Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Canvi de govern, continuació d’un model d’Estat
25 mai 2004
Davant la il·legalització de la candidatura Herritaren Zerrenda (HZ), Endavant (OSAN) vol fer públiques les seves valoracions.
Tal com era d’esperar, el canvi de partit en el govern espanyol no ha suposat com canvi en la seva dinàmica i funcionament antidemocràtic. La pujada del PSOE al poder no fa res més que maquillar un Estat, l’espanyol, que amb el PP al capdavant ha dut a terme una ferotge ofensiva contra les més elementals llibertats individuals, socials i nacionals.

Aquest canvi de careta és sols un canvi superflu, de la façana, del marc estatal que l’oligarquia espanyola necessita per mantenir la seva opressió contra les classes treballadores i les nacions oprimides que subjuga. La il·legalització d’Herritaren Zerrenda (HZ), candidatura popular a les eleccions europees presentada per gent del conjunt d’Euskal Herria, no acaba sinó de reafirmar el caràcter autoritari de l’Estat espanyol.

Allò que convé recordar ara per a aquelles i aquelles que afirmaven que amb el PSOE hi hauria un canvi en la manera de governar a l’Estat espanyol és que fou el propi PSOE qui votà a favor de la Llei de Partits juntament amb el PP. És el propi PSOE qui no fa molt atacava al PP d’haver creat un buit democràtic a l’Estat, i qui l’acusava d’haver actuat de forma autoritària. Ara, però, el PSOE s’escuda en el fet que l’existència d’una llei l’obliga al seu compliment. Cal veure, doncs, quina diferència hi ha entre el PSOE i el PP quan es troben governant.

El PSOE no fa més que aprofundir en aquest ja agònic dèficit democràtic que arrossega l’Estat espanyol. I és que no és cap projecte de partit, sinó d’Estat, el que compleix el PSOE. El d’un estat subjecte, per definició, als interessos de classe de la burgesia i oligarquia espanyola que malda per mantenir un marc d’acumulació de capital en contra de les nacions que mantenen subjugades i explotant la classe treballadora. És així com s’entén que vulguin ofegar propostes que suposin una transformació real de l’Estat i la societat, que vulguin aniquilar qualsevol pensament que no concordi amb el seu projecte espanyol. I és aquí on es veu que el PSOE respon als mateixos interessos que el PP, i que no farà res més que continuà el seu projecte, el de l’Estat espanyol; això sí, amb una cara més amable venuda des d’alguns mitjans de comunicació i de les ràncies pseudo-esquerres estatals i autonomistes. La cara amable del PSOE, que com en d’altres etapes històriques s’ha caracteritzat per pactar amb el regionalisme burgès per reprimir l’independentisme revolucionari.

Val a dir que l’actitud més surrealista de tot plegat és la d'ERC. ERC, que ha donat la Generalitat del Principat a la sucursal regionalista del PSOE, i que ha votat a favor de la investidura de Zapatero, es posa ara les mans al cap. Amb un discurs seguidista de l’Estat espanyol, ERC ha defensat que el PSOE seria un canvi, que s’obririen les portes al diàleg i al respecte, defensant sempre que el PSOE i el PP eren ben diferents. I alhora, critica que s’hagi il·legalitzat HZ. Potser la gent més ingènua creurà en la ‘innocència’ d’ERC, que ha estat enganyada. Però qui més enganyat ha d’estar són els i les votants d’ERC, que veuen com han aconseguit perpetuar un estat que cada dia que passa augmenta el seu caràcter feixista. No es pot donar suport al PSOE a tot arreu, defensant-lo a capa i espasa com la regeneració democràtica de l’Estat, i després criticar-lo per rentar-se les mans de cara a la galeria. No es pot estar entre dues aigües, perquè al final sempre acabes ben xop. A no ser que es jugui a una sola carta, la de la submissió a la Constitució i l’Estatut, mentre per darrere es fan ‘amistats’ amb projectes rupturistes que presenten alternatives reals. De ben segur que ERC no té por ni del PSOE ni de la LOPP, duent el projecte autonomista i reformista que duu a terme, per molts companys de viatge que faci puntualment.

Un cop més, l’estat espanyol ha demostrat la seva voluntat d’eliminar qualsevol iniciativa popular que qüestioni la seva existència com a tal, i és per això que volem mostrar el nostre suport, recolzament i màxima solidaritat amb Herritaren Zerrenda i el conjunt del poble basc que veu amputades de nou les seves possibilitats d’expressió electorals, alhora que els fem una crida per continuar construint un projecte que il·lusiona, empeny i fa caminar tot un poble cap a la llibertat i dignitat.

