|
|
|
Notícies :: guerra |
|
Entrevista a Al-Kalamyi de l'Aliança Patriòtica Iraquiana: La resistència no és Al Qaeda
|
|
|
per anónimo |
09 abr 2004
|
|
"Estem resistint a l'invasor. Els nostres dos objectius principals són expulsar a l'ocupació i crear un sistema democràtic que permeteixca la reconstrucció del país, refer l'economia, assegurar els drets individuals i col·lectius, rehabilitar els drets de les dones, crear un país independent que no estiga subjecte a la ingerència exterior; un país en definitiva democràtic, lliure i sobirà" |
Quina és la situació a l'Iraq un any després de la intervenció militar de la coalició?
El que solen deixar totes les ocupacions és un desgast i una gran falta de desenvolupament per al paÃs ocupat. Això és normal també perquè a l'ocupació li interessa que haja una situació de tensió i d'inestabilitat per a justificar la seva presència en el paÃs. Cal tenir en compte a més que l'ocupació nord-americana no deixa de ser una nova experiència colonialista i es basa abans de res en la força, en la brutalitat i en el menyspreu de les organitzacions internacionals. Aquest colonialisme és nou en el sentit que menysprea totes les lleis que podrien canalitzar el seu sistema d'ocupació. I a més té una particularitat fins ara inèdita, la seva vinculació amb Israel. En realitat el que desitja Israel en aquest nou Iraq és evitar que ressorgeixca una nova societat, un nou Estat, un paÃs poderós; a Israel li convindria que es destruira totalment l'Iraq, o almenys que no torne a aixecar-se. I en aquest sentit és cert el que s'està dient en molts llocs, fins i tot als EUA, sobre que l'ocupació de l'Iraq s'ha portat a terme més amb vista a afavorir a Israel que a afavorir els interessos immediats dels EUA.
El caos general i la falta de control del Consell Governatiu (CG) iraquià i l'Autoritat Provisional de la Coalició (APC), fins quin punt es deuen als seus propis errors o a un èxit de la resistència?
El CG és un instrument creat per les forces d'ocupació tres mesos després d'haver ocupat el paÃs. El nou no són els individus que ho componen -que són persones que ja col·laboraven amb els EUA des de fa anys - si no l'instrument en si. Recordem que quan les forces ocupants van entrar a Bagdad amb molts d'aquests integrants del CG i de l'oposició encoratjada per Estats Units, els van dir "grà cies, ja no us necessitem més, marxeu-vos a casa". La idea era utilitzar aquesta oposició per a justificar la invasió, perquè els aportaren una plataforma dins de l'Iraq i després desprendre's d'aquesta oposició i actuar ells mateixos. El problema és que quan els nord-americans van entrar a Bagdad es van adonar que el que pensaven anava a ser una recepció entusiasta per part de la població va ser fredor i fins i tot resistència ferma. En aquest moment es van adonar que necessitaven una mica més que la seva pròpia presència per a mantenir-se en el paÃs i acà va néixer la necessitat de tornar a contar amb aquests representants de l'oposició i de crear un sistema de govern artificial. No hi ha ningú a l'Iraq que no sà piga que aquest CG és un instrument en mans de l'ocupació nord-americana. I el que demostra la veritable funció i el grau de dependència d'aquest Consell és que el mà xim representant a l'Iraq, que és Paul Bremer, té el dret d'imposar el vet a qualsevol decisió del CG que no siga del seu grat.
En quina situació està la resistència? Es pot parlar d'un ala polÃtica militar i altra més popular com à mbits diferents però sota un únic comandament?
No hi ha unun únic comandament, ja siga en l'à mbit polÃtic, econòmic, militar o cultural, i aquest és un dels defectes de la resistència actual. Ara bé, aquesta falta d'unitat entre els comandaments és un defecte inherent a la resistència iraquiana? Per a abordar-lo cal tenir en compte una sèrie de circumstà ncies: en primer lloc, és la primera vegada en la Història moderna que es conforma un moviment de resistència amb tanta rapidesa, mai havÃem vist que en qüestió de setmanes s'hagués organitzat una resistència que està plantant cara a l'invasor. En segon lloc, aquesta resistència s'està enfrontant a la major força militar en la Història de la Humanitat. Una tercera raó és que ara mateix, en contrast amb Vietnam, no tenim un equilibri internacional, blocs o forces paral·leles que puguen contrarestar en l'à mbit internacional el poder dels EUA. Els països de l'entorn, des de Turquia fins Arà bia Saudita, des de Jordà nia fins Iran, estan prestant d'una forma o altra suport a les forces de l'ocupació. I encara aixÃ, amb tots aquests inconvenients, tenim una resistència que ha aconseguit més assoliments quant a fer mal a les forces d'ocupació que la resistència a Vietnam durant els seus primers anys. Com exemple, prenguem les xifres de morts, ferits i suïcidis per depressió entre els soldats nord-americans; el propi comandament militar ha hagut de reconèixer que les forces d'ocupació nord-americanes sofreixen al dia una mitjana de 35 atacs per part de la resistència.
