|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
Sharon, un discÃpulo de Hitler
|
|
per Kaosenlared.net
Correu-e: kaosenlared ARROBA kaosenlared.net (verificat)
Adreça: Kaosenlared.net: C/ Sant Crispin, 182 bis (08222). Ca N'Anglada, Terrassa, Barcelona |
22 mai 2004
|
|
Israel no cesa de asesinar palestinos en Gaza ni en toda Palestina Emilio Marín (La Arena) [22.05.2004 22:29] |
|
El primer ministro israelà se ha ganado la comparación con el delirante conductor del Tercer Reich. Sólo cabe esperar que Ariel Sharon termine igual que Adolf Hitler, derrotado y suicidado en algún búnker de un Israel que se comporta con los palestinos como los hitlerianos con los judÃos. Las comparaciones surgen solas, al ver las imágenes de los niños y jóvenes palestinos de Gaza, asesinados o heridos por disparos de misiles desde helicópteros de combate, obuses y tiros de tanques y fusiles de las tropas de ocupación. ¿No habrá llegado la hora de que el mundo reaccione contra estos crÃmenes?.
MÃ?S MASACRES
La diferencia polÃtica entre el pueblo palestino ocupado en Jerusalén este, Gaza y Cisjordania, de una parte, y los ocupantes israelitas mandados por el jefe del Ejército Moishé Yaalon y el ministro de Defensa Shaul Mofaz, de la otra, se patentizó en los últimos sucesos en la Franja de Gaza.
Del lado palestino se atacó a un blanco legÃtimo: las tropas extranjeras que patrullan en sus vehÃculos blindados. En dos ataques sucesivos, esta semana murieron 13 soldados judÃos luego que a su paso fueran detonados explosivos. ¿Quién discutirá que una población que está ocupada militarmente por una potencia extranjera desde 1967 tiene derecho a usar todos los medios a su alcance contra quienes usurpan su patria?.
En cambio del lado del gobierno de Ariel Sharon hubo un agravamiento de su polÃtica genocida. Los helicópteros de combate "Apache" dispararon misiles contra la población reunida en Gaza que se aprestaba a marchar en solidaridad con los vecinos de Tel Al-Sultan y otros barrios cercados por soldados israelitas que mataban gente y tiraban abajo viviendas con topadoras y tanques. Misiles contra multitudes, tal la ecuación nazi de Sharon puesta al descubierto en Gaza. También actuaron los bombarderos "made in USA" F-16, las columnas de tanques y demás instrumentos de la parafernalia bélica de la potencia atómica.
Los saldos de la operación militar "Arco Iris sobre las Nubes" fueron de terror: 55 palestinos asesinados, entre ellos 20 niños; 234 heridos, entre ellos 86 niños; y 1500 palestinos sin hogares luego que éstos fueran demolidos por las topadoras y excavadoras israelÃes.
Los pobladores de mayor edad aseguraron que desde 1967 nunca habÃan visto tanta brutalidad en el comportamiento de las tropas de ocupación. Esto puede tener su lógica: asà llegaron hace casi 47 años y asà se están yendo, según los planes de Sharon, dejando atrás un rÃo de sangre.
MENTIROSO COMO BUSH
La campaña de destrucción en Gaza es conducida en la región por el
general Shmuel Zakai. Este comandante no sólo justificó las muertes de palestinos sino también la demolición de sus viviendas supuestamente utilizadas como "refugios" por los guerrilleros. La labor de las topadoras también tuvo como excusa la búsqueda de las conexiones con los presuntos túneles por donde se traficarÃan armas desde Egipto.
Esta historia de los túneles, aunque suene un poco más creÃble, es prima hermana de la fábula de los arsenales de armas de exterminio masiva que supuestamente tenÃa Saddam Hussein y dieron pie mediático a la invasión de Irak por EE.UU. Dicho en términos más directos: Sharon es tan mentiroso como su padrino polÃtico George W. Bush.