Així doncs, esperem que tant el poble treballador basc com les seves organitzacions polítiques i socials sabran respondre amb contundència un cop més a les agressions que des de l’Estat espanyol s’intenten per tal d’eliminar un poble en lluita per la seva independència i el socialisme.

La lluita és l’únic camí!

Endavant, Organització Socialista d´Alliberament Nacional
Països Catalans, 25 de maig de 2004
Mira també:
http://www.endavant.org

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Canvi de govern, continuació d’un model d’Estat
25 mai 2004
Calmat, no et rallis que potser aviat tornareu, vinga alliberador de CIU, la mare de les essencies patries. Fem calaix
Re: Canvi de govern, continuació d’un model d’Estat
25 mai 2004
NO AL IL.LEGALIZACIÓ DE HERRITAREN ZERRENDA (candidatura popular) !!!

NO A LA DEMOCRACIA A L'ESPANYOLA!!

RES MÉS!!!

www.kaosenlared.net
Re: A proposito,¿porque Endavant no apoya la candidatura de las CUP a las europeas?
25 mai 2004
Pregunto desde Andalucía, segun lo que tengo entendido.

Salutacions
Les eleccions al congrés espanyol i la conjuntura actual
25 mai 2004
1. Introducció.

2. La conjuntura actual.

3. Eleccions estatals: una eina per a integrar el poble català en la reforma espanyola.

4. Lâestat espanyol, un estat cada cop més perifèric, en crisi estructural.

5. La lluita de lâEI.

1. INTRODUCCIÃ:

El canvi de govern a lâestat arran de les eleccions espanyoles del 14-M no suposarà un canvi en les diferents polítiques que aquest durà a terme. Ha estat un canvi en la forma que permetrà que res canviï, aparentant que el sistema socio-econòmic capitalista i el marc jurídico-polític espanyol ofereixen diferents sortides a les problemàtiques conjunturals que van apareixent. En una situació dâexcepcionalitat a nivell dâestat com amb lâatemptat del dijous 11 de març a Madrid, el canvi de govern del PP pel PSOE es fa aparèixer com la solució a tots els problemes.

No es pot fer una correcta anàlisi de conjuntura del context en que els Països Catalans han afrontat les eleccions del 14 de març a lâestat espanyol sense circumscriure-la en un marc temporal superior. La situació en que ens hem trobat davant les eleccions espanyoles, té el seu origen, per no anar més enllà (cap a les causes estructurals del present que patim), en la Reforma política que es comença a desenvolupar, bàsicament, a partir de la mort de Carrero Blanco, successor nomenat per Franco, el 1973.
Les eleccions de 1977, malanomenades primeres eleccions democràtiques, van suposar la culminació formal del procés reformista que va dur el vell i autàrquic estat franquista a esdevenir un estat que sâha designat per l'aberrant fórmula de monarquia parlamentària. Va suposar la transformació de la nit al dia de lâestat franquista en un estat democràtic, homologable a les democràcies liberal-burgeses europees. Aquest obra fou realitzada per la suposada bona voluntat de les èlits dominants, de sobte tocades per la gràcia del sentit democràtic i lâeuropeïsme, tot plegat sota lâexcusa del Consens i sota les renúncies dels dirigents de les suposades avantguardes populars i obreres.
El fruit dâaquells anys va ser el marc jurídico-polític actual, amb la Constitució Espanyola al capdavant, els Estatuts regionals i totes les institucions depenents dâaquest ordenament jurídic. La democràcia representativa, un elitista sistema democràtic que escenifica una suposada competència entre partits, ha suposat aconseguir desactivar moltes de les lluites, organitzacions i reivindicacions populars que sâhavien mantingut fins aleshores.
Així, les masses populars han estat ensenyades i obligades a delegar les seves reivindicacions, capacitat de decisió i dâactuació en partits que defensen un mateix model social i projecte polític (el burgès). Sâha bastit un miratge de realitat en que el poble ha oblidat per complet a lluitar per si mateix. Una conseqüència estructural de tot això és lâelevada abstenció en els processos electorals, en que malgrat utilitzar-se tots els mitjans estatals a lâabast (premsa escrita, ràdio, televisió, tota mena de mitjans publicitaris...), sovint sâacosta al 50%. En aquestes darreres, la participació ha estat conjunturalment elevada, però no és aquesta la norma.
Les classes populars, un cop més, del tot mancades de contrapoders, quadres i societat civil alternativa, sâhan vist abocades de nou a la imposició dâun marc polític, renunciant, no sense algunes molt dignes lluites minoritàries, a bona part de les consecucions polítiques, nacionals i socials dâabans de la Guerra del â36.

