Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Abril»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30    

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: fòrum 2004
Avanç d'un llibre sobre el 'model Barcelona' de pròxima aparició
07 abr 2004
Avanç d'un llibre de
Virus sobre el 'model Barcelona' de ciutat, de
pròxima aparició
Fòrum 2004: unes segones Olimpíades de lâespeculació

"La sociedad, siempre en busca de lo extraño,
lo exótico y lo peligroso identifica al final
lo refinado con lo monstruoso y está dispuesta a permitir monstruosidades -sean reales o fingidas- tales como <<la extraña y poco común obra rusa o japonesa interpretada
por actores nativos>>"
Hannah Arendt, "Los orígenes del totalitarismo


Un antecedent: 1992 i la Vila Olímpica

El 1992, el sistema de relacions públiques format pels partits, les institucions, el món empresarial i lâespectre de tècnics que sâhan involucrat al llarg dels darrers 25 anys en lâelaboració, teorització i materialització del «projecte Barcelona», assoleix un triomf polític, econòmic i urbanístic. Segons les estimacions més optimistes «lâimpacte de les inversions necessàries per lâèxit dels Jocs i lâincrement del consum privat durant el període 1987-1992 es va estimar en 2.850.000.000 pessetes de 1992, és a dir, 0.9% del PIB en pessetes de 1992» (Josep Maria Vergara, www.bcn.es/urbanisme <http://www.bcn.es/urbanisme >) i «en els tres anys següents al 1992 hi va haver un creixement turístic del 65%» (Hans Ibelings, «Regeneració urbana impulsada pel consum», Quaderns dâaquí, g ener de 2004). La projecció internacional de la «marca Barcelona», la seva repercussió turística i la reabsorció per al mercat de territoris fins llavors «infrautilitzats» per la seva explotació, confirma la vigència dâun recurs: lâesdeveniment llampec que genera negocis, inversió, moviment de capitals i justifica mastodòntiques operacions de cirurgia urbanística.
Aquest moment és un símbol per la transició de lâurbanisme franquista al maragallista i totalitari, que troba a la Vila Olímpica un emblema i un assaig. Més enllà de lâús circumstancial durant el 92, la Vila Olímpica, un barri de nova construcció el passat del qual queda esborrat, cobreix tres objectius de manera desigual: filar noves aliances dins de lâesquema de col·laboració pública/privada, desplegar les estructures i els valors de la nova Barcelona, i ser un focus dâinfluència per transformar el seu voltant.
Així, es constitueix un sistema nerviós format per institucions, empreses municipals, mixtes o privades pures, i tècnics. Des de lâAjuntament, Olímpic Moll o Nova Icària S.A. fins MBM -lâequip dâarquitectes Martorell, Bohigas i Mackay-, executen des del projecte del disseny inicial a la resolució dels problemes posteriors a lâestiu olímpic, durant una estreta associació que comença aproximadament el 1986 amb la fundació de Vila Olímpica S.A.
Un cop dâull a lâespai desvetlla a diferent escala i profunditat, els valors als quals lâacció urbanística dóna cabuda i estructura. El que Bohigas ha anomenat «monumentalització de lâurbanisme» allà ja sâexpressa obertament: la mobilitat i la velocitat no ja dels vehicles sinó de la vida mateixa, a través de vies amplíssimes i ràpides per lâoptimització del temps, on no existeixen llocs «dâaturada», «de fugida» o «de refugi»; la diversitat controlada i planificada de la població que habita «2.000 habitatges [...] 700 dissenys diferents i a diferents preus» (David Mackay, «La recuperació del front marítim», Quaderns de Gestió, 2000). I la ciutat de serveis, el consum com font de la vida col·lectiva, patent en algunes peces de cohesió social -com la propietat comunitària de la televisió per cable o la pòlissa global d e assegurances- i en els elements dâintegració i dinamització social o urbana: «la sensació dâaïllament dels primers habitants [...] sâha resolt amb lâobertura lâany 1996 dâun petit centre comercial i de 15 minicines especialitzats en pel·lícules en versió original» (David Mackay).
Però no ha aconseguit ser una nova centralitat que atregui o generi activitat i que influeixi en la transformació territorial. La seva relació amb la resta és la dâun barri fantasma, impermeable i sòrdid, que avui només espera operacions de més gran envergadura que li ofereixin un autèntic lloc, una comunicació i una funció real a una altra ciutat diferent.