La versión sobre los túneles por donde los palestinos introducirÃan armas no pudo ser comprobada por los neohitlerianos del gabinete del Likud. Resulta improbable que un gobierno tan moderado como el egipcio de Hosni Mubarak permita ese tráfico, que resultarÃa violatorio de sus acuerdos bilaterales con Tel Aviv y lo expondrÃa a sangrientas represalias.
Por eso cabe dudar de las excusas de Sharon-Mofaz-Yaalon, repudiados el sábado último por una multitudinaria concentración de 150 mil personas convocadas por los laboristas, la centroizquierda y el pacifismo bajo el lema "Salir de Gaza, Comenzar a dialogar".
Pero aún si algunos túneles existieran, ¿qué tendrÃa de malo cavarlos para munirse de elementos útiles para resistir la invasión del paÃs?. ¿Acaso Israel no tiene aviones F-16, helicópteros Apache, tanques Abrahms I y blindados Mershava?. ¿Acaso no es una potencia atómica con 200 bombas nucleares en sus arsenales?.
Aún dentro de la lógica de tropa de ocupación no era inevitable que para inutilizar unos túneles se matara en tres dÃas de furia a 55 palestinos y se privara del hogar a 1.064. UNRWA, la agencia de Naciones Unidas para los refugiados palestinos, viene llamando a Israel a detener la demolición llevada a cabo en la Franja de Gaza, que en total ha dejado a 12.600 palestinos sin vivienda. El Ejército israelà obtuvo este domingo "luz verde" del Tribunal Supremo para seguir destruyendo casas en Rafah, en el sur de la franja de Gaza. Revocó asà un amparo en contrario que en los papeles habÃa durado un par de dÃas.
El punto de vista de los invasores es proseguir con su operación, como lo atestiguó el ministro de Defensa al decir que la misma "es crucial y continuará".
QUE REACCIONE EL MUNDO
La estrategia del jefe de gobierno israelà –recibido en diez audiencias oficiales por Bush en la Casa Blanca desde que asumió- es retirarse de Gaza pero dejando allà solamente escombros. Lo suyo no es un acto de generosidad ni de apertura a ninguna negociación de paz con Yasser Arafat, a quien tienen confinado en su destruida oficina de Ramalah desde diciembre de 2001 y amenazan con matar o exiliar en cualquier momento.
Sharon quiere salir de una Gaza totalmente destruida para legitimar la anexión de Jerusalén Este y casi toda Cisjordania. En este último caso, mediante la conclusión del "Muro del Apartheid" que apropiará más tierras palestinas y dejará aisladas numerosas localidades, siempre con el argumento de la seguridad.
El millón de palestinos que vive en la Franja de Gaza, si finalmente las tropas judÃas se retiran, quedará preso en una cárcel limitada al sur por la frontera con Egipto, al oeste por el Mar Mediterráneo y al norte y este por el estado de Israel. Y, por supuesto, siempre estará en la mira de los misiles de los "Apache" y las bombas de los F-16.
Los crÃmenes de esta semana han calado hondo en la conciencia de la humanidad. Bush, que no tiene conciencia ni humanidad, hizo campaña electoral con el Comité de Asuntos Públicos de EE.UU. e Israel. Se reunió con este organismo en Washington el martes, cuando ya eran 70 los palestinos muertos desde inicios de mes. En ese encuentro con el lobby judÃo, el promotor de las "guerras preventivas" ratificó la lÃnea norteamericana hacia Medio Oriente. "Israel es una democracia –dijo- y tiene todo el derecho a defenderse del terrorismo". Dime quién te elogia y te diré a quien te pareces…
A despecho de esta postura a favor del sionismo, el representante de la superpotencia en la oÂnU no pudo evitar que el Consejo de Seguridad aprobara este jueves la Resolución 1544 condenando a Israel por asesinatos y demoliciones de casas en Gaza. Los delegados de 14 paÃses suscribieron la resolución y el enviado alterno estadounidense, James Cunningham, se limitó a abstenerse. Esta vez el repudio internacional a las matanzas ordenadas por Sharon era tan abrumador que el voto fue de abstención.
