Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: antifeixisme : corrupció i poder
L’Amèrica que votarà George W. Bush
05 abr 2004
Discurs populista i defensa dels privilegis


L’Amèrica que votarà George W. Bush

Els americans coneixeran en les properes setmanes el nom de l’adversari demòcrata del Sr. George W. Bush. L’aversió que suscita el president dels Estats Units, al seu país i a l’estranger, tanmateix fa oblidar que conserva partidaris molt nombrosos, que saben usar millor el menyspreu amb què se’ls omple per escampar el rol electoralment lucratiu de portaveu d’una Amèrica profunda. Ni intel·lectual ni europeu, però s’assegura la seva superioritat i els seus valors.
Per Tom Frank *

En el moment en què sâenfrontaven a Iowa els candidats demòcrates a les eleccions presidencials del novembre del 2004, un anunci televisat atacava el favorit dels sondeigs, Howard Dean. El presentava com lâopció de lââelit culturalâ? aficionada a âaugmentar els impostos, ampliar el poder de lâEstat, prendre cafès latte, menjar sushi, conduir un Volvo, llegir el New York Times, portar piercings, exaltar Hollywood, assistir a espectacles esquerranistesâ?. En definitiva, els qui no tenien res a veure amb la bona gent del Midwest.

Havia pagat la publicitat el Club per al Creixement, una organització amb seu a Washington que té com a objectiu fer casar els rics que veneren el món dels negocis i els polítics que, bo i compartint la mateixa inclinació, són capaços de fer-ho arribar a bon port mitjançant unes lleis efectives. Els membres del Club són economistes neoliberals, celebritats que neden en lâabundància, però també hi ha alguns dels grans pensadors de la difunta nova economia que han consagrat tot un decenni a descriure la desreglamentació i la reducció dels impostos com si fos lâarribada del Messies a la terra. Els qui van reconèixer Jesucrist en les cotitzacions del Nasdaq i uns mandats celestials en les polítiques de mercat, difonen actualment anuncis televisats per fustigar aquesta maleïda elit.

Una part del misteri nord-americà del 2004 rau en aquesta paradoxa. Arran del decantament cap a la dreta dels últims trenta anys, avui, als Estats Units, la fortuna està molt més concentrada del que havia estat dâençà dels anys vint, els assalariats disposen de menys drets en les seves condicions de treball i lâempresa sâha convertit en el protagonista més poderós del món. Però aquesta onada conservadora âque continuaâ encara es ven sota lâaparença dâuna guerra contra les elits, dâun aixecament virtuós del bon jan contra una odiosa classe dirigent.


El cap dâaquesta inversemblant revolta és el president dels Estats Units, George W. Bush, antic industrial del petroli, llicenciat a Yale, fill dâun expresident dâaquest país i nét dâun senador, que sâha beneficiat en cadascuna de les etapes de la seva existència de tots els privilegis amb què lâAmèrica de dalt de tot sap satisfer la seva prole. Bush també és lâhome que invoca la seva fibra populista adduint que els entonats de la Costa Est mostraran menyspreu envers ell i els seus col·legues texans.

I el populisme del president no és pas del tot fictici. El seu ressentiment envers els esnobs de la Costa Est és grotesc, però sincer. Lâhome sap tractar lâAmèrica profunda, parla amb senzillesa al poble normal i corrent, el qual, en contrapartida, lâaprecia. El proper mes de novembre, podria obtenir un altre cop una part important del vot dels assalariats blancs. Fa quatre anys, va ser majoritari entre aquests electors (el 90% dels negres, en canvi, van votar demòcrata el 2000).

Amb la veu dels condemnats de la terra

En una altra època, el populisme era la llengua materna de lâesquerra dels Estats Units (1). Els treballadors intentaven confirmar el poder dels sindicats, regular lâeconomia, generalitzar la seguretat social. Davant dâells, el partit de la patronal i el portaveu de les elits socials: en definitiva, els republicans. Aquests no han canviat de lloc, però han dedicat uns quants anys a preparar minuciosament una forma de populisme que seâls pogués associar: una barreja dâantiintel·lectualisme, dâevocació enganxosa de Déu, sermons nostàlgics sobre lâAmèrica profunda i tot allò que té dâhumil i corrent. Richard Nixon va ser el primer que va recórrer a aquesta barreja (tot i que lâespiritualitat no era el seu fort...). A partir dâaleshores, cada president republicà sâha presentat sota una aparença populista. Si bé George W. Bush només és lâúltim de la saga, també és un dels més eficients en aquest registre de lâhome polític sotmès a les prioritats dels medis empresarials i alhora capaç dâexpressar-se amb la veu dels damnats de la terra.

