Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per mail aquest* Notícia
Notícies :: fòrum 2004
Intervenció de M. Delgado al Pati de Lletres
09 mai 2004
Aquest és el text de la meva intervenció a la presentació de "La otra cada del Fòrum de les Cultures, S.A.", al Pati de Lletre, el 30 de maig de 2004.
BARCELONA 2004: VERS UNA CIUTAT SENSE CIUTAT

Manuel Delgado

És ben cert que s’ha volgut i s’ha aconseguit fer de Barcelona un model. El Fòrum Universal de les Cultures ho confirma un cop més. Però, un model, de què? La resposta és que Barcelona ha estat un model de projecte al·lucinat i visionari de ciutat, joguina en mans de planejadors que han cregut que els seus designis i la voluntat ordenadora de les institucions a les que servien eren suficients per superar i fer desaparèixer els conflictes, les desigualtats, els malestars, els fracassos... Model d’una vocació fanàtica de transparència, el destí de la qual ha estat constituir una ciutat llegible i, per tant, obeible i obedient. Model de simplificació identitària, a la recerca d’una personalitat col·lectiva estandarditzada que serveixi al mateix temps per crear cohesió ciutadana entorn els valors polítics hegemònics i l’esquematització pròpia d’un producte comercial com qualsevol altre. Model d’un intervencionisme tecnocràtic que concep el pla urbà com a pla moral. Model de despotisme centralitzador, que ha fet ben poc per promocionar la democràcia participativa, que se’n ha aprofitat de l’afebliment del moviment veïnal i que s’ha mostrat hostil contra uns moviments socials cada cop més actius. Però el més important és que totes les polítiques urbanístiques desenvolupades a Barcelona han estat guiades, en els darrers vint-i-cinc anys, per la voluntat de modelar la ciutat i modelar-la no sols per fer-ne d’ella un model, sinó per fer-la modèlica, és a dir exemple exemplaritzant, referent a seguir del que ha de ser una ciutat plegada als llenguatges que l’ordenaven ordenar-se i mostrar-se ordenada.
Barcelona ha estat definida des de l’anomenada transició política per la voluntat tant dels polítics com dels planificadors de concebre-la exclusivament en termes de propostes, d’accions immediates, de plans generals, de projectes, de decrets, de tipificacions... Hem viscut determinats políticament per un conjunt de concepcions que semblen guiades per un afany al mateix temps especulador i espectacularitzador, que es desentenen de la que hauria de ser la principal missió de tota administració urbana, que és la de crear, gestionar i mantenir en bon estat els escenaris dramatúrgics per a la vida democràtica –no per força desconflictivitzada– de la societat civil. No tenim raons per estar segurs que la finalitat de les millores que ha experimentat Barcelona en les darreries del segle XX no hagi estat la de garantir les bases escenogràfiques i legitimadores d’un gran procés de centralització política, que ha vist en qualsevol expressió d’espontaneïtat ciutadana una font de perill, a més de vendre millor –i més cara– la ciutat als propis ciutadans, així com als turistes i als inversors estrangers, és a dir en estimular el consum de ciutat i afavorir les expectatives especuladores. Com si a una voluntat sincera de servei públic se li hagués imposat la prioritat de generar pura mercadotècnia i de rendibilitzar políticament les postes en escena urbanístiques, els nous equipaments i els assoliments en matèria infraestructural. Barcelona, en tant que projecte, ha fet l’efecte de ser-ho més de mercat que no de convivència.