Aquestes eleccions han estat lâescenificació del relleu dins del bi-partidisme espanyol, al mes pur estil de democràcia âmade in USAâ?. Les polítiques econòmiques, socials, medi-ambientals... a part de petites concessions, van totes igualment encaminades a aconseguir el màxim benefici per al Bloc de Classes Dominant espanyol. Per a la burgesia espanyola, lâestat és un instrument cabdal per a incrementar la taxa de benefici, és el marc comú de totes les fraccions de la burgesia per a lâexplotació dels pobles i els i les treballadores, on els partits burgesos són uns mers gestors dâaquesta finalitat.
Petites variacions en les formes, en els âtemposâ? interns dels processos dâacumulació, canviaran, però tant PP com PSOE tenen inserits en la seva estructura genètica la finalitat de servir el Bloc de Classes Dominant. Els uneix per sobre de tot, el seu gran-espanyolisme i un liberalisme més o menys dissimulat, que els porta a la mateixa necessitat de retallar les despeses socials per tal que la burgesia maximitzi els seus guanys, reduint els costos en aquests àmbits, i tots els possibles.


2. LA CONJUNTURA ACTUAL.

Amb el canvi de partit al govern espanyol, tota la colla dâintel.lectuals del sistema i lâaparell de fabricació dâideologia (entesa com a falsa conciència) sâha posat a destil.lar missatges del tipus ha estat una revolució tranquila, la revolta dels mòbils... diferents dards enverinats per a confondre la població i assentar la idea que, amb les eleccions que ofereix la democràcia representativa, els canvis i la solució davant de situacions difícils són possibles.

Les mobilitzacions en contra del PP dâaquests dies han estat importants a nivell quantitatiu, però molt més deficients des de la perspectiva qualitativa. Han mostrat per una banda, la mancança dâun projecte polític dâesquerres sòlid als Països Catalans, i de lâaltra, la necessitat (i impossibilitat present) de poder dur, des de posicions nacionals i de classe, una lluita ideològica que pugui fer front a les consignes confusionàries del Sistema a les quals feiem referència més amunt. Fruit de tot plegat, el Sistema ha sabut donar una sortida, satisfactòria als ulls de la majoria de la població de lâestat, a la crisi conjuntural que ha aparegut. I això ha estat precisament perque el Sistema està ben assentat. Això ens ha de fer veure que la nostra lluita, entre dâaltres aspectes, no pot ser una lluita ni fàcil ni curt-terminista.

Hi ha, en el moment present, un risc evident dâenduriment de les condicions polítiques i de retrocés en les minses conquestes democràtiques i socials. Per bé que hi ha hagut una derrota electoral del partit netament ultadretà i portaveu de les propostes de les fraccions més ferotges de la burgesia espanyola, a mig termini, perviu clarament la possibilitat dâun avenç cap a una situació progressivament més propera al feixisme. De cara als propers anys ens esperen maniobres d'abast, gens explícites, fonamentades en el racisme més descarat, que es basaran en negar la relació causa-efecte entre el que la maquinària ideològica burgesa denomina terrorisme i lâofensiva imperialista mundial, negant que els atemptats del 11-M tinguin relació amb la col.laboració espanyola en lâinvasió i ocupació de lâIraq, afirmant que és intrínsec en el món islàmic comportaments del tot âirrespectuosos amb els drets i les vides humanesâ?...
El PP continua amb molt força interna (per bé que amb un provable problema de lideratge), amb 148 diputats, amb quadres gestors preprats, que surten de gestionar una administració estatal, amb fortes aliances amb sectors econòmics espanyols importants i amb notable prestigi entre la població de lâestat. Ãs un partit que conserva, puix ha estat una devallada purament conjuntural, un molt bon lligam amb sectors de la indústria político-mediàtica, amb molts mecanismes per a filtrar missatges i consignes que puguin preparar-los el terreny per a tornar a prendre el govern espanyol.

