Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
01 02 03 04 05 06 07
08 09 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31        

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal
Contra la Constitució europea o contra l’Europa capitalista?
19 mai 2004
Des de molts col·lectius d'esquerra i també del reformisme dur, s'està criticant amb raó el contingut essencialment antidemocràtic del projecte de Constitució política que està imposant el capitalisme europeu. És correcte i necessari fer-ho perquè, com veurem, aquest projecte és reaccionari. Però aquesta denúncia és només una part de la tasca, la part més cridanera i fàcil de divulgar i comprendre, però no és la decisiva. Insisteixo que cal estendre les denúncies i especialment les mobilitzacions contra la Constitució europea impulsant el seu rebuig actiu, el NO en el referèndum que se celebrarà en el seu moment.
Tanmateix, el veritable parany de la Constitució, el seu perill, rau en altre lloc, en el desconeixement absolut del procés històric que ens ha portat a aquesta misèria. Qui no coneix la història, està condemnat a repetir-la. I qui desconeix que en l'actualitat el gruix de les burgesies europees està impulsant un salt en la concentració i centralització de capitals en un context mundial determinat, qui ignori això tan bàsic no podrà descobrir tots els perills que s'oculten en el projecte constitucional. Qui es limiti a la mera denúncia democraticista, per altra banda necessària, de les injustícies legalitzades en aquesta Constitució, no podrà mai explorar al fons del problema i, des d'allà baix, mobilitzar totes les forces revolucionàries, progressistes i democràtiques.

Es critica amb absoluta raó que el projecte constitucional és antidemocràtic perquè està elaborat sense un previ procés democràtic constituent; perquè lâhan elaborat en el més obscur dels secrets burocràtics determinats poders que mai se sotmeten a cap elecció democràtica, si és que aquesta servís d'alguna cosa; que el continuaran matisant en els aspectes secundaris les burocràcies dels Estats, també lliures del feble dubte electoral cada quatre o cinc anys; que solament algunes cosetes sense cap valor ni transcendència seran deixades a l'impotent i ineficaç, i molt corrupte i venut als privilegis de la poltrona, Parlament europeu; que els Estats actuals mantenen les seves fronteres i l'opressió de les nacions en el seu interior; que les euroregions -aquest engany per a crèduls benintencionats- han estat llençades al bagul de les administracions simplement tècniques i descentralitzadores sense poder decisori; que la burgesia europea ha imposat articulats sencers que tallen de soca-rel les minvades conquestes socials, laborals, sindicals, sexuals, culturals, etc., obtingudes solament gràcies a lluites sexo-econòmiques, nacionals i de classes; que la Constitució és nítidament euroimperialista de cara a l'exterior, amb el seu propi exèrcit, i que de cara a l'interior europeu reforça el poder de determinats Estats sobre uns altres, amb un imperialisme intraeuropeu; que es basa en una eurorepressió dotada dels més sofisticats mitjans tecnocientífics i de (tele)control social flexible; que els projectes en I+D estan d'acord amb benefici capitalista i no amb la qualitat de vida humana i la lluita contra la catàstrofe ecològica; que és racista i eurocèntrica i que, a més a més, volen que sigui cristiana.

Tot això tan breument exposat és cert. Com és cert que, alhora, la poderosa indústria político-propagandística âlâanomenada âpremsa lliureâ? burgesa-- fa temps que ha posat a funcionar al màxim la maquinària de manipulació del component irracional de l'estructura psíquica de les masses europees per: un, desprestigiar els qui rebutgem la unió capitalista d'Europa; dos, convèncer els anomenats euroescèptics; tres, reforçar els ja convençuts perquè resisteixin quan es descobreixi l'essència antidemocràtica de la Constitució; i, quatre, justificar que hi hagi âciutadans europeusâ? de primera, de segona i de tercera. Sense entrar ara a la crítica marxista del mite del âciutadàâ? i, per tant, de la âsocietat civilâ?, seran de primera els qui tinguin la nacionalitat estatal dels Estats hegemònics, especialment, ara com ara, de l'eix Berlín-París i molt segurament una mica més tard d'italians i britànics; els de segona seran els de les potències de menys població encara que d'alt poder econòmic i tecnocientífic; i els de tercera seran els restants. Fora d'aquests, una enorme massa d'éssers humans emigrants, desplaçats, marginats, estadísticament âinvisiblesâ?, i també aquells que sent europeus per origen geogràfic, no obstant això estem mancats dels drets essencials a causa de lâopressió nacional que partim per part dels Estats oficials. Per ocultar o intentar legitimar les injustes diferències entre aquests sectors, la âpremsa lliureâ? desenvolupa una campanya alienadora impressionant amb lâajut dels Estats.

