Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
Lluita de classes al S. XXI: humans contra primats-capitalistes
25 mai 2004
Marx i Engels, en assenyalar la lluita de classes com a motor del canvi històric, varen descobrir, efectivament, el mecanisme dominant en els processos de transformació social de major impacte.

No totes les aportacions beneficioses per a la Humanitat s'han enquadrat sempre, ni únicament, en un marc conscient d'enfrontament entre classes. La lluita individual per la llibertat i la dignitat de les persones, el treball creatiu en infinitat d'àrees, la cooperació afectiva en la vida quotidiana, s'han executat sovint, al llarg dels segles, des de la més profunda solitud, al marge, o en absència, de projectes col·lectius explícits i tangibles. Però tots els avenços tecnològics i culturals aconseguits han hagut d'estendre's socialment, més tard o d'hora, a base de combats, violents i/o pacífics, entre grups socials contraposats, puix què les elits mai han estat gaire predisposades a compartir les seves prebendes amb el comú de l'espècie.


L’insuficient desenvolupament tecnològic i cultural del capitalisme del S. XIX engarjolà al pensament antagonista. La fusió entre pragmatisme revolucionari (marxisme) i idealisme rebel (anarquisme) no es va resoldre favorablement perquè els condicionants socials ho impediren. La divisió de classes, amb l’emergència del nou proletariat, la dependència envers la mà d'obra per fer funcionar la producció econòmica, l’especialització entre treball manual i intel·lectual, entre el treball productiu i el reproductiu, la separació entre la ciutat i el camp, la verticalització de les relacions humanes, la vertebració del poder polític burgès a través dels Estats-nació, la manca d’eines informacionals-comunicatives en xarxa, etc, van provocar que l’operativitat transformadora es teixís a partir d’allò que semblava més obvi als ulls dels humans d’aquell temps: una classe treballadora en expansió, sindicats, partits, i un projecte aprehensible de reformes radicals: la pressa del poder estatal.

En aquest sentit, el problema de la lluita de classes enunciada per Marx i Engels, a cent cinquanta anys vista, no està tant en l'instrument d’interpretació de la realitat que tal teorema ens facilita, com en la formulació estratègica que el substancia. La lluita de classes, conceptualitzada en termes de treballadors/es contra capitalistes, va servir, sense cap mena de dubte, per liderar els principals avenços assolits en la proppassada centúria, articulant, al voltant seu, altres propostes emancipadores considerades complementàries. Aquí rau l'origen dels nostres maldecaps contemporanis.

Així, per exemple, el feminisme s'ha contemplat generalment, des del camp progressista, com un factor que afectava bàsicament, o exclusivament, a les dones, una necessitat ineludible, en justícia, car estem parlant de la meitat de la població. Per tant, a l'alliberament de la classe treballadora havíem d'afegir, obligadament, el de gènere.

Però la qüestió és una altra, radicalment distinta. Les dones, amb el seu bagatge cultural històricament acumulat, són quelcom més que el 50 % de l'espècie. Són l'essència de l'espècie. Perquè si bé els homes han monopolitzat el desenvolupament tecnològic, distanciant exponencialment als Homo sapiens de la resta d'éssers vius, incrementant la nostra llibertat d'actuació davant dels entorns naturals, les dones, en contrapartida, han protagonitzat el desenrotllament cultural dels valors humanitzadors, mantenint i estenent les relacions horitzontals a partir de la cooperació i l'afectivitat, vehiculades des del treball reproductiu. La socialització, és a dir, l'humanització dels Homo sapiens i la planetització dels avenços adaptatius al conjunt de l'espècie, s'ha sustentat gràcies a les dones, perquè elles ens han ensenyat a estimar-nos i a cooperar entre nosaltres, dos aspectes sense els quals esdevé missió impossible bastir qualsevol tipus de societat humana, tal i com hem intentat demostrar a <<Contra l'imperi, llibertat solidària! Manifest de la Xarxa Comunista Rebel. Versió 1.0>> (un llibre gratuït, editat digitalment a www.pangea.org/llibertatsolidaria). I, de la mateixa manera que el capitalisme subsisteix en explotar el treball cooperatiu efectuat pel comú de l'espècie, privatitzant-lo en profit d'uns quants, les verticalitats opressives s'han reproduït contínuament mercès a l'oxigen horitzontal que ha circulat secularment arran de terra, generat, fonamentalment, per les dones. Les dones han salvat la cultura humana, evitant l'asfixia social del nostre gènere animal.