A diferència del que ha ocorregut al Principat, la davallada del PP ha estat molt moderada al País Valencià i les Illes. Ha estat més lâincrement de participació que la deserció de votants, el que ha fet que el PSOE els hagi escurçat distàncies. El PP, doncs, ha demostrat que la seva és una base sociològicament feixista. La gent que li dóna suport és la part de la població espanyola disposada a acceptar retallades de tot tipus, arbitrarietats repressives... per tal que la situació que a ells/es els beneficia es mantingui. Aquesta base social és el conglomerat format per les classes dominants i les classes de suport i tota la resta de panxa-agraïts per la seva gestió. Són sobretot els sectors més depredadors amb el medi i amb més afany per incrementar la taxa de benefici: les grans constructores i immobiliàries, els sectors provinents dels antics monopolis estatals (en comunicació [telefònica, principalment] i energia [Endesa i Iberdrola...]), lâoligarquia financera (BBVA i Santander-Hispano, la Caixa...) i, de forma creixent, el sector industrial-militar.
Respecte al PSOE, caldrà veure, en lâaspecte més dâaparença, si arribarà a fer concessions importants per a guanyar en la seva imatge de partit âdemocràticâ?, en aspectes com permetre re-legalitzar lâesquerra abertzale basca, fent-se enrera de projectes com el âPlan Hidrológico Espanyolâ?, o trencar amb lâoligarquia ianqui, per bé que això és més dubtós (per més que prediqui el seu âeuropeïsmeâ?), ja que genètico-estructuralment lâoperació Felipe González va ser en gran part obra de Washington. De tota manera, les excuses sobre la necessària intervenció de lâONU sobre lâIraq, malgrat haver posat data a la retirada (aspecte, dâaltra banda, simbòlic, que les seves bases no li perdonarien que no fes), i el fet que ja el líder dâaquest partit, Rodríguez Zapatero, hagi proclamat que per a ell i el futur govern la âllibertat econòmicaâ? és cabdal, deixen entreveure que lâultraliberalisme continuarà essent la norma a lâestat.


3. ELECCIONS ESTATALS: UNA EINA PER A INTEGRAR EL POBLE CATALÃ EN LA REFORMA ESPANYOLA.

Aquestes eleccions del 14-M no han representat res més que una nova edició dâunes eleccions per a legitimar el marc jurídico-polític espanyol, en que el poble català no ha tingut cap possibilitat de fer sentir la seva veu.
Amb les eleccions espanyoles, el poble català, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, veu imposada un cop més la divisió que ens separa fonamentalment entre dos estats que, no sols no ens reconeixen, sino que volen fer-nos desaparèixer com a poble. Aquestes eleccions suposen la imposició del marc electoral espanyol, ignorant per complet tota referència al marc territorial català, i deixant-ne la part dels Països Catalans sota domini francès completament al marge.
Els partits sorgits de la Reforma, aquest procés que ens ha menat fins lâactual estat transfranquista, participen encantats del procés electoral que les classes dominants espanyoles els ofereixen. Sense cap mena dâexcusa o intent de justificació, els partits que fins a la mort de Franco havien mantingut una certa denúncia del paper integrador i impositiu que tindrien les eleccions espanyoles, ara són els més entusiastes a lâhora de participar-hi. Ni ERC, ICV-EU, PSM o qualsevol partit amb una mínima tradició dâesquerres i/o de lluita per lâalliberament nacional, ni encara menys els regionalistes com CiU, UM, UV o el Bloc, del tot partidaris de lâactual legalitat, no han denunciat davant del poble català la trampa que aquestes eleccions suposen. ERC, ICV-EU o PSM ja no excusen (si és que ho han arribat a fer mai) la seva presència en aquestes eleccions. Hi participen de manera natural: la seva lògica sembla dir si som espanyols, participem a les eleccions espanyoles. Uns ho accepten per profundes conviccions espanyolistes, els altres per la manca dâhabit a practicar la lluita ideològica i per tal de poder pagar els crèdits demanats a bancs i caixes.
Les importants remuneracions que els ofereix tenir un diputat a les Corts espanyoles, o encara més, poder-hi formar grup propi, és un pastís massa suculent per a despreciar-lo, encara que sigui renunciant a la mascareta reivindicativa que tan bé els ha funcionat fins ara. Ãs la compra de les restes dâuns sectors polítics a la deriva que, havent abandonat tota relació amb els sectors i les lluites populars més diverses, acaben per defensar els interessos que deien combatre. Ãs el fruit de deixar la combativitat i la coherència per a conjuntures millors i no practicar la lluita de classes en tot lloc i moment, caient en lâamiguisme dins de les institucions i cercles de lâèlit política, lluny de tot mecanisme de control popular de la tasca a fer.
Un cop més, el poble català està aprenent que els partits, com les persones, es jutgen pel que fan i no pel que diuen.