Ara bé, insistint en la necessitat de criticar aquestes injustícies manifestes, també cal aprofundir en els interessos classistes que les han propiciat, però alhora cal descobrir el comportament anterior de moltes forces que ara denuncien la Constitució però que no han fet res per impedir que sâarribés a aquesta situació. Molts crítics actuals han romàs en silenci durant anys o, pitjor, han facilitat les successives victòries capitalistes que són a la base immediata d'aquesta situació. Per descomptat que mai és tard per començar la lluita i que, de cara al futur, cal obrir un debat entre les esquerres i sectors progressistes europeus per conjuminar objectius comuns en la mateixa direcció. Aconseguir-ho no depèn només de la bona voluntat, ni tampoc d'un oportú acte de contrició dels qui han fet poc o gens fins ara; també depèn de la capacitat col·lectiva d'autocrítica i aprofundiment teòric en el llarg procés històric de concentració i centralització del capital europeu com un dels espais imperialistes d'acumulació decisius en aquest mode de producció.

Contràriament al que s'afirma, la situació actual no té el seu origen en les voluntats aïllades de diverses âpersonalitats europeesâ? després de la guerra de 1939/45 i davant els problemes que es presentaven, com generalment s'interpreta, sinó en la lúcida consciència de la derrota directa de la burgesia alemanya i de la feblesa estructural i la semiocupació per l'exèrcit nord-americà d'Estats com el francès, l'italià, l'holandès, etc., tot sota la presència de la URSS a pocs centenars de quilòmetres. En aquelles condicions rellançar l'acumulació capitalista a cada Estat exigia un incipient i inexcusable acostament que facilités el trànsit de productes essencials com el carbó i lâacer, fet que accelerava inevitablement la concentració i la centralització de capitals en un context nou. No van ser subjectes individuals sinó interessos burgesos col·lectius, i els subjectes van facilitar aquests interessos. Per tant, la situació actual està determinada per decennis d'evolució de la part més pura i dura del capitalisme, en comptes dâestar-ho pels superficials acords polítics que hi ha hagut en pocs anys.

Durant aquests decennis, les anomenades âesquerresâ? han estat una de les forces impulsores del que actualment és la UE. Amb l'excusa d'impedir o almenys frenar i contenir els âaspectes negatiusâ? i desenvolupar tant com fos possible els âpositiusâ?, aquestes âesquerresâ? han impulsat aquest procés sense tenir en compte que el beneficiari principal era el capitalisme. Ãs mentida que aquest impuls hagi estat la causa principal de lâanomenat âEstat del benestarâ? -en tot cas, Estat de menor malestar- perquè el seu origen ha estat: primer, la por burgesa del moviment obrer; segon, la presència de lâURSS; i, tercer, les ofertes negociadores sempre a la baixa del reformisme i d'aquestes âesquerresâ?. Allí on el moviment obrer era feble, la URSS estava lluny i la burgesia no necessitava del reformisme, amb prou feines va fer falta lââEstat de menor malestarâ?. En impulsar el MCE i la UE, les âesquerresâ? han facilitat lâeuroimperialisme extern i intern, i alhora, la centralització i concentració de capital europeu. Des de la meitat dels anys 70, a més, han ajudat deliberadament, quan no els han dirigit, al triomf major o menor dels atacs antisocials que hi ha hagut, i amb prou feines sâhan enfrontant obertament a la retallada de llibertats democràtiques o fins i tot hi ha donat suport oficialment amb l'excusa de la âseguretat ciutadanaâ?. La llarga llista de claudicacions i col·laboracions mantingudes durant decennis han enfonsat les âesquerresâ?, han desanimat i desorientat les masses oprimides i han embravit les burgesies. La barreja de passivitat, indiferència i derrotisme de bona part de la població europea davant la Constitució té el seu origen directe en el comportament d'aquestes âesquerresâ?, algunes de les quals ara protesten.

