|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Calleu o foteu el camp... (El Punt)
|
|
|
per Joan-LluÃs LluÃs |
30 mai 2004
|
|
des de Perpinyà |
Calleu o foteu el camp...
des de PerpinyÃ
JOAN-LLUÃ?S LLUÃ?S .
Sóc, avui, el punt de partida d'aquesta crònica i esperi que se'm perdonarà una eventual immodèstia... Fa poc, el diari perpinyanenc L'Indépendant (el seu nom és una mostra de l'insuperable sentit de l'humor dels seus fundadors) va publicar una ressenya en vint-i-cinc ratlles de columnat estret d'un llibre meu traduït en francès amb el tÃtol Conversation avec mon chien sur la France et les Français. La ressenya, no signada, era més que globalment negativa, però això no té cap importà ncia, i seria patètic que m'enfadés contra algú que, simplement, no aprova el que escric. Però una frase de la ressenya en qüestió agafa un sentit universal del qual val la pena parlar. Diu (traduït del francès): «I per què s'obstina a viure sota el jou d'aquests horrorosos jacobins quan, a pocs quilòmetres, la seva Catalunya l'espera amb els braços oberts.» És a dir: si no t'agrada la situació, fot el camp... De fet, en el llibre en qüestió, havia pres l'aparentment inútil precaució de contestar per endavant aquesta pregunta, explicant que, justament, no volia marxar perquè sóc a casa meva, a Catalunya Nord, encara que els francesos ho hagin afaiçonat tot segons llurs costums i prejudicis...
L'interessant, en aquesta remarca del periodista, és que és una transcripció a penes modificada d'alguns eslògans de l'extrema dreta de gairebé tots els països occidentals que inciten els immigrants no satisfets de la seva situació -precarietat, pobresa, insults- a abandonar el paÃs per tornar a allà d'on vénen. És clar, com jo vinc de Perpinyà , passar la ratlla seria un acte paradoxal: passar de casa meva a casa meva i, tanmateix, exiliar-me... L'Indépendant seria d'extrema dreta? Certament, no. L'Indépendant és simplement francès de cap a peus i res del que critiqui França no serà mai admès. Perquè, en definitiva, es tracta ben bé d'això: d'admetre. El que se'm diu és que he de triar entre marxar si vull parlar o callar si vull quedar-me. I és aquà on
aquesta remarca agafa un sentit universal: posa un lÃmit a la llibertat d'expressió de tots aquells que voldrien dir que no estan satisfets d'alguna situació. En aquest cas particular, aquesta frase és una invitació a tots els catalanistes de Catalunya Nord a fer les maletes per anar a viure a l'altre costat de la ratlla (com si tot fos rosa i sucrat, al Principat...). Vet aquÃ, doncs, com un periodista anònim d'un diari que té més de cent cinquanta anys d'existència i algunes desenes de milers de lectors a Catalunya Nord s'autoritza a limitar el dret d'expressió. I això contra gent que, justament, gosa dir que la llibertat d'expressió a França no és del tot ideal: a França, doncs, hi ha llibertat d'expressió i els que vulguin dir el contrari farien bé de marxar o de callar. Fenomenal, no?
Què es pot fer contra això? Totes les propostes són les benvingudes perquè el cronista es mareja i ja no sap què fer. Continuar a dir allò que sembla just de dir? I, a més, fer-ho en la llengua no oficial per mostrar que la llibertat d'expressió no és res si no permet triar també la llengua d'aquesta expressió? Probablement, i després? Per apaivagar-se els nervis, es pot llegir el suplement regional del setmanari francès Le Nouvel Observateur. Són quinze pà gines dedicades Ãntegrament a la llengua catalana i això ja transforma aquest número en objecte de culte: mai ningú no s'havia atrevit, des de ParÃs, a imaginar atreure lectors amb un suplement regional dedicat a la llengua catalana... i a la seva modernitat. Això també és fenomenal, i potser, aneu a saber, que aquest fenomen és més important que l'altre...
(El Punt diari, diumenge 30 de maig) |
This work is in the public domain |
|
Re: Calleu o foteu el camp... (El Punt)
|
|
per per si de cas |
30 mai 2004
|
Siguem optimistes, peró no se si a vegades, davant posicions d'aquest tipus va bé recordar que primer et conviden, despres t'hi forcen, després l'exili... despres la deportació?
Exagerat? pràctiques d'aquest tipus han estat habituals en la història i contemporaniament les ha practicat des de l'estalinisme fins als Balcans darrerarment -no ho recordo bé ara, pero em sembla que la meravellosa "solució" que es va adoptar en alguna d'aquestes repúbliques anavar per aquí-
Pessimista? no se què poden barrinar alguns que són en la tradició de pensar que "soyer propre, parlais français", que el què parla algu altre és un patuès. |
