|
|
|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
Contra la Constitució europea o contra l’Europa capitalista?
|
|
|
per Iñaki Gil se San Vicente |
19 mai 2004
|
|
Des de molts col·lectius d'esquerra i també del reformisme dur, s'està criticant amb raó el contingut essencialment antidemocràtic del projecte de Constitució política que està imposant el capitalisme europeu. És correcte i necessari fer-ho perquè, com veurem, aquest projecte és reaccionari. Però aquesta denúncia és només una part de la tasca, la part més cridanera i fàcil de divulgar i comprendre, però no és la decisiva. Insisteixo que cal estendre les denúncies i especialment les mobilitzacions contra la Constitució europea impulsant el seu rebuig actiu, el NO en el referèndum que se celebrarà en el seu moment. |
Tanmateix, el veritable parany de la Constitució, el seu perill, rau en altre lloc, en el desconeixement absolut del procés històric que ens ha portat a aquesta misèria. Qui no coneix la història, està condemnat a repetir-la. I qui desconeix que en l'actualitat el gruix de les burgesies europees està impulsant un salt en la concentració i centralització de capitals en un context mundial determinat, qui ignori això tan bà sic no podrà descobrir tots els perills que s'oculten en el projecte constitucional. Qui es limiti a la mera denúncia democraticista, per altra banda necessà ria, de les injustÃcies legalitzades en aquesta Constitució, no podrà mai explorar al fons del problema i, des d'allà baix, mobilitzar totes les forces revolucionà ries, progressistes i democrà tiques.
Es critica amb absoluta raó que el projecte constitucional és antidemocrà tic perquè està elaborat sense un previ procés democrà tic constituent; perquè l’han elaborat en el més obscur dels secrets burocrà tics determinats poders que mai se sotmeten a cap elecció democrà tica, si és que aquesta servÃs d'alguna cosa; que el continuaran matisant en els aspectes secundaris les burocrà cies dels Estats, també lliures del feble dubte electoral cada quatre o cinc anys; que solament algunes cosetes sense cap valor ni transcendència seran deixades a l'impotent i ineficaç, i molt corrupte i venut als privilegis de la poltrona, Parlament europeu; que els Estats actuals mantenen les seves fronteres i l'opressió de les nacions en el seu interior; que les euroregions -aquest engany per a crèduls benintencionats- han estat llençades al bagul de les administracions simplement tècniques i descentralitzadores sense poder decisori; que la burgesia europea ha imposat articulats sencers que tallen de soca-rel les minvades conquestes socials, laborals, sindicals, sexuals, culturals, etc., obtingudes solament grà cies a lluites sexo-econòmiques, nacionals i de classes; que la Constitució és nÃtidament euroimperialista de cara a l'exterior, amb el seu propi exèrcit, i que de cara a l'interior europeu reforça el poder de determinats Estats sobre uns altres, amb un imperialisme intraeuropeu; que es basa en una eurorepressió dotada dels més sofisticats mitjans tecnocientÃfics i de (tele)control social flexible; que els projectes en I+D estan d'acord amb benefici capitalista i no amb la qualitat de vida humana i la lluita contra la catà strofe ecològica; que és racista i eurocèntrica i que, a més a més, volen que sigui cristiana.
Tot això tan breument exposat és cert. Com és cert que, alhora, la poderosa indústria polÃtico-propagandÃstica –l’anomenada “premsa lliureâ€? burgesa-- fa temps que ha posat a funcionar al mà xim la maquinà ria de manipulació del component irracional de l'estructura psÃquica de les masses europees per: un, desprestigiar els qui rebutgem la unió capitalista d'Europa; dos, convèncer els anomenats euroescèptics; tres, reforçar els ja convençuts perquè resisteixin quan es descobreixi l'essència antidemocrà tica de la Constitució; i, quatre, justificar que hi hagi “ciutadans europeusâ€? de primera, de segona i de tercera. Sense entrar ara a la crÃtica marxista del mite del “ciutadà â€? i, per tant, de la “societat civilâ€?, seran de primera els qui tinguin la nacionalitat estatal dels Estats hegemònics, especialment, ara com ara, de l'eix BerlÃn-ParÃs i molt segurament una mica més tard d'italians i brità nics; els de segona seran els de les potències de menys població encara que d'alt poder econòmic i tecnocientÃfic; i els de tercera seran els restants. Fora d'aquests, una enorme massa d'éssers humans emigrants, desplaçats, marginats, estadÃsticament “invisiblesâ€?, i també aquells que sent europeus per origen geogrà fic, no obstant això estem mancats dels drets essencials a causa de l’opressió nacional que partim per part dels Estats oficials. Per ocultar o intentar legitimar les injustes diferències entre aquests sectors, la “premsa lliureâ€? desenvolupa una campanya alienadora impressionant amb l’ajut dels Estats.
