|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
llegir
|
|
|
per llibrer |
08 abr 2004
|
|
|
Origen
Com molt poques altres coses, tot va començar a València. La ciutat, en l’inici de la dècada dels vuitanta, no havia crescut com ara. Era més modesta, però destil· lava moltes més ganes de voler tenir personalitat pròpia. Amb una categoria urbanística que la feia sentir- se més a prop de les ciutats grans que de les urbs de segona, i amb la llegenda que s’hi vivia millor que en qualsevol de les grans ciutats referencials, València en aquells moments era un lloc ideal per fer coses distintes a les que indicaven les modes, les tendències i les pressions culturals i socio-econòmiques majoritàries. Era un espai propici per a tots els que volien fer coses modernes, però que, com la mateixa ciutat, no sabien com fer- ho. Els gestors culturals jugaven amb el mite de zona potencialment oberta, rica i lúdica per fer veure que València estava destinada a trobar el seu lloc a la Mediterrània, enmig de les influències culturals més diferents, i sota un sol perenne que actuava com a revulsiu per als sentits. El fet que avui dia encara no l’haja trobat realment indica que aquesta pirotècnia política no va influir com s’esperava. Com tam-
poc no ho va fer sobre la gent jove del territori, gent que anava a la seua, intentant esbrinar, després de la transició, com situar-se en la nova societat que havia heretat. Progres i fatxes, peres i garrulos: en la prehistòria democràtica havia quedat establert que aquests eren els principals segments tribals i gregaris dins dels quals els postadolescents podien camuflar la seua confusió individual. Els progres es concentraven al barri del Carme per adorar la guitarreta, les borratxeres i els poemes; els fatxes, al barri de Cánovas, reunits en bandes delictives com Primera Línea; els peres (o pijos) eren com els fatxes, però sense ideologia: vestien igual, aspiraven, com aquells, a ser respectats i a copular només entre la pròpia espècie, però no basaven aquestes aspiracions en les baralles, sinó en un aspecte classista implacable que ja va nàixer passat de moda i els garrulos, finalment, eren els que dominaven el carrer com si fóra l’Oest americà perquè no podien dominar cap altre lloc: eren els que passaven de tot, perquè tot passava d’ells… No obstant això, eren els peres i els garrulos els grups més massius i els que es repartien majoritàriament les discoteques, intentant no creuar-se els uns amb els altres. Després, a més, encara hi havia els que no militaven en els grans bàndols establerts. Els altres. Els «nor-
mals». Alguns d’ells, però, ho eren sense voler ser- ho, i esperaven la seua oportunitat per destacar.
Madrid o Barcelona eren ciutats exposades a les modes internacionals a través de canals molt més directes que València. La morbositat que havia provocat a tot Europa la mort de Franco, el fracàs del colp d’estat del 23-F i una transició democràtica aparentment correctíssima havien provocat que les mirades d’Occident se centraren en l’Estat espanyol. També el Mundial de Futbol del 1982 hi havia d’ajudar, així com els anuncis que havien de fer algunes superestrelles internacionals del rock a les quals, ara sí, els agradaria actuar en les majors ciutats de la Península. Les estratègies de la indústria discogràfica, les informacions sobre discoteques de Nova York que transmetien les revistes, la ressaca mercadotècnica del punk…, tot això, ara, plovia sobre aquestes dues grans zones urbanes. A València, en canvi, tota moda global es vivia de manera més tangencial i indirecta… Bàsicament perquè era un espai geogràfic i humà que no es tenia en compte per a les grans tendències ni per als seus promotors. Els centres empresarials i les multinacionals que decidien tot el que havia d’escoltar i vestir la joventut no exercien pressió sobre una ciutat que, en canvi, sí que tenia un potencial creatiu i lúdic a l’alça i una urgent necessitat de figurar. La ciutat, per tant, com a contraatac, es va oposar al fet de ser ignorada pel mercat, i ho va fer d’una manera ben peculiar. Si bé a molts joves la ignorància de les discogràfiques, de les revistes de moda i de les corporacions musicals els podia transmetre una sensació d’impotència, de certa humiliació, a altres, en canvi, tot això els havia de servir
per traure forces i comportar-se com si realment foren ells el melic del món, encara que el món no ho sapiguera.