Organització, aliances i noves àrees de negoci

El Fòrum 2004 és una pantalla i un pretext per continuar removent i travessant la terra i la vida de Barcelona, i convertir-se en una nova referència territorial, històrica i simbòlica. La maquinària que es posa en marxa a partir de 1996, treballa pràcticament sobre el no res, només té un nom, una data i lâaprovació de lâUNESCO. Tota la resta ha de ser literalment inventat. Sense entrar en detalls, es pot dir que el «concepte Fòrum» no ha existit mai. Ja el març de 2003, inclús el farcit festiu era un buit i un degoteig de possibilitats sense confirmar, i a un any vista, Llàtzer Moix en un extens reportatge a La Vanguardia, es resignava a què la indefinició -«el seu caràcter obert»- fos una característica inseparable de la criatura. Això entra en contrast amb el projecte urbanístic i el ritme de les obres. Al 1997 ja sâhavia definit i triat la zon a, i el setembre dâaquell mateix any els alumnes de J.A. Acebillo (arquitecte en cap municipal) a Yale van elaborar un disseny «per planificar el terreny del Besòs que havia de guanyar terreny al mar per ubicar un zoo -que ha quedat aparcat- , un palau de congressos i un centre comercial» (La Vanguardia, 11/01/2004). Mentre a pocs mesos de la data tothom es preguntava sobre el significat, la necessitat i el contingut del Fòrum, pràcticament tots els elements arquitectònics i les corresponents obres estaven en curs.
La inconsistència general del projecte, la indiferència social, el rebuig de la majoria del teixit associatiu, i les tensions i la matusseria dins de lâorganització, no han estat cap obstacle per aconseguir un consens entorn el Fòrum, que amb relativa eficàcia ha unificat les estratègies i els objectius del complex dâinteressos que intenta donar forma a la Barcelona que està al seu cap.
No és lâoperació més important de les associades a lâany 2004 però el compromís pressupostari i financer que comporta, dóna idea de la seva rellevància. Malgrat que segons les fonts i els temps varien les dades, la inversió bruta arriba als 3.000 milions dâeuros en un terreny que abastava 181 hectàrees, però que ha crescut fins les 250 actuals. El gruix de la inversió privada (2.000 milions dâeuros) es materialitzarà fonamentalment als hotels, els edificis dâhabitatges i oficines, i els locals comercials. Així doncs, la inversió més important es concentra no en el recinte sinó en el conjunt de noves edificacions i equipaments que lâenvolten. «Lâimpacte sobre la producció suposa una aportació al PIB de 4.328 milions dâeuros (és a dir, 720.000 milions de pessetes)» (Memòria socioeconòmica de Barcelona, 2001). Segons un informe de la Regidoria de Pr omoció Econòmica es van crear 56.000 llocs de treball, 30.000 relacionats amb la pròpia activitat del Fòrum i 26.000 pel seu impacte en diferents sectors. La majoria dâaquests llocs de treball sâacumulen a les obres prèvies a lâesdeveniment. En aquest sentit podem assenyalar, que tret dels 400 treballadors directes del Consorci Fòrum 2004 pels quals existeix un pla de recol·locació, la immensa majoria estan sotmesos a la temporalitat de la fase de construcció i dels propis esdeveniments.
