|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Les eleccions al congrés espanyol i la conjuntura actual
|
|
|
per ulls |
31 mar 2004
|
1. Introducció.
2. La conjuntura actual.
3. Eleccions estatals: una eina per a integrar el poble català en la reforma espanyola.
4. L’estat espanyol, un estat cada cop més perifèric, en crisi estructural.
5. La lluita de l’EI. |
|
1. INTRODUCCIÓ:
El canvi de govern a l’estat arran de les eleccions espanyoles del 14-M no suposarà un canvi en les diferents polÃtiques que aquest durà a terme. Ha estat un canvi en la forma que permetrà que res canviï, aparentant que el sistema socio-econòmic capitalista i el marc jurÃdico-polÃtic espanyol ofereixen diferents sortides a les problemà tiques conjunturals que van apareixent. En una situació d’excepcionalitat a nivell d’estat com amb l’atemptat del dijous 11 de març a Madrid, el canvi de govern del PP pel PSOE es fa aparèixer com la solució a tots els problemes.
No es pot fer una correcta anà lisi de conjuntura del context en que els Països Catalans han afrontat les eleccions del 14 de març a l’estat espanyol sense circumscriure-la en un marc temporal superior. La situació en que ens hem trobat davant les eleccions espanyoles, té el seu origen, per no anar més enllà (cap a les causes estructurals del present que patim), en la Reforma polÃtica que es comença a desenvolupar, bà sicament, a partir de la mort de Carrero Blanco, successor nomenat per Franco, el 1973.
Les eleccions de 1977, malanomenades primeres eleccions democrà tiques, van suposar la culminació formal del procés reformista que va dur el vell i autà rquic estat franquista a esdevenir un estat que s’ha designat per l'aberrant fórmula de monarquia parlamentà ria. Va suposar la transformació de la nit al dia de l’estat franquista en un estat democrà tic, homologable a les democrà cies liberal-burgeses europees. Aquest obra fou realitzada per la suposada bona voluntat de les èlits dominants, de sobte tocades per la grà cia del sentit democrà tic i l’europeïsme, tot plegat sota l’excusa del Consens i sota les renúncies dels dirigents de les suposades avantguardes populars i obreres.
El fruit d’aquells anys va ser el marc jurÃdico-polÃtic actual, amb la Constitució Espanyola al capdavant, els Estatuts regionals i totes les institucions depenents d’aquest ordenament jurÃdic. La democrà cia representativa, un elitista sistema democrà tic que escenifica una suposada competència entre partits, ha suposat aconseguir desactivar moltes de les lluites, organitzacions i reivindicacions populars que s’havien mantingut fins aleshores.
AixÃ, les masses populars han estat ensenyades i obligades a delegar les seves reivindicacions, capacitat de decisió i d’actuació en partits que defensen un mateix model social i projecte polÃtic (el burgès). S’ha bastit un miratge de realitat en que el poble ha oblidat per complet a lluitar per si mateix. Una conseqüència estructural de tot això és l’elevada abstenció en els processos electorals, en que malgrat utilitzar-se tots els mitjans estatals a l’abast (premsa escrita, rà dio, televisió, tota mena de mitjans publicitaris...), sovint s’acosta al 50%. En aquestes darreres, la participació ha estat conjunturalment elevada, però no és aquesta la norma.
Les classes populars, un cop més, del tot mancades de contrapoders, quadres i societat civil alternativa, s’han vist abocades de nou a la imposició d’un marc polÃtic, renunciant, no sense algunes molt dignes lluites minorità ries, a bona part de les consecucions polÃtiques, nacionals i socials d’abans de la Guerra del ’36.
