Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Què és una política independentista?
28 abr 2004
Què és una política independentista? La resposta pot ser molt senzilla o molt complexa, segons es miri. Per això, simplement oferim, ara i aquí, alguns elements per al debat. Com a primera aproximació, sembla lògic respondre que, en una nació oprimida sense estat propi, una política independentista és ­i és clar­ la que va adreçada cap a la consecució de la independència.
Tanmateix, aquesta resposta no és res més que el trasllat de la pregunta inicial a una altra pregunta: quina política és la que va adreçada cap a la consecució de la independència?
Ara, en una nova aproximació, podríem respondre, també senzillament: la que ajuda a crear una situació més favorable per a la consecució de la independència
Si continuem amb el joc, ens veurem obligats a formular una nova pregunta, variant de les anteriors: quina política ajuda a crear situacions més favorables per a la consecució de la independència? I la resposta, en aquest punt, es bifurca:
a) La que afebleix l’estat opressor, evita l’assimilació a les pautes que propugna i reforça la unitat nacional de la nació sotmesa
b) La que enforteix les organitzacions independentistes i, alhora, amplia el contingent humà independentista
Probablement, aquesta doble resposta ens ajudarà en el nostre propòsit, ja que marca dos eixos amb els quals es poden contrastar les actuacions polítiques (fetes o per fer) per veure si ho són o no, d’independentistes. És obvi que, en política, cal tenir criteris previs, estratègics, que ens puguin guiar en l’actuació de cada dia, en els posicionaments tàctics. La sempre actual escola marxista ens ensenya que cal distingir l’estratègia (que va lligada als objectius finals) de la tàctica (que s'ha d'adequar a l’estratègia i mai no n'ha de ser divergent). Així doncs, els dos eixos abans esmentats serien més aviat de caire estratègic i, per això mateix, aprofiten per contrastar-hi, en cada ocasió, les opcions tàctiques.
Val a dir que, si bé les opcions tàctiques es presenten plurals, no totes són correctes. No és or tot el que lluu, ni és tàctica independentista tota reivindicació dita progressista i/o nacionalista. Mirem-ho una mica més de prop, tot plegat, i des del punt de vista català.
En primer lloc, uns quants contraexemples. No tota reivindicació lingüística en favor de l’ús del català és tàcticament correcta des d’una perspectiva estratègica independentista. Així, tots sabem que postures com ara: «el que cal és usar la llengua i tant és dir-ne valencià com català» són fruit d’una vergonyant o assumida supeditació a l’estat espanyol (de les autonomies) i, doncs, no van en la línia d’aconseguir la plena normalització de la llengua catalana, és a dir, la seva recuperació com a llengua unitària, hegemònica i oficial única al nostre país. O també sabem (encara que ens ha costat més temps de capir-ho), que les autonomies no han demostrat ser una tàctica correcta cap a la consecució de la reunificació i la independència nacionals.
En segon lloc, analitzem el contingut dels nostres dos eixos referencials, per tal de copsar-ne totes les implicacions.
a) Una metròpoli (l'estat opressor) feble, endarrerida o en crisi presenta un escenari més favorable per a la independització de les nacions sotmeses que no pas una metròpoli forta, moderna i estable. Per això, la tasca del regionalisme català del Principat, tant abans (quan l’Espanya profunda era un desastre) com ara (quan ja no ho és tant), sempre maldant per modernitzar, catalanitzar i europeïtzar Espanya i tenir poder a Madrid, anava i va en una direcció diametralment oposada a la de la lluita independentista. El monstre (polític, econòmic, comunicacional, cultural...) de Madrid, modern en molts aspectes (ai las!), ha estat construït amb l'ajut i l'aquiescència dels burgesos catalans. I així els ha anat i així ens va. Durant els darrers cent cinquanta anys, tots els moviments socials, culturals i econòmics catalans, que apuntaven cap a una societat més socialment avançada, han estat reconduïts cap a dins d'Espanya, torcent llur tendència natural cap a Europa i la Mediterrània i evitant que es portés a efecte aquell «Adéu, Espanya!» diferenciador i alliberador. Només amb aquesta dada ja queda ben palesa la divergència radical entre regionalisme autonomista (que s’autodenomina «nacionalisme») i independentisme.
