|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Rebel·lió democràtica
|
Enviat per Javi
Publicador* Original: Albert saez |
Albert Sáez
Dijous i divendres, l'Estat espanyol va viure una situació de col·lapse. A l'impacte dramàtic dels atemptats de l'11-M, s'hi va sumar un intent suïcida de manipulació de la informació des de la presidència del govern i el ministeri de l'Interior. Dissabte tot plegat va estar a punt d'esclatar en una revolta al carrer inèdita en una jornada de reflexió des del retorn de la democràcia. Però, ahir, moltes coses van començar a canviar. En primer lloc, la salut de la democràcia espanyola en unes eleccions que van registrar el segon índex de participació més elevat, només superat en els comicis de 1982, mesos després del 23-F. En segon lloc, perquè José Luis Rodríguez Zapatero, contra pronòstic, va concitar la confiança de gairebé 10.800.000 ciutadans, el suport més gran des de 1977, que supera el rècord de Felipe González el 1982. I en tercer lloc, perquè malgrat que ningú disposi de majoria absoluta els missatges dels líders al llarg de la nit van ser de normalitat democràtica, d'acceptació de resultats i de voluntat de configurar majories. Prova superada.
Aquests comicis seran objecte d'estudi durant anys a les facultats de ciència política. En primer lloc per l'especial conjuntura que els ha envoltat. Hi haurà temps per veure l'impacte dels atemptats en els resultats. Però sembla una evidència que han activat la participació i el vot útil dintre del bloc de l'esquerra. Mariano Rajoy ha tret més vots que Aznar la primera vegada que es va presentar, però menys que la primera vegada que va guanyar. El PP ha rebut un correctiu per la seva prepotència, pel maltractament que ha infligit als seus socis -des de CiU fins al mateix PSOE en antiterrorisme i justícia- i, sobretot, pel seu aïllament a Espanya i a Europa. Aznar ha governat pensant que no tornaria a ser president i ha impossibilitat que ho fos algú del seu partit. Zapatero ha de ser conscient que el tomb l'ha fet quan ha llançat cables a la perifèria i no quan costava distingir-lo de la dreta pura i dura. Aquest factor ha de pesar fonamentalment en els seus pactes.
Catalunya ha fet una triple aportació a aquesta rebel·lió democràtica contra la prepotència. La més important ha estat la del PSC amb la sensatesa de José Montilla al capdavant. Però CiU ha reduït l'impacte que li corresponia en aquestes eleccions a la seva davallada en l'últim cicle electoral. I, a més, és una de les forces que pot ser decisiva per formar majories absolutes. I finalment, ERC, amb uns resultats històrics que consoliden el lideratge de Carod-Rovira i l'aposta estratègica del conjunt de la direcció. El seu creixement, a més, correspon ja a parts iguals al camp nacionalista i al de l'esquerra. Tot plegat ha enfonsat el PP a la meitat dels diputats que va obtenir el 2000, un mal resultat que en el fons dóna la raó a Josep Piqué quan advertia la direcció de Madrid de l'impacte nefast dels despropòsits de les últimes setmanes.
En resum. Espanya té una nova oportunitat de regeneració democràtica si Zapatero i Rajoy han après la lliçó. Els partits catalans tenen un paper clau en la nova etapa política que s'obre a l'Estat. I el nou Estatut ha entrat de nou en l'agenda política, perquè els partits que li donen suport tenen un paper clau a Madrid. Una rebel·lió que porta estabilitat.
|
Comentaris d'aquest reenviamentActualment no hi ha comentaris a aquest reenviament.
|