Ara bé, insistint en la necessitat de criticar aquestes injustÃcies manifestes, també cal aprofundir en els interessos classistes que les han propiciat, però alhora cal descobrir el comportament anterior de moltes forces que ara denuncien la Constitució però que no han fet res per impedir que s’arribés a aquesta situació. Molts crÃtics actuals han romà s en silenci durant anys o, pitjor, han facilitat les successives victòries capitalistes que són a la base immediata d'aquesta situació. Per descomptat que mai és tard per començar la lluita i que, de cara al futur, cal obrir un debat entre les esquerres i sectors progressistes europeus per conjuminar objectius comuns en la mateixa direcció. Aconseguir-ho no depèn només de la bona voluntat, ni tampoc d'un oportú acte de contrició dels qui han fet poc o gens fins ara; també depèn de la capacitat col·lectiva d'autocrÃtica i aprofundiment teòric en el llarg procés històric de concentració i centralització del capital europeu com un dels espais imperialistes d'acumulació decisius en aquest mode de producció.
Contrà riament al que s'afirma, la situació actual no té el seu origen en les voluntats aïllades de diverses “personalitats europeesâ€? després de la guerra de 1939/45 i davant els problemes que es presentaven, com generalment s'interpreta, sinó en la lúcida consciència de la derrota directa de la burgesia alemanya i de la feblesa estructural i la semiocupació per l'exèrcit nord-americà d'Estats com el francès, l'italià , l'holandès, etc., tot sota la presència de la URSS a pocs centenars de quilòmetres. En aquelles condicions rellançar l'acumulació capitalista a cada Estat exigia un incipient i inexcusable acostament que facilités el trà nsit de productes essencials com el carbó i l’acer, fet que accelerava inevitablement la concentració i la centralització de capitals en un context nou. No van ser subjectes individuals sinó interessos burgesos col·lectius, i els subjectes van facilitar aquests interessos. Per tant, la situació actual està determinada per decennis d'evolució de la part més pura i dura del capitalisme, en comptes d’estar-ho pels superficials acords polÃtics que hi ha hagut en pocs anys.
Durant aquests decennis, les anomenades “esquerres� han estat una de les forces impulsores del que actualment és la UE. Amb l'excusa d'impedir o almenys frenar i contenir els “aspectes negatius� i desenvolupar tant com fos possible els “positius�, aquestes “esquerres� han impulsat aquest procés sense tenir en compte que el beneficiari principal era el capitalisme. És mentida que aquest impuls hagi estat la causa principal de l’anomenat “Estat del benestar� -en tot cas, Estat de menor malestar- perquè el seu origen ha estat: primer, la por burgesa del moviment obrer; segon, la presència de l’URSS; i, tercer, les ofertes negociadores sempre a la baixa del reformisme i d'aquestes “esquerres�. Allà on el moviment obrer era feble, la URSS estava lluny i la burgesia no necessitava del reformisme, amb prou feines va fer falta l’“Estat de menor malestar�. En impulsar el MCE i la UE, les “esquerres� han facilitat l’euroimperialisme extern i intern, i alhora, la centralització i concentració de capital europeu. Des de la meitat dels anys 70, a més, han ajudat deliberadament, quan no els han dirigit, al triomf major o menor dels atacs antisocials que hi ha hagut, i amb prou feines s’han enfrontant obertament a la retallada de llibertats democrà tiques o fins i tot hi ha donat suport oficialment amb l'excusa de la “seguretat ciutadana�. La llarga llista de claudicacions i col·laboracions mantingudes durant decennis han enfonsat les “esquerres�, han desanimat i desorientat les masses oprimides i han embravit les burgesies. La barreja de passivitat, indiferència i derrotisme de bona part de la població europea davant la Constitució té el seu origen directe en el comportament d'aquestes “esquerres�, algunes de les quals ara protesten.