Encara que un dels elements propagandístics de lâoperació ha estat la millora de les infraestructures energètiques, si ens atenyem a criteris estrictament pressupostaris, la seva importància és menor. La inversió a la xarxa energètica, que inclou la central tèrmica, la depuradora o el soterrament de la xarxa elèctrica a càrrec dâEndesa, ascendeix a 390 milions dâeuros. Segons lâinforme citat anteriorment, al 2002 les despeses previstes per la renovació de la depuradora (7.409.000 euros), la plaça i lâesplanada que la cobreixen (79.160.000 euros) o la rehabilitació de la riba del riu (18.338.000 euros), arribaven en conjunt a poc més dâuna desena part del total, mentre el Centre de Convencions i lâEdifici Fòrum (240.229.000 euros), les obres del port esportiu (60.943.000 euros) i els edificis dâaquest (61.625.000 euros), devoren gairebé la meitat de les inversions previstes. Per suposat, per la seva relativa antiguitat aquestes xifres no ens serveixen tant per quantificar la inversió real, com per entendre lâautèntic pes pressupostari de les infraestructures per la sostenibilitat.
Per lâorganització i repartiment de lâespai, les institucions han delegat en Infraestructures del Llevant que disposa dâun pressupost de 1.800 milions dâeuros per la gestió, explotació i negociació del sòl i les infraestructures. Aquest procés i la relació dâInfraestructures del Llevant amb els tècnics, els interessos privats i el patrocini, no és un intercanvi circumstancial per cobrir necessitats logístiques, sinó un compromís amb lâenfortiment i continuïtat del projecte històric i lâobertura dâespais de negoci i explotació a llarg termini.
La tècnica i la innovació com dues de les idees-força per la transformació de la Zona Fòrum i el nou Besòs, la concepció del model urbà com un procés dâart i assaig, i el paper que han jugat els tècnics durant tot aquest temps, els converteix en un sector no subordinat, sinó actiu i influent, en igualtat de condicions dins del joc dâinteressos. Vaques sagrades com els equips dâarquitectes de Bohigas (MBM) i Josep Lluís Mateo, o empreses com EGI (Ãngel Llobet) i Gestió dâInfraestructures (ambdues dedicades a la gestió integral dels treballs dâenginyeria), es consoliden dins de lâestructura de poder. Dâaltra banda, els «arquitectes joves» -«[...] Josep Maria Rieradevall (1962), Sergi Serra (1963), Josep Llobet, Josep Bohigas (1967), Francesc Pla (1968) e Iñaki Baquero (1965), aquests tres darrers més coneguts com BOPBAA» (-www.mundoarquitectura.com) <http://www .mundoarquitectura.com)> responsables del nou districte Llull-Taulat, que amplien el parc de tècnics.
En quant a lâexplotació dels equipaments i lâespai, els dos temps (esdeveniment llampec i projecte a llarg termini) en aquest cas sâabracen a les àrees de negoci: el patrocini i els actors que la gestionen. La concessió a la multinacional francesa Générale Location (patrocinadora) té la gestió del Centre de Convencions per un termini de 20 anys. Lâencàrrec a Indra (patrocinadora) de la «posada en marxa i explotació del sistema que suportarà tota lâactivitat administrativa de la gestió del Fòrum, així com el servei que atendrà internament totes les necessitats relacionades amb els sistemes dâinformació i comunicacions» (Expansión y Empleo, 24/01/2004), pertany a una infraestructura bàsica i estable la creació i manteniment de la qual no es limita a lâesdeveniment. La concessió del monopoli de la contractació pel Fòrum a lâETT Randstad, també p atrocinadora, si bé no hauria de suposar un monopoli futur, sí que li ofereix un lloc privilegiat en un espai que acapararà un ampli volum de treballadors, des del muntatge i desmuntatge de tota mena dâinfraestructures fins el flux de precarietat cultural que mouen els espectacles.