És raonable sospitar que les polítiques urbanístiques que ha conegut Barcelona han estat, en bona mesura, la continuació d’una vella obsessió per controlar el que d'incontrolable s’esdevé als carrers. Les planificacions, les mapificacions, les delineacions viàries, les zonificacions, han tornat aquí –amb nova virulència– a estar instruments que procuren –sense acabar d’aconseguir-ho mai– monitoritzar el que realment succeeix a l’espai públic, l’àmplia gamma de les apropiacions tan sovint imprevisibles i erràtiques a les que és sotmès pels seus propis usuaris, les colonitzacions tantes vegades insòlites que constantment l’afecten, i que en fan l’espai natural de les expressions de llibertat, en la mesura que la pràctica de l’espai només es pot donar sobre la base dels usos diversos de les col·lectivitats. Al capdavall, potser Barcelona està sent l’últim gran experiment d’aquella concepció de la ciutat que s’inicià al final del segle XVIII i que apareix entestada des d’aleshores a regular i codificar la troca de realitats humanes en què consisteix tota concentració urbana. En seria el seu objectiu inconfessat el d’aturar l’aflorament dels esquemes paradoxals i en filigrana de la ciutat, mitjançant l’aplicació de principis de reticularització i de vigilància que posessin fi o atenuessin l’opacitat i la confusió a la que sempre tendeix l’urbà.
La celebració del Fòrum ens permet veure com s’acompleixen les intuïcions de les poques veus que, al moment culminant de l’anomenat “esperit olímpic?, el van saber reconèixer com un dispositiu purament retòric al servei de la terciarització i tematització de Barcelona, de la seva conversió en un parc del consum i per el consum i del seu plegament als requeriments del capital internacional en matèria immobiliària i turística. Incorporació a la mundialització, noves perifèries socials, refuncionalització de l’espai urbà, reapropiació capitalista de la ciutat... Tot plegat utilitzant tècniques empresarials que han fet de Barcelona un paradigma d’allò que avui es coneix com a màrqueting urbà, una estratègia de promoció i venda l’objecte de la qual no és cap altre sinó la ciutat mateixa. Barcelona exemplifica també com aquest tipus de mercaderia exigeix una adequada combinació de teorització de les aparences i d’un vocabulari degudament trufat d’invocacions a valors abstractes, com hem vist en el cas del Fòrum 2004: “sostenibilitat?, “pau?, “diversitat cultural?, etc. Hem vist igualment com aquesta comercialització de la ciutat com a tal demana una certa lògica del gran esdeveniment, disposició d’oportunitats especials o successos mitjançant els quals Barcelona s’exhibeix com el que és ara per ara: un objecte sotmès als principis estupefaents de qualsevol altre objecte de consum. Com el llenguatge oficial mateix reconeix: una marca de ciutat.
Sembla com si del que es tractés fos de liquidar de cop una de les ciutats més excitants del sud d’Europa, en nom d’un projecte politicourbanístic que no preveu l’existència una societat naturalment alterada, en nom de la quimera impossible d’una ciutat arquitectònica, estètica i plenament polititzada –en el sentit de submisa a la polis o control centralitzat sobre l’urbà–, que ignora les agitacions que l’animen. L’oposició no es produeix entre una ciutat vella i una ciutat nova, ni entre una ciutat lletja i una ciutat bonica, sinó entre una ciutat socialitzada i una ciutat de la qual, de sobte, s’ha expulsat la complexitat humana, el malestar de les classes, tota contradicció.
L’objectiu: una ciutat urbanística, és a dir desurbanitzada, dotada de poderosos mecanismes antipassionals, tranquil·litzada... Somni daurat d’una ciutat sense ràbia, sense lloc on amagar-se, sense vertígens, sense ciutat. L’urbanisme, com una de les fases de la politització de la ciutat, sovint es comporta com una projecció que pretén orientar les percepcions i les conductes tant dels grups com dels subjectes psicofísics, i que pressuposa els seus destinataris com una mena de massa passiva que es plega submisament als seus designis. Als plànols i a les maquetes dels planificadors de ciutats no hi ha persones, sinó sols formes pures, virginals, no contaminades per altres fites que no siguin les de contribuir entusiàsticament a un assossec absolut, sense turbulències, sense alteracions, sense ensurts, tret de les excepcions que correspongui i quan correspongui. La Barcelona dels arquitectes i els urbanistes és una ciutat on regna la pau eterna, la conformitat i on tothom que hi viu s’avé a col·laborar. Ocultant el veritable nucli de les dinàmiques urbanes al llarg de la història, el debat entre els interessos implícits d’una majoria i la normativització social per mitjà de la qual s’expressen els interessos d’una minoria. Els ciutadans: una mena d’excipient sobre el qual s’apliquen fòrmules i projectes.