Es tractava de joves que, fins a aquest moment, exercien de «normals» perquè no tenien la possibilitat de ser altra cosa. La transició havia creat una gran bossa de gent que quedava condemnada a unes possibilitats vitals mediocres: ni especialment bones ni especialment dolentes, senzillament mediocres. Òbviament, hi havia esperits inquiets en aquest segment, esperits que no volien viure en un gris etern, però que alhora no sabien ben bé com allunyar- se d’aquest to de color vital. Podien ser fills de «gent bé» que rebutjaven el món dels pares, estudiants que no creien en els estudis, treballadors del segment mitjà que necessitaven majors emocions, proletaris que es ne- gaven a ser- ho…; en definitiva, gent que creia en el viatge a través de la vida i del món com a escola absoluta, aspirants a estrelles que estaven molt lluny de ser- ho.
Va ser precisament l’eclosió de les tribus urbanes, però, el que els va salvar. Tot i que, com el punk, també va arribar a València tard respecte a qualsevol altre lloc europeu. Quan la ràdio, les revistes i la televisió —fins i tot el programa Aplauso, de TVE— es dedicaven a propagar quines músiques tocaven i quines robes vestien els grups moderns anglesos que es multiplicaven ràpidament en aquella època, a València molts d’aquests jovenets que navegaven en la incertesa optaren per identificar- se amb l’extravagància d’aquells nous astres que, com ells mateixos, havien brollat del no- res de la normalitat del carrer. Com els propis ídols, es refugiaren en la devoció per qualsevol nou so, i començaren a menysprear ofensivament el rock tradicional —un acte suficientment sacríleg, en aquells moments—, ja que l’identificaven amb les convencions de les quals volien fugir.
A València, els excessos estètics van acabar sent una mena de comunicació a viva veu que els joves podien decidir i promoure els seus gustos més enllà de les indústries culturals i contraculturals (per a aquesta darrera, més al sud de Barcelona no hi havia gairebé res). Aquests aspirants a la modernitat van intentar superar els seus ídols en la vestimenta, amb l’intent de ser ells mateixos alguna cosa exagerada, cridanera i provocadorament apolítica (antipolítica, en el cas dels seguidors del punk). Per fi ells podien ser especials i aportar aires cosmopolites a un provincianisme ambiental que, segons pensaven, tan poc es mereixien. Com que no hi havia botigues que els pogueren facilitar la logística, per clonar i superar l’original, només tenien la imaginació aplicada a la roba de mercadets i les possibilitats eventuals de viatjar a Londres —la qual cosa també es va posar molt de moda en aquells temps— per comprar peces en els mercats d’allà. Un dels moviments més succionats i remodelats fou, per les seues característiques de disfressa barroca, el new romantic. A manera de secta, els new romantic s’organitzaven en bandes com Cristal Uno, que deixava la ciutat plena de pintades amb iconografia sinistra i recargolada. Tot i que la majoria no vivien en el nucli de la ciutat, sinó en l’àrea metropolitana o en pobles perifèrics, aquests tipus omplien tota la ciutat, en una mena de processó nocturna que delimitava el territori. L’obsessió per ser especial es va estendre entre tots els que vivien precisament en una distància suficient del centre per combatre els corrents mentals més burgesos però que al mateix temps no es trobaven excessivament lluny per no assabentar- se del que estava de moda i del que no. Eren individus contemporanis que substituïen tot discurs social que haguera marcat èpoques anteriors per l’hedonisme i l’estètica com a nous signes contestataris dels temps. Temps que ells, com fóra, volien protagonitzar.
D’aquesta manera, havien de trobar llocs de reunió on pogueren escoltar els discos que triomfaven en zones internacionals. Per exemple, discos de techno- pop —o synth- pop, com se l’anomenava en els països anglosaxons—, la primera conjunció popular massiva entre música electrònica i pop ballable que vivia la societat occidental. Al País Valencià, aquest so va trobar una parròquia que s’hi va afermar amb molta força i en va patrimonialitzar el consum: era una manera de destacar en l’ús d’allò que, per al món, era la tendència més destacable del moment.
Joan M. Oleaque
En èxtasi. Drogues, música màkina i ball. Viatge a les entranyes de 'la festa'
Ara Llibres |
This work is in the public domain |
|
|