Actualment no existeixen esquerres sòlides capaces de llançar una lluita massiva contra la Constitució perquè les “esquerresâ€?, el reformisme dur -¿algú pensa a hores d'ara que el PCF o el PCE són revolucionaris?- sobretot, han retut a la burgesia l'inestimable servei d'haver frenat el desenvolupament de veritables esquerres. No existeixen, o són molt febles, a la prà ctica, i en la teoria mostren una gran feblesa en tot allò que té a veure amb la història del capitalisme europeu. No ha de sorprendre’ns ni una cosa ni l’altra coneixent com coneixem les pressions de tot mena que aquestes “esquerresâ€? han exercit per impedir l'existència de les esquerres revolucionà ries. I menys ha de sorprendre'ns el que té a veure amb la història europea, seguint amb l'exemple del PCF i el PCE, perquè, d'una banda, conèixer-la -en el sentit marxista- els exigiria superar el mecanicisme economicista del dogmatisme rus; d'una altra, reinterpretar el paper crucial primer de l'imperi Habsburg i després del regne de França, amb la qual cosa s'enfrontarien a una altra història dels seus propis Estats i, finalment, al final s'haurien hagut d'enfrontar amb la seva mateixa història partidista, amb el seu paper com a sostenidors d'Estats opressors des de, com a mÃnim, la dècada dels 30 del segle XX fins ara mateix. Massa.
Com a efecte de l'anterior, en començar els 80 només grups molt reduïts si ho comparem amb la força de les mobilitzacions de 40 anys i 15 anys abans, estaven en condicions de preveure la celèrica velocitat de concentració i centralització europea, que es va fer més intensa amb la implosió de l’URSS. Si ara rellegim les crÃtiques al Tractat de Maastricht veiem que, en la seva immensa majoria, prevalien els aspectes democraticistes i superficials, i hi mancava una visió de fons de les successives reordenacions de la jerarquia i hegemonia capitalista a Europa des dels segles XVI-XVII com un dels factors que expressen i impulsen la interacció de forces contradictòries en l'evolució capitalista. La immensa majoria de l'oposició a la UE no ha comprès que aquesta és la quarta reordenació capitalista europea –encara no conclosa--, les anteriors de la qual són les que es materialitzen formalment i oficialment al voltant del Tractat de Westfà lia de 1648, del Congrés de Viena de 1815 i dels acords de 1944/45 entre els EEUU i l’URSS.
L'absència d'una visió teòrica sistemà tica impedeix comprendre tant el contingut i el significat global dels canvis que vivim i que marquen el trà nsit d'una fase i reordenació a una altra, cosa que explica que els efectes siguin molt més complexos i a llarg termini que les simples i curtes condemnes parcials habituals, com, per la complexitat i transcendència del canvi de fase, la necessitat d'una polÃtica d'esquerres que superi qualitativament les clà ssiques denúncies i mobilitzacions aïllades per avançar en una lògica recomposició de les esquerres per i per a respondre a la prèvia reordenació del poder capitalista. Saber que el que està succeint expressa una transformació en profunditat i en extensió de les formes actuals en què s'expressen les constants essencials, genètico-estructurals, del capitalisme europeu, en comptes d'una lleugera reforma de les instà ncies polÃtico-parlamentà ries, ser conscient d'això és fonamental per a avançar en una polÃtica radical en comptes de continuar amb una denúncia democraticista.
Les reordenacions capitalistes expressen processos totals, és a dir, que tard o d'hora acaben afectant tots els components de la realitat social, des de les formes d'explotació de la força de treball fins als mecanismes socioculturals de dominació i opressió de masses, sexe-gènere i nacional, passant per les necessà ries adaptacions en i dels Estats per respondre -i també impulsar- aquests canvis. Les guerres han jugat un paper crucial en les tres reordenacions anteriors, i la lluita de classes ha determinat les seves causes particulars. Mitjançant la guerra i la contrarevolució feixista i/o militar, el capitalisme europeu ha anat reestructurant els seus mecanismes globals d'acumulació, que és l’objectiu fonamental. En l'actual reordenació, tanmateix, la guerra oberta entre grans Estats ha deixat pas a una sèrie de guerres locals i, sobretot, a un enduriment feroç de l'atac del Capital contra el Treball i a un augment de les pressions i xantatges econòmico-polÃtics de les burgesies més fortes contra les menys fortes.