En aquestes i les anteriors eleccions hagudes, PP i PSOE, els dos grans partits estatals, han escenificat un suposat antagonisme programàtic i ideològic. Lâun autoatorgant-se el paper de âprogressistaâ? (amb tota la càrrega dâambigüitat del terme), lâaltre representant el paper de âpartit dâordreâ?. De fet són lâexpressió del bi-partidisme, perfectament concebut, que permet una alternança en la gestió de lâestat, dâacord amb les necessitats i amb les consignes de les fraccions dominants de la burgesia espanyola. Són dos partits amb un gran nexe ideològic dâunió: el gran-espanyolisme, la defensa de la unitat de lâestat com a marc simbòlico-material dâacumulació. Lâestat és el mercat de la burgesia espanyola, eina dâacumulació de Capital i explotació dels pobles i els i les treballadores, la defensa del qual tenen assignada i assumida per sobre de tot.
En aquest escenari, el PP és lâexpressió política de la fracció més criminal i matusera de la burgesia espanyola. Ãs el sector més reaccionari i curt terminista, que cerca dâobtenir benefici explotant al màxim la força de treball (plusvàlua absoluta). Representa la burgesia menys disposada a invertir en formació i benestar de la classe treballadora, negant-se a cedir guanys en cap parcel.la (dâaquí les retallades, major predisposició a lâús de la força bruta, lâús de la policia, i lâexèrcit si fos necessari, per a fer front a les reivindicacions populars i obreres...). Són els fills, biològics i ideològics, del franquisme i tota la casta de gent beneficiada per aquell brutal i descarat projecte de la burgesia espanyola.
El PSOE, sense diferir gaire del PP en allò essencial, és el partit del sistema dâexpressió més clàssicament liberal, menys paleo-liberal, doncs, format a partir dâun partit social-demòcrata del tot buit de quadres fins a la Reforma, inflat a base dâarribistes i personatges sense escrúpols, en cerca de càrrecs i diners fàcils, que en una operació finançada per la internacional social-demòcrata, acaba aconseguint la presidència del govern espanyol tan ràpidament com lâany 1982.
IU, les restes del naufragi Euro-comunista, és el projecte nascut de les renúncies iniciades per Santiago Carillo, antic secretari del PCE, amb lâacceptació de la monarquia i símbols (himne, bandera...) espanyols, de la claudicació respecte a lâobligació de tota opció revolucionària a practicar la lluita de classes, i sobretot, de lâacceptació de la democràcia i institucions transfranquistes. Tot plegat, sense exigir la depuració dels cossos policials o les figures dels estaments judicials i polítics.

En aquestes eleccions, ERC ha concorregut en un context amb una recent i forta crescuda electoral en les autonòmiques principatines. Aquesta formació ha estat i és criminalitzada per un PP en embojida ofensiva jurídico-policíaca, arran de les converses del Sr. Carod-Rovira amb la direcció dâETA. Aquestes converses, a part de la incompetència i personalisme que han mostrat per part del Secretari General dâERC, sâhan de saber veure amb perspectiva històrica i entendreân el significat en relació amb la maniobra criminalitzadora i reinsercionista dâÃngel Colom el 1989 respecte a Terra Liure. El fet que es produeixin en un moment en que ERC està experimentant un fort creixement electoral, embriagats per les prebendes que la legalitat espanyola els ofereix, en una cursa cada cop més esbojarradament dirigista, a part de ser una lliçó per a lâEI, no suposa altra cosa que constatar que ERC està arribant a la seva fase evolutiva darrera, esdevenint un partit del tot integrat en el sistema i degenerat ideològicament.
Aquestes converses han estat la repetició, a una altra escala, del paper de babau útil de la policia espanyola que ERC va protagonitzar el 1989, de la mà dâÃngel Colom, que ara Carod-Rovira repeteix obsessivament (també com aleshores acompanyat pel jurista Jaume Renyer), amb les visites per les presons espanyoles, per a aconseguir de reinsertar membres de TL. Aquest cop la finalitat no ha estat reinsercionista, però han aplicat la seva mateixa lògica a lâhora de voler fer desaparèixer qualsevol expressió de lluita que no passi per les institucions burgeses que tan aprecien.
La seva anàlisi aleshores i ara és que la legalitat espanyola i europea ofereixen les condicions i garanties perque, com a mínim, una part de la nostra nació assoleixi la independència, encara que sigui estríctament a nivell formal, dins el marc de la UE.
Per a ells i tots aquests ncacionalistes/independentistes que es fan dir âpacífistes i democràticsâ? lâús de totes les formes de lluita són un obstacle per a aconseguir la llibertat del poble català, quan abans com ara, la seva actitud és del tot oportunista i cobarda. La seva anàlisi no és res més que una il.lusió, una concepció simplista, i del tot errada del que és la realitat actual dels Països Catalans: ni a la UE ni a lâestat espanyol es donen condicions democràtiques per a lâexercici del dret a lâAutodeterminació, ni la lluita per tots els mitjans és cap obstacle, ans una necessitat irrenunciable per tot poble que realment anheli la seva llibertat.
Ni lâestat espanyol ni la UE permetran ni els interessa que cap part o la totalitat del nostre poble esdevingui un estat independent i, en tot cas, això mai no vindrà de la mà de victòries de partits reformistes en processos electorals dins de democràcies representatives, ans del treball i la lluita de tot un poble, de la construcció dâun veritable Moviment dâalliberament, expressió de la lluita cada persona per la seva i la llibertat col.lectiva.

