|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Represaliats i fora del consens
|
|
|
per anònim |
25 abr 2004
|
|
Molts col·lectius que havien estat perseguits pel franquisme van quedar exclosos del pacte constitucional del 1978 i encara avui no se'ls ha ofert cap reparació |
Represaliats i fora del consens
La Constitució espanyola del 1978 va ser fruit d'un feble consens aconseguit a partir de moltes renúncies. Renúncies que, tot i la teòrica victòria moral de l'esquerra pel miratge que va significar el nul suport d'Alianza Popular —l'actual PP— al text, no van implicar una ruptura amb la dictadura de Franco i en tot cas no van compensar ni materialment ni moralment els perdedors de la Guerra Civil.
Un exemple n'és, tot i les campanyes a favor de la devolució, la permanència a l'Archivo de la Guerra Civil de Salamanca de documents de la Generalitat republicana i d'entitats polítiques i socials catalanes, així com de diversos republicans, en un espoli que va constituir el botí de guerra de les tropes franquistes quan van entrar a Catalunya.
L'EXEMPLE DE SUD-ÀFRICA
Un dels promotors de la Comissió de la Dignitat, el professor d'universitat Toni Strubell, explica que la Constitució no va obrir la porta a reparar aquesta situació: “Es va optar, a diferència del que, per exemple, es va fer a Sud-àfrica després de l'apartheid, per no incloure-hi cap clàusula a favor d'un procés per repassar i no oblidar la història“, que permetés fer “una posada en escena integral de la democràcia“, opina.
Strubell creu que els sectors més reaccionaris van aconseguir imposar “un clima sense cap esperit crític envers el règim dictatorial“, que va donar “continuïtat a un marc legal colpista i, en el cas de Salamanca“, a la legitimitat del “botí de guerra“. En aquest sentit recorda que el PP encara “usa el terme règim anterior per referir-se a la dictadura“, i troba a faltar, un quart de segle després, “instruments per resoldre assumptes com el dels papers“.
De fet, amb la Constitució es va optar per intentar consolidar un sistema democràtic de llibertats sense afrontar el passat i de retruc fent perviure alguns dels greuges del franquisme. Segons afirma un dels primers membres de la Unió Militar Democràtica (UMD), el tinent coronel a la reserva Fernando Reinlein, no es va voler “incomodar els sectors ultres nostàlgics de Franco“.
En aquesta línia recorda que la desena de militars expulsats de l'exèrcit al final de la dictadura i la cinquantena que van ser purgats i condemnats a l'ostracisme no van ser amnistiats fins al 1987. Rememora que el general ultra José María Sáenz de Tejada, que va acabar formant part de la Junta de l'Estat Major de la Defensa (Jemad) amb l'administració socialista, va amenaçar que si s'indultava els membres de la UMD “la divisió cuirassada Brunete sortiria al carrer“.
Reinlein es considera, per tant, una “moneda de canvi“ sacrificada pel consens constitucional, que segons sembla encara dura, ja que el PP es va negar fa uns mesos a donar suport al Congrés a una proposició no de llei del conjunt de l'oposició que reclamava homenatjar els militars que van apostar per deixar enrere el franquisme “i per unes forces armades democràtiques“. Tampoc el PSOE havia complert, perquè si bé se'ls va amnistiar i readmetre a l'exèrcit l'any 1987, els únics tres militars que van optar per tornar-hi no van tenir mai nova destinació. Reinlein, que quan va ser detingut tenia el rang de capità, denuncia que 25 anys després “encara estem oblidats“, situació al seu entendre més greu quan els ultres ja no tenen “cap incidència a la cúpula militar“.
Però de la Guerra Civil encara en queden víctimes directes. El president de l'Associació Pro Memòria dels Immolats per la Llibertat de Catalunya, Pere Fortuny, va patir de ben petit l'afusellament del seu pare —que era l'alcalde d'ERC de Mollet del Vallès— l'any 1939. Ell explica que encara queden “deutes pendents“ que considera que no costaria saldar. El més important seria l'anul·lació dels judicis militars fets per la dictadura del 1939 al 1974, any que es va jutjar i executar el membre del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) Salvador Puig-Antich.
TAMBÉ EL PSOE
Fortuny critica que les forces d'esquerra “es van abaixar els pantalons per una democràcia que encara no és ni molt menys completa“ i també carrega contra el PSOE, tot i recordar que fa uns mesos el PP en solitari va rebutjar l'anul·lació dels judicis: “L'any 85 es va fer una llei per salvaguardar l'honor i la intimitat dels testimonis, sovint falsos o pressionats, dels judicis militars, i pels que van ser condemnats en aquells processos no es va fer res“, denuncia, i titlla també el seu vell amic Jordi Solé Tura de “padrastre de la Constitució“.
Més contemporitzadora amb aquella època, si més no d'entrada, es mostra Dolores Cabra, de l'Associació Arxiu, Guerra i Exili. Admet que els perdedors de la guerra es van sacrificar “amb generositat absoluta“ durant la Transició i les vigílies de l'aprovació de la Constitució “per evitar un nou enfrontament civil“. Però entén que es va fer perquè es creia que “quan la democràcia es consolidés“ molts deutes se saldarien, si més no “moralment“.
Cabra considera tot plegat “un frau“ quan constata la permanència de 30.000 cadàvers de republicans en fosses comunes, cosa que contrasta amb els esforços per enterrar dignament els soldats de la División Azul i amb les subvencions públiques que reben tant l'Hermandad d'aquesta divisió com la Fundación Nacional Francisco Franco.
Destaca que encara queden un miler de nens de la guerra, que no van marxar a l'exili per voluntat pròpia i “no van participar en la guerra“, que reben només pensions assistencials els que viuen fora de l'Estat i míseres pensions no contributives —una per família— els que van tornar de l'exili. El mateix passa amb els maquis i milicians que encara són vius, als quals, a diferència dels militars de rang de l'exèrcit republicà, no es concedeix cap pensió. Tots ells coincideixen que demà no hi ha res a celebrar.
Ferran Casas, Avui (5-XII-03). |
This work is in the public domain |