El estado teocrático tiene una larga tradición en ignorar las resoluciones de los organismos internacionales, comenzando por la célebre Nº 242 votada apenas concluyó la "Guerra de los Seis DÃas" en 1967, que ordenaba a Israel retroceder a las lÃneas fronterizas preexistentes.
Por eso parece conveniente que los movimientos populares y pacifistas del mundo tomen en sus manos la solidaridad con los palestinos, de un modo similar a como en 2003 se trató la cuestión de la guerra estadounidense contra Irak. El mencionado acto de los laboristas y pacifistas en Tel Aviv, con una concurrencia masiva, mostró que no todos los israelitas secundan los planes genocidas practicado por sus autoridades.
Los palestinos seguramente aguardan con expectativa que su drama se conozca mejor a nivel internacional y surja de allà un movimiento solidario. Ellos han puesto bajo la lupa a los gobiernos de la Liga Arabe que hasta ahora no ha traspasado las declaraciones de prensa, cuando la gravedad de la situación en Gaza y Cisjordania amerita acciones prácticas. La población sufre tanto asesinatos selectivos como asesinatos colectivos, acumulando odio hacia los tanquistas israelitas. Pero no tiene mejores sentimientos con los jeques árabes pendientes de los 51 dólares que cotiza el barril de crudo y olvidadizos de las barbaridades ocurridas en Gaza.
www.laarena.com.ar |
Mira també:
http://www.esfazil.com/kaos/noticia.php?id_noticia=2759
http://www.kaosenlared.net
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: L'assalt d'Israel contra Rafah
|
|
per tralla 2 |
23 mai 2004
|
Comité de Solidaritat amb la Causa Àrab, 19 de maig de 2004, Loles Oliván, Nota informativa: 'Arc de Sant Martà als núvols', o fer de Gaza una presó.
--------------------------------------------------
Les imatges de famÃlies palestines senceres intentant salvar les seves pertinences i estris i evacuant el que ha estat la seva llar en les últimes dècades d'ocupació israeliana abans que es produeixin les anunciades demolicions per la força militar, actualitzen aquelles altres produïdes el 1948, quan la pressió militar sionista de les forces terroristes d ‘Ergun i Stern, com en l'actualitat el terrorisme d'Estat d'Israel, van executar el primer gran desallotjament massiu de població en la Palestina històrica com a condició sine qua non per assentar el projecte colonial del sionisme i la creació de l’anomenada “Llar nacional jueva"
"És una obligació de la direcció israeliana explicar a l'opinió pública unes quantes veritats. Una veritat és que no hi haurà sionisme, ni colonització, ni Estat jueu sense evacuar els à rabs [palestins], sense expropiar-los la terra i sense mantenir-los a ratlla".