En quant a lâesdeveniment, el Consorci del Fòrum 2004, format per les tres administracions (Ajuntament, Generalitat i Govern central) i els partits polítics (PSC, PP, IC-V, ERC i CiU), ha definit, centralitzat i condicionat lâesbós final; a la seva ombra, lâequip administratiu responsable de lâorganització del programa, la captació de personalitats i associacions, la relació amb les empreses, contractes i treballadors directes. Les despeses que maneja el Consorci pels quatre mesos de lâespectacle, 342 milions dâeuros (80 dels quals provenen del patrocini), són una mínima part de la inversió total. Però el més interessant no és tant la seva part de pastís pressupostari que gairebé és anecdòtica, sinó la seva funció dins lâorganigrama. Entre els treballs habituals a qualsevol macroesdeveniment per resoldre la seva microhistòria tècnica i logística, el veritablement in teressant és la rellevància política de lâequip encarregat dâelaborar els Diàlegs i captar associacions, moviments, militants, ONG, intel·lectuals, etc., fonamental pels èxits i els fracassos del Fòrum i la seva intenció de ser un Davosseattle. La pretensió dâun programa intel·lectual-lúdicofestiu que capitalitzi els referents de lâacció, el pensament i els moviments socials, ha convertit alguna cosa que en qualsevol altre esdeveniment sâhagués limitat a la negociació de condicions contractuals, en alguna cosa més que una feina dâideologia-màrqueting. En aquest cas, els agents del Fòrum han hagut dâimplicar-se en lâelaboració, condicionament i negociació de continguts, objectius, necessitats i plantejaments polítics i socials. Els motius de la ruptura amb lâEscola de Cultura de la Pau de Vicenç Fisas són un exemple de com aquest aspecte s uote ha sotmès a una cura i control estricte: «El Fòrum 2004 i lâEscola de Cultura de la Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona han mantingut clares discrepàncies sobre els continguts del congrés âLlibertat, seguretat: cal triar?â?. Lâescola de Cultura de la Pau, a través del senyor Fisas, es va allunyar clarament dels continguts previstos pel Fòrum fins al punt de voler alterar epígraf i continguts per una proposta sobre âSeguretat humanaâ?. Aquest concepte ja està present en els continguts generals del Fòrum» («One World Spain», gener de 2003, www.barcelona.indymedia.org). Per suposat, la relació entre les temàtiques i els actors realment implicats no és aliena a la composició del Consorci, a les seves necessitats polítiques i a les seves aliances amb el sector privat. Mentre es desmarcaven la immensa majoria dels moviments socials i veïnals de Barcelona, a més de personatges com Noam Chomsky o José Bové, les referències finals als Diàlegs són les pròpies institucions, individus afins, entitats privades o fundacions dâestreta relació amb institucions, partits o empreses (Fundación Ortega i Gasset presidida per Ruiz Gallardón, Instituto Elcano dedicat a realitzar estudis de política internacional i geoestratègia, Fundación Telefónica, CIDOB presidit per Narcís Serra...).
El negoci Fòrum en tota la seva dimensió no està subjecte només a la gestió eficaç dels equipaments o a un bon treball de programació, sinó que està estretament lligat a com es concep i sâofereix lâespai en el seu conjunt, les necessitats que tracta de cobrir, i les possibilitats dâexplotació que ofereix a les institucions o a les entitats privades.

