent manera:

 

 

 

Quadre 1. Estat de les vivendes als Països Catalans

 

Font: Ministeri de Foment. 2001. El.laboració pròpia

 

           

Es relativament comprensible l'existència d'un % molt elevat de vivendes secundàries ja que parlem de territoris on el sector turísitic ocupa una posició capdavantera. El que no s'enten és l'elevat % de vivendes desocupades que oscilen entre els 12'59% del Principat de Catalunya i el 16'47% del País Valencià (vore gràfic1). Amb aquestes dades descobrim com la suma de les vivendes desocupades i les secundàries superen el 27% als 3 territoris i apleguen al 38% en el País Valencià. Per tot açò vem com la mercantilització i la utilització com a capital de la vivenda xoca frontalment amb el seu ús com a producte de necesitat bàsica. Al mateix temps que l'acumulació de capital en forma de immobles s'intensifica i amplia, la dificultat per accedir a una vivenda per la majoria dels treballadors també s'incrementa. En el cas dels Països Catalans aquesta dialèctica entre el dret a la vivienda i la seua mercantilització és més elevada.Com descobrirem més avant la situació esdevinguda no és fruit de la casualitat.

 

 

Gràfica 1. Estat de les vivendes

 

           

 

 

1. INCREMENT DELS PREUS DE LA VIVENDA

 

            La limitació principal per accedir-hi a una vivenda és el preu de mercat, tant en la forma de compra com la de lloguer. Si observem la relació entre la pujada del preu del mercat immobialiari i el de les rentes als Països Catalans ens adonarem com la pèrdua de poder adquisitu és ben evident (vore gràfica 4).

 

            Malgrat certes condicions que s'han donat de manera cojuntural en l'economia mundial i dels Països Catalans com son la baixada dels tipus d'interés, les polítiques fiscals d'incentivació a la compra de vivendes o la liberalització del sòl de manera total (cas del País Valencià) la despesa destinada al manteniment i compra de bens immobles s'ha incrementat.

 

            Tant les administracions públiques com els grans grups empresarials amb participació en el sector de la construcció afirmen amb satisfacció que les mesures impulsades per tots ells han aconseguit democratitzar l'accés a la vivenda (com les enumerades anteriorment). El que és ben cert és que els únics beneficiats han sigut els propis "lobbys" immobiliaris. De quina manera?

 

1.La baixada dels tipus d'interés ha provocat l'augment dels preus en la venda per fer creure que es paga menys per una vivenda. En realitat el preu s'ha incrementat més del 100% en 10 anys i la llargada del préstec s'ha hagut d'ampliar fins els 30 anys per fer asequible la mensualitat.

 

2. La baixada dels tipus és totalment cojuntural. Segons les tendències europees es preveu l'increment dels tipus d'interés a partir d'aquest 2004. A la resta d'europa ja s'està produint. Una pujada farà que tots aquells qui destinen al voltant i més del 30% del salari pel pagament de la vivenda en rendes baixes, i més d'un 40% en rendes mitjanes es trobaran en dificultats per afrontar els pagaments mensuals. De fet l'OCDE i el Banc Europeu alerten sobre el nivell d'endeutament de les "famílies espanyoles", molt superior al de la mitjana europea.

 

3.L'afavoriment fiscal per la compra d'una segona vivenda ha provocat l'aparició d'un remanent immobiliari en espera de rendabilitzar la inversió. Una gran quantitat de immobles están sent utilitzats com a eina especuladora i blanqueig de diners.

 

4.Les polítiques en matèria de vivenda s'han centrat únicament en mesures fiscals individuals de compra. La tinença en forma de lloguer a dia de hui no te cap tipus de compensació fiscal (reforma IRPF 1-1-1992 i posteriorment llei 29/1994 d'Arrendaments Urbans). S'ha espentat de manera descarada a la compra en detriment del lloguer, que servia com a amortiguador del preu de mercat. La conseqüència directa és la reducció considerable de les vivendes destinades al lloguer, l'increment dels preus de lloguer per la reducció d'oferta i l'increment dels preus de compra de vivenda per la "boja" carrera en adquisició.

 

5.L'intervencionisme estatal/autonòmic per afavorir les rendes més baixes i els grups més desafavorits es inxistent. No n'hi ha cap mesura de contenció de preus, ni promoció de vivendes protegides en condicions acceptables en forma de compra o de lloguer. L'únic que existeix són vivendes denominades VPO (Vivendes de Protecció Oficial) on s'asegura la rentabilitat cap al promotor. Malgrat l'existència d'un preu de venda màxim, aquest es pot vore incrementat fins un 56% en "municipis amb singularitat". (Vore Quadre 2).

 

Quadre 2. Preu M2 en les VPO. Any 2003

Font: Direcció General de la Vivenda, Arquitectura i Urbanisme.

