|
|
"segons Pujol estem condemnats a quedar-nos a Espanya"
|
|
per missatgera |
10 mai 2004
|
|
DE FIL DE VINT
PUJOL
Isabel-Clara Simó
He assistit a la conferència de Jordi Pujol al Palau de la Música sobre la nova Europa. Primera constatació: no hi havia autoritats. Hi havia convergents (i unionistes) i poca cosa més. Del món de la cultura, no arribàvem a quatre gats. És el mateix que diuen de la presentació del primer llibre d'Aznar, que, ja que se li ha frustrat el Nobel de la pau, aspira al Nobel de literatura, vatua el món: no hi havia més que peperos. I és que l'endemà d'haver manat se te'n van els amics i els seguidors amb un entusiasme només comparable al que els va fer acostar-se't.
Tot el seu llarg, prolix, i sovint divertit, parlament, va girar entorn a un eix: necessitem més autogovern perquè pertanyem a Espanya i continuarem pertanyent-hi. Hi ha països amb sort i països sense, i a nosaltres ens ha tocat Espanya, veges què hi podem fer. La independència no és possible, i per demostrar això tenim Europa, i hem de mirar què hi passa. Des de l'any 1918 ha nascut una extraordinària multitud de nous Estats, i tots ells han estat deguts a l'ensulsiada dels quatre grans imperis: l'alemany, l'otomà, l'austro-hongarès i l'URSS. I cada país que l'ha aconseguida, la independència, se l'ha trobada, no l'ha buscada. En uns casos de manera sagnant, en d'altres de manera pacífica, però l'amo o bé havia afluixat les regnes, o bé s'havia dissolt, o bé, en la nova Europa, el futur país independent feia nosa (cas d'Eslovàquia respecte a Txèquia). Ara bé, Espanya no està a punt de dissoldre's ni té cap intenció d'afluixar les regnes, i Catalunya no sols no hi fa nosa sinó que hi fa falta. Resultat? Que ens deixem estar de somnis inútils d'independència i que clamem per més autogovern i per conviure en un Estat plurinacional. De l'Europa Occidental va parlar poc; i el cas de Noruega quasi ni el va tractar. Pujol sap moltes coses i fa tot l'efecte que en sap moltes més de les que diu. És cert que encara continua dient "Edat Mitja" en comptes d'"Edat Mitjana", i és cert que es repeteix, que se'n va per les branques i que conrea un parlar col·loquial en excés, però continua essent un dels polítics més cultes que corren pel món. Crec que representa a la perfecció una bona part de Catalunya, tant com Aznar representa una bona part d'Espanya. Veient-los i escoltant-los t'adones de com és de veritat el que deia Lluís Aracil: en allò en què ens assemblem més els espanyols i els catalans és en la llengua. Cert. |
This work is in the public domain |
Comentaris
Re: "segons Pujol estem condemnats a quedar-nos a Espanya"
|
per jordi martí font |
10 mai 2004
|
Culte, de dretes, catòlic en exercici permanent, neoliberal sense arribar a ser-ne ultra però molt ben vist per aquests, regionalista militant malgrat els somnis que dius que té... quan dorm, burgès i aliat de qualsevol burgès que ens pugui xuclar la sang...
vaja,una perla, això sí, molt culta i cultivada. Sort que sembla que ja s'ha acabat.
Pujol ha estat un dels polítics més fastigosos que aquest país ha tingut, perquè a més de mantenir tant com ha pogut la ignorància entre les classes populars que som nosaltres (amb un ensenyament públic molt mal dotat i un de privat massa ben subvencionat), una sanitat venuda a amics, parents i saludats (a través de mil fórmules, que a Catalunya les van provar totes) i unes relaciona laborals fortament precaritzadores de la vida de milions de persones (és el quie el capital tan amic seu demanava i ell li oferia pactant i donant suport a Madrid a qualsevol reforma laboral que ens fes perdre drets a la majoria) el seu integrisme catòlic l'ha fet postular pensaments que en algun cas no dubtaria a qualificar de xenòfobs. Sí, Pujol sap moltes coses, però de llestos d'aquesta mena no ens en fan falta més. Que descansi i que ens deixi en pau, a veure si podem refer o senzillament fer alguna cosa que no sigui tan absolutamebnt previsible com ell va fer i va anhelar fer, perquè el fet aquest de al independència no és que no es pugui sinó que en el seu pensament tampoc no s'ha de fer. I aquí està el problema. La ho deia Salvador Seguí, que els obrers de Catalunya no hi perdríem res amb la independència, però aquests que s'omplen la boca de les paraules pàtria i de llengua i cada cop que les diuen només volen dir interessos, aquests són els perillosos, aquests són els de l'altre costat, aquests són Pujol... I cultes com el que més. |
Re: "segons Pujol estem condemnats a quedar-nos a Espanya"
|
per bai |
10 mai 2004
|
és clar, a ell i a tota la colla de botiflers de ciu ja els hi va bé estar dins d´ecs-panya!!
Els Països Catalans...Endavant!!! |
Re: "segons Pujol estem condemnats a quedar-nos a Espanya"
|
per ... |
10 mai 2004
|
Estic molt d'acord amb tu Jordi, de fet aquest discurs és el que he fet sempre, amb una bona part de l'esquerra marxista i llibertria d'aquest pais, però deixa'm fer d'advocat del diable (sobre una afirmació que fas al final sobre patriotismes i llengues): fa uns mesos en uns d'aquests interminables indydebats algu deia que era antinacionalista, pero estava pels Paisos Catalans
(una birra a que era algu de l'entorn Illacrua). El meu desacord en aixo es que no existiria "Països Catalans" si no hi hagues hagut nacionalisme -o paisoscatalansisme, si tu vols- (nacionalisme = el que fa nacio, que no és una essencia natural, sino un fet dinamic, una fet social que esta en moviment, que neix, viu i mort, etc... en termes marxistes, una categoria històrica).(un d'aquest mateix entorn em deia una vegada que perque hi hagi camí fan falta cames)
Ve't-ho aqui i alla on vaig: perque el regionalisme convergent ha tingut exit? Si no confonc el teu nom: per què segons quins sindicats traidorsalaclasseobrera acaben l'1 de maig amb el cant dels Segadors i tenen una coordinació (o com li diguin) per la llengua a nivell de Paisos Catalans i d'altres, més alternatius, aquests tipus de temes semblen un mur infranquejable?
Jo odio la burgesia, me repugna com a classe i culturalment. Pero per què puc llegir Historia de Catalunya del Pierre Vilar (ed. 62)? Doncs perque un burgés anomenat Max Cahner el 1962 es va vendre el sis-cents (o la vespa, no ho se) i amb els diners va fundar aquesta editorial.
I aquesta burgesia, mal ens pesi, ha jugat aquesta carta. En canvi la classe obrera catalana no hem volgut o no hem sabut fer una aposta forta per la nostra pròpia cultura -catalana i de classe (estalvieu els insults de nazi etc, si's plau)- per més que el Noi del Sucre digues el que digues (i aqui m'incloc jo, que moltes vegades he fet de la renuncia a certs temes, prioritzant el segon, una forma de funcionar perque l'important era allo social, per sobre d'allo nacional).
Aqui queda. |
|
|