|
|
|
|
|
Anàlisi :: altres temes |
|
El Jesús que ens han amagat
|
|
|
per Antoni Ferret |
28 mai 2004
|
|
|
Jesús de Natzaret era galileu. Independentment de la narració —probablement simbòlica— que el fa néixer circumstancialment a Betlem, per causa d'un viatge, la seva terra i l'ambient en què es va criar era Galilea. I Galilea era, dins l'Israel d'aquella època, una zona marginal, mal vista i mal considerada pels jueus castissos: els de Judea i sobretot de Jerusalem. Era una regió pobra i inculta, i els seus habitants eren considerats quasi com a pagans pels jueus ortodoxos, per causa del poc coneixement que tenien de la Llei de Moisès. A més a més de pobra i inculta —i tal volta com a conseqüència— era una regió rebel: proporcionava els elements més durs del moviment «zelota» (la secta més extremista dins el judaisme) i, fins i tot, per les seves muntanyes circulaven nuclis de guerrillers que lluitaven contra l'imperialisme romà. El terme «galileu» tenia sovint el significat de «rebel» i «revolucionari».
I Jesús va ser una persona radical, com mostra l'estudi (no sols la lectura) dels evangelis. En ell es va donar la confluència de dues línies de radicalitat: la geogràfico-social de l'ambient de Galilea i la bíblico-històrica de l'Èxode, dels profetes, dels Macabeus... Aquesta radicalitat s'observa en la seva forma de vida, en els seus costums, en la seva relació amb les persones i en el seu judici sobre la societat i la religió del seu temps i sobre els dirigents religiosos i polítics.
A partir del moment que va descobrir la seva missió profètica, o s'hi va sentir cridat, o va creure ja arribat el moment de començar-la, va portar una vida itinerant, de poble en poble, amb un grup de seguidors (alguns també galileus) i seguidores —atenció a aquest detall, que sempre se'ns ha amagat tan curosament: també seguidores. Durant aquella època, doncs, no tenia residència fixa ni convivia amb la família, sinó que vivia una experiència itinerant i comunitària. El grup es refiava sovint de l'acolliment circumstancial de la gent, però també tenia la seva intendència, que anava a càrrec de les seguidores, no sols amb la seva administració, sinó també amb els recursos propis d'aquestes —atenció: detall de sempre «encara més amagat».
Els seus costums sobtaven, perquè, encara que es declarava complidor de la Llei, se la saltava tranquil·lament en aspectes determinats, poc importants, encara que molt valorats pels jueus ortodoxos: l'activitat en dissabte (quan es tractava d'una cosa important, com curar una persona), els sacrificis rituals (no consta que en practiqués cap), el dejuni, rentar-se les mans abans de menjar, reticencies a pagar el tribut al temple... D'aquestes actituds se'n dedueix un principi que hauria de ser «regla d'or» per a tot cristià o cristiana: la llei ha d'estar al servei de la persona, i no es pot sacrificar la persona en nom de la llei.
La seva relació amb la gent escandalitzava els benpensants: es relacionava o menjava amb publicans (cobradors d'impostos, i per això odiats), pecadors, treballadores sexuals... Però no sols ho feia, sinó que argumentava que «havia de fer-ho»: perquè eren justament els que el necessitaven. Encara que sembla que no defugia el contacte amb la gent ortodoxa i benpensant, no consta que hi tingués massa afecció. I sobretot i per damunt de tot, destaca la seva predisposició a curar els malalts i la gent que patia.
La seva condemna dels «valors» que presidien aquella societat —i qualsevol altra— difícilment podia ser més contundent ni dita amb més poques i dures paraules: «no es pot servir Déu i el diner», «feliços els pobres», «ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol», «qui vulgui ser el primer, que es posi al servei de tots». Amb això no calia fer grans discursos, encara que no sabem si, en la pràctica, ho va explicar més detalladament.
I amb les autoritats? Jesús no era sacerdot: era el que avui diríem un «laic». No consta enlloc que tingués cap mena de contacte ni de relació amb ells (l'escena de petit al temple probablement és simbòlica). En canvi, sí que consta que en tenia un concepte bastant negatiu. Sacerdots, doctors de la Llei, lletrats, fariseus (secta reformista dins el judaisme) i altres dirigents del poble jueu són sovint etiquetats com a «hipòcrites», durs de cor, orgullosos, i fins i tot com a «sepulcres blanquejats». Jesús pren distància respecte d'unes jerarquies que, ai las!, no sempre eren massa diferents d'algunes de les nostres.
La seva opinió sobre les autoritats polítiques no era pas gens millor, encara que per motius obvis no en parlés tan directament (o no ens consta que ho fes). (Cal considerar que els tres primers evangelis van ser definitivament redactats entorn de l'any 70, quan hi va haver, o hi havia hagut, una brutal repressió militar romana a un moviment revolucionari jueu.) Tanmateix, considerava que «els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els grans personatges les mantenen sota el seu poder». El text no té pèrdua, començant per «els qui figuren com a...» (expressió només de Marc, però que insinua manca de legitimitat).
I va ser precisament aquesta actitud hipercrítica, portada al màxim amb enfrontaments puntuals amb les autoritats religioses, el que el va portar a la mort. Una mort que la visió tradicional, des de la infància, de la imatge del santcrist ens ha banalitzat, però que era dolorosíssima i extremament cruel. Els romans l'aplicaven a persones subversives dels països ocupats i a esclaus fugitius. És un càstig que només podia sortir del cap de criminals com eren els governants de l'Imperi.