Qualsevol línia política amb vocació intervencionista en l’estat (i ara no ens referim només al regionalisme) comporta un cert grau de contagi pel que fa a les formes d’actuació i als referents. La tramoia espanyola tendeix a encomanar les seves (males) formes i els seus continguts (subtilment o barroerament espa-nyolitzadors) a tots els que juguen el mateix joc polític. La política catalana es banalitza i s’empobreix, en sotmetre’s al plantejament fal·laç de «les dues espa-nyes», que no són res més que l’Espanya «una» de la dreta i la projecció que aquesta dreta fa de la seva Espanya sobre l’esquerra. Entrar en el joc de «canviar o millorar Espanya», tant per a la dreta com per a l’esquerra catalanistes, és un fracàs anunciat o, encara pitjor, repetit. És apuntar-se al cavall condemnat a perdre. A més, aquest intervencionisme a Madrid (sempre en condició de minoria) provoca no només una certa assimilació dels polítics a la mentalitat espanyola (de dreta: la d’esquerra és sols un epifenomen de l’altra), sinó que encomana al nostre poble un imaginari col·lectiu espanyol on sembla que siguin del nostre món els Ibarra, els Arenas, i demés, mentre que no sabem de quins partits són els alcaldes de Perpinyà, Fraga o Elx. Pensar en clau política espanyola, en termes de reforma o regeneració de l’estat espanyol, no és propi d’un (independentista) català. La reforma de l’estat espanyol no és el nostre problema. El nostre problema és aconseguir el reconeixement de la nostra nació, del nostre dret d’autodeterminació, amb independència que l’hi reconeguin o no a Galícia i amb independència que li donin autonomia o no a Extremadura.
Distanciar-se de Madrid tant com sigui possible ha d’anar acompanyat d’una política decidida d’afirmació de la unitat nacional. Són les dues cares d’una mateixa moneda: l’afebliment de l’estat de la nació espanyola, d’una banda, i l’enfortiment de la unitat nacional catalana, d’una altra. Aquest és un eix definitori, inexcusable, de tota política independentista. Fins al punt que un independentista és reconeix més aviat per tenir clar l’àmbit nacional complet i actuar en conseqüència que no per reclamar una independència territorialment indeterminada. Quan parlem d’àmbit nacional, ho diem perquè sigui de forma fefaent, no retòrica. Així, per exemple, preconitzar polítiques institucionals «de Països Catalans» mitjançant l’acord dels diferents governs autònoms són bufes de pato, perquè aquest supòsit tard o mai no es donarà. Una xarxa nacionalment unitària de caire institucional s’ha de fer, en tot cas, a partir de les institucions que siguin assequibles, que en un lloc podrà ser un govern autònom, en un altre, una diputació i, en un altre, un ajuntament, però mai no deixant de marcar el mapa complet per mor que no hi trobem, en alguna parcel·la autonomitzada, la institució del nivell corresponent.
b) Enfortir l’independentisme organitzat i ampliar-ne la base social és l’altre element de contrast d’una política que es pretengui independentista. En aquest sentit, a cap organització no se la podrà acusar de no voler treballar per aquest enfortiment, especialment pel seu. Però quan aquest legítim «especialment» es converteix en un «exclusivament» i, a més, es fa tot el possible per liquidar d’altres organitzacions independentistes i, fins i tot, es cobra per realitzar aquest «servei», aleshores, què en podem pensar, de l’independentisme de l’organització que així actua? Doncs que no és sinó la coartada i l’eina per aproximar-se a la base social independentista i poder-la integrar, complementàriament als intents de liquidació de les organitzacions revolucionàries independentistes. El liquidacionisme i la integració sempre han anat de la maneta, són una constant en la teoria i en la pràctica política. Normalment, i a diferència del que passava a Roma, que no pagava traïdors, aquestes actuacions solen estar ben recompensades, i això les fa (més) repugnants, en la mesura que ja no responen a opcions i reflexions polítiques desinteressades. I quan, a més a més, la degradació arriba a l’extrem de practicar la delació, aleshores la pudor ho envaeix tot. I malgrat això, els polítics que han fet aquesta involució passen per persones honorables i la gent, un grapat de gent, se’ls creu.
Però, el contingent humà independentista continua creixent, malgrat que les organitzacions pseudoindependentistes intentin desviar-lo cap a plantejaments de reformes estatutàries o de mixtificacions de la independència, amb fórmules com ara les sobiranies compartides, els estats lliures associats, etc. I continua creixent perquè hi ha condicions objectives i perquè, malgrat les organitzacions que intenten segrestar l’independentisme, des dels rengles de l’imperialisme espanyol fan la feina publicitària que elles no fan, parlant d’independència i fent-les passar pel que no són. Amb tot, una darrera pregunta s’imposa: té límit, el creixement social de l’independentisme? I, si en té, serà necessari anar més enllà? I com s’haurà de fer?

