|
Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Anàlisi :: altres temes |
|
La utopia cristiana
|
|
|
per Antoni Ferret |
09 abr 2004
|
|
|
Un dels conceptes més utilitzats en la predicació de Jesús de Natzaret és el del «Regne de Déu». Paradoxalment, és un dels menys utilitzats en la predicació de l'Església catòlica. Cal reconèixer, però, que si Crist el va utilitzar a bastament, en canvi, el va «precisar» poc. En va expressar molts «aspectes», a través de paráboles, d'acord amb la cultura oriental, que, com sabem, és més descriptiva que no definidora. I els cristians i les cristianes s'hi han perdut... A fe que s'hi han perdut.
L'Església (o les Esglésies), al llarg dels segles, han donat, tant amb la teoria com amb la pràctica, almenys tres interpretacions, o maneres, sobretot fàctiques, d'entendre aquest ideal. 1. La que podríem anomenar «personal o intimista», de bon tros la més desenvolupada. 2. La «comunitària elitista» (monàstica). 3. La «professional i constructora del món» (calvinista).
La més comuna, si més no la predicada i proposada de sempre al comú de la gent, seria que el Regne de Déu (o l'ideal cristià, perquè quasi mai no s'usa aquella expressió) es prepara i es forja a través de la relació íntima de l'individu amb Déu, i del seu bon comportament amb cada una de les altres persones. I es realitza plenament en una vida futura (al Cel), mitjançant el gaudi de Déu. Simplificant, potser en excés, podríem dir: pregar, portar-se bé i esperar el premi. En aquesta versió, la vida «mundana» no té gaire importància: ja se sobreentén que és dolenta (un dels «enemics de l'ànima»), que ho seguirà sent, i que, de fet, només constitueix un seguit de «trampes» que el bon cristià ha d'anar saltant per arribar bé el seu destí personal final. La tan anomenada «salvació» és radicalment personal (de cada u), i només es realitza en l'altra vida.
La pràctica monàstica porta aquest menysteniment de la vida mundana i ordinària a un extrem: la persona que se sent cridada a un grau de perfecció «fuig del món»; en un primer moment era al desert, i molt aviat es va canalitzar cap als monestirs. Però, en canvi, fa la gran aportació (en aquesta segona etapa, però ja molt aviat) que la vida cristiana es viu «en comunitat», superant radicalment l'individualisme, en una forma de vida en què el «grup» té molta més importància que cada una de les persones. La salvació continua sent personal i per a l'altra vida, però es guanya comunitàriament. Ara bé, la característica principal d'aquesta forma de viure el cristianisme és que és bàsicament elitista (i només pot ser elitista, entre altres raons perquè, si no, s'acabaria la humanitat). I al llarg de la història es va esdevenir que aquesta organització cristiana va ser, durant molt temps, un òrgan de poder feudal. Res més lluny de l'Evangeli!! De tota manera, això amb el temps ha tornat a canviar.
La Reforma protestant, tan rica d'aspectes positius, com també d'altres que no tant, per una banda va portar el to «individual» de la vida cristiana a un màxim, però, a través de la versió calvinista, va fer una aportació d'una enorme importància: l'ideal cristià s'havia de viure «a través del treball professional, amb l'objectiu de construir el món segons el voler de Déu». (Més modernament, l'organització Opus Dei ha reprès aquesta via, amb característiques bastant «peculiars».) Desgraciadament, aquest camí, probablement més pròxim a la millor solució que els altres, es va entrampar amb el sistema capitalista i les seves pràctiques quasi tant com ho havia fet la vida monàstica amb el feudalisme. També tenia un cert regust elitista: no tothom pot arribar a ser un bon empresari o un bon tècnic.
Un element comú a les tres interpretacions esmentades ha estat creure que la mateixa «estructura» eclesiàstica (menys definida en el cas calvinista) i el seu lligam amb l'estructura civil i les seves lleis i institucions (allò que se n'ha dit «la Cristiandat») ja era, ella mateixa, una «prefiguració» del que havia de ser el Regne de Déu. Donat el caràcter intensament pecaminós d'aquestes estructures (Imperi romà, feudalisme i capitalisme), no cal pas fer-hi cap mena de comentari...
