Imprès des de Indymedia Barcelona : https://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anunci :: mitjans i manipulació
La manipulació informativa a debat
per Associació Ràdio Ripollet
Correu-e: ripollet ARROBA vilaweb.com (no verificat!)
Telèfon: 93 691 21 12
Adreça: carrer del Sol núm. 35, Ripollet 		24 mai 2004
· L’Associació Ràdio Ripollet convida a Martxelo Otamendi i Eduard Voltas, coautor i editor del llibre 11-M El Periodisme en Crisi, a parlar sobre la cobertura mediàtica dels atemptats de l’11 de març a Madrid
Martxelo Otamendi, exdirector del diari basc Egunkaria i director del diari Berria, i Eduard Voltas, director de continguts editorials Critèria i professor de periodisme escrit a la Universitat Ramon Llull, seran a Ripollet el 27 de maig per presentar el llibre L’11-M El Periodisme en crisi, editat per Ara Llibres.L’obra és una anàlisi crític del periodisme i de la cobertura informativa que es va fer dels atemptats de Madrid l’11 de març. En forma de diàleg, el llibre vol ser una reflexió sobre les relacions entre el poder, el periodisme i la societat.L’Associació Ràdio Ripollet aprofita la recent publicació de L’11-M El Periodisme en crisi per debatre el paper actual que juguen els mitjans de comunicació en la societat. És per això que convida als responsables de l’obra i a professionals i ciutadans interessats, a debatre sobre el periodisme.Les conseqüències polítiques, socials i mediàtiques de l’11-M van ser moltes. Entre d’altres la ciutadania va buscar la informació al marge de les versions oficials i es va mobilitzar per protestar, no solament contra el poder polític, sinó també de l’aliança d’aquest amb els mitjans. Data i hora: 27/05/2004 a les 20.30Lloc: Centre Cultural de Ripollet, Rambla Sant Jordi núm. 2
Mira també:
http://www.revistaderipollet.com

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La manipulació informativa a debat
per + 24 mai 2004
Reflexions sobre l'onze de març

"11-M. Tres días que engañaron al mundo" és el títol d'un llibre col·lectiu que partint d'una anàlisi dels esdeveneiments desfermats pels atemptats de l'11-M, posa de manifest la manipulació mediàtica quotidiana, enmarcada en el context de l'ordre imperant estatal i internacional.

La matança de l’onze de març va produir una conmoció enorme en la societat espanyola, que es va transformar en rebelió popular a causa de la manipulació barroera i cínica que va perpetrar en aquells dies el govern de José María Aznar, i que fins i tot s’havia cobrat dos morts: �ngel Berrueta i Kontxi Sanchiz.
Però, com assenyala Rui Pereira, el govern tenia raons per a creure que la manipulació funcionaría. De fet, si fins ara se n’havien dit de més grosses en relació al conflicte basc i no havia passat res, l’executiu podria pensar que també aquesta vegada se’n sortirien, aplicant l’esquema habitual. Però no comptaven amb que, en aquesta ocasió, hi havia molta gent interessada en saber la veritat, començant per la pròpia oposició política (habitualment còmplice en les operacions manipuladores del PP) i continuant per la resta dels països occidentals, per als quals, òbviament, era una questió vital saber si l’autor havia estat ETA o Al-Qaeda ( i malgrat tot, el govern espanyol va insistir en la mentida, fins i tot davant serveis policials de països aliats). Com assenyala Pereira “Convertit en zona militar, el discurs no es produeix, s’administra (…) Tota la escenificació pel que fa a ETA i els bascos deriva en un moment inicial d’eixe factor: la repetició durant anys construida i socialment reproduida (repetida a cops de martell) de l’independentisme basc a la premsa i a la societat�. També �ngel Rekalde remarca com la imatge que s’ha creat durant molts anys dels bascos com a éssers monstruosos, facilitava la operació intoxicadora.
“11-M. Tres días que engañaron al mundo�, editat per Txalaparta, és un llibre imprescindible per a entendre les causes profundes d’uns esdeveniments de gran trascendència i que encara no estan del tot aclarits. Jabier Salutregi ofereix una crònica dels fets en que, entre altres coses, es demostra que des del primer moment tant el govern com el PSOE sabien que no havia estat ETA. Els periodistes Rui Pereira i �ngel Rekalde analitzen el comportament dels mitjans de comunicació en aquells dies. L’historiador Giovanni Giacopuzzi busca les claus a la història contemporània d’Espanya i el filòsof Santiago Alba Rico, bon coneixedor del món àrab, fa una lectura de l’actual “ordre mundial�. En una reflexió de reminiscència kantiana, remarca que “la mentida pública destrueix el llenguatge mateix, les condicions de tot marc de credibilitat; és a dir, la forma mateixa de tot “contracte social�. La mentida impossibilita la democràcia, i precisament és aquest l’objectiu dels Aznar i els Bush. Alba descriu
El llibre inclou un annex amb les coses que determinats polítics i periodistes van arribar a dir aquells dies, i amb les denúncies de manipulació que van formular alguns col•lectius detreballadors dels mitjans de comunicació. Els uns i els altres han quedat retratats per a la història.
Re: La manipulació informativa a debat
per + 24 mai 2004
La Gran Mentida
L’editorial Txalaparta ha tret un llibre col·lectiu que recull cinc anàlisis escrites per especialistes entorn dels fets succeïts a Madrid l’11 de març del 2004. Cinc treballs que, segons l’editor, “ (...) contràriament al que es podria pensar, parteixen d’una maduresa fora de l’habitual�, tot i el poc temps passat, ja que com hagués dit García Márquez, l’11-M ha estat la crònica d’una mort anunciada.