La fórmula funciona. Fins i tot triomfa. La recuperen els elegits, editorialistes agents de relacions públiques, empreses de corretatge, publicitaris, periodistes dâeconomia. Fins i tot Hollywood, imatge de tot allò que la dreta pretén rebutjar, la recupera per la seva banda. Durant la dècada dels noranta va dominar un populisme de mercat, inspirat en les estratègies de comunicació de Wall Street. La idea central era simple: el mercat és la base de la democràcia, i aquesta no es podria concebre sense aquest. Atès que tots participem en el mercat âcomprant accions, triant entre dues marques de crema dâafaitar, anant a veure una pel·lícula en comptes dâuna altraâ, els mercats expressen lâopció del poble. Ens proporcionen el que demanem, desmunten lâAntic Règim, atorguen el poder al consumidor. Així doncs, el fet dâintentar regular-los o voler contrarestar el seu efecte només pot venir de lâarrogància i de la temptació tirànica de les elits cultes que volen continuar passant al davant de tothom (2).

Quan lâèpoca és pròspera, com fa uns anys, el populisme de mercat vincula sistemàticament el destí del ciutadà mitjà dels Estats Units i la prosperitat dels accionistes de la seva empresa. Per això els telespectadors dels anys noranta veien contínuament minisèries publicitàries en les quals la Borsa era el precursor dâuna ârevolucióâ?, on unes velletes sâintercanviaven consells sobre inversió i les criatures sâemancipaven gràcies a les marques que duien a sobre. Durant el boom, una cadena de televisió seguia cada tarda lâevolució de la fortuna dels ciutadans més rics dels Estats Units. Cadascú venerava després els nous milionaris elegits per les inversions del poble. Fins i tot la republicaníssima Enron va vincular la seva pressió a favor de la desreglamentació de lâelectricitat al moviment dels drets civils de la dècada dels seixanta (3). La desreglamentació i la privatització sâhavien associat al poder popular. A lâacabament de cada vaga aixafada juntament amb el sindicat que lâhavia promoguda, els editorialistes sâimaginaven lâalegria dels treballadors ja alliberats de qualsevol servitud.

Durant els temps difícils, la comercialització del populisme de mercat ja és més delicada. Llavors cedeix el lloc, com en aquest moment, al vell populisme del tret per la culata, lâamalgama de recriminacions contra els esquerranistes, i no pas arran de la seva manca de fe en el mercat âi per tant, en la democràciaâ, sinó perquè haurien imposat tot tipus de monstruositats culturals al poble tranquil de lâAmèrica profunda. Aquests esgarriacries, després dâhaver legalitzat lâavortament i prohibit resar a les escoles públiques, exerceixen pressió per legalitzar el matrimoni homosexual. Aquí també, lâenemic del poble és aquesta satànica elit progressista associada a uns intel·lectuals que tindrien com a eterna marca de fàbrica lâarrogància. I aquí també, el Partit Republicà representaria, per la seva banda, els humils, els que es queden a lâombra i la gent del carrer, alçats contra una classe dirigent que menysprea els seus valors.

Aquest populisme ranci, reaccionari, omnipresent a la ràdio i a la Fox News (4), està obsessionat pels símbols de la cultura de consum. En comptes dâatacar directament els poderosos âsovint republicansâ culpa els objectes refinats i esnobs a disposició dâaquests poderosos: els cafès especials, els restaurants selectes, els estudis a les grans universitats, les vacances a Europa i, sobretot, els cotxes dâimportació.

Molest per uns gustos tan efeminats, el populisme ranci presenta les suposades preferències del país profund (el novembre del 2000, els demòcrates van quedar escombrats de gairebé tots els estats allunyats de les costes alhora que triomfaven a Califòrnia, a Nova York i a Massachusetts, símbols del cosmopolitisme maleït). Quines preferències? Als autèntics ciutadans dels Estats Units els agraden els enormes bistecs texans, el món rural (Bush té un ranxo, igual que lâhavia tingut Ronald Reagan abans que ell), beuen cervesa normal i corrent (no dâimportació), treballen amb les mans, condueixen cotxes fabricats al país. Pel que sembla, es considera inversemblant la idea que els industrials del petroli milionaris de Houston o de Wichita passin també les vacances a Europa, prefereixin les aromes dels cafès delicats i condueixin Jaguars.