L'Imperi Global Capitalista ha invisibilitzat a la classe obrera, i, sense ella, ens ha deixat orfes, perduts en la galàxia biopolítica imperial a l'espera del nou subjecte revolucionari que algun dia ens redimirà. Però el tenim a la vora, perquè som nosaltres mateixos/es. L'imperi, en metabolitzar la totalitat de la vida humana en un sol magma, barrejant les relacions productives i les reproductives, empastifant ambdues amb les relacions d'intercanvi crematístic; en immaterialitzar la producció i virtualitzar les relacions socials, materialitzades novament a través del consumisme; en absolutitzar el sentit de l'existència dels individus ensems que fragmenta i deslocalitza als individus per tal de controlar la seva existència; l'imperi, en fer tot això i més, ens tanca la porta de la llibertat, però ens obre una altra. Involuntàriament, és clar.

La lluita de classes, ara més que mai, però certament sempre, és i fou una batalla per la socialització de l'espècie. Que la relativa insolvència tecnològica i cultural de les generacions precedents no els hi hagi permès filar més prim, des del punt de mira teorètic, en la recerca de la clau de volta interpretativa de les societats humanes, no ens hauria de fer caure en el parany de menysprear els coneixements adquirits.

La lluita de classes entre treballadors/es i capitalistes va ser un combat per la socialització, però no l'única lluita socialitzadora. Les lluites feministes, ecologistes, pacifistes, o d'alliberament nacional, sense anar més lluny, també foren reivindicacions a favor de la socialització de l'Homo sapiens, considerades, habitualment, de segon ordre, això és, subsidiàriament vinculades a la lluita de classes "pròpiament" dita.

Ara bé, el feminisme, l'ecologisme, l'antimilitarisme, o la defensa de la biodiversitat cultural, no són mers accessoris per omplir un programa partidari, són, en si mateixos, aspectes que reconstrueixen el puzle de la nostra humanitat. Ens defineixen ontològicament. I la seva transversalitat, en lloc de ser una amenaça interclassista, com tradicionalment ha cregut l'esquerra dogmàtica, esdevé una immensa oportunitat, car apunta vers la direcció correcta: el conjunt humà, qualitativament i quantitativa.

El veritable motor de la història ha estat, i és, la lluita per la socialització de l'espècie. La lluita de classes, conseqüentment, va ser una manera de conceptualitzar el principal dispositiu que ha canalitzat els avenços adaptatius: la pugna entre grups desiguals, entre dominats i dominadors. La lluita de classes per la socialització de l'espècie és, de moment, una realitat virtual sense consciència col·lectiva. Realitat en tant què la mundialització capitalista ha expandit entre el comú la seva verticalitat opressiva, ampliant il·limitadament els beneficis corporatius mitjançant la imposició d'alienacions múltiples (econòmiques, polítiques, de gènere, culturals ...), totes elles funcionalment interconnectades.

El projecte socialitzador afecta als sis mil milions llargs d'Homo sapiens. Però dins del nostre gènere animal, no tothom es posiciona similarment. La disposició a favor o en contra de la planetització humanitzadora és l'element primordial que ens identifica als uns/es i als altres en l'actual societat de la informació. Dues classes d'Homo sapiens s'enfronten en el S. XXI recentment inaugurat, els humans i els primats-capitalistes, els i les què posem damunt del terreny de joc valors humanitzadors, i els què juguen amb ventatge, manipulant als àrbitres, invariablement, per guanyar la partida a qualsevol preu. Els hi diem primats-capitalistes perquè perverteixen la condició humana en aplicar brutalment la verticalitat constitutiva dels regnes animals genèticament subdesenvolupats, desplegada obeint la llei del més fort, una verticalitat al servei del profit egoista d'uns pocs sense importar-los, gens ni mica, el sofriment que infligeixen a la majoria dels seus congèneres. Un profit impulsat pel benefici econòmic que, altrament, és la raó de ser del Sistema Món Capitalista, l'organització social d'abast planetari que abraça ja a la Humanitat sencera, irradiant arreu violència, misèria i submissió. Dissortadament, Bush, Blair i Aznar són tan primats com els maltractadors de torn, perquè aquests últims actuen com a força de xoc "civil" dissuasòria, i, de retruc, el seu terrorisme de "baixa intensitat" alimenta la ideologia hegemònica, interessada en fer-nos pensar que els humans som, en el fons, uns bàrbars sense remei, justificant així l'autoritaritarisme i les jerarquies.