Atès que les fraccions financero-industrials europees -sense precisar aquà quins sectors burgesos transestatals i quins Estats dirigeixen l'actual reordenació- no poden ara com ara recórrer descaradament a una altra guerra oberta, com van fer en el passat, han endurit els dos mètodes esmentats més amunt: l'atac al Treball i les pressions i xantatges interburgesos, mentre milloren les seves forces policÃaco-militars per a la repressió interna i preparen forces ofensives per expandir l’euroimperialisme. Naturalment, tot el que hem vist genera un munt de contradiccions que es van resolent més malament que bé en benefici dels més poderosos, que no dubten a fer certes concessions oportunistes d’acords amb les aliances conjunturals. Més encara, atès que un dels problemes més importants en l'actual reordenació és la postura dels EEUU, en concret la seva estratègia d'impedir l'expansió de la UE cap a Rússia, la Xina i el Japó, alhora que controla el pas vital del Caucas i l’Àsia Central –l'antiga Ruta de la Seda--, a més d'altres objectius, augmentaran les diferències i contradiccions internes a Europa que es resoldran amb les cessions de les burgesies i Estats menys forts.
Aquesta barreja d'interessos diversos no és de cap manera caòtica i il·lògica. Les discrepà ncies reflecteixen el xoc entre les obsoletes i velles formes d'explotació i acumulació locals, estatals fins i tot en moltes à rees productives, amb les formes més rendibles, noves, que faciliten l'obtenció de benefici en un capitalisme en què el factor temps (més explotació, tecnologia i llibertat burgesa) adquireix a cada segon major importà ncia. Les urgències afegides per l'eix BerlÃn-ParÃs al debat constitucional europeu sorgeixen del que hem exposat aquà i del fet que cada segon perdut comporta la pèrdua de la seva part alÃquota en la taxa de benefici. Però la impossibilitat del recurs a la guerra explica amb antelació per què serà llarga aquesta reordenació; per què serà llarga la pugna no militar amb els EEUU; per què aquesta potència criminal farà l'impossible per controlar des de dintre l'evolució de la UE per impedir el sorgiment d'una competència econòmica; per què els diversos blocs burgesos oscil·laran en les seves aliances i mobilitzaran tots els seus instruments de coerció, alienació i fins i tot alguns de consens amb les seves masses explotades, per guanyar el mà xim possible i/o perdre el mÃnim possible. I explica, bà sicament, per què totes les burgesies estan d'acord en l'essencial: impedir que els pobles europeus coneguin amb un mÃnim de detall l'articulat constitucional, la seva lletra petita.
¿Què han de fer les esquerres? D'entrada, és obvi que massificar la denúncia de la Constitució, arribant a tots els racons i no deixant cap estaca dreta perquè un significatiu rebuig democrà tic i progressista de la Constitució serà un esperó conscienciador i mobilitzador. Però aquesta és solament la part més exterior, encara que important i necessà ria, de les tasques que cal realitzar. Un altra és la d'avançar coordinadament en el debat i concreció teòrico-prà ctica de noves relacions entre les esquerres; noves relacions que responguin a les novetats de signe oposat introduïdes pel capitalisme i que són a la base de l'actual reordenació. En aquest sentit, i per a acabar, veig necessari avançar en la mobilització prà ctica i teòrica en, com a mÃnim, vuit blocs de problemes:
-Un, el de concretar què és, com es materialitza i quines formes tenim les esquerres d'avançar en la lluita entre el Treball i el Capital a l'Europa actual. No parlo d'una simple reactualització del concepte “lluita de classes� que és més actual que mai, sinó d'una reflexió teòrica basada en les prà ctiques del Treball en la seva capacitat d'autoorganització i centralitat després dels atacs de desestructuració que pateix des dels 70.