Hi pot haver una altra manera d'entendre l'ideal del Regne de Déu. Em guardaré prou de dir que sigui «la veritable». Diré només que és «una altra» i «possible». Tal volta més convenient i útil que les anteriors. El «Regne» seria una realitat essencialment comunitària, que es practicaria en les relacions de les persones «entre elles», tant com en la relació comunitària (però també personal) amb Déu. Però en les relacions de les persones entre elles d'una manera total: entre persona i persona, entre família i família, entre grup i grup, entre país i país, entre civilització i civilització. El Regne de Déu seria un món solidari, però en una perpectiva de «més enllà». La seva plenitud no es realitzaria només en una altra vida, sinó en aquesta i en l'altra, indistintament. Però de tal manera que la seva realització en aquesta vida «condicionaria» la seva realització en l'altra. (Aquest pot ser l'aspecte més discutible.) Cada pas endavant en la justícia, en la llibertat, en la igualtat, en el progrés tècnic, en unes relacions més solidàries entre les persones i entre els pobles, seria un pas endavant en la realització del Regne de Déu predicat per Crist. I quan s'arribés a un punt molt alt d'una humanitat fortament solidària, aleshores s'esdevindria la Segona Vinguda de Crist i la inauguració de la fase final i definitiva del Regne. En una «perspectiva d'eternitat». La salvació seria, doncs, col·lectiva «en la manera d'arribar-hi». Però, atenció!, cada fracàs, cada guerra, cada dictadura, cada revolució fallida, cada llei injusta, cada comportament egoista i insolidari, cada actitud passiva, serien passos enrere en l'adveniment del Regne. Aquesta versió està avalada per teòlegs, alguns de gran prestigi, però minoritaris. El que alguns no accepten és el «condicionament» de la Segona Vinguda per part del progrés social (ja que creuen que res no pot condicionar la llibertat divina).
Diversos aspectes concrets d'aquesta perspectiva són presents en les encícliques d'alguns papes del segle XX, en la pràctica i en els missatges de nombrosos grups cristians i no cristians. Segurament qui més s'hi acosta és el moviment de la Teologia de l'Alliberament d'alguns sectors de l'Església sud-americana. Falta potser donar-li una explicació global i universal. Aleshores en resulta una autèntica Utopia cristiana, perfectament comparable a les utopies socials revolucionàries dels darrers segles: l'anarquista i la marxista. Se'n diferenciaria en el fet clau de tenir una perpectiva d'eternitat i en el fet també clau de no acceptar la violència com a mètode de transformació social. I l'oposició frontal que s'ha viscut en els darrers segles entre cristianisme i moviments revolucionaris era fictícia, fruit d'un desgraciat conjunt de falses explicacions i malentesos.
Ara bé: l'Església ha difuminat, més que no pas aclarit, aquesta Utopia, i els cristians i les cristianes i la mateixa Església (la catòlica i les altres, en general) han estat, històricament, una «nosa», un obstacle, per a la transformació social, i per tant per a l'adveniment del Regne de Déu. I crec que han estat els «principals culpables» del fracàs de les utopies socials. Començant per ser els principals culpables del fet que els moviments revolucionaris, donat el paper reaccionari exercit pels cristians, s'hagin decantat a posicions més extremistes que no hauria estat desitjable.
Així, ara que comença una nova utopia, la de «Un altre món és possible», cal que els cristians i les cristianes es treguin la son de les orelles, es desvetllin i es posin en òrbita. Que no siguin més una nosa, sinó un ajut positiu en l'esforç de la gent de bona voluntat. Paral·lelament caldria una autèntica «conversió cristiana» de l'Església.
(Article inspirat en la lectura del llibre «Renéixer a la solidaritat», de Víctor Codina.)
Antoni Ferret
http://www.terra.es/personal2/aferret |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La utopia cristiana
|
|
per --Wilfredo |
09 abr 2004
|
Qué lástima que no puedo leer tu texto. Me gustaría poder entender tu idioma. Parece que se trata de un texto muy instructivo. Si alguien lo pudiera traducir al castellano o al inglés lo agradecería mucho.
Gracias.
--Wilfredo. |
|
Re: La utopia cristiana
|
|
per un de tants |
10 abr 2004
|
para Wilfredo.