This work is in the public domain

Comentaris

de qui és aquest escrit ?
28 abr 2004
...
del PSAN potser?
28 abr 2004
podria ser del PSAN?
Re: Què és una política independentista?
28 abr 2004
diria que de l'mdt, diria que és un que tenen en un llibret verd que van entaforant allà on poden... almenys el podrien signar, sinó respondre els posts és fa difícil i no té gaire sentit.

Salut!
Re: Què és una política independentista?
28 abr 2004
Es el mismo pesado que ayer explicaba la historia de la CUP
Re: Què és una política independentista?
28 abr 2004
No, dels palles mentals.
Re: Què és una política independentista?
28 abr 2004
jo crec que és del PSAN doncs han organitzat diversos actes amb aquest títol (les jornades de Calella i un sopar a la Farinera crec), l'MDT per la seva banda el llibret que reparteix és sobre l'esquerra independentista i la constitució europea

apa salut, informació i formació
Re: Què és una política independentista?
28 abr 2004
I si enlloc de dir si és d'aquest o d'aquell, abans d'atrevir-vos a criticar-lo o alabar-lo segons les sigles que a cadascun us convinguin, doneu alguna opinió que vagi més enllà de les sigles que les creen? De veritat els comentaris són d'un sectarisme de sigles que espanta, que passa que el mateix text si és d'un serà bo i si es de l'altra una patranya?. Estem en aquests nivells a l'independentisme?

L'independentisme permet opinar sobre algun text sense saber a quina sigla pertany?

No us doneu compte de l'estupidessa d'això?
Re: Què és una política independentista?
28 abr 2004
Que es?? Doncs jo diria que una caca
Re: Què és una política independentista?
28 abr 2004
No sé T-Rex, faries bé de no llegir les notícies o temes ke t´incomodin. Potser no tothom el considera un pesat i hi ha gent a ki li interessa. Respecta els altres si vols que et respectin a tu.
Re: Què és una política independentista?
28 abr 2004
kuanta rao te el company k diu això d les sigles!
Sou com nens petits, cadascu mirant pel seu grup o el k li cau millor.

S'ha d valorar el contingut no el continent. Aixi van les coses sino, tots volen ser els amos, els k mes representen, i tot per detalls stupids i la por a manar menys del k voldrien.
Sovint les discusions entre independentises acaven en discusions absurdes i banals i l'unica rao per continuar discutint son les ganes d tenir la rao absoluta.

El dia k tots els grups stiguin organitzats en un mateix, cadascun amb les particularitats k es vulguin, guanyarem força. Me la sua d'una manera impresionant el nom del responsable, les sigles del grup i fins i tot la historia k tingui.

Al final la gent es cansa i deixa d lluitar, total pq? pq uns kuants discuteixin entre ells sense tenir els PEBROTS de portar la lluita endevant? Kuan aprendreu k stem tots al mateix baixell? k ens podrem separar kuan obtinguem el objectiu comu i prioritari?

Speru k no sigueu tan stupids d seguir amb akest rollu i acaveu sentant el cap i colaborant entre tots.