La Barcelona ha volgut assolir la quimera d’un espai racional higiènic i desproblematitzat, habitat per ciutatadans que s’avenen en tot moment a col·laborar i que assisteixen entusiasmats a les postes en escena en les que els poders que els administren de manera equitativa i amable s’exhibeixen en tot la seva esplendor. A Barcelona podem contemplar els efectes d’una convicció que els urbanistes i arquitectes solen tenir de que la disposició conceptual de les construccions determina de manera poc menys que irrevocable la manera com es desenvoluparan en elles o al seu voltant les activitats socials. La descripció minuciosa dels elements, la seva configuració final, veuen atribuïdes virtualitats màgiques, en el sentit que s’està dissuadit que –a la manera com es diu que li passava als pintors rupestres de la prehistòria– les representacions projectuals es convertiran en realitat i establiran indefectiblement els significats mentals i pràctics del paisatge produït. Un cop aconseguida la coherència dels plànols i de les maquetes, un cop disposats els ornaments i les proclamacions, ja sols cal esperar que la ciutat així concebuda s’imposi victoriosa sobre la societat urbana de debò, la real, la que està feta de fragmentacions, incongruències i lluites. Hi ha prou amb una bona planificació perquè l’ordre de l'imaginari s’imposi sobre el desordre del real.
Això és el Fòrum 2004, l’encarnació dramatúrgica d’un projecte de ciutat harmònica, congruent amb si mateixa i del tot intel·ligible; una ciutat governada des de pressupòsits en darrera instància despòtics, respecte dels quals el ciutadà s’ha de limitar a mantenir una posició passiva i col·laboradora, limitada a usar de manera adient les infraestructures disposades pels administradors i els dissenyadors al seu servei i acudir a les celebracions autolaudatòries ciclicament organitzades per les autoritats. Somni daurat d’una ciutat feta ideologia, o, potser encara millor, d’una ideologia feta ciutat. Tota ella discurs, en el sentit de que en ella el discurs s’encarna de forma literal, i, com tot discurs, sense contradiccions, sense paradoxes, pura linealitat, pura reversibilitat. Ciutat erigida per ser al mateix temps exemplar i inviable, d’esquenes i indiferent a la ciutat real que s’estén al seu voltant, com assetjant-la. Il·lusió d’una absoluta coincidència entre l’organicitat planificada i el que esdevindran les relacions socials reals després de la intervenció, instrument autoritari que no es conforma ni es limita a projectar la forma urbana ni a tenir –com resulta necessari– un projecte general per la ciutat, sinó que aquesta forma i aquest projecte pretenen confondre’s amb les relacions socials reals i modelar-les a la imatge i semblança d’una perfecció en què no hi caben l’atzar ni el conflicte.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Intervenció de M. Delgado al Pati de Lletres
09 mai 2004
Delgado una abraçada, lluny dels intel·lectuals que parlen molt i no actuen mai, ahir estaves fent soroll amb la teva cassola. A molts d'altres se'ls troba a faltar.
Re: Intervenció de M. Delgado al Pati de Lletres
09 mai 2004
Delgado ès un d'els pocs intel.lectuals catalans amb veu propia (cal escoltar-li en La Ventana de la SER)...Contra una ciutat de "disseny",bonica però sense anima,sense Barris,sense calidessa humana,sense cor!
Un objecte,joguina d'els arquitectes "moderns"...sense olrs,colors ni vida.
Una ciutat sense història ni records.
Re: Intervenció de M. Delgado al Pati de Lletres
09 mai 2004
Em recorda eixes cases,de disseny ultramodern...aon no saps aon ficar-t'en ni si aixó ès una cadira o un cendrer!
Re: Intervenció de M. Delgado al Pati de Lletres
09 mai 2004
Manolo,endavant amb la teua bicicleta...la teua ciutat ès la meua !!!
Re: sobre idolatries intelectuals
09 mai 2004
Malauradament sols el Delgado se'l va veure. I espres estavem els de sempre. Pero, i tots els universoitaris que d'antropologia i urbanistes adherits mitomans de delgados? on estaven? Molt intelectual de salo i poc activisme...