El recinte i lâesdeveniment: un oasi pel consum

La idea no hagués sobreviscut uns mesos si des del principi no hagués estat clara una única cosa: la seva condició de lloc, macroplaça de lâoci, negoci i consum cultural. Les infraestructures concretes, la superinfraestructura que és el recinte, i el període que va del 9 de maig al 26 de setembre, des de les seves diferents possibilitats i àmbits, tracten de ser una plataforma per projectar-se en el mercat interior i exterior. La fórmula no té els Jocs Olímpics com a únic referent. El que als Estats Units sâhan anomenat centres de funshoping, o els grans centres comercials que podem trobar a qualsevol de les nostres ciutats, en determinats aspectes sâapropen molt més a lâoperació Fòrum que els mateixos Jocs Olímpics. «Aquesta cita barcelonina és una versió a gran escala del que Faneull Hall Marketplace (Boston) va representar a una escala menor ara fa un quart de segle. Regeneració urbana amb el consum com a primera força conductora» (Hans Ibelling, op.cit.).
Com aposta de futur és un hàbitat dâoci a cel obert, multifuncional i adaptable, capaç dâalbergar diferents activitats econòmiques, moments i espectacles. Però no només un recipient. El seu potencial rau en la seva capacitat de ser un objecte de consum en ell mateix amb els seus propis sistemes de generació espectacular, mercantil i dâexplotació.
Lâarquitectura desplegada, amb els noms dâavantguarda que té al darrere, la visibilitat en lâskyline de la ciutat, i la condició dâobra dâart de cadascú dels edificis, formen un element de consum singular i de conjunt. Els grups que contractin el Centre de Convencions o les persones que assisteixin a un espectacle a lâEdifici Fòrum dâHerzog i De Meuron, no aniran a veure i pagar un espectacle determinat sinó també el «marc incomparable» i lâ«experiència Fòrum». Els congressistes o els consumidors de qualsevol dels espais seran també passejant de les zones verdes, i els passejants de les zones verdes es convertiran en consumidors. Es pretén una relació dâafecta i consum amb tots els tipus de visitants i habitants. Una «experiència Fòrum» que aprofitant el privilegi dâuna plataforma urbana que domina el mar, atregui vida i consum, converteixi vida en consum, vengui merchandaising, sostingui les botigues, franquícies i petites infraestructures logístiques creades al voltant dels grans edificis, i estableixi una relació col·lectiva de legitimitat social i de prestigi.
«Segons càlculs de lâorganització, el temps que el visitant dedicarà per desplaçar-se des dâuna activitat o instal·lació a una altra serà dâun minut com a màxim [...] La diversitat de continguts de lâesdeveniment proporcionen al visitant un ampli ventall de propostes, per la qual cosa és possible programar una visita al Fòrum al gust de qualsevol persona. Degut a la quantitat de propostes, els visitants requeriran una mitjana de 16 hores per completar la visita del territori» (propaganda del Fòrum 2004). En el mínim espai-temps el màxim possible dâactivitats i consumidors, focalitzant pel consum tres elements: el reguitzell de preguntes, debats, preocupacions i inquietuds polítiques, expressades durant els darrers anys a diferents mobilitzacions i àmbits socials, polítics i intel·lectuals; lâexpansió de la indústria cultural dins dels hàbits de consum i despeses; i l uote auge de lâètnic i la multiculturalitat com a figura sobresortint i rendible dâaquesta indústria. A partir dâaquesta idea es construeix una oferta que des de la taula de preus, bons, passis, descomptes, etc. fins el mateix programa dâactes tregui profit de tots els trams de temps, edats, referents, possibilitats econòmiques i inclús incerteses.
Però més enllà dels visitants circumstancials, permanents o cíclics, que en directe o en diferit (per internet, ràdio, premsa, televisió...) vagin al Fòrum per consumir-lo «en brut», la novetat de lâesdeveniment està en els Diàlegs i la reinvenció del debat com un parc temàtic. La seva presència i el seu paper dins de la propaganda i el màrqueting ofereixen un salt respecte al que fins ara era la mercantilització de les idees, les temàtiques, les ideologies i els personatges. Els referents i les referències polítiques i intel·lectuals, el debat i lâexposició pública, fins avui presents de forma marginal en alguns macrofestivals musicals, són convertits pel Fòrum en una font central dâestímul al consum.
Els conceptes lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat, multiplicitat i consistència, triats per Italo Calvino a Seis propuestas para el nuevo milenio (Siruela, 1989) i recollides per Toni Casamor («Poc abans del Fòrum», Quaderns dâaquí, gener de 2004) per definir i defensar lâarquitectura del Port Fòrum, donen prou pistes per entendre els ritmes, les formes i les trampes de lâesdeveniment i el recinte: la il·lusió dâun espai de pau, convivència, intercanvi i eficàcia, lliure i desconflictivitzat.

