Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

Accions per a Avui
00:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Les dones en l'alliberament nacional i feminista de Palestina
27 des 2014
Pel moviment feminista palestí una altra derrota va ser la victòria de Hamàs a les eleccions del 2006.
B53bEQPCUAA7aMB.jpg large.jpg
Nabi Saleh és un petit poble d'uns 600 habitants al nord-oest de Jerusalem, als territoris ocupats de Palestina. Les habitants pateixen l'ocupació especialment per l'expropiació de terres, que les priva d'un dels seus principals recursos. Com en tants d'altres pobles palestins, per combatre-ho, s'ha organitzat un comitè popular de resistència que ha optat per la lluita no violenta. Però la particularitat d'aquest poble és l'alta participació de les dones en el comitè.

Manal Tamimi, una de les activistes de Nabi Saleh, explica a la Directa que a més de ser una comunitat petita, on tothom es coneix, “tot el poble és una sola família, la familia Tamimi”. Diu que això els dóna força com a dones: “Jo sé, per exemple, que si jo participo en una protesta tothom al voltant meu són familiars meus: el meu germà, el meu marit, el meu cosí, el meu tiet, la meva tieta... això et dóna un sentiment de seguretat perquè saps que tothom t'ajudaria si passés alguna cosa.” Tamimi fins i tot fa broma dient que a Nabi Saleh, són els homes que haurien de reclamar la igualtat de drets: “Ens sap greu pels homes, ells haurien de demanar igualtat, no nosaltres”.

Però més enllà de les bromes i fent una mirada general sobre Palestina, Manal Tamimi explica que al país es pot parlar de certa igualtat entre homes i dones, almenys, pel que diuen les enquestes. Per exemple, en l'àmbit educatiu el percentatge de nois i noies que accedeixen a la universitat és similar. Són les mateixes dades que exposa Soraida Hussein, directora del Women's Affair Technical Committes (WATC), en la xerrada que va oferir a principis de desembre a la seu catalana del Servei Civil Internacional, en el marc del curs sobre Conflictologia i Transformació Social.

Tot i això, Hussein afirma que hi ha una contradicció, ja que quan deixem l'àmbit de l'ensenyança per entrar al món laboral les mateixes dades mostren com en el mercat laboral formal les dones representen només un 17%. En canvi, en el mercat informal són moltes més. Segons Hussein, l'educació hauria de ser una arma per superar la societat patriarcal però mentre visquin en un estat ocupat difícilment tindran l'oportunitat de decidir quina educació volen pels seus fills: “Segueix sent una societat patriarcal on no hem tingut l'oportunitat d'educar a generacions que estiguin convençudes que l'home i la dona són iguals”, reflexiona.

Dels acords d'Oslo a la victòria de Hamàs

La de l'educació és, probablement, una més de les oportunitats perdudes amb els acords d'Oslo. Soraida Hussein explica que a principis dels anys noranta, mentre estaven tenint lloc les negociacions de pau, es van establir diversos comitès tècnics que havien d'assessorar l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP) per a la creació d'un estat palestí. Inicialment no es va preveure que existís un comitè de dones, però gràcies a la pressió de diversos grups i entitats feministes, en els quals es trobava Hussein, van aconseguir que es crees. La directora de WATC explica que entre el 1992 i el 2000, moment en què esclata la segona intifada, es va treballar molt intensament per a la construcció d'un nou estat des de totes les perspectives.

Ella ho defineix com “un temps d'or per a totes les organitzacions de dones palestines i en general per a tota la societat civil”, ja que realment creien que el nou estat arribaria i que representava una oportunitat per definir des de zero com volien que fos la futura societat palestina. Per exemple, segueix explicant, van treballar molt en com haurien de ser les noves lleis, que havien de garantir una igualtat de gènere real, o sobre com havien de ser els currículums acadèmics per les escoles. “Era la primera vegada que tindríem l'oportunitat d'educar a una generació palestina lliure d'ocupació militar”, creien. Però l'any 2000, l'evidència de l'incompliment dels acords d'Oslo i la violència que es va desencadenar amb la Segona Intifada, van enterrar les esperances de canvi. “Van matar l'esperit, la voluntat d'edificar”, diu Soraida Hussein que recalca que no va ser només una derrota física sinó també moral, ja que es va instal·lar entre els sectors més actius de la societat palestina la idea que mai tindrien un estat propi.

Pel moviment feminista palestí una altra derrota va ser la victòria de Hamàs a les eleccions del 2006. “Som dones laiques que no volem que ens governi un grup religiós”, diu Hussein, que explica que sempre ha lluitat per una Palestina secular i ho seguirà fent. Considera, que a més de les desigualtats de gènere intrínseques del model social de Hamàs els que són religiosos es creuen que tenen més dret que els altres a controlar la societat i els “roben espais” de llibertat i de decisió.