(Yesha ayahu Ben-Porat , ministre del govern israelià el 1951, en resposta a la controvèrsia sorgida per l'expulsió de palestins de Rafah el 1972)
L'última operació militar que l'Exèrcit d'ocupació israelià està duent a terme a la Franja de Gaza -denominada per l'exèrcit d'ocupació Arc de Sant Martà entre els núvols- posa de manifest que l'Estat d'Israel està determinat a forçar un nou punt d'inflexió en el procés històric de desallotjament massiu de població palestina (el denominat transfer), tal com ho exigeix el projecte sionista des dels anys 40 per fer de tota Palestina un territori de majoria poblacional jueva subjecte al seu control. Des de fa setmanes la Franja de Gaza i especialment el campament de refugiats palestins de Rafah -situat al sud i el segon més gran de la Franja, amb prop de 145.000 habitants- estan essent sotmès a un majúscul setge de tropes israelianes amb el suport de tancs i helicòpters de combat. L'objectiu és aïllar aquest campament de la resta de la Franja, aixà com de la seva frontera amb Egipte. Es tracta oficialment, segons han declarat fonts governamentals i militars israelianes de "[..] crear una nova zona de seguretat" fronterera entre Egipte i el territori palestà sota control israelià estenent l’anomenada ruta de Filadèlfia, que separa la frontera amb Egipte del territori palestÃ, i sota la qual -Israel acusa- s'ha teixit una suposada xarxa de túnels subterranis per on es traslladarien armes per a la resistència palestina, argument fal·laç on n’hi hagi, perquè tenint en compte els compromisos que el govern egipci té establerts amb el d'Israel en matèria de seguretat a la Franja, els suposats túnels ja haurien estat tancats per les autoritats egÃpcies si se sabés que són operatius per a la lluita armada palestina. La realitat de l'ofensiva militar israeliana és que ha causat ja més de 48 morts palestins en l'última setmana, 20 només en el dia d'ahir, dimarts, 18 de maig. El grau de la tragèdia s'expressa en les declaracions efectuades el matà d'ahir per fonts hospitalà ries palestines, que indicaven que la morgue de l'hospital d’Abu Yusuf am-Nayar de Rafah està plena de cadà vers palestins i que els ferits superen el centenar. Exhausta ja la població palestina per mort o devastació, el ministre de Defensa israelià , Saul Mofaz, ha declarat, no obstant, que les operacions militars i de destrucció d'habitatges es perllongaran per temps indefinit.
Un nou '1948'
Les imatges de famÃlies palestines senceres intentant salvar les seves pertinences i estris i evacuant el que ha estat la seva llar en les últimes dècades d'ocupació israeliana, abans que es produeixin les anunciades demolicions per la força militar, actualitzen aquelles altres produïdes el 1948, quan la pressió militar sionista de les forces terroristes de l’Ergun i Stern (com en l'actualitat el terrorisme d'Estat d'Israel) va executar el primer gran desallotjament massiu de població en la Palestina històrica com condició sine qua non per a assentar el projecte colonial del sionisme i la creació de l’anomenada "Llar nacional jueva". Avui, aquestes imatges confirmen de fet, una vegada més, que aquesta estratègia no ha conclòs encara i reprodueixen el drama renovat que cau sobre aquests mateixos homes i dones i per els seus descendents, una població en la seva majoria ja registrada com refugiats palestins de la primera gran onada de les expulsions sionistes de 1948 i desplaçats per tercera o quarta vegada en menys de cinc dècades. De res no ha servit en les últimes cinc dècades que la comunitat internacional protegeixi a aquestes persones com refugiades i els reconegui drets col·lectius i individuals de tornar al seu lloc d'origen, tal com especifica la resolució 194 de Nacions Unides (NNUU), coneguda com la del Dret al Retorn. A la seva condició de refugiats desposseïts de la terra i els drets durant més de 55 anys s'uneix de forma inherent la d'haver quedat devastada col·lectivament per més de 37 anys d'ocupació militar directa, per l'abandó calculat de l'administració militar israeliana, per l'empobriment fins la misèria causat pel setge sistemà tic i planificat no només xifrat en la fÃsica brutalitat militar sinó en polÃtiques administratives dissenyades per obtenir devastadors efectes destructius: atur i subdesenvolupament generalitzats com tà ctica; anihilació fins a l'èxode o la mort com estratègia. Tot això a Gaza, una à rea que passa per ser una la zona més densament poblada del món, en un espai d'uns escassos 360 quilòmetres quadrats, on malviuen 1,3 milions de palestins i el territori dels quals ha estat en més d'un terç confiscat il·legalment per l'ocupació per a passar a ser, igualment de manera il·legal, d'ús exclusiu per a uns sis mil colons jueus-israelians aixà mateix il·legals i ocupants.