Lâoperació urbanística: control i transformació del territori

Lâantecedent dels Jocs Olímpics i la Vila Olímpica no és només la condició dâesdeveniment llampec, sobretot ho és en la progressió geogràfica i funcional. Dins de la següent fase de reconversió del Front Litoral, i també de la línia marcada en el plànol des de Glòries fins el mar, el Fòrum redefineix pràctiques i discursos traçats amb anterioritat, dóna continuïtat a la invasió de lâespai, cobreix nous usos, i sobretot tractarà de no repetir els fracassos de la Vila Olímpica.
Ãs un dels vèrtexs dâun triangle dins del qual Iván Bercedo i Jorge Mestre («De llevant a ponent», Quaderns dâaquí, gener de 2004) dibuixen lâespai per «lâestratègia de transformació de la Barcelona oriental» que inclou la plaça de les Glòries i lâestació de Sagrera com els altres dos punts clau en la geografia de la zona. Aquests tres punts es tanquen sobre el terreny a partir de diferents plans que han dâadaptar lâespai i les seves funcions, donant una nova fisonomia. «El Besòs deixarà de ser el pati del darrere per convertir-se en el centre de la ciutat» (propaganda del Fòrum 2004). Aquesta consideració tan frívola, ja que el pati del darrere el portem als ossos, la pell, el lloguer, les factures, les fractures, la misèria emocional, el temps, la hipoteca, lâangoixa o el sou, té la seva lògica malgrat tot. Lâesdev eniment apareix en el que es pretén sigui un moment decisiu, que J. A. Acebillo defineix com «una crisi de transformació, del parc industrial al terciari, i no de creixement». Però la transformació de la qual parla Acebillo esdevé irremeiablement la necessitat de creixement; dâocupació i optimització de territoris que no encaixen o encaixen malament en el nou ordre; expulsió i substitució de poblacions que llastren la creació de valor afegit urbà; i la reconversió dâespais per lâadequada qualificació de la ciutat.
Per aquesta nova «qualificació», per les necessitats i objectius estratègics de la «ciutat del coneixement», la ribera del Besòs és la ciutat en fallida tècnica. El Besòs no respon als estàndards de competitivitat, «singularitat i notorietat» (J. M. Pascual Esteve, «De la planificación a la gestión estratègica de les ciutats», elements de debat territorial, 2001) necessaris per captar inversions, seus empresarials, esdeveniments o turisme. Contra aquest pes mort, els hotels, el Centre Comercial Diagonal Mar, el port esportiu o el recinte Fòrum com a macroplaça de lâoci, a banda dels usos que cobreixen respecte la metròpoli i el Besòs futur, són elements per propiciar, facilitar i aprofundir el progressiu control del terreny i la seva transformació. Lâalteració en el valor del sòl que provoquen infraestructures de calat metropolità i edificacions dâalt standing empresar ial com les noves instal·lacions del Consorci de la Zona Franca, entra en conflicte directe amb la situació econòmica i social dels barris que llinden amb la Zona Fòrum. Però és una part i no la més important. Lâoperació, com a part dâuna altra, més àmplia, no es reflecteix ni afecta només en els preus, no tracta només dâaconseguir el major grau de beneficis després de la màxima alteració del mercat, sinó que intenta desestabilitzar tots els trets del territori per adaptar-lo i rendibilitzar-lo polzada a polzada.
Les noves edificacions reunides pel Fòrum són inseparables de la creació dâ«una nova polaritat científica, tècnica i cultural en lâentorn de Poblenou, dins dâun eix de desenvolupament urbà que, partint de Nou Barris, comprèn Sant Andreu i Sant Martí» (Joan Trullén, El projecte Barcelona, ciutat del coneixement, BMM). Enfront la superstició que considera la intervenció institucional com un contrapès a la iniciativa privada, la Zona Fòrum, la transformació de la Barcelona oriental i les necessitats del «sector privat» coincideixen en objectius i projectes. A partir de les infraestructures creades des de i pel Fòrum, podem establir altres associacions que formen un dispositiu infinit de relacions formals o informals, visibles o subterrànies. La Zona Fòrum ha de ser una via dâaire per la Vila