Actualment no existeixen esquerres sòlides capaces de llançar una lluita massiva contra la Constitució perquè les âesquerresâ?, el reformisme dur -¿algú pensa a hores d'ara que el PCF o el PCE són revolucionaris?- sobretot, han retut a la burgesia l'inestimable servei d'haver frenat el desenvolupament de veritables esquerres. No existeixen, o són molt febles, a la pràctica, i en la teoria mostren una gran feblesa en tot allò que té a veure amb la història del capitalisme europeu. No ha de sorprendreâns ni una cosa ni lâaltra coneixent com coneixem les pressions de tot mena que aquestes âesquerresâ? han exercit per impedir l'existència de les esquerres revolucionàries. I menys ha de sorprendre'ns el que té a veure amb la història europea, seguint amb l'exemple del PCF i el PCE, perquè, d'una banda, conèixer-la -en el sentit marxista- els exigiria superar el mecanicisme economicista del dogmatisme rus; d'una altra, reinterpretar el paper crucial primer de l'imperi Habsburg i després del regne de França, amb la qual cosa s'enfrontarien a una altra història dels seus propis Estats i, finalment, al final s'haurien hagut d'enfrontar amb la seva mateixa història partidista, amb el seu paper com a sostenidors d'Estats opressors des de, com a mínim, la dècada dels 30 del segle XX fins ara mateix. Massa.

Com a efecte de l'anterior, en començar els 80 només grups molt reduïts si ho comparem amb la força de les mobilitzacions de 40 anys i 15 anys abans, estaven en condicions de preveure la celèrica velocitat de concentració i centralització europea, que es va fer més intensa amb la implosió de lâURSS. Si ara rellegim les crítiques al Tractat de Maastricht veiem que, en la seva immensa majoria, prevalien els aspectes democraticistes i superficials, i hi mancava una visió de fons de les successives reordenacions de la jerarquia i hegemonia capitalista a Europa des dels segles XVI-XVII com un dels factors que expressen i impulsen la interacció de forces contradictòries en l'evolució capitalista. La immensa majoria de l'oposició a la UE no ha comprès que aquesta és la quarta reordenació capitalista europea âencara no conclosa--, les anteriors de la qual són les que es materialitzen formalment i oficialment al voltant del Tractat de Westfàlia de 1648, del Congrés de Viena de 1815 i dels acords de 1944/45 entre els EEUU i lâURSS.

L'absència d'una visió teòrica sistemàtica impedeix comprendre tant el contingut i el significat global dels canvis que vivim i que marquen el trànsit d'una fase i reordenació a una altra, cosa que explica que els efectes siguin molt més complexos i a llarg termini que les simples i curtes condemnes parcials habituals, com, per la complexitat i transcendència del canvi de fase, la necessitat d'una política d'esquerres que superi qualitativament les clàssiques denúncies i mobilitzacions aïllades per avançar en una lògica recomposició de les esquerres per i per a respondre a la prèvia reordenació del poder capitalista. Saber que el que està succeint expressa una transformació en profunditat i en extensió de les formes actuals en què s'expressen les constants essencials, genètico-estructurals, del capitalisme europeu, en comptes d'una lleugera reforma de les instàncies político-parlamentàries, ser conscient d'això és fonamental per a avançar en una política radical en comptes de continuar amb una denúncia democraticista.

Les reordenacions capitalistes expressen processos totals, és a dir, que tard o d'hora acaben afectant tots els components de la realitat social, des de les formes d'explotació de la força de treball fins als mecanismes socioculturals de dominació i opressió de masses, sexe-gènere i nacional, passant per les necessàries adaptacions en i dels Estats per respondre -i també impulsar- aquests canvis. Les guerres han jugat un paper crucial en les tres reordenacions anteriors, i la lluita de classes ha determinat les seves causes particulars. Mitjançant la guerra i la contrarevolució feixista i/o militar, el capitalisme europeu ha anat reestructurant els seus mecanismes globals d'acumulació, que és lâobjectiu fonamental. En l'actual reordenació, tanmateix, la guerra oberta entre grans Estats ha deixat pas a una sèrie de guerres locals i, sobretot, a un enduriment feroç de l'atac del Capital contra el Treball i a un augment de les pressions i xantatges econòmico-polítics de les burgesies més fortes contra les menys fortes.