Per totes aquestes raons, la lluita de classes, entesa com a projecte global orientat vers la socialització de l'espècie, és ara més apropiada que mai. El moviment altermundialitzador, en general, i l'anticapitalista, en particular, ja ho han començat a entendre en situar, al bell mig del seu discurs, la perspectiva humanitzadora. Però mentre parlem d'humans, a seques, la potència revolucionària dels nostres plantejaments restarà diluïda. Cal despullar a l'enemic.

La vella consciència de classe s'ha substituït per la consciència emergent d'espècie. Un recorregut incipient a consolidar. La conceptualització de la lluita per la socialització de l'espècie com un procés que enfronta a la classe humana i a la classe primat-capitalista, pot ser un segon pas. El tercer esglaó serà la troballa del subjecte revolucionari del segle XXI, els humans amb consciència de classe humana. El comunisme rebel, una síntesi en roig, negre, verd i violeta, pintada sobre fons blanc, pretén, precisament, oferir una alternativa oberta a aquesta recerca desesperada amb data de caducitat, abans que el planeta se'ns fongui entre les mans.

El comunisme rebel, a diferència de tots els paradigmes revolucionaris anteriors, no és assimilable a una opció partidària concreta, car, justament al contrari, en tant què té voluntat d'enderrocar els diversos murs que ens impedeixen culminar el nostre trajecte socialitzador, aposta per una integració holística i envolvent de la pluralitat d'àmbits influents en la vida humana, on cada acció, individual o col·lectiva, petita o gran, tindrà la seva rellevància si és capaç de desconnectar-se, parcialment o total, de l'imperi, i connectar-se, conscientment i simultània, a la revolta global.

El comunisme rebel és una estratègia inclusiva de classe, de classe humana. La subversió epistemològica del comunisme rebel, el què el separa dels teoremes revolucionaris precedents, consisteix en situar la utopia en l'avui, no en el demà, definint a la Revolució no com un futur, sinó com un present. La Revolució és el procés, el procés de socialització. La utopia comunista rebel parteix de l'anàlisi científica de l'ontologia humana, que ens determina com a éssers vius racionals-afectius, nascuts per a la llibertat, la igualtat, l'amor, la cooperació creativa i la solidaritat. L'aventura socialitzadora humana, si vol ajustar-se a la seva naturalesa biològica-social, ha de caminar en horitzontal, l'únic traçat que permet desenvolupar tot el nostre potencial biològic, un potencial que ens iguala genèticament i ens distingeix fenotípicament a partir de la interacció amb el medi, és a dir, en funció de les relacions socials establertes amb la resta d'éssers humans.

El comunisme rebel entén que la lluita de classes socialitzadora es reprodueix en cada racó i moment de la nostra quotidianitat. Una lluita que oposa l'horitzontalitat humana a les distintes verticalitats primats que impregnen el gènere Homo sapiens, verticalitats que no són genètiques, sinó culturals. Una cultura, la capitalista, que ocupa ja tot temps i espai humà.

El comunisme rebel 1.0 ha intentat recuperar les millors aportacions dels moviments emancipadors. Per aquest motiu, hem volgut ser amables i coherents en les nostres crítiques, contextualitzant històricament els èxits i els fracassos de la resistència antisistèmica. És hora ja de soterrar els prejudicis partidaris i els dogmatismes ideològics. La força del capitalisme es troba en el fet que, a cada victòria socialitzadora, ha sabut infiltrar tenaçment una o més verticalitats. Si algun dia som capaços/es d'aprendre la lliçó, comprendrem que el nostre triomf es construirà quan capgirem aquesta dinàmica, convertint cada opressió en un nou repte per eixamplar l'espai horitzontal global.

Però, per a què el procés sigui sostenible, haurem de connectar-nos conscientment a un contra-imperi, una arquitectura alternativa de la que a penes hem fabricat els primers fonaments. Serem prou valents/es per a alçar les parets mestres?

Manifest Comunista Rebel 1.0
Mira també:
http://www.pangea.org/llibertatsolidaria

This work is in the public domain
Sindicat