Olímpica, que lâarrenqui de la seva posició esquiva en el plànol de carrers p er desenvolupar el seu potencial urbanístic i comercial. Els nous hotels situats al final de la Diagonal, a més dâaltres usos, seran un complement logístic de la nova estació de Sagrera o del centre de Convencions. Aquest darrer «es concep com el principal motor econòmic de la zona del front Litoral Besòs i va associat a la construcció de lâentorn dâoficines i hotels per acollir treballadors i visitants...». Falta per veure la capacitat de lâespai per articular una vida interna de la Zona Fòrum. Però un objectiu prioritari a curt i mig termini és aconseguir que els hotels, les oficines, els espectacles en els diferents auditoris, la plaça i en general tot el recinte, flanquejats pels parcs, el complex Diagonal Mar i el nou barri Llull-Taulat, puguin construir un microcosmos capaç de relacionar-se amb la màxima fluïdesa amb la resta de centres de la ciutat i les seves àrees temàtiques, evitant a l visitant endinsar-se en el cor del conflicte «que separa la ciutat actual de la ciutat en obres» (Iván Bercedo i Jorge Mestre, op. cit.). Qualsevol podrà sortir de lâhotel, apropar-se en cotxe per la Ronda Litoral o en metro fins el recinte i tenir una «experiència Fòrum» sense lâobligació de mirar què passa a lâaltra banda.
El més important seran les xarxes de producció, creació i explotació, que formes la base del que Vladimir de Semir anomena «complementarietat entre el poder i el saber» en un nou Besòs que sigui el paradigma de la «Rambla del coneixement». Les noves instal·lacions universitàries, que ocuparan 120.000 m2, són especialment rellevants en aquest aspecte («el triangle màgic ciutat, universitat, empreses» segons BMM), per exemple, en el que respecta als seus intercanvis de cabals, finançament, infraestructures, càrrega de treball, mà dâobra, discursos o aliances, amb el districte 22@. Més palpable a curt i mig termini, la ubicació dâun campus dâarquitectura i edificació al Campus de Llevant, just on es planeja un llarg procés de destrucció i nova construcció, converteix les instal·lacions acadèmiques no en un recurs instrumental sinó en un subjecte actiu del proc és.
Però la clau de la transformació no està en lâobsolescència del teixit industrial i comercial, o els obstacles de la trama urbana per reduir els temps i les distàncies, sinó en la composició social. «[...] ja que tota la població no té la mateixa capacitat per adaptar-se a les noves formes de funcionament: lâús de noves tecnologies, la comprensió i la utilització dels coneixements científics i tecnològics, les oportunitats que ofereixen les xarxes de telecomunicacions per emprendre nous negocis, etc. A cada revolució que ha tingut lloc a la història, sâestima que dâençà que comencen a detectar-se els primers indicis de canvi fins que aquest sâinstaura plenament en la societat, almenys una generació no pot adaptar-se als canvis» (Vladimir de Semir, Coneixement i convivència, els nous límits de Barcelona, BMM Mediterrània). Segons Semir el sentit del «capital hum
'e0» dins de la «societat del coneixement» està en el «saber triar», atribut que seria irònic i retorçat buscar en una població que sâha mogut entre el voler i no tenir, el voler i no poder, els plans de regeneració irrealitzats i les reivindicacions històriques penjades de la paret i el calendari. Enfront la història dâun conflicte social i urbà arrelat en el temps, els nous plans demanen un nou perfil de ciutadà col·laborador i cívic, il·lustrat i digital, del qual pugui aprofitar-se per igual la seva força de treball-temps i els seus hàbits de despesa i consum o la seva capacitat política i associativa. Una població flotant portada per les diferents formes de turisme, i una altra dâestable que habiti les noves àrees residencials, han de forçar el creixement dâun nou mapa social que desplaci el conflicte social i urbà.
Els hotels, el centre comercial Diagonal Mar, el Centre de Convencions, el port esportiu, els llocs dâesbargiment (la plaça o la zona de banys) i les infraestructures culturals com lâEdifici Fòrum, acolliran una humanitat que abasta la universitària, els amarradors dels iots de luxe, els congressistes, els diumengers culturals de la resta de la metròpoli, Catalunya i inclús Europa...