Aquesta insistència en la guerra del consum té lâavantatge dâorientar cap a la dreta la dinàmica del ressentiment de classe. Els objectes que sâidentifiquen amb lâelit són, en efecte, més utilitzats pels llicenciats que es tenen per progressistes. A ells pertoca lâetiqueta dâesnobs; als republicans, lâúnica majestuositat dels milions de persones corrents. Perquè els bons ciutadans dels Estats Units no suporten les elits ni els seus gustos, cosa que explica que votin homes que parlen planer, com lâactual president, com el seu pare, com Ronald Reagan i Richard Nixon, el qual es va aprofitar a fons de lâodi dels intel·lectuals de la Costa Est (la més europea de totes dues) i el del clan Kennedy. Un cop va ser a la Casa Blanca, cadascun dâaquests homes normals i corrents va fer mans i mànigues per inundar de favors els privilegiats.

Les disfresses dâaquesta representació republicana de lâelit haurien dâenlluernar un cec. Dâentrada tenim el postulat absurd segons el qual lâestablishment estaria format per homes dâesquerres. En segon lloc, si els partidaris de Bush retreuen als progressistes el fet de menjar sushi i fer-se piercing, tampoc no dubten a lâhora dâexalçar els consumidors de sushi i els aficionats al piercing quan els consideren empresaris intrèpits i consumidors prou alliberats per ser ells mateixos. Tan aviat menyspreen Hollywood, que podreix la cultura nacional amb els seus valors adulterats, com alaben la creativitat de Hollywood, els seus beneficis, lâolfacte que té a lâhora de decidir què té ganes de veure el poble. I no oblidem que Ronald Reagan i el governador Schwarzenegger procedeixen dâallí. Ãs igual: els estrategs republicans naveguen sense distinció entre aquests dos extrems, manipulant tan aviat els ressorts de lâun com els de lâaltre.

La dreta dels Estats Units aconsegueix de superar les contradiccions del seu raonament en part gràcies a lâesquerra. Molts progressistes dâaquest país (mimats pels mitjans de comunicació europeus), incapaços de comprendre el populisme cultural, només hi veuen un racisme camuflat, que consideren que és el símbol dâuna epidèmia nacional. La més petita manifestació dâaquest populisme els fa pensar tot seguit en Timothy McVeight i en les milícies dâextrema dreta. Vaig experimentar aquesta patologia benpensant arran dâuna reunió recent de militants dâesquerres a Chicago.

Després de sentir una aspra i justa crítica sobre lâunivers mediàtic, les seves manipulacions i les seves mentides, em vaig alçar per puntualitzar que milions de ciutadans corrents dels Estats Units, sovint religiosos practicants, compartien aquesta crítica sobre els mitjans de comunicació, però que cometien lâerror dâidentificar amb el progressisme els poders econòmics i financers que dominen el país i el seu sistema dâinformació.. Aleshores vaig suggerir a lâorador que fes un esforç per establir el contacte amb aquesta Amèrica, dâintentar girar el ressentiment de classe que experimenta a favor de lâesquerra. Tot seguit mâho va retreure una assistent, ofesa pel fet que per això mateix aviat... caldria convèncer els partidaris del Ku Klux Klan.

El cas és que els populistes de dretes en part tenen raó. A determinats progressistes els agrada passar les vacances a Europa, prendre cafè latte i conduir un Volvo. Però més que res, no suporten, en efecte, el poble dels Estats Units quan no sâassembla a ells. Anar a una reunió dels defensors dels drets dels animals, passejar-se per un campus, és descobrir de seguida que hi ha certes formes dâacció política que sâhan convertit en una cosa privativa de les classes mitjanes superiors amb cultura, de la âminoria civilitzadaâ?, que condemnava lâhistoriador Christopher Lasch. Ãs a dir, persones per a qui la política sovint és més un exercici de teràpia individual, de realització personal, que no pas una tasca destinada a construir un moviment (5). Per a ells, lâesquerra és una espiritualitat tranquil·litzadora, un sentiment dâempatia envers lâautenticitat dels pobres i dels immigrats, un mitjà de comunicar-los que de tant en tant es pensa en ells. Les xapes que es porten a sobre i els adhesius que es col·loquen en els cotxes proclamen al món la bondat dels progressistes, una mica com les opcions de consum ètiques i la preocupació per reciclar les ampolles de vidre. Per a determinades revistes dâesquerres, la protesta fins i tot sâha convertit en una activitat atractiva, amb les seves estrelles i tot. No hi ha una colònia que es diu Activiste?