El programa dâERC és un programa desideologitzat (amb lemes com âmés a propâ?, âAra és lâhoraâ?, âparlant la gent sâenténâ?..., en cerca de vot fàcil, sense gaire ideologia i que no sâespanti davant de missatges durs i contundents), proteccionista en bona mesura, reformista i revisionista de les polítiques fiscals i econòmiques aplicades fins ara pels diversos governs espanyols i merament descentralitzador respecte a lâestructura administrativa estatal. Si bé és cert que manté un discurs formalment independentista (limitant-se a posar el mot âIndependènciaâ?, i cada cop de manera més restringida, en alguns punts dels diferents programes), és un partit autonomista crític, amb un contingut programàtic liberal-petit burgès, de partit de reformes fiscals... intentant moderar la seva imatge, aspirant a ser el recanvi ânacionalsitaâ? de CiU, a poder pactar a lâestat, també, amb el PSOE. El mateix PSOE de la LOAPA, de les successives reforma laborals i els contractes escombreries, de la legalització de televisions privades i que va posar i posa traves a les televisions autonòmiques, dels GAL i la repressió...
Les JERC juguen aquí el paper de mantenir certa imatge i llenguatge (que no discurs) per als sectors més a lâesquerra i coherentment independentistes dins dâERC. Esquerra és un partit entusiàsticament i ingènua pro-UE. En la base dâaquest entusiasme europeïsta hi ha lâessència del discurs âpseudo-independentistaâ? que posa infonamentadament totes les esperances en el vell mite burgès de lââ?Europa democràticaâ?. La seva presentació al País Valencià i les Balears i Pitiuses respon més a una aposta estríctament electoral que a una realitat de dinàmica nacional entre campanyes.
Malgrat el recurs al cada cop menys freqüent terme âindependènciaâ?, és un programa que comença a aprofundir en la reforma de lâestat, cap a una estructura federal, obrint les portes a una possible futura participació en aquest. Un programa, és clar, que cap independentista sincer no pot acceptar.

CiU sembla que sâestà quedant cada cop més, sense espai polític. El ârelleuâ? de CiU per ERC permetrà que una nova generació pugui créixer amb lâaparença dâestar fent un gran pas en lâalliberament del nostre poble, quan de fet la dominació es mantindrà. I si no, mirem dâaquí uns anys si el marc jurídico-polític espanyol no es mantindrà intacte damunt dâaquesta part dels Països Catalans, si no es mantindrà la divisió territorial, lâexpoliació de recursos naturals i financers, lâhegemonia burgesa...
Mentrestant, CiU reté bona part del seu electorat, persones dâuna mitjana dâedat cada cop més alta, i en bona part, votants indistints del PP o de CiU. Sâha de constatar que la pèrdua de vots de CiU no ha estat excessiva, té un electrat fidel, i que el traspàs de vots cap a ERC no és tan dràstic com es podria esperar. La pèrdua de diputats els ha vingut més per lâincrement de la participació que, per bé que també, per la pèrdua de vots.

Les eleccions estatals han tornat a ser la fossa comuna de les formacions més o menys regionalistes, víctimes de la dinàmica estatal. El Bloc un cop més sâha quedat sense aconseguir diputat, amb gran mesura pel seu tacticisme electoralista i creixent accent regionalista, mentre que ERPV ha fet un ascens notable, per bé que encara lluny de suposar una força amb espai polític al País Valencià.
LâEntesa Progressista a les Illes no ha resisit el bi-partidisme que ha posat el PSOE en el mateix nivell de diputats que el PP.


