|
|
|
|
|
Notícies :: dones |
|
La meitat de l'ànima
|
|
|
per fragment de Carme Riera |
19 abr 2004
|
|
|
I
La dona que és a punt de baixar del tren, amb una maleta de pell a la mà, du un abric creuat de solapes amples de color blau fosc i un barret escàs, com de circumstàncies, un barret per complir amb una moda llunyana i no amb un hivern fred com aquell del 1959.
Si no fos per l’enorme volta metàl·lica, les nombroses vies, la densitat dels casalots de duanes, les bubotes dels vagons arrenglerats a l’esquerra, l’estació semblaria de repertori, tan inhòspita i atrotinada com qualsevol en aquella època. Per això potser no em cal perdre ni una ratlla a descriure l’olor empudegada del sofre cremat, les marquesines plenes d’escletxes ni les parets clapades per una brutícia antiga, perquè molt més que no en el lloc, voldria posar esment en la figura d’aquesta dona que acaba de baixar d’un tren en una ciutat que no és la seva, on probablement no coneix ningú, on no sabem si algú l’espera.
Ignor si l’andana és buida o plena, i encara que la circumstància té interès –tant de bo hi hagués molta gent– me deman si paga la pena prendre el detall en consideració. Si l’andana és buida, la dona camina arrossegant a estones la maleta, d’altres es detura uns moments per canviar-la de mà. Si l’andana és plena, intenta obrir-se camí sense parar, fent via malgrat les forces escadusseres que no poden amb la càrrega, procurant d’esquivar els viatgers que corren en direcció oposada, procurant de no ser empesa pels que com ella acaben d’arribar. Però el fet d’estar sola o voltada de gent no modifica, n’estic segura, la seva expressió capficada ni la voluntat de tirar endavant. Si ens hi acostéssim veuríem que, sota els ulls d’un verd indecís, entre menta i llimonera, hi du tatuat un cansament violeta. Però malgrat això, la bellesa del seu rostre colpeix la retina dels més observadors que, tot i la pressa, quasi s’aturen en tombar-se per tornar-se-la a mirar.
Si l’andana és plena, potser algú se li oferirà per portar-li la maleta i acompanyar-la fins a l’hotel. Però ella continuarà endavant sense fer cas de ningú, sense escoltar cap suggeriment, ni acceptar cap proposta. Tant se val, en conseqüència, que hi hagi gent al seu voltant o que avanci per una andana deserta perquè, indiferent a les persones de l’entorn, indiferent a qualsevol cosa, continuarà el seu camí. Abans de sortir de l’estació, abans de baixar les escales que condueixen al centre, mirarà el rellotge que penja d’una biga, un rellotge endolat i enorme en l’esfera del qual, orlada per una gran vasa fosca, les manetes assenyalen una hora impossible, i consultarà el seu de polsera per comprovar que les agulles del rellotge ferroviari no es corresponen amb el moment que marquen. La fosca de les sis, matí o capvespre, és molt menys compacta. Aquesta estació no està situada a cap ciutat del nord d’Europa, on el sol nial fa vida de convalescent, es lleva tard i es colga havent dinat. Aquí, si alguna cosa sobra és llum. Però ara és de nit, més enllà de les deu tocades, com ella ha pogut comprovar en el seu rellotge i jo en el meu, i per això no tenc altre remei que deixar d’escriure, recollir els meus estris i preparar-me, tal com demana la veu que anuncia –entre el xerric de la frenada de l’exprés– el nom de Portbou.
Així, camí de Portbou, amb la intenció de cercar unes coordenades parescudes que em permetessin incidir en alguns punts de similitud, vaig començar a escriure aquesta història, sense saber si tendria el coratge d’explicar-la sencera ni si finalment em caldria fer-ho. Eren moltes les vegades que havia passat per Portbou, però ara venia per quedar-m’hi una temporada. Tenia la sospita que era d’aquí o de prop d’aquí l’única persona que em podia donar alguna referència precisa de la dona de l’abric blau i el barret escàs o que, si més no, podria posar-me en contacte amb qui podia fer-ho. Estava segura que si em veia, si em tornava a veure, pel carrer, a la platja, al port, dinant o sopant a l’Espanya o a La Masia, cauria en la temptació d’acostar-se’m, com ho féu a Barcelona, aviat farà dos anys, i contestaria de bon grat totes les meves preguntes. Però per si un cas no compareixia, per si un cas no aconseguia trobar-la, continuava intentant per la meva banda refer les passes de la dona que la nit del 30 de desembre de 1959 baixà del tren provinent de Barcelona a l’estació de Portbou i en deixà constància en una carta.
