Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: immigració
Terra d'acollida
per Fundació Claror	08 jun 2004
Des dels inicis de la humanitat les persones s'han desplaçat des dels seus llocs d'origen a la recerca de millors condicions de vida i, en molts casos, de la supervivència. La història dels països que anomenem desenvolupats o del nord està protagonitzada per grans moviments migratoris; per exemple, les migracions provocades per les dues guerres mundials del segle XX. Tampoc no ens oblidem dels Estats Units, ja que com a país neix amb l'entrada massiva de pobladors del sud del continent i d'Europa.
No obstant, la immigració actual posseeix una sèrie de trets que l'han convertida en el gran repte polític del segle XX. L'actual procés de globalització del sistema neoliberal, que ha comportat un empitjorament de les condicions de vida de la majoria de la població mundial, l'envelliment de les societats del nord, l'explosió demogràfica del sud i la propagació del somni del nivell de vida del "primer món" en són algunes mostres. Catalunya: "terra d'acollida" Una dada més propera: a Catalunya, "dels 6 milions d'habitants actuals, 3,6 milions es poden considerar fruit directe o indirecte de la immigració al segle XX", per la qual cosa "a Catalunya la immigració no constitueix un fenomen nou, sinó que és el fenomen que explica la seva pròpia identitat" (Andreu Domingo i Valls, Centre d'Estudis Demogràfics, Universitat Autònoma de Barcelona). En l'actualitat, Catalunya, i més concretament la ciutat de Barcelona, continua esdevenint un centre receptor de molta població immigrant. L'origen n'és molt divers, perquè tot i que per 'immigrant' s'entén la persona provenint d'un país del sud, són cada cop més els joves i empresaris europeus que s'estableixen a Barcelona (vegeu quadre). No obstant, aquesta immigració, per qüestions econòmiques i culturals, passa desapercebuda i no respon, per necessitat, al que anomenem 'immigrant': aquells que treballen en pitjors condicions, molts en economies submergides, els que cobren menys i els que en molts casos no tenen accés a un habitatge digne. El mapa de la immigració a Barcelona A la ciutat de Barcelona, en els darrers cinc anys la població estrangera resident ha passat d'un 1'9% (29.000 persones) a un 7'6% (113.000). Aquest fet ha permès mantenir el cens al nivell dels anys 1958 i 1996 i mantenir el milió i mig d'habitants. Cada districte, pel fenomen de la "crida" o del reagrupament familiar, concentra un major nombre de persones del mateix origen; no només del país, sinó també del continent. A Ciutat Vella, del total d'immigrants el 27% provenen de l'Àsia central (majoritàriament del Pakistan); en canvi, a l'Eixample (el 35,30%) i a Gràcia (34,6%) predominen els de l'Amèrica Llatina. Una dada comparativa d'aquesta distribució és que al districte de Sarrià-Sant Gervasi la majoria dels immigrants són de França, Itàlia i Alemanya, els tres països de la Unió Europea que agrupen gairebé el 30% de la immigració d'aquesta zona de Barcelona. La població immigrada fa evident la manca de drets La immigració va esdevenir un fenomen d'actualitat informativa arran dels tancaments i les vagues de fam que nombrosos grups d'immigrants van protagonitzar a principis de l'any 2001. A Barcelona es van recloure més de 1.000 persones en diverses esglésies i locals de tota la ciutat; la tancada més nombrosa va ser la de l'església del Pi, on el capellà va oferir-los suport incondicional. Aquests esdeveniments van ocasionar que la immigració passés a primera plana del mitjans de comunicació. D'aquesta manera, la societat en general va sentir de més a prop què significa immigrar i amb quins obstacles legals i culturals es troben aquestes persones. Llavors, els efectes de la nova Llei d'Estrangeria i la reducció dels drets socials i econòmics d'aquests nouvinguts van fer-se evidents. Miren Santiago és una de les moltes persones que, mitjançant entitats o individualment, van ser al costat dels immigrants; els van donar suport logístic i legal i van mediar en llargues i dures reunions amb l'Administració. La Miren ens explica quins van ser els resultats d'aquella lluita i quina és la situació legal d'aquestes persones: "De les 1.000 persones que van participar en els tancaments, la majoria ha aconseguit els tan anhelats papers, els permisos de residència i de treball. La majoria eren d'origen asiàtic i marroquí. D'ells, el 75% encara no ha trobat feina, tot i tenir permisos". El 25% restant sí que estan treballant i han