Hola compa,
aquí te envio una dirección donde podrás encontrar uno de los mejores traductores de català-castellà
catellano-catalán
http://internostrum.com
espero que te sea de utilidad.
salut! |
|
Re: La utopia cristiana
|
|
per un de tants |
10 abr 2004
|
Uno de los conceptos más utilizados en la *predicació de Jesús de Nazaret es el del «Reino de Dios». Paradójicamente, es uno de los menos utilizados en la *predicació de la Iglesia católica. Hace falta reconocer, pero, que si Cristo lo utilizó en cantidad suficiente, en cambio, lo va «precisar» poco. En vano expresar muchos «aspectos», a través de *paràbolas, de acuerdo con la cultura oriental, que, como sabemos, es más descriptiva que no definidora. Y los cristianos y las cristianas se han perdido... A fe mía que se han perdido.
La Iglesia (o las Iglesias), a lo largo de los siglos, han dado, tanto con la teoría como con la práctica, al menos tres interpretaciones, o maneras, sobre todo fácticas, de entender este ideal. 1. La que podríamos denominar «personal o *intimista», con mucho la más desarrollada. 2. La «comunitaria *elitista» (monástica). 3. La «profesional y constructora del mundo» (*calvinista).
La más común, cuando menos la predicada y propuesta de siempre al común de la gente, seria que el Reino de Dios (o el ideal cristiano, porque casi nunca se usa aquella expresión) se prepara y se forja a través de la relación íntima del individuo con Dios, y de su buen comportamiento con cada una de las otros personas. Y se realiza plenamente en una vida futura (al Cielo), mediante el goce de Dios. Simplificando, quizás en exceso, podríamos decir: rogar, traerse bueno y esperar el premio. En esta versión, la vida «mundana» no tiene demasiada importancia: ya se sobreentiende que es mala (un de los «enemigos de la alma»), que lo seguirá siendo, y que, de hecho, sólo constituye un seguido de «trampas» que el buen cristiano ha de ir saltando por llegar bien su destino personal final. La tan denominada «salvación» es radicalmente personal (de cada uno), y sólo se realiza en la otra vida.
La práctica monástica trae este menosprecio de la vida mundana y ordinaria a un extremo: la persona que se siendo gritada a un grado de perfección «huye del mundo»; en un primero momento era al desierto, y mucho pronto se canalizó cabeza a los monasterios. Pero, en cambio, hace la grande aportación (en esta segunda etapa, pero ya mucho pronto) que la vida cristiana se vive «en comunidad», superando radicalmente el individualismo, en una forma de vida en qué el «grupo» tiene mucha más importancia que cada una de las personas. La salvación continúa siendo personal y para la otra vida, pero se gana comunitariamente. Ahora bien, la característica principal de esta forma de vivir el cristianismo es que es básicamente *elitista (y sólo puede ser *elitista, entre otras razones porque, si no, se acabaría la humanidad). Y a lo largo de la historia se aconteció que esta organización cristiana fue, durante mucho tiempo, un órgano de poder feudal. Nada más lejos del Evangelio!! De toda manera, esto con el tiempo ha vuelto a cambiar.
La Reforma protestando, tan rica de aspectos positivos, como también de otros que no tanto, de una parte trajo el tono «individual» de la vida cristiana a un máximo, pero, a través de la versión *calvinista, hizo una aportación de una enorme importancia: el ideal cristiano se tenía que vivir «a través del trabajo profesional, con el objetivo de construir el mundo según el querer de Dios». (Más modernamente, la organización *Opus *Dei ha retomado esta vía, con características bastante «peculiares».) Desgraciadamente, este camino, probablemente más próximo a lo mejor solución que los otros, se entrampó con el sistema capitalista y sus prácticas casi tanto como lo había hecho la vida monástica con el feudalismo. También tenía un cierto regusto *elitista: no todo el mundo puede llegar a ser un buen empresario o un buen técnico.