El llibre porta com a títol “11-M, Tres días que engañaron al mundo�. Els diferents textos es centren en l’estudi de l’engany que va sofrir l’opinió pública al voltant de l’autoria dels brutals atemptats. L’11-M quedarà en la memòria col·lectiva pels centenars de morts i ferits de Madrid, però també per l’escandalosa maniobra que ordí el Govern de José María Aznar per distraure la responsabilitat en l’origen de l’atemptat.

Quan Aznar va jurar el seu càrrec, va prometre que tornaria al seu país l’antic esplendor, la seua glòria d’antic imperi i gran potència. Es va aliar amb Bush, connectà l’estat espanyol amb la Història i immediatament van saltar pels aires dues-centes persones. En el seu paper de virrei, Aznar descobrí massa tard amb quines forces jugava, i no se li va ocórrer millor excusa que assenyalar amb el dit al cap de turc basc.

Joseba Salutregi, director del periòdic Egin fins al seu tancament per ordre del jutge Baltasar Garzón, realitza una crònica dels fets titulada “11-M: Tres días de engaño que cambiaron un Gobierno�. En un estil clar i amè, Salutregi segueix les diferents fases de la trama com si es tractés d’una pel·lícula de suspens amb resultats fatals. Recull les primeres versions del Ministeri d’Interior que, des d’un primer moment, apuntà a ETA com a possible autora dels atemptats.

Arnaldo Otegi va ser el primer en fer unes declaracions en aquelles primeres hores negant de manera rotunda la hipòtesi de l’autoria d’ETA. A la presó d’Algesires, segons publicava el diari ABC, diferents presos entre el que s’hi trobava Iñaki de Juan Chaos, “deien als educadors i funcionaris, i a tots els qui volgueren escoltar-los que ETA no havia estat�.

Malgrat les primeres declaracions del Govern espanyol, l’ombra del dubte va començar lentament a estendre’s. Finalment, la veritat es va obrir pas i les societats espanyola, basca, catalana i d’altres nacionalitats de l’estat espanyol va rugir de ràbia i d’indignació davant de la supeditació dels interessos humans als interessos electorals. Es van succeir manifestacions davant de les seus del PP, qualificades d’il·legals per part del candidat a la presidència espanyola del PP, Mariano Rajoy.

Rui Pereira, periodista portuguès especialitzat en el tema basc, porta a terme una anàlisi del tractament informatiu dels atemptats de Madrid per part del diari francès Le Monde, l’anglès The Guardian, el portuguès Público i el nord-americà The Washington Post. Arriba a la conclusió que quan més allunyat geogràficament de l’estat espanyol és el diari estudiat més fidedigna i contrastada va ser la informació proporcionada. La veritat es trobava allunyada de les fronteres espanyoles. En canvi, la mentida s’apropava. Així el diari portuguès Público va reproduir fil per randa la versió oficial sense donar cap mena de credibilitat i d’espai a les versions alternatives. Els diplomàtics intel·lectuals Jon Juaristi i Antonio Elorza escriuen articles el dia 13 de març a Público i Le Monde que no tindran la mínima validesa el dia següent. La Plus Ultra del periodisme oficial mai reconeixerà els errors ni demanarà disculpes per la manipulació comesa.