-Dos, una importà ncia especial té en aquest tema l'especÃfica explotació sexo-econòmica d'una mica més de la meitat de la població europea, és a dir, l'actual realitat i força del sistema patriarco-burgès en el capitalisme desenvolupat.
-Tres, la tendència a l'augment de les consciències d'identitat col·lectiva, nacional i cultural en la recent evolució europea, constatant l’avivament d'una realitat que el cosmopolitisme havia menyspreat fa uns anys assegurant la seva desaparició pròxima, però que ha demostrat una força sorprenent. Cal prestar una especial atenció a les lluites per la recuperació de les identitats col·lectives lingüÃstico-culturals com a avanços progressistes que minen les bases de la mercantilització capitalista.
-Quatre, el problema creixent de la força de treball emigrant, exterior a l‘actual UE dels 15 i abans de gaire dels 25, problema que afecta els tres precedents i alguns dels posteriors; problema que és recurrent en la història de les reordenacions capitalistes ja que la disposició d'abundant mà d'obra barata i dòcil ha estat un dels objectius interns a totes les guerres i contrarevolucions.
-Cinc, el procés cap a un supraestat fort, militaritzat, tecnificat en la repressió clà ssica però molt avançat en el (tele)control social flexible de les poblacions. L’estudi dels nous mecanismes de coerció polÃtica que se sumen a la sorda coerció del capital, d'aparença democrà tica, d'alienació de masses i d'à gil ús del consens oportunista i tà ctic per obtenir “pau socialâ€? i divisions entre les masses.
-Sis, les formes d'intervenció de les masses, moviments, col·lectius i grups socials en l'acció social en general. És a dir, les contradiccions i xocs entre la democrà cia burgesa actual, i les prà ctiques embrionà ries i parcials, sempre limitades, de democrà cia socialista dels moviments populars. Aquesta contradicció que apareix en molts aspectes de base és tanmateix sistemà ticament silenciada i negada per la premsa dominant, però ens ensenya múltiples possibilitats d'enriquiment prà ctic. Naturalment, també cal estudiar les relacions d'aquestes prà ctiques horitzontals amb els partits i sindicats d'esquerra: el problema del dirigisme, de l'espontaneïtat i del delegacionisme.
-Set, les formes d'interrelació dels mètodes d'intervenció, acció, pressió, manifestació, lluita, autodefensa, etc., és a dir, els mètodes múltiples de què es doten en determinats moments les masses, els grups i subjectes per primer resistir als atacs del poder i, després, passar a l’ofensiva. Aquest és un problema permanent que ens remet a molts dels punts presentats més amunt, i que en l'actualitat adquireix una altra vegada gran importà ncia.
-Vuit, els problemes ja obertament urgents i vitals causats per l’irracionalisme capitalista, com les formes de lluita contra la crisi ecològica, el consumisme i tot el que està relacionat amb la mercantilització definitiva de la Naturalesa i de la vida humana, amb una insistència especial en el desenvolupament d'una altra forma de vida i de pensament, la qual cosa duu al problema del poder tecnocientÃfic burgès, inseparable del capital constant, i per tant al problema de la producció social d'un coneixement no mercantilitzat.
Per descomptat que aquests blocs i d’altres més que no s'han esmentat -tot l'univers de l'ètica i del desenvolupament estètic, pluridimensional i polÃcrom de l'espècie humana, per exemple- tenen diverses urgències i valoracions d'importà ncia que depenen dels col·lectius, classes, sexes i nacions que els pateixin, i la forma d’enunciació presentada aquà no vol expressar un ordre jerà rquic imposat dogmà ticament. Hem de ser les esquerres les que debatem i, sobretot, avancem en la prà ctica de les nostres accions, prioritzant el debat concret sobre realitats concretes en comptes de les abstruses disquisicions abstractes, perquè el decisiu no és xerrotejar contra la Constitució europea sinó lluitar contra l'Europa capitalista. |
Mira també:
http://www.llibertat.com/cup
http://www.llibertat.com/cup
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Contra la Constitució europea o contra l’Europa capitalista?
|
|
per Bones |
20 mai 2004
|
això em sembla que va dirigit als ex psuqueros i psuqueres que van participar en la ilegalització del POUM en plena guerra civil espanyola.
L'esquerra que no sap quan cal passar del reformisme a altres polítiques més clares. |
|
|