Sermonejar el poble?

De vegades un és dâesquerres perquè neix dâesquerres. Una noblesa heretada autoritza a exposar amb orgull el propi pedigrí. En un cas com aquest no té tanta importància la catastròfica davallada de lâesquerra dels Estats Units com a moviment social, el seu esgotament. Prou sovint, lâesquerra personifica la simpatia dels de dalt envers els desfavorits, i no pas envers el seu moviment amb vista a transformar la societat. Quan les seves files minven, cosa que hauria de significar que es farà més difícil arrencar una cobertura mèdica universal, un dret de representació sindical, en una part de lâesquerra dels Estats Units es constata, al contrari, lâaugment del no-conformisme al qual està lligada i la creativitat de les idees rebels que defensa.

Alçar-se contra els pagerols que branden banderes amb barres i estels es converteix llavors en una cosa més important que no pas convèncer-los perquè sâafegeixin a un combat polític amb vocació majoritària. Perquè, molt sovint, ser dâesquerres no és fer causa comuna amb el poble dels Estats Units, sinó sermonejar-lo, corregir-lo, assenyalar insistentment cadascuna de les seves mancances.

En el moment del debat de les Nacions Unides dâabans de la guerra de lâIraq, Dominique de Villepin calculava sens dubte que arribava a convèncer els partidaris de Bush cada cop que desmuntava les falses afirmacions del bàndol dels Estats Units. Ben vestit, refinat, poliglot, aplaudit pels ambaixadors dâarreu del món, esbroncava amb la condescendència dâun aristòcrata segur de si mateix un secretari dâEstat nord-americà estoic i clavat en el seu seient. El que no va tenir en compte Villepin és que hi ha milions de ciutadans dels Estats Units que no es preocupen pels fets, sinó que sâalimenten de símbols. I en aquest sentit, Bush no podia esperar una dramatúrgia més ben adaptada al seu populisme que el xoc entre un pobre nord-americà maldestre i un francès segur de les seves forces, que, a més, cita poetes.

Gairebé cada quatre anys es produeixen daltabaixos electorals en els llocs més inversemblants, apareixen electors de dretes allà on sâhauria esperat que fossin dâesquerres, esclata lâodi on hauria de regnar la satisfacció.. Mentre els progressistes dels Estats Units no es decantin més pels ressorts culturals dâaquesta dinàmica, es condemnen âi amb ells el mónâ a unes polítiques i a unes guerres decidides per uns Estats Units que ja no fan ni lâesforç de comprendre.


Quant al populisme dels Estats Units, vegeu: Halimi, Serge. âLe populisme, voilà lâennemiâ?. A: Le Monde diplomatique, abril de 1996. Vegeu també el dossier âLa démocratie détournéeâ?. A: Le Monde diplomatique, novembre de 2003.

Vegeu Frank, Tom. Le Marché de droit divin: capitalisme sauvage et populisme de marché.. Marsella: Agone, 2003.

Cf. âEnron aux mille et une escroqueriesâ?. A: Le Monde diplomatique, febrer de 2002.

Vegeu Alterman, Eric. âIl paraît que les médias américains sont de gaucheâ? i âLe droite à la radio, la gauche dans son ghettoâ?. A: Le Monde diplomatique, respectivament març de 2003 i octubre de 1994.

Vegeu Lasch, Christopher. Le seul et vrai paradis.. Castelnau-le-Lez: Ãditions Climats, 2002.


* Director de la revista The Baffler (Chicago), autor de Marché de droit divin: capitalisme sauvage et populisme de marché. Marsella: Agone, 2003.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: L’Amèrica que votarà George W. Bush
05 abr 2004
ye yo alucino , se supone ke sois un espacio contrainformativo ...es ke no os estaiws enterando ke ha estado pasando estos dias con respecto a desalojos en valencia? joder peña ke parece ke vayais a lo vuestro y punto ...mirar l'avanc o cartelera linbertaria joder menuda masacre colegas...a ver si os lo currais
Sindicat Terrassa