 

 

6.Una de les mesures més aplaudides per part dels constructors i promotors fou la llei de la Regulació de l'Activitat Urbanística aprovada en 1994 en l'ambit territorial esclusiu del País Valencià (Llei 6/94, del 15 de novembre, de la GV).. En un principi fou un avant projecte impulsat pel PSOE valencià, però en predre el govern autonòmic, el Partit Popular fou qui el va possar en pràctica. Amb ella la liberalització del sòl es completa de manera definitiva i acabava per donar-li major poder a l'àmbit municipal per el.laborar projectes urbanísitcs. D'aquesta forma tot passa a l'estatus de sòl urbanitzable, excepte les àrees amb algún tipus de protecció específica, i el control per part de l'administació autonòmica és pràcticament nul. L'ordenació dels usos del sòl i del territori desapareix , individualitzant-se el desenvolupament urbanístic sense cap visió de globalitat.

 

Amb mesures de liberalització del sòl, bonificació per la compra d'una segona vivenda, protecció de l'arrendador, desprotecció de la classe treballadora en matèria de vivenda... només s'ha aconseguit beneficis ingents per als grups constructors i bancaris amb un traspàs de les rendes cap als bancs des dels treballadors i un increment exagerat del preu de la vivenda. (Vore gràfiques 2 i 3).

 

Gràfica 2. Preu mig/M2 de la vivenda a les capitals de província dels PPCC

 

Gràfica 3. Increment del preu de la vivenda a les capitals de província del Països Catalans. Perídoe 1997-2003

 

Font: Sociedad de TasaciónS.A. Any 2004. El.laboració pròpia.

 

 

1.1 Conseqüències sobre la classe treballadora

 

            Segons les dades presentades per la Sociedad de Tasación S.A. en l'any 2004, que per l'altra banda són semblants a la de la resta d'estudis, l'increment dels preus de l'habitatge han sigut espectaculars. Si les comprarem amb l'increment salarial ens adonem com la classe treballadora sofreix de manera directa els afectes de l'especulació.

            L'informe presentat per la Caixa de Catalunya, més contundent que el de la Caixa de Pensions de Barcelona, afirma que el 54,8% de la renta familiar disponible dels PPCC s'ha de destinar a la financiació de l'habitatge. En el Quadre 3 podem vore com es reparteixen les xifres als territoris:

 

 

Quadre 3. Càrrega familar econòmica destinada a l'habitatge. % del total.

País Valencià	Principat	Illes Balears
42,30%	65,10%	57%

Font: Caixa de Catalunya. Any 2003. El.laboració pròpia.

 

 

Gràfica 4. Variació percentual acumulada del preu de l'habitatge i els salaris entre 1998-2002*

Fonts: Sociedad de Tasación S.A. i l'INE. Any 2003. El.laboració pròpia

*La série estadística de salari es refereix a l'Estat espanyol mentres la referida a habitatge fa refèrencia als PPCC.

 

            La gràfica 4 aprecia la variació percentual del salaris i dels preus dels habitatges que demostra com el poder adquisitiu dels i les treballadores s'ha vist mermat de manera dràstica. Les dades proporcionades són molt aclaridores: mentres l'habitatge ha encarit els seus preus un 50%, els salaris apenes s'han incrementat un 17% entre els anys 1998 i 2002 (només en aquells contractes on existeix conveni). A aquest fet se l'ha de sumar el de l'engany que ha realitzat el Partit Popular des de l'any 2003 per contabilitzar l'IPC (la taxa anual, en la que entre altres coses, es regeixen les negociacions dels convenis sectorials). L'IPC fins l'any 2002 no incloia en els seus càlculs la part corresponent als articles de tèxtil i calçat als mesos de gener i agost. La raó es fonamentava en que durant eixos mesos els preus estaven afectats per les rebaixes de temporada. Com que el control de l'IPC és vital per exigir mesures de moderació salarial i per tal de treure millors resultats cara l'opinió pública espanyola i mundial, el govern va prendre la decisió d'incloure aquestos 2 productes en la contabilitat de l'IPC a gener i agost. Com a exemple val a dir que durant el mes de gener del 2004, el descens anunciat ha sigut del -0'7, quan en realitat, hauria de ser un increment del 0'4% respecte el darrer mes. Aíxí es demostra com no només s'agmenta la presió sobre les rendes més dèbils, sinó que a més a més, l'actual govern furta una part de l'increment salarial que pertoca als treballadors/es.

 

Si observem la pujada nominal del Salari Mínim Interprofessional respecte l'increment dels preus de la vivenda, els resultats encara són més colpidors. El SMI només ha creixcut en el període de 1998 al 2002 un 8% (un 2% anual), situant-se en els 442,2 euros. Extrapolant les dades obtingudes en un cas hipotètic tenim que: un treballador que vòl adquirir una vivenda de 90M2 en l'any 2002, sabent que el M² als Països Catalans està en 1250Euros, li costarà 112500 euros. Això sense contar les despeses i impostos derivats de la compra, pel que haurà de destinar més de 254 salaris per satisfer la compra o el que és el mateix 21 anys de jornal íntegre. Pot ser, en vore els resultats molta gent pense que només és un cas hipotètic i marginal, però no cal oblidar que un sector important de la població es troba en aquesta situació.

 

Josep Chiner