Sense via de sortida
I no obstant això, la priemra paradoxa que es produeix davant d’aquest nou setge del sionisme és que els refugiats de Rafah, i per extensió de tots els palestins de la Franja de Gaza, no tenen via d'escapament aquesta vegada, tal com assenyala Peter Hansen, el comissionat general de la UNRWA (l'Agència de NNUU per als refugiats palestins) en descriure "[..] la imatge brutal de la gent marxant. Però, ¿marxant cap a on? Si s'està a Gaza no és possible dirigir-se al sud perquè hi ha una frontera [internacional egÃpcia]; no es pot anar a l'oest perquè hi ha un mar [el Mediterrani] i no es pot anar al nord ni a l'est [Palestina ocupada per Israel] perquè no hi ha a on anar. No es pot sortir de Gaza. Aixà que si s'ha estat refugiat durant anys i anys ja no hi ha lloc al que un pugui desplaçar-se" . Les forces d'ocupació israelianes han envoltat tot el campament-ciutat de Rafah i han destruït l'única carretera de sortida; la gent està presa en un espai limitat i militarment assetjat mentre se succeeixen els informes d'un augment vertiginós de ferits i d'ambulà ncies palestines a les quals Israel prohibeix l'accés a l'interior del campament. La UNRWA, en fallida financera oberta des dels últims 12 anys, ha instal·lat tendes de campanya de lona i alguns edificis públics com escoles i mesquites es converteixen en improvisats allotjament per a més de 2.000 palestins re-refugiats. El govern d'Israel, per la seva banda, ha prohibit en les últimes setmanes l'accés d'aliments i medicines a la Franja i està impedint que els ferits palestins puguin ser evacuats a hospitals d'una Cisjordà nia igualment castigada per l'ocupació .
Catà strofe humanità ria
L'alcalde de Rafah, Saed Zurub, ha informat que Israel ha tallat l'electricitat i el subministrament d'aigua: "El propòsit de l'Exèrcit és destruir les nostres infraestructures. Rafah és el campament de refugiats més pobre de la Franja de Gaza i del món: crido a la comunitat internacional perquè sigui conscient que si l'operació continua, serem testimonis d'una catà strofe humanità ria." Aixà mateix, l'Exèrcit israelià ha intensificat en els últims dies la seva presència militar amb un desplegament massiu de tropes, armament pesat, carros de combat, buldózers i helicòpters Apatxe -de fabricació nord-americana- des de Rafah a Jan Yunis, (on s'assenten 65.000 refugiats), explÃcitament per prohibir el moviment de persones i béns entre ambdós campaments, com han indicat fonts de l'Exèrcit de l'ocupació. Al sud de Rafah, el barri de Zeitun, envaït i intensament atacat per les forces d'ocupació, ha sofert almenys 30 baixes mortals palestines des de dimarts passat, 11 de maig. Enmig d'intensos atacs militars, que incloïen llançaments de mÃssils com si d'una guerra oberta es tractés, la població palestina de Rafah feia dramà tiques crides durant la tarda d'ahir, dimarts, a través d'emissores, perquè el Creixent Roig i la Creu Roja Internacional els salvés, alertant de la catà strofe que estava tenint lloc en el campament.
El Tribunal Suprem israelià 'legalitza' un Crim de Guerra
L'envestida definitiva contra els palestins del sud de la Franja de Gaza i la destrucció dels seus habitatges ha estat declarada pel president del Consell Legislatiu Palestà (CLP), Rauhi Fatuh, com Crim de Guerra . No obstant això, el Tribunal Suprem israelià ha dictaminat la legalitat de les demolicions a través d'una resolució en resposta al recurs presentat el passat 14 de maig pel centre Palestà de Drets Humans de Gaza (CPDH) en nom de 13 famÃlies palestines . El divendres, 16 recursos més, presentats en nom de 46 famÃlies palestines més, va ser igualment rebutjat. La reolució autoritzava a demolir habitatges palestins perquè entenia que des d'allà es posa en perill la vida de les tropes d'ocupació israelianes . Des d'aquest dia més de 150 habitatges palestins han estat destruïdes per Israel.