Per cert, m'és igual d ki sigui el text, hi estic força d'acord.
Re: Què és una política independentista?
28 abr 2004
el que cal es una politica (o nopolitica) socialista , independendentista i llibertaria (ala ja he dit la meva, me'l llegeixo dema, t'ho prometo) Visca la terra (per cert deixeu de barallar-vos per noseque dir-ne, i al que no li agradi l'independentisme... que s'hi posi fulles)Salut i narinant
Re: Què és una política independentista?
29 abr 2004
bé, sense importar-me gens ni mica qui l'ha fet (pq, com s'ha dit, malament anem si només tenim en compte això), sí que diré que no el trobo desencertat, però hi ha quelcom que no m'agrada: atufa massa a pseudo-teoria retòrica, i en cap moment es visualitza una aposta pràctica.

que la teoria és molt i molt important, em sembla que ho sabem tots i totes. però a aquestes alçades, una 'txapa' pseudo-teòrica d'aquestes magnituds, sense propostes a nivell pràctic, no em convenç (al marge que no fa una aposta clara pel social i de classe, i no m'agrada massa...)

en fi, que diria qe ho ha fet algú massa desenganxat de la praxis

salut!
Re: Què és una política independentista?
29 abr 2004
Vaya tela: si bé estic d'acord amb tu en que sovint el sectarisme impedeix el debat sa i constructiu (o, senzillament, impedeix el debat: només cal veure els primers comentaris -quanta lletra intentant saber de qui és i quin poc interès pel contingut...-), també és cert que qui sigui que ha escrit l'anàlisi en mostra ben poc, de sectarisme, i així ho demostra al no signar per cap organització... i de ben segur que n'hi ha més, de gent així, treballant per la independència i el socialisme!
p.d.: D'altra banda, company, la lluita no és una qüestió de PEBROTS, que n'hi ha moltes (de persones) que d'això no en tenim (capricis de la biologia, que decidí un bon dia deixar al 52% de la població sense aquest sembla que inestimable òrgan). Era un apunt, només.
Re: Què és una política independentista?
29 abr 2004
No entenc perquè anem a mirar de qui és el text abans de tot,ens fan por els nostres criteris? espero que no, xq tots, sempre i quan no esdevinguin insults inútils i que no porten enlloc poden tenir la seva validesa, ni que sigui per criticar-los fermament.
D'acord, no dóna cap manual pràctic, però dubto que aquesta hagués estat la intenció de qui ho ha escrit.
Jo crec que porta a la reflexió i això també és important, a vegades massa que en falta.
Jo també crec que entrar en el joc de canviar o millorar Espanya és un fracàs anunciat.
Això no treu que ens poguem solidaritzar en altres lluites, però això sí, per a fer-ho no fa falta que oblidem la nostra(cosa que massa sovint passa). I aquí discrepo amb el text, a mi no tant me fa si altres oprimits s'alliberen, per mi també és important i lluitar paral.lelament també és possible, el problema és prioritzar l'altre.
Pel que fa a la qüestió d'enfortir la nació catalana, tasca difícil, però necessària, estaria bé que anés de baix a dalt, perquè ens hem d'enfortir entre tots i, posa'ts a construir fem-ho bé i no comencem la casa per la teulada.
La voluntat d'aniquilació, d'unes organitzacions a les altres, és un gran mal que, suposo, s'ha d'anar curant també entre tots. (Per exemple aquí, comencem a reflexionar sobre el text i passem de qui l'ha fet)
Té limit el creixement social de l'independentisme? Jo hi afegiria...sabem la magnitud de l'independentisme? per què em sembla que ningú ho sap, i si no sabem d'on partim, difícil saber com evolucionarem.
Es pot saber si es fa una bona recerca, si algú n'ha iniciat alguna que ho digui que estaria bé que tothom hi ajudés.
Què vol dir si serà necessari anar més enllà? si vol dir construir un Estat esperem que no calgui, però dubto que es vagi a algun lloc sense això, a menys que tots els anarquistes del món aconsegueixin que els seus estats deixin de ser-ho.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona