Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme : globalització neoliberal : educació i societat : immigració : pobles i cultures vs poder i estats
http://www.nouvinguts.com, discurs de VEU PRÒPIA
per nou català	20 abr 2004
Quan algú analitza la meva cara, els meus gestos, i per aquest motiu NO se m’adreça en català, ¿com creieu que m'he de sentir? Em fa sentir rebutjat – com si tingués un rètol en lletres vermelles que digués: "foraster"
http://www.nouvinguts.com Discurs d’agraïment pel Premi Joan Coromines de la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua) obtingut per Veu Pròpia al IV Sopar per la Llengua (la Farga de l’Hospitalet, 17 d’abril de 2004) http://www.veupropia.org http://www.cal-llengua.org Per a una entitat com la nostra, que és independent de tots els partits polítics, i que no demana cap mena de subvenció pública i que, per tant, depèn dels socis, simpatitzants i donatius, el reconeixement per part de la CAL ens anima a tirar endavant el nostre projecte. Nosaltres, els de Veu Pròpia, volem ser la veu dels "altres catalanoparlants", els que no tenen el català com a primera llengua. Vam formar la nostra entitat perquè sentíem que les nostres opinions i punts de vista com a gent que no vam néixer amb el català com a primera llengua havien estat completament ignorats mentre uns van seguir parlant sobre nosaltres, donant per fet que som nosaltres mateixos el problema lingüístic i els causants de la crisi d’identitat que encara no s’ha solucionat. Però de mica en mica, estem reivindicant la nostra pròpia veu, i demanem que ens escoltin. Aquest premi ens fa molt feliços per molts motius, però sobretot perquè ens heu donat l’oportunitat d’expressar-nos davant vostre, esperant que porteu aquest missatge a la nostra societat. Aquesta nit, voldria especialment que el nostre missatge arribés a tots aquells que temen pel futur de la llengua perquè pensen "que els que parlen castellà avui en dia tenen més fills, que hi ha cada cop més immigrants i que això és un perill perquè a ells no els importa el català!" Aquest discurs - que molts comparteixen però només en veu baixa - es mereix el nostre més profund rebuig. A algú que digués una cosa així, jo li preguntaria: "Realment és la llengua el que et preocupa tant? O potser per a tu la llengua, en el fons, és només un mot per expressar un altre tipus de por?" I a la persona que es proclama "defensor de la llengua", però l’única cosa que sap fer en la seva defensa és amargar-la, jo li diria: "Si sempre vas amagant la llengua, no et queixis si un dia la perds." A mi em sembla que encara queden uns quants "defensors de la llengua" que no han captat que els catalanoparlants no només surten de les sales de maternitat. Encara queden uns quants "defensors de la llengua" que no confien en la capacitat humana d'aprendre una nova llengua i d'adaptar-se a una nova societat. Fins quan voldreu que el cas dels nouvinguts a aquest país sigui una excepció? La Generalitat ja pot anar subvencionant milers de còpies del Digui-Digui, classes gratuïtes i fins i tot obligatòries per a tots els immigrants que arriben, però tot això no servirà de res fins que els catalanoparlants comencin a parlar amb tothom, foraster o no, castellanoparlant o no, amb la mateixa ingenuïtat i naturalitat – és a dir, amb la mateixa llengua – amb la qual parlen amb els seus familiars, amics i coneguts. Quan un català analitza la meva cara, els meus gestos, la meva roba, i per aquest motiu no se m’adreça en català, quan a mi em passa això -que és gairebé cada dia- ¿com creieu que m'he de sentir? Em fa sentir rebutjat – com si tingués un rètol al front en lletres vermelles que digués: "foraster". Em fa pensar que fins i tot els catalanoparlants de sempre se sentirien més còmodes si jo em resignés a no usar el català per fer millor el paper d'estranger. Però, de fet, Veu Pròpia no només és la veu de nous immigrants com