pogut normalitzar les seves vides. Podem parlar de molts casos que ens ensenyen que "després de la tempesta ve la calma", però una calma molt fràgil. Un d'aquests casos és el de D., que treballa en la construcció. D. comença a treballar a les 7 del matí i no arriba a casa fins a les 9 del vespre, per 600 euros mensuals. Les raons per les quals es van aconseguir aquestes regularitzacions les podem trobar tant en la pressió feta pels tancaments com en el fet d'haver-se acollit a l'arrelament o a causes humanitàries. En aquest punt no hi ha una opinió homogènia. Què passa actualment? El que sí que van aconseguir els tancaments és que durant un mes els principals mitjans de comunicació els dediquessin portades, pàgines d'opinió, reportatges, entrevistes i primeres planes. Però, com explica la Miren, "un cop van passar els tancaments, aquí no ha passat res, sembla que tot s'hagi arreglat. Actualment, les úniques notícies són de les pateres, i aquesta imatge no ajuda gens". I no és pas així. Les raons per les quals es van organitzar els tancaments continuen vigents. L'entrada en vigor de la Nova Llei d'Estrangeria i del seu reglament d'implantació ha comportat, des del mes de març de 2001, la reducció del personal que treballa a les delegacions del Govern, el tancament d'oficines i que les cites passin a donar-se per telèfon o per correu electrònic. Continuen els desallotjaments de persones que viuen al ras per falta de mitjans econòmics i legals per inserir-se a la societat amb normalitat i han augmentat el nombre de denegacions o no resposta a les demandes de regulació . Segons Mariel Araya, una advocada de l'Uruguai i membre del grup d'immigració de l'ONG Sodepau, "han eliminat les cues del carrer, però no han millorat les coses". Segons Araya, els entrebancs amb què es troben molts cops no els propicia directament la Llei, sinó que tenen a veure amb el reglament d'implantació i amb els procediments administratius. Molta de la gent que demana regular la seva situació fa temps -anys- que viu a Espanya, però per raons administratives derivades d'aquest reglament no pot demostrar l'estada al país durant aquest temps. D'altra banda, les competències en temes d'immigració es van centralitzant cada cop més en el Ministeri de l'Interior i menys en altres com el de Treball i Educació, fet que "posa de manifest que els immigrants no poden accedir amb normalitat a la xarxa de serveis públics i que es manté l'enfocament policial i d'ordre públic en matèria d'estrangeria". El paper de cada administració Les administracions central, autonòmica i municipal tenen, cadascuna, responsabilitats diferents en la gestió de les matèries. El Govern central, a través de delegacions i subdelegacions, és l'encarregat de concedir o de denegar els permisos de residència, els de reagrupaments familiars i altres permisos d'estada. Estableix acords migratoris amb tercers països, acords que poden incloure des de permisos temporals de treball i residència fins a l'expulsió d'immigració il·legal a través de deportacions. La Generalitat gestiona les qüestions referents a acords concrets de treball. Un exemple en són les contractacions de temporers a través de la Unió de Pagesos i la COAG. Amb l'objectiu de cobrir de forma organitzada les necessitats de mà d'obra en les campanyes agràries (ja que falta mà d'obra autòctona), es contracten treballadors temporals, bàsicament del Marroc i de Colòmbia. No obstant, la política de contractació de temporers no facilita l'assentament i la inserció social de noves famílies, perquè vénen amb contractes de nou mesos i la residència només pot demanar-se en cas de contractacions de dotze mesos. Pel que fa a l'Ajuntament, en aquest cas del de Barcelona, la Regidoria de Drets Civils o la Gerència de Serveis Personals (Serveis Socials com a sector d'actuació a la ciutat) tenen competències per donar suport en situacions de risc social (manca d'habitatge, atenció jurídica...). Durant les acampades a la plaça Catalunya les entitats van negociar amb l'Ajuntament temes referents a allotjament i a menjadors socials. En les acampades de l'any 2000 el col·lectiu subsaharià, que dormia al carrer, va aconseguir un alberg per passar les nits i algunes pensions durant un temps. Una millor coordinació entre les tres administracions, una legislació més social i més comprensió de les raons de la immigració poden facilitar la percepció de l'immigrant com un ciutadà, amb drets i deures. Fundació Claror
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more