4. LâESTAT ESPANYOL: UN ESTAT DÃBIL DâESQUENA A LA UE.

La qüestió nacional apareix de nou al si dâun estat estructuralment feble com lâespanyol. Si quelcom ha marcat els mesos previs i les eleccions a Corts i Senat espanyols, ha estat la qüestió dels pobles sense estat en el si de lâestat espanyol.
Lâestat espanyol, que arrossega un gran endarreriment estructural respecte als estats més avançats, en termes capitalistes, de la Unió Europea, no és capaç, vistos els percentatges de vots nacionalistes (i a cops també combatius i socialistes, com els vots autodeterministes al País Basc), de consolidar-se com un estat-nació com els del nucli central europeu.
La burgesia espanyola, amb les diferents fraccions i sectors, a cops en col.laboració, a cops enfrontats, amb el seu nucli castellano-andalús i les basco-espanyola i catalano-espanyola, és una burgesia amb una gran contradicció sobre seu: a lâhora que és classe dominant dins el seu marc dâacumulació simbòlico-material (lâestat espanyol), és subordinada dins el marc mundial. Dins del panorama mundial, no és res més que una burgesia subalterna i amb evident risc de retrocés en la jerarquia intracapitalista. Bàsicament subordinada i al servei de les classes dominants dâEstats Units, és alhora, clarament dependent de manera estructural del mercat europeu i de les oligarquies europees, sobretot de les fraccions dominants (industrial i, més recentment, financera).

Com a conseqüència de la debilitat estructural de lâestat espanyol, es dóna una íntima imbricació entre lâestat i els aparells i sectors oligarquics espanyols. El subimperialisme de les antigues empreses públiques, ara esdevingudes monopolis privats (Telefónica, Repsol...), que es manifesta en la Reconquesta de lâAmèrica Llatina, és una manifestació clara dâaquest paper que se li otorga. Un paper secundari i de poc abast a mig termini, fruit de la condesendència dels EUA respecte a la seva rebotiga (lâAmèrica Llatina) amb la burgesia espanyola.
En aquesta panorama, la indústria militar, a imatge del model econòmic dels EUA, està guanyant pes dins el conjunt de lâeconomia espanyola. Ãs un sector dâeminent caràcter imperialista, dâacord amb la fase actual del Capitalisme. Ãs lâanomenat fenòmen de la militarització de lâeconomia espanyola, el qual permet dâorientar grans sectors de la indústria pesada cap a un nou àmibit de ràpida acumulació de Capital, per bé que qüestiona la solidesa de lâeconomia a llarg termini. En aquesta conjuntura es donen les creixents destinacions pressupostàries estatals vers aquest sector, per bé que de forma encoberta (investigació), de manera subsidiària a com es produeix als EUA.


5. LA LLUITA DE LâEI.

Aquestes eleccions i la conjuntura en que ens trobem mostren clarament, sobretot, una qüestió: la impossibilitat de conformar un Moviment Català dâAlliberament Nacional dâun dia per lâaltre. I, també, la necessitat de millorar lâeficàcia de les nostres lliutes, crear conciència política amb cada denúncia que fem, ser capaços dâinserir-nos en les lluites populars més diverses, desplegant-hi un treball sincer, i preparant les condicions per tal de poder plantejar els salts qualitatius que objectivament poguem fer.

La lluita electoral ha suposat per a molts col.lectius i plataformes marginals, quedar-se en el que són, opcions marginals. La il.lusió infantil que les eleccions del sistema poden ser una arma efectiva de lluita en el moment actual per a lâEsquerra Independentista catalana, més enllà dels àmbits que sâhan encetat, és una il.lusió òptica. Negar-ho no és altra cosa que cedir davant lâevidència que, per més que ens desagradi, no hi ha més camí que la lluita compromesa, la formació i anàlisi constants, el creixement organitzatiu i el treball diari.
Lâelectoralisme buit, sense un treball polític clar en els més diversos àmbits, sense socialitzar les propostes independentistes i socialistes, sense lluita ideològica constant... podem veure com sols porta al sac del reformisme i âel vot útilâ?. Pretendre cremar etapes no duu enlloc més que a la frustració i perdre anys en la construcció del nostre projecte polític.