Amor meu –va escriure–. He arribat a Portbou. Són més de les dotze. En baixar del tren de Barcelona no fa ni dues hores, he comprovat que el rellotge de l’estació s’havia aturat a les sis i ho he pres per un bon senyal. Tot el que no marqui la nostra hora és fora del temps.
I fora del nostre temps res no m’importa. Duc l’abric blau i el barret del mateix color que tant t’agradava que em posés. Fa fred. M’he vestit com quan ens vam conèixer, indiferent a la moda que s’usa, per enllaçar directament amb aquells dies com si el temps transcorregut des d’aleshores no comptés, com si mai no hagués passat.
És poc probable, gairebé diria que impossible, que vostè hi fos, allà, a l’estació de Portbou fa més de quaranta anys i per algun d’aquells atzars miraculosos s’hagués fixat en ella com els que es tombaven a mirar-se-la i, a banda de mirar-se-la, hi hagués travat relació. Però tal vegada, qui sap, podria ser vostè la persona que li donà la clau després d’inscriure’s, l’acompanyà fins a l’habitació i li dugué la maleta o l’ajudà almenys a transportar-la. Vostè a qui no he pogut trobar a cap dels hotels que encara són oberts, perquè probablement ja no treballa, es dedica als seus ocis, entre els quals, sortosament, sobresurt la lectura. Tal vegada vostè era el propietari, l’encarregada o el recepcionista d’un hostal que ja no existeix, d’un hotel tancat dècades ençà, enderrocat no fa gaire i reconvertit en un edifici d’apartaments –el nom del qual, Hotel de França, i l’adreça figuren en una vella guia telefònica–, i malgrat el temps que ha passat recordi alguns dels seus hostes, aquells que destacaven, com la dona de l’abric blau i el barret escàs i circumstancial, entre la majoria de clients anodins, pastats amb el mateix motlle, i em pugui donar algun detall, alguna dada de les moltes que desconec.
Tant de bo vostè fos testimoni de l’encontre amb la persona amb qui sospit que havia de trobar-se, si no a Portbou a qualsevol indret del sud de França, i en recordés els trets i en sabés el nom i la professió! Res no desig tant com que vostè, en acabar aquest llibre, en tancar la seva darrera plana, s’adoni que té una informació que em pot ser útil o si més no una sospita i s’avingui a posar-se en contacte amb mi.
Però no em faig il·lusions. Vostè que m’està llegint és molt més jove. Probablement encara no havia nascut, en aquella època, i, si havia nascut, ben segur que res no se li havia perdut a l’estació de Portbou el dimecres 30 de desembre de 1959. Ha contemplat, això sí, una seqüència semblant a la que jo he descrit en qualsevol pel·lícula o, fins i tot, l’ha poguda llegir pareguda en qualsevol novel·la, perquè són moltes les que van plenes de trens. L’escena, a més, no té res d’extraordinari i, si no fos per la indumentària d’aquesta dona, pel barret i la maleta de pell grossa i sense rodes, antiga –hi coven les arnes–, i que de tan passada de moda crida l’atenció, vostè mateix asseguraria que en qualsevol andana dels seus viatges s’ha topat amb una dona jove i guapa arrossegant l’equipatge. Jo, que, d’un temps ençà, som addicta a les estacions, en especial a les del sud de França, addicta als trens que enllacen Barcelona amb Portbou, als que des de la frontera van a Montpeller i després cap a Avinyó, uns itineraris que conec força bé, n’he trobades moltes. Des de fa quasi dos anys no faig altra cosa que dedicar-me a cercar les senyes deixades per una dona anomenada Cecília Balaguer després de baixar a l’estació de Portbou, entre un 30 de desembre de 1959 i la nit del 4 de gener de 1960, data de la seva mort. |
This work is in the public domain |
|
|