Estats Units insisteix a veure la mà d'Al Qaeda darrere de la resistència iraquiana.
És una presumpció estúpida i interessada dir que la resistència és Al Qaeda. Jo faria el mateix si fora al govern nord-americà : insistiria ara que Al Qaeda o un element extern està organitzant la resistència en l'interior de l'Iraq, per una senzilla raó: el que els interessa ara és donar aquesta impressió que hi ha algú que des de fora està organitzant-lo tot i impedint que la població aculleixca amb optimisme la presència nord-americana. Cal tenir en compte que Al Qaeda no ha estat la primera acusada; la primera argumentació va ser dir que la resistència no era més que les restes del règim anterior de Saddam. Però quan van veure que no havia ni un sol iraquià que donara crèdit a aquest tipus d'explicacions van començar a utilitzar l'argument del-*Qaeda o l'argument que havia grups estrangers. Finalment, quan van veure igualment que moltes d'aquestes explicacions tampoc tenien èxit entre la població van dir que el que està passant és que hi ha una resistència religiosa que es concentra en un grup religiós, els à rabs sunnÃs, i que es concentra en "el triangle sunnÃ". Però tot aquest tipus d'explicacions, les de Saddam Husein, els grups estrangers, Al Qaeda, o la resistència sunnÃ, va començar a caure pel seu propi pes quan va ser detingut Sadam i es van adonar que no només havia resistència en el triangle sunnÃ, sinó en moltes zones de tot l'Iraq. És llavors quan els nord-americans van començar a parlar de la necessitat de recabar suport internacional, de la implicació de Nacions Unides.
Paul Bremer ha reconegut que preveuen un augment de la resistència. Pensen bloquejar el traspàs de poder al juny?
A nosaltres ens interessa molt poc el tema del traspà s de poders o com es vaja a fer, i això per una senzilla raó: perquè el propi Bremer en conferència de premsa va dir que no hi ha cap relació entre el traspà s definitiu de poders i la marxa de les tropes nord-americanes, que es quedaran en el paÃs independentment del traspà s de poders. El que volem és que l'ocupació acabe i que es prenguen decisions en un à mbit de llibertat i transparència.
Tots els mitjans són và lids per a la resistència?
La resistència es centra en objectius militars. Tots els atemptats que ha hagut contra civils en els quals han mort persones innocents, ja siga l'atemptat contra la Creu Roja, els últims de Karbala o Bagdad quan les celebracions xiites, o el de la seu de Nacions Unides no han estat obra de la resistència. Cal veure en ells la mà oculta de serveis d'intel·ligència estrangers com la CIA o el Mossad. Això és una cosa que cap iraquià dubte i fins i tot un dirigent de la importà ncia de l'ayatollah Ali Sistani ho va reconèixer i va declarar que aquests atemptats no tenien gens que veure amb els iraquians, que havia estat obra d'algú de l'exterior.
Fins quin punt la resistència s'està estenent del centre sunnà al sud xià i fins quin punt s'estan incorporant forces xiites a ella?
Abans de res, nosaltres ens neguem a parlar de partits, de formacions o de faccions xiites i sunnites, ja que per a nosaltres l'Iraq és una realitat que està al marge de la divisió religiosa. És una norma i una regla que intentem aplicar ara. Això significa que no hi ha excepcions? SÃ, hi ha excepcions. Tenim per exemple dos partits, el Consell Suprem de la Revolució Islà mica a L'Iraq (CSRII) i Ad-Dawa, que són formacions religioses d'orientació xiita que estan representadas] en el CG. Però les evidències i els documents ens donen a entendre que aquests dos partits -que sà són eminentment religiosos- van ser formats amb motiu de la guerra irano-iraquiana per voluntat expressa d'Iran. Fins i tot dins de la gran comunitat xiita hi ha centenars de milers de que estan en contra de l'ocupació i que s'agrupen entorn de la figura de Moqtada Sadr, que representa a aquest grup de dirigents religiosos actius i que s'expressen en contra de l'ocupació. I fins i tot aquest espectre dels xiites que pertanyen al grup dirigent, representat parcialment per Sistani, s'ha manifestat en contra de la constitució temporal i ha dit que és una burla històrica i un gran perill per a la integritat del paÃs.
Vostès estaven intentant formar un front polÃtic unificat de la resistència, quina relació manté la resistència polÃtica amb la resistència militar?