A veure si ens deixem de tanta idolatria pels liders i arriemem l'hombro com en Delgado

Salut
molt bo
09 mai 2004
lo he ficat a la pagina d traduccions per a difussió internacional
http://docs.indymedia.org/view/Local/BcnForumTradux
a vore si esta nit tinc temps i ho paso a espanyol

molarie q la gent s'animare i fera la versio anglesa :)
Re: Intervenció de M. Delgado al Pati de Lletres
11 mai 2004
Trad, passa-ho en castellà millor que en espanyol, així ho puc passar a companys d'Andalusia que no són espanyols. Mercès
Re: Intervenció de M. Delgado al Pati de Lletres
11 mai 2004
Pensa que hi ha gent que treballa, també el dissabte per la tarda, i no només estudiants d'antropología o urbanistes. Molta gent ho fa, no ho sabíes?

Molt bó l'article del Delgado, com s'ha dit a mí també em sembla dels pocs intelectuals catalans amb veu pròpia. Combativa i coherent. De mitòman res, sembla que per alguns només es pugui enviar tot a la merda. Doncs no, hi han moltes coses positives i interessants que cal fer conèixer.
Re: Intervenció de M. Delgado al Pati de Lletres
18 mai 2004
Saludos a todos. Por favor, ¿se podría tradicir el texto al castellano? Gracias
On sigueu?
08 jun 2004
Aquesta vesprada us he descobert, buscaba altra intervenció d'En Manuel en un congrés d'antropologia al 2.002, per donar noves visions a uns amics. Ara us afegeix a favorits
Re: Intervenció de M. Delgado al Pati de Lletres
17 jul 2004
"En un mundo unificado, no es posible exiliarse" Debord, 1990)

Yo estaba en el Pati de Lletres, pero creo que fue el 30 de abril y no el 30 de mayo.

Artículo-bala, pero bala entristecida. Han triunfado: "s’ha volgut i s’ha aconseguit fer de Barcelona un model". Plegándose a los "requeriments del capital internacional en matèria immobiliària i turística". Con el arma de destrucción masiva de la "convicció que els urbanistes i arquitectes solen tenir de que la disposició conceptual de les construccions determina de manera poc menys que irrevocable la manera com es desenvoluparan en elles o al seu voltant les activitats socials". Acabado el producto resta la fase de comercialización: "Barcelona s’exhibeix com el que és ara per ara: un objecte sotmès als principis estupefaents de qualsevol altre objecte de consum. Com el llenguatge oficial mateix reconeix: una marca de ciutat"

Seguramente el proceso de destrucción de la ciudad histórica había comenzado mucho antes, pero en 1972 era muy visible en Paris. Como es notorio, Londres ya no está habitada por londinenses, sino por una marea de todos los continentes, turistas permanentes de sus propias calles. Encontré un ex-tendero de Oxford Street que vivía en ... España; una jóven sajona del área metropolitana, de padres londinenses, que me preguntó como ir a determinado teatro muy céntrico; también un hindú, qué seguía mentalmente en Nueva Delhi.

Hace 15 años aproximadamente Debord escribía: "Viví en Italia y en España, principalmente en Florencia y Sevilla -en Babilonia, como decían en el Siglo de Oro-, aunque también en otras ciudades aún vivas, y hasta en el campo. De esa manera me gané unos cuantos años agradables. Mucho más tarde, cuando la marea de destrucciones, contaminaciones y falsificaciones alcanzó a toda la faz de la tierra y la hubo penetrado casi en toda su profundidad, pude volver a las ruinas que subsisten de París, porque para entonces ya no quedaba nada mejor en ninguna parte. En un mundo unificado, no es posible exiliarse." ("Panegirico". Tomo II)

El 8 de julio, en "Fora de control", programa de BTV, se reunían políticos y técnicos artífices de la marca Barcelona para hablar del Fòrum 2004. No pudieron esconder su frustración por el fracaso de legitimación ciudadana. Los periodistas apuntaron los ejes de la nueva campaña: los errores de la "oficina de prensa" no han sabido mostrar la parte no visible, las infraestructuras de la depuradora, los páneles solares, el tranvia y no recuerdo que más. Los políticos relativizaron las cifras. Los técnicos arremetieron contra "los profesores" (sin citarlos) tratándolos de ignorantes y otras lindezas. No falto, como Beth Galí, la mujer de Oriol Bohigas, quien tratáse de legitimar la función de la crítica, guardándose sin embargo de concretar que críticas. El nivel de agresividad que transparentaban los contertulios contra la ciudadanía era notable.

Digo ciudadanía, porqué el relativo fracaso no tiene otro verdadero protagonista que la indiferencia mayoritaria con que los ciudadanos de Barcelona han acogido el Fòrum.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more