El Pla Sharon: fer de Gaza una presó
Aquesta operació constitueix una evidència clara que el Pla de Sharon d'abandonar Gaza i acabar l'ocupació militar no és sinó una nova fal·là cia de dimensions inhumanes per a la població palestina. Les intencions d'Israel al desconnectar la Franja de la seva frontera amb Egipte són voltar militarment territori i població palestins, convertir Gaza en una amuntegada presó militar subjecta al control israelià , vigilada per seleccionats i submisos agents de la seguretat palestina ensinistrats a aquest efecte i supervisats per representants dels serveis d'intel·ligència d'Egipte i de Jordà nia en dependència de la CIA. Tot això, després d'haver causat impunement el major mal possible contra terra i població.
Traducció al català de l'article de Loles Olivan, del Comité de Solidaridad con la Causa �rabe. |
|
Re: Com retirar-se de Palestina?
|
|
per tralla2 |
23 mai 2004
|
Noam Chomsky, El Periódico de Catalunya, 17 de maig de 2004
--------------------------------------------------
El conflicte palestino-israelià continua sent una de les principals raons del caos i del sofriment que es viuen al Pròxim Orient. Però podríem tenir a la vista una manera de trencar l'impàs. A curt termini, l'única solució possible i mínimament decent del conflicte és crear dos estats separats per una frontera, la línia verda, amb ajustos mutus i menors.
Per ara, el projecte israelià de construcció d'assentaments i infraestructures recolzat pels Estats Units sembla estar canviant el significat del terme menor. No obstant, hi ha diversos plans damunt la taula basats en la coexistència de dos estats. El més destacat és l'anomenat Acord de Ginebra, presentat el desembre passat per un grup de destacats negociadors israelians i palestins, que van treballar al marge dels canals oficials. L'acord ofereix un detallat programa per a l'intercanvi de terres i pot ser concretat si el Govern nord-americà el recolza, ja que la realpolitik indica que Israel ha d'acceptar el que la potència ordena.
En canvi, el pla Bush-Sharon de separació és de fet un pla d'expansió i d'annexió. Encara que Sharon proposa alguna forma de retirada de la franja de Gaza, "Israel invertirà desenes de milions de dòlars en assentaments a Cisjordània", ha recordat James Bennet citant declaracions del ministre de Finances d'Israel, Benjamin Netanyahu. Altres informacions indiquen que aquests assentaments es desenvoluparan al costat palestí de la tanca de separació.
Una expansió d'aquesta naturalesa contradiu el Full de ruta recolzat per Bush, que exigeix el cessament de "tota activitat als assentaments". "Encara que el final de l'ocupació de la franja de Gaza per part d'Israel és una fita important, solament tindrà significat si hi ha un canvi anàleg de política a Cisjordània", ha escrit Geoffrey Aronson en una publicació de la Fundació per a la Pau del Pròxim Orient, amb seu a Washington. Aquesta fundació acaba de publicar un mapa dels plans israelians per a Cisjordània, en què es mostren mosaics d'enclavaments palestins envoltats per murs, que reprodueixen els pitjors aspectes dels bantustans, les poblacions creades durant el règim de l'apartheid de Sud-àfrica, tal com Meron Benvenisti ha denunciat des de les pàgines del diari Haaretz de Jerusalem.
La qüestió plantejada ara és si les comunitats israelianes i palestines estan tan entrellaçades als territoris ocupats que és impossible qualsevol divisió. No obstant, al novembre, exdirigents del Shin Bet, el servei de seguretat interior israelià, van assenyalar que Israel pot i s'ha de retirar completament de la franja de Gaza. Pel que fa a Cisjordània, entre un 85% i un 95% dels colons podrien abandonar la zona "amb un simple pla econòmic", mentre que la força pública potser s'hauria d'enfrontar amb un 10% que no desitja ser desallotjat. En opinió dels exdirigents del Shin Bet, aquest no és un problema gaire seriós.