La postura de l'API és clara: resistir i oposar-se a l'ocupació per tots els mitjans legÃtims al nostre abast. En l'à mbit polÃtic el que intentem és establir un front unit de totes les forces que coincideixen amb nosaltres en aquest punt, a fi de formar un grup de resistència polÃtica.
D'aquest front estarien exclosos els grups com Ad Dawa o els grups kurds que han format part del CG?
Cal tenir en compte que nosaltres diferenciem entre grups polÃtics i comunitats i també entre els grups polÃtics, els seus dirigents i tots els quadres inferiors que formen part d'ell. Per exemple, en el cas del Partit Comunista Iraquià (PCI), una cosa és que estiguem en contra de la direcció que ha participat en aquest CG i altra cosa és que no sapiguem que hi ha una bona part, la majoria de les bases i els simpatitzants d'aquest partit, que no estan d'acord amb l'ocupació. Una cosa és que pensem que els partits kurds d'ara estan prenent una actitud equivocada i altra cosa és que no sapiguem que el poble kurd es mereix els seus drets i té dret a aconseguir el que desitja, però dintre d'un sistema democrà tic no fomentat per l'ocupació. I el mateix val per als dos grans grups polÃtics xiites en el CG i als quals considerem de formació iranià i que no representen a aquests milions d'à rabs xiites.
Fins quin punt la seva vida quotidiana està condicionada per pertà nyer a la API? Ha de mantenir condicions de clandestinitat?
Resideixc a Dinamarca i he de dir que el govern em va detenir sis dies abans de la caiguda de Bagdad; en plena guerra vaig ser detingut per la policia danesa. En aquell moment, quan la detenció, una dotzena d'agents van estar tretze hores registrant la meva casa, van desmuntar des dels mobles a l'equip informà tic buscant proves que m'implicaren en el que la policia danesa deia que era "col·laboració amb l'enemic". Jo els vaig dir que anava a oposar-me a l'ocupació, a lluitar contra l'ocupació i que fins i tot que si havia danesos allà implicats lluitaria contra ells. Al cap i a la fi, duc 35 anys amenaçat, vivint en l'exili, perseguit pel propi règim iraquià i considere cada dia més que segueixc viu com un regal. No estic ara per a aquest tipus d'amenaces afegides. És un honor per a mi i per a tota la meva famÃlia lluitar per a defensar el nostre paÃs.
Com ha interpretat Vostè els atemptats del 11 de març de Madrid?
El poble espanyol és un poble conscient, que es va oposar a la guerra, que té una consciència i una actitud molt ferma. Condemnem aquest atemptat i no estem en absolut d'acord amb ell. Estic segur que molts dels quals van morir en aquests trens tenien en les seves carpetes algun adhesiu que deia "No a la guerra", o que sentien que la guerra de l'Iraq havia estat injusta. No obstant això bona part dels autors d'atemptats de segell islà mic a Madrid i en altres parts del món reivindiquen els atemptats en relació a la causa iraquiana.
Això els perjudica?
Sospite perfectament qui està darrere dels atemptats de Madrid, i no tenen gens que veure amb qui els ha reivindicat. En un futur pròxim veurem com els atemptats van a confirmar la tesi que existeix una mà estranya darrere de tot això que no té gens que veure ni amb la resistència ni amb la causa iraquiana.
Awni Al-Kalamyi va néixer a Bagdad en 1941. Va cursar la carrera militar després de graduar-se en 1959. Des de 1962 és membre del Buró PolÃtic del Moviment Socialista Àrab (organització històrica iraquiana i à rab nacionalista, laica i progressista). Va fugir de l'Iraq a SÃria després de participar en un cop d'Estat contra el president Saddam Hussein. En SÃria es va convertir en un dels dirigents del Front Patriòtic Democrà tic. Va abandonar SÃria a la fi de 1988 a causa de la diferència de posicions sobre la guerra irano-iraquiana. Al-Kalamyi es va establir a Dinamarca, obtenint de les autoritats d'aquest paÃs l'estatut de refugiat polÃtic. Després de la guerra contra l'Iraq de 1991 (Guerra del Golf) va participar juntament amb altres dirigents iraquians en la formació de l'Aliança Patriòtica de l'oposició que, establerta al juny de 1992, li elegiria com un dels seus portaveus.
L'entrevista es va realitzar en à rab sent el seu traductor Iñaki Gutiérrez de Terán, arabista, professor de la UAM i membre del Consell Editorial de la revista 'Nación �rabe'. Reproduït en la seva totalitat per gentilesa d'Ana Zarzuela amb el Comité de Solidaritat amb la Causa Àrab. |
This work is in the public domain |