Actualment, lâEI ens trobem estructurant el nostre espai, fent els primers passos vers lâestructuració dâun Moviment dâAlliberament Nacional. Tenim davant nostre el repte de bastir un veritable Moviment polític, una eina que serveixi per a alliberar el nostre poble, i això sabem que no és una tasca que es pugui realitzar ni en tres, ni quatre ni deu anys. Tenim un passat recent que ens mostra que les presses no són bones companyes de viatge, i que no es pot construir res que no es faci amb una pacient implicació en i de les classes populars.
La temporalitat històrica, interna, de la lluita per lâalliberament dâun poble és de mig i llarg abast. Això no és lâexcusa per a no fer cap pas organitzatiu ni en el desenvolupament del nostre discurs i activitat política. Ans al contrari. LâEI té unes deficiències estructurals grans, i si volem afrontar-les i volem anar més enllà de bastir una plataforma electoral que pugui concórrer en aquestes o altres eleccions, sabem que hem de treballar i tenir paciència.
Els vots són importants, però no són lâeina decisiva en la lluita per lâalliberament nacional i de classe. Els vots tenen alta volatilitat, es guanyen i es perden dâacord amb la conjuntura, i no seân retenen si no són el fruit i el resultat del treball dâun moviment arrelat i íntimament implicat en la vida i lluites de les classes populars.

La participació en unes eleccions pot generar âil.lusióâ? en certs àmbits de lâEI, és cert. Però una il.lusió que no vingui motivada per recollir en el moment adequat els fruits dâun treball permanent, pacient, sincer i estret amb les classes populars, no és una il.lusió que porti res de bo. I no és qüestió de plantejar eternament lâabsència en la participació en certes conteses electorals, ans sâha de fer en el moment adequat. Tot just sâha fet un participació mínima en unes eleccions municipals en que els resultats han estat molt desiguals segons el lloc, amb una escassa presència sobre el territori, no ja al País Valencià i les Illes, dâon lâEI ha estat del tot absent, ans del Principat mateix, on grans àrees i bona part de la població no ha tingut opció de votar independentista. La il.lusió no pot venir motivada pel miratge del tot irreal de pensar-se que comptar amb una plataforma electoral significa tenir un Moviment. Ni es pot pretendre de cremar etapes, sense haver realitzat les prèvies, si no es vol córrer el risc dâacabar essent una estructura electoralment més, del tot allunyada de les classes populars, que generi desconfiança vers la gent a qui diu representar.
Els vots són interessants quan responen a una realitat de treball previ, i es mantenen quan són lâexpressió de la cohesió i solidesa interna dâun Moviment polític, on els debats representen la veu de bona part de la població que sâaglutina al voltant de lâopció política, i es segueix una estratègia ferma, allunyada de moviments tàctics contradictoris, fonamentada en unes anàlisis dâanys de treball i estudi.

No és cert que lâEI corri el risc dâesdevenir una opció política associada amb la marginalitat de manera perpètua, permanentment fora del joc electoral. Portem anys així i ara sâestan donant els primers passos cap a una progressiva i sòlida participació electoral, primer en les municipals, i en dâaltres en la mesura que es puguin assumir. Les eleccions mai no poden ser una fi en si mateixes, i sovint es cau en pensar això, sense veure que han de ser un instrument de suport a les lluites populars, que han de permetre de reforçar les aliances amb els sectors populars i les persones que, més enllà de tàctiques oportunistes, veuran una estratègia en que se senten identificats. Si no es té això en compte, es pot caure en assumir la màxima de presentar-se a tantes eleccions com sigui possible, sense plantejar-se el significat i la oportunitat de cada participació. No es pot passar de 0 a 100 sense córrer el risc de trencar el motor.

Cal aprofundir en molts dâàmbits en que no som pràcticament presents o hi tenim importants mancances tant de discurs com de treball pràctic: el socio-laboral, en les organitzacions per la defensa i promoció de la cultura i la llengua, en el defensa del medi, en lâàmbit juvenil, la lluita anti-patriarcal i la població immigrada, entre molts dâaltres.

Lâespai polític de lâEI està immers en debats i treballs de molta profunditat i importància per al futur. El principal debat que hi ha és el de definició del model de Moviment que es vol construir. Ãs un debat implícit en les diferents formulacions que sâestan fent respecte a estructures de coordinació i treball al si de lâEI. Són debats de molt importància, ja que condicionen els propers anys de lâindependentisme, i decidiran si avancem i guanyem uns quants anys, o bé retrocedim i perdem uns anys cabdals per al nostre espai polític.
El Moviment, doncs, que volem estructurar, ha de basar les seves passes en anàlisis objectives serioses i reflexions àmpliament compartides en el si de les classes populars. Davant nostre resta la maduresa de saber esperar (i, sobretot, treballar) per tal de superar les mancances històriques de lâindependentisme.

Mira també:
http://www.endavant.org
Sindicat