L'Acord de Ginebra es basa en conjectures similars, que semblen bastant realistes. Per cert, cap d'aquestes propostes encara l'aclaparador desequilibri que es produeix en el poder militar i econòmic entre Israel i un eventual Estat palestí, o altres assumptes crucials.
A llarg termini, altres solucions podrien sorgir, a mesura que es des- envolupessin interaccions més saludables entre els dos països. Una possibilitat és una federació binacional. Entre el 1967 i el 1973, aquest Estat binacional va ser bastant assequible a Israel-Palestina. Durant aquests anys també era possible un total acord de pau entre Israel i els estats àrabs, i, de fet, hi va haver ofertes en aquest sentit d'Egipte i de Jordània. El 1973, aquesta oportunitat s'havia perdut. El que va alterar la situació va ser la guerra del 1973 i el canvi d'opinió entre els palestins, al món àrab i al camp internacional en favor dels drets nacionals dels palestins en un sentit que va incorporar la resolució 242 de les Nacions Unides, però hi va afegir disposicions per a la creació d'un Estat palestí als territoris ocupats, que Israel hauria d'evacuar. No obstant, els EUA han bloquejat de manera unilateral aquesta resolució durant els últims 30 anys. El resultat ha estat guerra i destrucció, una cruel ocupació militar, l'absorció de terres i recursos, la resistència i, finalment, un creixent cicle de violència i odi mutu.
El progrés requereix compromisos de totes les parts. ¿Quin seria un compromís just? El més a prop que podem arribar d'una fórmula general és que el compromís ha de ser acceptat si és el més bo possible i pot conduir a una situació més bona. La proposta de Sharon de dos estats que deixin els palestins tancats a la franja de Gaza i en cantons a la meitat de Cisjordània no compleix aquest criteri. L'Acord de Ginebra sí que s'hi aproxima i, per tant, ha de ser acceptat, almenys com a base per a negociacions entre israelians i palestins. Aquesta és la meva opinió.
Una de les qüestions més espinoses és el dret dels palestins a retornar a les seves terres. Certament, els refugiats palestins no estan disposats a renunciar a aquest dret, però en aquest món, no en un món imaginari que podem discutir en seminaris, aquest dret només podrà ser exercit de manera limitada dins d'Israel. En tot cas, és erroni oferir esperances que no es concretaran a persones que pateixen en la misèria i en l'opressió. En canvi, s'han de portar a terme esforços constructius per mitigar el seu sofriment i encarar els problemes que tenen en el món real.
Un acord per instituir dos estats amb el consens internacional és acceptable per una àmplia gamma de l'opinió pública israeliana. Això fins i tot inclou falcons tan preocupats per la presència de masses de no jueus en un "Estat jueu" que han formulat l'absurda proposta de transferir àrees de denses poblacions àrabs dins d'Israel a un nou Estat palestí.
La majoria del poble nord-americà també recolza la idea dels dos estats. Per tant, no és inconcebible que esforços organitzats d'activistes als Estats Units puguin aconseguir que Washington accepti el consens internacional. En aquest cas, també Israel accediria al pla. Fins i tot sense la pressió dels EUA, una gran quantitat d'israelians són favorables a alguna solució d'aquesta mena, depenent exactament de com se'ls formulen les preguntes en les enquestes. Un canvi en la posició de Wa- shington tindrà una enorme diferència. Els exlíders del Shin Bet, així com els dirigents del moviment de pau israeliana (Gush Shalom i altres), creuen que la ciutadania israeliana acceptarà un resultat així.
Però la nostra preocupació real no és especular, sinó aconseguir que la política del Govern dels EUA s'alineï amb la de la resta del món, i aparentment, amb la majoria dels ciutadans nord-americans. |
|
|