Segons Pereira, la manipulació s’ha entronitzat com una tècnica de regulació aplicable a tots els temes del discurs social. Ve a ser “ (...) com l’aplicació no declarada de l’estat d’excepció ja no sols a zones geopolítiques de crisi de poder, sinó al mateix discurs reproduït socialment� (p. 63). I afegeix: “Tota l’escenificació respecte a ETA i als bascos en el context de l’11-M deriva d’un moment inicial: la definició durant anys construïda i socialment reproduïda (...) de l’independentisme basc en la premsa i en la societat espanyola, sense contradicció alguna� (p. 63).

Giovanni Giacopuzzi, periodista italià autor del conegut llibre ETA, historia política de una lucha armada (1992), retrata en el seu escrit “La España del PP� la lògica del sistema polític dominant a l’estat espanyol: “Govern i oposició s’ha mogut en el marc de l’entramat institucional de la reforma política plasmada a la Constitució del 1978 i definida com a modèlica. Modèlica a Europa perquè havia permès mantenir una jerarquia de poders que la dictadura franquista havia consolidat en quaranta anys de vigència. Elements de continuïtat, un rei, un exèrcit, uns poders econòmics que adaptaren el seu paper a les exigències que les democràcies europees demanaven (...) És sorprenent comprovar que els que estaven satisfets amb el règim de Franco semblen estar-ho amb el nou Govern democràtic� (pp. 69-70).

En parer de Giacopuzzi, l’estat espanyol està dominat per dos pols polítics. D’una banda, els pactes de la Moncloa amb els seus marcs polítics i econòmics, la LOAPA, els pactes antiterroristes, la idea de construir una Espanya moderna, homogènia i gran. De l’altra banda, un vassallatge respecte els Estats Units que es perllonga des de l’època franquista. La UCD, el PP i el PSOE han construït una filosofia comuna amb l’objectiu de bastir la carcassa ideològica per suportar “(...) la presència d’Espanya en el context de l’enfrontament entre els mercats, acompanyat amb la construcció d’una filosofia aglutinant entorn el concepte unívoc d’Espanya. El concepte de “seguretat nacional� definit per EEUU, és a dir, la imposició del propi model econòmic, social i cultural a tot el món, és assumit i plasmat en la concepció de “patriotisme constitucional� defensada pel Partit Popular� (pp. 70-71).

Santiago Alba Rico escriu un brillant text titulat “La vida en el planeta Tierra: el 11-M cotidiano�. Destaca la pèrdua de legitimitat política de les democràcies occidentals: “La mentida pública destrueix el llenguatge mateix, les condicions de tot marc de credibilitat; és a dir, la forma mateixa de tot “contracte social� (p. 107). Analitza el fenomen de caiguda d’Aznar com el propi de les caigudes dels dictadors a causa de les mobilitzacions socials i d’un malestar públic que va donar-li la volta a un fatalisme anunciat.

Per a Alba Rico, capitalisme i democràcia són termes radicalment incompatibles: “(...) En el millor dels casos, el capitalisme sols pot permetre’s una gestió democràtica en uns pocs països i a expenses de les llibertats de la major part del món� (p. 110). A l’igual que Pereira, qualifica l’estat de la democràcia actual com a il·lusori: “(...) la “forma� democràcia sols és l’eufemisme ensucrat amb el que alguns privilegiats occidentals ens engolim sense piular un ininterromput estat d’excepció� (p. 111).

Per últim, �ngel Rekalde escriu “11-M: El otro nervio de la guerra�, un estudi del tractament periodístic de la realitat política. Denuncia que “els mitjans de comunicació s’han posat en evidència en tot aquest procés, apareixent com a mers canals o transmissors del discurs i la propaganda del poder, que descendeix de les instàncies del Govern als ciutadans� (p. 160).

Ens descriu a l’anterior president espanyol Aznar fent trucades als directors dels principals rotatius perquè avalaren la versió governamental sobre els fets. I el més greu del tot: l’acatament per part dels directors de la voluntat d’Aznar. Els mitjans van convertir-se en amplificadors de la versió del poder col·laborant en la construcció d’una espill deformant sobre la realitat dels fets.

El llibre conclou amb un capítol dedicat a cites i un altre d’annex que recull informació complementària sobre algunes de les declaracions més tronades que es van fer i quasi ningú va desmentir posteriorment quan es va saber la veritat.
Sindicato Sindicat