Les noves zones residencials -Llull-Taulat, Diagonal Mar i lâespai que arrabassin de moment a La Mina- absorbiran una població més o menys estable i subjecta a un «perfil variable, usuaris de renda més alta» (Iván Bercedo i Jorge Mestre, op. cit.), planificada a través de filtres en els preus, els dissenys, les prestacions i els estatus de qualitat i seguretat. Respecte a això, figures associades a una retòrica progressista i a les quals el discurs del Fòrum ha donat un notable pes específic, com lâestalvi energètic o lâús de materials dâobra reciclats, virtuts del nou districte Llull-Taulat, són elements que sens dubte afegeixen noves dimensions a la realitat entre qualitat, estatus i preu. Aquí pot donar-se la paradoxa que el reciclatge o lâestalvi, encara que abarateixin els costos empresarials, a més de no afectar els nivells de precarietat laboral en lâàmbit de la construcció, augmenti els preus; un dels exemples més interessants de la importància del que en el llenguatge oficial sâanomena «actiu intangible» (el civisme, la creativitat, la intel·ligència, els valors...). La taxació de lâètica en el mercat, quan la gent està disposada a pagar un sobrepreu per la presumpció dâhabitar un espai ecològicament correcte. Un punt de vista aplicable als espais verds i les natures artificials com les illes o els estanys, o el camuflatge i la renovació de la depuradora, la central tèrmica i la nova planta de reciclatge.
«Podrà viure en el cor de la utopia, a edificis on els materials han estat reciclats, a un litoral desconflictivitzat obert al mar, amb el màxim estalvi dâenergia extreta de la central tèrmica camuflada per una geografia suavitzada i lluminosa sense contaminació visual. Sota la protecció i lâombra de la pèrgola fotovoltaica símbol de la nostra llibertat i sensibilitat mediambiental.»
Tota lâoperació i la seva integració dins la transformació global de la metròpoli i del triangle del Besòs, reprodueix la relació entre pràctica i discurs del model Barcelona. Un idealisme retòric un pèl càndid i grandiloqüent, mesurat i equilibrat per un pragmatisme de pocs escrúpols que no repara en danys socials i urbanístics per imposar el seu pla dâacció.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Avanç d'un llibre sobre el 'model Barcelona' de pròxima aparició
07 abr 2004
BONISSIM
Re: Avanç d'un llibre sobre el 'model Barcelona' de pròxima aparició
07 mai 2004
Por favor si os interesa la opinion de la población hispanoparlante , escriban los temas principales en español , aunque hayan enlaces pqara elegir el idioma , o esta mal traducido o esta rodeado de textos en catalá . Si solo quieren la opinion de los catalanes , pues nada .....
Traducciones, por favor.
16 mai 2004
Sí. Y siguiendo con el mismo argumento del sr. "Fierro" será conveniente que escribais los temas principales también en chino, en ruso, en polaco, en swaihili, en navajo...

Pero, si no quereis perder el tiempo con tonterías mirad esta web: http://www.barcel0na.com/

a Martin Fierro
17 mai 2004
naturalmente nos interesa la opinion de l*s hispanoparlantes, como la de muchas mas culturas. por ello estamos realizando un esfuerzo de traducciones.
http://docs.indymedia.org/view/Local/BcnForumTradux

pero creo que tendrias tambien a respetar nuestra cultura. ustedes se independizaron del imperio español y fomentan el uso de las culturas indigenas. nosotr*s en catalunya aun no nos hemos independizado. como ustedes bien saben, parte de la cultura esta en la lengua. una lengua esta viva si se usa. si nos pide que dejemos de usarla en nuestra comunicacion cotidiana ¿no me pide que la mate?

la comprension entre las culturas es necesaria para la libertad.
Re: Avanç d'un llibre sobre el 'model Barcelona' de pròxima aparició
29 mai 2004
El texto en castellano está en:

http://www.rebelion.org/spain/040504cad.htm

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more