A la vegada, l'ocupació militar dels territoris palestins, també condiciona de manera indiscutible segons Hussein els moviments feministes i el diferencia dels que hi pugui haver en altres territoris: “Estar empresonades físicament té el potencial d'empresonar-nos també espiritual i mentalment”, diu. Per això, part de la seva lluita consisteix també a trencar aquestes presons espirituals i mentals encara que físicament segueixin sense ser lliures. Manal Tamimi també veu els efectes de l'ocupació en els racons més íntims de cada llar i creu que condiciona no només els moviments socials sinó el mateix estat d'ànim de les persones: “De vegades, l'impacte de la situació en general és negatiu en la vida de les dones”. I en posa un exemple: “Quan els homes no tenen feina, són expresos o han estat greument ferits i no poden treballar, l'estrès, l'ira i els sentiments d'impotència generen un impacte en la seva família i en la seva dona.”

Però tot i el derrotisme que es podria desprendre dels esdeveniments dels darrers 15 anys, Soraida Hussein també parla de les victòries, com per exemple la nova llei de protecció de la família, que, un cop s'aprovi, preveu que protegeixi les dones víctimes de la violència de gènere. Tot i això, assegura que en aquests moments estan treballant més que mai però tenen pocs resultats i que els cal aprendre nous mecanismes per millorar.

Les dones en la resistència palestina

Alguns d'aquests èxits que costen tant d'aconseguir, tot i que en una perspectiva més micro, també es troben a Nabi Saleh, on Manal Tamimi explica que quan es va crear el comitè popular de resistència mai es van plantejar quin rol hi havia de jugar cadascú: “Ho fem tot junts, per tant no hi ha diferència”, diu. Així, la major part de les dones del poble participen d'una manera o una altra en la resistència. Tamimi diu que per elles és natural fer-ho, ja que les fereixen, les arresten i les humilien... igual que a qualsevol home. Paral·lelament, però, argumenta que les dones palestines tenen un doble patiment: en primer lloc, el propi, precisament perquè elles també són ferides, arrestades, humiliades... i al mateix temps pateixen quan els seus homes (marit, fill, germà, pare...) són arrestats, ferits, o assassinats, ja que elles han d'assolir els rols dels dos. Per això, fins i tot si els homes no volguessin que les dones s'impliquessin en la resistència elles ja ho estan, segueix explicant. Però segons Tamimi, si tantes dones s'impliquen en la resistència contra l'ocupació a Nabi Saleh també és perquè se senten recolzades. “Som una família i els èxits de les dones són un èxit per tot el poble”, diu.

Perquè el cas de Nabi Saleh no quedi en l'anècdota, i per alimentar i enfortir les lluites de tots els comitès populars de Palestina, sovint es troben i comparteixen experiències. Amb aquest propòsit, a principis del 2014 van organitzar una conferència de dones on van participar-hi persones de Nabi Saleh, de la vall del Jordà, de Jerusalem, Ramallah, Nablus, Hebron, i fins i tot, destaca Tamimi, d'algunes ciutats palestines que es troben actualment dins de les fronteres d'Israel. “Intentem trobar la millor manera d'implicar les dones en la resistència perquè les dones tenen eines molt importants”, diu.

Tot i això, en el camí que se suposa que ha de portar a la societat palestina cap a una transformació social més igualitària i cap a l'alliberament nacional, no tothom entén que feminisme i nacionalisme s'entrellacin. Per Soraida Hussein cal que l'agenda pròpia dels moviments feministes quedi inclosa en l'agenda d'altres moviments, i s'hi està treballant, “però encara queda molt per aprendre”. Elles, en canvi, ho tenen clar: “Es diu que feminisme i nacionalismes no van junts però per nosaltres les palestines el moviment de la dona va néixer dins del moviment nacionalista”. Per això es defineix com a “militants en un moviment d'alliberació on lluitem pels drets de les dones” i entén que es tracta de dues lluites que es desenvolupen a la vegada.

Al mateix temps però, la transformació social portarà la igualtat però la pau només arribarà amb la justícia. Soraida Hussein ho exemplifica dient que “per les refugiades, la pau és tornar a casa; per les mares dels presos, la pau és que els alliberin” i pel conjunt de la població palestina la pau és ser lliure i poder viatjar lliurement.
Mira també:
https://directa.cat/dones-en-lalliberament-nacional-feminista-de-palestina

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more