|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
L'Islam i les dones
|
|
|
per Antoni Ferret |
14 mai 2004
|
|
Explicat per dues dones: una de catalana i una de marroquina |
(Redactat amb idees tretes de les intervencions de les companyes Yaratullah Monturiol i Fàtima Ahmed, en una trobada interreligiosa esdevinguda el dia 24 d'abril)
L'Alcorà és el més «feminista» (relativament) dels textos sagrats de les grans religions. No hi ha cap base a l'Alcorà perquè la dona estigui sotmesa ni discriminada en relació a l'home. Altra cosa és el fet que les civilitzacions àrabs i orientals presenten un masclisme «social» per motius històrics, i que, dins aquest ambient social, l'estudi de l'Alcorà i el desenvolupament teològic de l'Islam s'hagin fet quasi només per part d'homes... que han tirat l'aigua cap al seu molí. Un desenvolupament teològic fet per dones, com ja es comença a fer, donarà, amb tota seguretat, altres perspectives.
Precisament, a diferència d'altres religions, en l'Islam no hi ha una «autoritat» que defineixi una interpretació «oficial» que pretengui ser «la veritable», sinó que cada fidel pot interpretar els textos segons la seva consciència. Cada fidel, en certa manera, és un «califa». Les interpretacions femenines seran diferents de les masculines.
I una cosa és l'Islam i una altra les teologies fetes per homes en una societat masclista. Les dones musulmanes que viuen a Catalunya desitjarien que els catalans i les catalanes tinguessin ben clara aquesta diferència.
Diuen Yaratullah i Fàtima que, quan les dones musulmanes arriben a Catalunya, es queden sorpreses i indignades dels estereotips que els mitjans de comunicació han elaborat sobre el concepte de «dona musulmana»: dona submisa, ignorant, tancada a casa, dependent... Diuen que, en qualsevol país musulmà, per exemple al Marroc (la Fàtima és d'aquest país), hi ha una gran varietat de «dones musulmanes», segons que siguin rurals o urbanes, d'una classe social o d'una altra, o d'un tipus o altre de família o d'una edat o d'una altra. Una varietat similar a la que podríem establir entre dones catalanes de diferents localitats o situacions socials o edats. De fet, entorn del concepte de la «dona musulmana», els nostres mitjans de comunicació han fabricat un estereotip similar al cas conegut de l'Espanya dels toros i la pandereta. I això és indigne i s'ha de rebutjar amb energia.
Hi ha dones musulmanes que estan acostumades, als seus països o ciutats, que la gent entri a casa seva amb una gran llibertat, i que, en un barri, tothom es conegui i la gent, eventualment, s'ajudi. I quan arriben a una ciutat catalana es troben amb un ambient individualista, en què tothom corre d'un lloc a l'altre i no es para a parlar amb ningú, i les sorprèn i estranya que aquesta societat s'atreveixi a etiquetar-les a elles d'una manera homogèniament negativa.
Desitjarien comunicar-se, conèixer i ser conegudes, però hi ha dos grans inconvenients. Per una banda, han de lluitar per sobreviure, enmig de grans dificultats. Per una altra, tenen por que l'única manera que la societat receptora entengui d'«integrar-se» sigui la renúncia a la seva identitat i als seus valors.
Antoni Ferret
http://www.terra.es/personal2/aferret |
This work is in the public domain |
|
Re: L'Islam i les dones
|
|
per ... |
15 mai 2004
|
|
textos aixi són els que fan falta. Gracies, Ferret. |
|
NO ENS ANEM PER LES BRANQUES FLORIDES
|
|
per marc.b |
15 mai 2004
|
Diràn que l`islam es de color rosa; que no discrimina a les dones. Que la sharia (la llei islàmica) amb totes les barbaritats que conté.. no es una lei islàmica. Diran que Mahoma volia tot lo bò per a les dones àrabs (Mahoma tenia varies dones i sempre estava enamorat de la mes jove i "nova" de totes (No m´ho invento.Segons l'autora ejipcia Nawal-Al Sadawi em un dels seus llibres una d´aquestes verges era adolescent quan Mahoma ja era vell).
Segurament lo del vel també es un invent oi? I lo de que les dones han d´estar per servir al marit? També oi?
Direu que l'islam va ser una religió revolucionaria que preconitzaba la fraternitat (enlloc de la guerra santa).... pero per el que es veu, a la pràctica, de revolucionaria ha tingut ben poc; sino més aviat ..actualment tot el contrari!
Dir que és bo ser islamista perque l´islam no vol que les dones pateixin ni siguin ajusticiades de forma cruel per coses com ...l´adulteri mmmmm ..Sencillament es com dir que el nazisme es bò perque en els seus origens no contemplaba l´extermini dels jueus o la segona guerra mundial.
O no? |
|
Re: L'Islam i les dones
|
|
per Remigio |
15 mai 2004
|
|
Todas las religiones ven en la mujer una fuente de pecado, porque excitan sexualmente el macho, y si alguna cosa tienen en comun todas las religiones es el concepto del sexo como algo malo, solo permitido bajo control, en instituciones como el matrimonio. Yo digo que el sexo es bueno, y lo que es malo es la religion. |
|
Re: L'Islam i les dones
|
|
per el mateix |
15 mai 2004
|
Bé; tb comentar que el model de dona cristiana ... posada només al seu paper de "dona reproductora" (del pal "creixeu i multipliqueu-vos") o bé sino els ícones de dona "santa" com la de la verge maria que no te temptacions carnals ni es fica en política com el seu fill.. Es certament també un model bastant reduccionista i sometent. L´excepció podria ser el cas de Maria Magdalena, que potser Jesus havia valorat pero que no obstant tot sembla ser que va ser posteriorment estigmatitzada per els deixebles dels apòstols com una "puta".
Les religions que més respecten les dones (generalment les religions mitomàntiques (com les de l'antiga grècia) o encara molt més: les animistes i xamàniques, vinculades de veritat amb la natura) han estat voraginades per les religions dotades d`un sistema patriarcal-imperial i militar brutal.
Els imperis més agresius i mes forts han estat sovint els que tenien un model de patriarcat força elevat i els que van desenvolupar després les religions que més els hi convenia. No oblidem que si el cristianisme o l´islamisme per exemple han triunfat tant... No ha estat tant per els seus missatges vagament "revolucionaris" de fraternitat i igualtat universal o vagament pacifistes, sino per la lògica aplastant dels soldats i artillers que els defensaven durant les campanyes militars imperials del grans exèrcits. |