Un elemento común a las tres interpretaciones mencionadas ha estado creer que la misma «estructura» eclesiástica (menos definida en el caso *calvinista) y su ligadura con la estructura civil y sus leyes e instituciones (aquello que se ha dicho «la Cristiandad») ya era, ella misma, una «prefiguración» del que tenía que ser el Reino de Dios. Dado el carácter intensamente *pecaminóso de estas estructuras (Imperio romano, feudalismo y capitalismo), no hace falta paso hacer el menor asomo de comentario...
puede haber otra manera de entender el ideal del Reino de Dios. Me guardaré lo suficiente de decir que sea «la verdadera». Diré con sólo que es «otra» y «posible». Tal vuelta más conveniente y útil que las anteriores. El «Reino» seria una realidad esencialmente comunitaria, que se practicaría en las relaciones de las personas «entre ellas», tanto como en la relación comunitaria (pero también personal) con Dios. Pero en las relaciones de las personas entre ellas de una manera total: entre persona y persona, entre familia y familia, entre grupo y grupo, entre país y país, entre civilización y civilización. El Reino de Dios seria un mundo solidario, pero en una *perpectiva de «más allá». Su plenitud no se realizaría sólo en otra vida, sino en esta y en la otra, indistintamente. Pero de tal modo que su realización en esta vida «condicionaría» su realización en la otra. (Este bote ser el aspecto más discutible.) Cada paso adelante en la justicia, en la libertad, en la igualdad, en el progreso técnico, en unas relaciones más solidarias entre las personas y entre los pueblos, seria un paso adelante en la realización del Reino de Dios predicado por Cristo. Y cuando se llegara a un punto mucho alto de una humanidad fuertemente solidaria, entonces se acontecería la Segunda Venida de Cristo y la inauguración de la fase final y definitiva del Reino. En una «perspectiva de eternidad». La salvación seria, pues, colectiva «en la manera de llegar». Pero, atención!, cada fracaso, cada guerra, cada dictadura, cada revolución fallida, cada ley injusta, cada comportamiento egoísta e insolidario, cada actitud pasiva, serien pasos atrás en el advenimiento del Reino. Esta versión está avalada por teólogos, algunos de grande prestigio, pero minoritarios. El que algunos no aceptan es el «condicionamiento» de la Segunda Venida por parte del progreso social (puesto que cruzan que nada no puede condicionar la libertad divina).
Varios aspectos concretos de esta perspectiva son presentes en las *encícliques de algunos papas del siglo XX, en la práctica y en los mensajes de numerosos grupos cristianos y no cristianos. Seguramente quién más se acerca es el movimiento de la Teología de la Liberación de algunos sectores de la Iglesia sudamericana. Falta quizás darle una explicación global y universal. Entonces en resulta una auténtica Utopía cristiana, perfectamente comparable a las utopías sociales revolucionarias de los últimos siglos: el anarquista y la marxista. Se diferenciaría en el hecho clave de tener una *perpectiva de eternidad y en el hecho también clave de no aceptar la violencia como método de transformación social. Y la oposición frontal que se ha vivido en los últimos siglos entre cristianismo y movimientos revolucionarios era ficticia, fruto de un desgraciado conjunto de falsas explicaciones y malentendidos.
Ahora bien: la Iglesia ha difuminado, más que no paso aclarado, esta Utopía, y los cristianos y las cristianas y la misma Iglesia (la católica y las otros, por lo general) han estado, históricamente, una «estorbo», un obstáculo, para la transformación social, y por lo tanto para el advenimiento del Reino de Dios. Y creo que han estado los «principales culpables» del fracaso de las utopías sociales. Empezando por ser los principales culpables del hecho que los movimientos revolucionarios, dado el papel reaccionario ejercido por los cristianos, se hayan decantado a posiciones más extremistas que no habría sido deseable.
Así, ahora que empieza una nueva utopía, la de «Otro mundo es posible», hace falta que los cristianos y las cristianas se saquen la *son de las orejas, se desvelen y se pongan en órbita. Que no sean más un estorbo, sino una ayuda positiva en el esfuerzo de la gente de buena voluntad. Paralelamente haría falta una auténtica «conversión cristiana» de la Iglesia.
(Artículo inspirado en la lectura del libro «Renacer a la solidaridad», de Víctor *Codina.)
Antoni Ferret (Antonio Hierrecillo o Hierrecito) |
|
Muchas gracias
|
|
per --Wilfredo |
10 abr 2004
|
Como lo habÃa intuido, no me equivoqué al pensar que “la utopÃa cristianaâ€? se trataba de un texto muy instructivo. Y ahora lo he comprobado. Gracias, de nuevo, compañero/a por la traducción del texto, y por la información sobre el traductor de castellano-catalán.
Abrazos,
--Wilfredo. |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more
|