jo. També som gent que ha nascut aquí mateix, als Països Catalans, que ha rebut el castellà dels pares però tot i això ha arribat a sentir la llengua catalana com una cosa pròpia que vol impulsar perquè visqui amb plenitud. I tots hem arribat fins aquí no sense dificultats. Cadascun de nosaltres s’ha hagut de qüestionar si posar-se a favor del català significa renunciar a la seva llengua materna. Això s'ha de canviar, perquè ningú hauria de renunciar a res pel fet de posar-se a favor de la llengua. Els castellanoparlants de Veu Pròpia volen que s’escolti bé la gent amb bones intencions que diu: "Ei, si un castellanoparlant parla català, és catalanoparlant. I punt." Nosaltres, els de Veu Pròpia, ens sentim catalanoparlants, sentim que la llengua catalana és una cosa nostra -i sabem perfectament en quin país vivim- però no volem per això que ens exigeixin que les nostres identitats lingüístiques hi càpiguen en una xapa. A aquesta gent que ens exigeix això, a la gent que no pot pensar més enllà d’eslògans, jo li preguntaria: "I un noi que parla l'àrab amb el pare, el castellà amb la mare, i el català al carrer? Com hi cap en un trosset de metall tota la seva identitat?" I quina de les dues xapes actualment disponibles ha de portar una companya meva de feina, nascuda aquí, que sap perfectament el català però admet que li fa vergonya parlar-lo perquè diu que "es nota" que el català no és la seva llengua? Quin dels dos pins ha de portar aquesta noia?" Suposo que per a vosaltres les coses són més simples. Però nosaltres, a diferencia de vosaltres, quan per fi hem arribat a sentir la llengua catalana com una cosa nostra, ara hem d'enfrontar-nos a la pressió en contra del seu ús sense disposar com a rèplica de l’argument: "Escolta, vaig néixer així. Per mi, parlar en català és tan natural com respirar!" Malgrat tot, tenim coses en comú: jo també pateixo com vosaltres la incomprensió de la gent per estar a favor del català. Des del primer dia que vaig instal·lar-me aquí, ja fa gairebé tres anys, he hagut d'enfrontar-me a alguns que em diuen "radical" o – encara més humiliant – a altres que afirmen que sóc víctima d'un rentat de cervell només pel fet de ser estranger i voler parlar en català i no simplement entendre’l. Però fixeu-vos que nosaltres, els nouvinguts, som realment els únics que no tenim llibertat d’elecció perquè crec que massa gent ja ha escollit per nosaltres. Això s'ha de canviar. Malauradament em sembla que res no canviarà fins que s’accepti que més enllà de les manifestacions i les pancartes queda alguna cosa més urgent per fer perquè la llengua catalana sigui realment la llengua comuna de la nostra societat. Us dic que queda encara alguna cosa per fer. Primer ens hauríem de preguntar: de debò és veritat això, que les portes a l'ús i a l'adopció de la llengua catalana són les portes a la ciutadania? Nosaltres, els de Veu Pròpia, entenem que sí. Ara, fixeu-vos: molta més gent de la que us imagineu ja estem a les portes – de fet, n’hi ha molts entre nosaltres que han estat davant d’aquestes portes tota la seva vida. Però si es queden tancades, si nosaltres, que no vam néixer amb una clau, hem de picar i picar i picar, si aquestes portes estan bloquejades per "defensors" que deixen fora als que no tenim un cert tipus de nom i un cert tipus de pell, si en el fons realment no voleu que hi passem, seran pocs els nous immigrants i castellanoparlants que faran el mateix pas que nosaltres ja hem fet. Nosaltres, els de Veu Pròpia, demanem en nom dels que encara es queden fora que aquestes portes s’obrin, que tots els ciutadans dels Països Catalans reconeguin que la llengua catalana és propietat de tothom, i que aquells "defensors de la llengua" acceptin que al carrer la llengua no és una cosa per defensar, sinó per COMPARTIR. Adam Isenberg adam ARROBA nouvinguts.com Veu Pròpia www.veupropia.org
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more