Ara bé: la radicalitat del missatge de Crist, després, al llarg dels temps, l'Església l'ha anada «maquillant», «adaptant», en gran part, a les conveniències de la societat. Això és prou evident. El que potser no és tan conegut és que aquest procés va començar des de bon principi. Vegem-ho. Les Benaurances (que són el nucli del missatge) presenten dues versions, sobretot pel que fa a la primera. Lc 6, 20 diu: «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!». En canvi Mt 5, 3 fa: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel». Però, a més, Lluc afegeix, després: «Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!», i Mateu calla aquesta expressió (i algunes altres). Avui, els estudiosos de la Bíblia creuen molt més probablement autèntica la versió de Lluc. És a dir: la comunitat cristiana que s'expressava a través de Mateu, al voltant de l'any 70 (segurament jueva i molt probablement la de Jerusalem) va creure que era millor llimar arestes i fer la cosa més acceptable als rics i benestants. Però això no era res, comparat amb el que havia de venir.
Per descriure molt breument el que mereixeria tot un article, o més, diguem que Jesucrist, al llarg de la Història, ha patit tres grans fracassos, cada un pitjor que l'anterior. El primer, el de la seva mort a mans de les autoritats religioses i polítiques. Aquest fracàs només va ser puntual. Segles després, els seus representants es van anar enfangant en allò que, precisament, ell creia que era el major obstacle per acostar-se a Déu: les riqueses. La imatge d'uns bisbes terratinents era la cosa més antievangèlica que es pogués imaginar. Però, desgraciadament, encara podia ser pitjor. El feudalisme eclesiàstic va passar —no pas gràcies a l'Església, sinó gràcies a la societat civil— però encara no n'han desaparegut algunes restes, com ara certs comportaments altament autoritaris. Més endavant, als darrers segles, quan la classe obrera va ser brutalment explotada pel capitalisme, l'Església (amb lloables excepcions) se'n va desentendre amb la consideració que allò que calia era tan sols «la salvació de les ànimes», i els obrers, defensats per altres moviments, coherentment, van anar desertant. Llavors es va arribar a donar l'absurd que l'Església europea (remarco: l'europea) manqués (quasi) d'aquella part de la població per a la qual s'havia predicat, especialment, l'Evangeli: els pobres. Deixava de tenir sentit... I avui estem si fa no fa.
Així, doncs, crec que no seria gens inexacte dir que només l'Església sud-americana i la d'algunes zones del Tercer Món poden atribuir-se, avui, la condició d'Església de Crist.
(Article inspirat per la lectura del llibre «Por eso lo mataron», de la sèrie «Hacia la comunidad», de Juan José Tamayo-Acosta.)
Antoni Ferret
http://www.terra.es/personal2/aferret |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
me gustan mucho tus otros articulos
|
|
per visitante |
28 mai 2004
|
pero con las historias d dios..... en chiapas por respeto me callo, pero aqi q es diferente. lo siento pero aqi creo q la mayoria es atea o agnostica y este debate lo tienes perdido..., mejor dejalo.
dios, no hay nadie q haya demostado q existe, asi q si qieres tener fantasias y creete fabulas, tu mismo. ¿d donde has sacado tus teorias?¿en q te basas para su existencia?
basar una teoria en algo q no se puede demostrar es ya partir d la fabula q si tienes dos dedos d frente no convence.
....................
........................ |
|
Re: El Jesús que ens han amagat
|
|
per kiko |
29 mai 2004
|
De lo que se trata es de desmitificar segun que cosas. Se empieza hablando de la situacion politica de palestina y galilea en el siglo I. Ke cojones tiene que ver esto con Dios, pregunto yo??
A dios ke le den por culo!!!
Lo ke pasa es que hay mucho "ateo" que lo que hace es HACERLE PROPAGANDA A LA PUTA RELIGION queriendo ignorar hechos historicos puros y duros
solo porque la mafia vaticana los ha asociado con sus intereses para hacerse su pelicula. Y no querer analizarlos dentro de su contexto historico estricto solo porque "sale en la biblia"
es hacer el juego a los manipuladores de la historia por excelencia: la puta religion, o sea TODAS ellas!!! |
|
Re: El Jesús que ens han amagat
|
|
per Manolo |
29 mai 2004
|
|
si Cristobal, Cristo para los amigos, no iba con mujeres, por lo menos se la pelaria, digo yo. |
|
Re: El Jesús que ens han amagat
|
|
per 10s |
29 mai 2004
|
|
Segons he sentit algun cop, per això ja tenia a Maria Magdalena. Un personatge que sempre ha fet nosa a les esglèsies "cristianes" ;-) |
|
Re: El Jesús que ens han amagat
|
|
per Manolo |
29 mai 2004
|
|
Si, pero la Magdalena era de peaje como la Lewiski |
|
Re: El Jesús que ens han amagat
|
|
per i què? |
29 mai 2004
|
|
què li importava a Crist un peatge més o menys ? Si feia falta multiplicava els pans, els peixos o els sextercis ... |
|
Re: El Jesús que ens han amagat
|
|
per Felip |
01 jun 2004
|
|
l'especilitat de la Magdalena no eren les felacions, com la Legüiski, sino les cubanes, perque tenia unes mamelles d'allo mes bones. |
|
|