Atès que les fraccions financero-industrials europees -sense precisar aquí quins sectors burgesos transestatals i quins Estats dirigeixen l'actual reordenació- no poden ara com ara recórrer descaradament a una altra guerra oberta, com van fer en el passat, han endurit els dos mètodes esmentats més amunt: l'atac al Treball i les pressions i xantatges interburgesos, mentre milloren les seves forces policíaco-militars per a la repressió interna i preparen forces ofensives per expandir lâeuroimperialisme. Naturalment, tot el que hem vist genera un munt de contradiccions que es van resolent més malament que bé en benefici dels més poderosos, que no dubten a fer certes concessions oportunistes dâacords amb les aliances conjunturals. Més encara, atès que un dels problemes més importants en l'actual reordenació és la postura dels EEUU, en concret la seva estratègia d'impedir l'expansió de la UE cap a Rússia, la Xina i el Japó, alhora que controla el pas vital del Caucas i lâÃsia Central âl'antiga Ruta de la Seda--, a més d'altres objectius, augmentaran les diferències i contradiccions internes a Europa que es resoldran amb les cessions de les burgesies i Estats menys forts.

Aquesta barreja d'interessos diversos no és de cap manera caòtica i il·lògica. Les discrepàncies reflecteixen el xoc entre les obsoletes i velles formes d'explotació i acumulació locals, estatals fins i tot en moltes àrees productives, amb les formes més rendibles, noves, que faciliten l'obtenció de benefici en un capitalisme en què el factor temps (més explotació, tecnologia i llibertat burgesa) adquireix a cada segon major importància. Les urgències afegides per l'eix Berlín-París al debat constitucional europeu sorgeixen del que hem exposat aquí i del fet que cada segon perdut comporta la pèrdua de la seva part alíquota en la taxa de benefici. Però la impossibilitat del recurs a la guerra explica amb antelació per què serà llarga aquesta reordenació; per què serà llarga la pugna no militar amb els EEUU; per què aquesta potència criminal farà l'impossible per controlar des de dintre l'evolució de la UE per impedir el sorgiment d'una competència econòmica; per què els diversos blocs burgesos oscil·laran en les seves aliances i mobilitzaran tots els seus instruments de coerció, alienació i fins i tot alguns de consens amb les seves masses explotades, per guanyar el màxim possible i/o perdre el mínim possible. I explica, bàsicament, per què totes les burgesies estan d'acord en l'essencial: impedir que els pobles europeus coneguin amb un mínim de detall l'articulat constitucional, la seva lletra petita.

¿Què han de fer les esquerres? D'entrada, és obvi que massificar la denúncia de la Constitució, arribant a tots els racons i no deixant cap estaca dreta perquè un significatiu rebuig democràtic i progressista de la Constitució serà un esperó conscienciador i mobilitzador. Però aquesta és solament la part més exterior, encara que important i necessària, de les tasques que cal realitzar. Un altra és la d'avançar coordinadament en el debat i concreció teòrico-pràctica de noves relacions entre les esquerres; noves relacions que responguin a les novetats de signe oposat introduïdes pel capitalisme i que són a la base de l'actual reordenació. En aquest sentit, i per a acabar, veig necessari avançar en la mobilització pràctica i teòrica en, com a mínim, vuit blocs de problemes:

-Un, el de concretar què és, com es materialitza i quines formes tenim les esquerres d'avançar en la lluita entre el Treball i el Capital a l'Europa actual. No parlo d'una simple reactualització del concepte âlluita de classesâ? que és més actual que mai, sinó d'una reflexió teòrica basada en les pràctiques del Treball en la seva capacitat d'autoorganització i centralitat després dels atacs de desestructuració que pateix des dels 70.
-Dos, una importància especial té en aquest tema l'específica explotació sexo-econòmica d'una mica més de la meitat de la població europea, és a dir, l'actual realitat i força del sistema patriarco-burgès en el capitalisme desenvolupat.
-Tres, la tendència a l'augment de les consciències d'identitat col·lectiva, nacional i cultural en la recent evolució europea, constatant lâavivament d'una realitat que el cosmopolitisme havia menyspreat fa uns anys assegurant la seva desaparició pròxima, però que ha demostrat una força sorprenent. Cal prestar una especial atenció a les lluites per la recuperació de les identitats col·lectives lingüístico-culturals com a avanços progressistes que minen les bases de la mercantilització capitalista.
-Quatre, el problema creixent de la força de treball emigrant, exterior a lâactual UE dels 15 i abans de gaire dels 25, problema que afecta els tres precedents i alguns dels posteriors; problema que és recurrent en la història de les reordenacions capitalistes ja que la disposició d'abundant mà d'obra barata i dòcil ha estat un dels objectius interns a totes les guerres i contrarevolucions.
-Cinc, el procés cap a un supraestat fort, militaritzat, tecnificat en la repressió clàssica però molt avançat en el (tele)control social flexible de les poblacions. Lâestudi dels nous mecanismes de coerció política que se sumen a la sorda coerció del capital, d'aparença democràtica, d'alienació de masses i d'àgil ús del consens oportunista i tàctic per obtenir âpau socialâ? i divisions entre les masses.
-Sis, les formes d'intervenció de les masses, moviments, col·lectius i grups socials en l'acció social en general. Ãs a dir, les contradiccions i xocs entre la democràcia burgesa actual, i les pràctiques embrionàries i parcials, sempre limitades, de democràcia socialista dels moviments populars. Aquesta contradicció que apareix en molts aspectes de base és tanmateix sistemàticament silenciada i negada per la premsa dominant, però ens ensenya múltiples possibilitats d'enriquiment pràctic. Naturalment, també cal estudiar les relacions d'aquestes pràctiques horitzontals amb els partits i sindicats d'esquerra: el problema del dirigisme, de l'espontaneïtat i del delegacionisme.
-Set, les formes d'interrelació dels mètodes d'intervenció, acció, pressió, manifestació, lluita, autodefensa, etc., és a dir, els mètodes múltiples de què es doten en determinats moments les masses, els grups i subjectes per primer resistir als atacs del poder i, després, passar a lâofensiva. Aquest és un problema permanent que ens remet a molts dels punts presentats més amunt, i que en l'actualitat adquireix una altra vegada gran importància.
-Vuit, els problemes ja obertament urgents i vitals causats per lâirracionalisme capitalista, com les formes de lluita contra la crisi ecològica, el consumisme i tot el que està relacionat amb la mercantilització definitiva de la Naturalesa i de la vida humana, amb una insistència especial en el desenvolupament d'una altra forma de vida i de pensament, la qual cosa duu al problema del poder tecnocientífic burgès, inseparable del capital constant, i per tant al problema de la producció social d'un coneixement no mercantilitzat.
Per descomptat que aquests blocs i dâaltres més que no s'han esmentat -tot l'univers de l'ètica i del desenvolupament estètic, pluridimensional i polícrom de l'espècie humana, per exemple- tenen diverses urgències i valoracions d'importància que depenen dels col·lectius, classes, sexes i nacions que els pateixin, i la forma dâenunciació presentada aquí no vol expressar un ordre jeràrquic imposat dogmàticament. Hem de ser les esquerres les que debatem i, sobretot, avancem en la pràctica de les nostres accions, prioritzant el debat concret sobre realitats concretes en comptes de les abstruses disquisicions abstractes, perquè el decisiu no és xerrotejar contra la Constitució europea sinó lluitar contra l'Europa capitalista.
Mira també:
http://www.llibertat.com/cup
http://www.llibertat.com/cup

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Contra la Constitució europea o contra l’Europa capitalista?
20 mai 2004
això em sembla que va dirigit als ex psuqueros i psuqueres que van participar en la ilegalització del POUM en plena guerra civil espanyola.

L'esquerra que no sap quan cal passar del reformisme a altres polítiques més clares.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more