Aquestes eleccions han estat l’escenificació del relleu dins del bi-partidisme espanyol, al mes pur estil de democrà cia “made in USAâ€?. Les polÃtiques econòmiques, socials, medi-ambientals... a part de petites concessions, van totes igualment encaminades a aconseguir el mà xim benefici per al Bloc de Classes Dominant espanyol. Per a la burgesia espanyola, l’estat és un instrument cabdal per a incrementar la taxa de benefici, és el marc comú de totes les fraccions de la burgesia per a l’explotació dels pobles i els i les treballadores, on els partits burgesos són uns mers gestors d’aquesta finalitat.
Petites variacions en les formes, en els “tempos� interns dels processos d’acumulació, canviaran, però tant PP com PSOE tenen inserits en la seva estructura genètica la finalitat de servir el Bloc de Classes Dominant. Els uneix per sobre de tot, el seu gran-espanyolisme i un liberalisme més o menys dissimulat, que els porta a la mateixa necessitat de retallar les despeses socials per tal que la burgesia maximitzi els seus guanys, reduint els costos en aquests à mbits, i tots els possibles.
2. LA CONJUNTURA ACTUAL.
Amb el canvi de partit al govern espanyol, tota la colla d’intel.lectuals del sistema i l’aparell de fabricació d’ideologia (entesa com a falsa conciència) s’ha posat a destil.lar missatges del tipus ha estat una revolució tranquila, la revolta dels mòbils... diferents dards enverinats per a confondre la població i assentar la idea que, amb les eleccions que ofereix la democrà cia representativa, els canvis i la solució davant de situacions difÃcils són possibles.
Les mobilitzacions en contra del PP d’aquests dies han estat importants a nivell quantitatiu, però molt més deficients des de la perspectiva qualitativa. Han mostrat per una banda, la mancança d’un projecte polÃtic d’esquerres sòlid als Països Catalans, i de l’altra, la necessitat (i impossibilitat present) de poder dur, des de posicions nacionals i de classe, una lluita ideològica que pugui fer front a les consignes confusionà ries del Sistema a les quals feiem referència més amunt. Fruit de tot plegat, el Sistema ha sabut donar una sortida, satisfactòria als ulls de la majoria de la població de l’estat, a la crisi conjuntural que ha aparegut. I això ha estat precisament perque el Sistema està ben assentat. Això ens ha de fer veure que la nostra lluita, entre d’altres aspectes, no pot ser una lluita ni fà cil ni curt-terminista.
Hi ha, en el moment present, un risc evident d’enduriment de les condicions polÃtiques i de retrocés en les minses conquestes democrà tiques i socials. Per bé que hi ha hagut una derrota electoral del partit netament ultadretà i portaveu de les propostes de les fraccions més ferotges de la burgesia espanyola, a mig termini, perviu clarament la possibilitat d’un avenç cap a una situació progressivament més propera al feixisme. De cara als propers anys ens esperen maniobres d'abast, gens explÃcites, fonamentades en el racisme més descarat, que es basaran en negar la relació causa-efecte entre el que la maquinà ria ideològica burgesa denomina terrorisme i l’ofensiva imperialista mundial, negant que els atemptats del 11-M tinguin relació amb la col.laboració espanyola en l’invasió i ocupació de l’Iraq, afirmant que és intrÃnsec en el món islà mic comportaments del tot “irrespectuosos amb els drets i les vides humanesâ€?...
El PP continua amb molt força interna (per bé que amb un provable problema de lideratge), amb 148 diputats, amb quadres gestors preprats, que surten de gestionar una administració estatal, amb fortes aliances amb sectors econòmics espanyols importants i amb notable prestigi entre la població de l’estat. És un partit que conserva, puix ha estat una devallada purament conjuntural, un molt bon lligam amb sectors de la indústria polÃtico-medià tica, amb molts mecanismes per a filtrar missatges i consignes que puguin preparar-los el terreny per a tornar a prendre el govern espanyol.
A diferència del que ha ocorregut al Principat, la davallada del PP ha estat molt moderada al PaÃs Valencià i les Illes. Ha estat més l’increment de participació que la deserció de votants, el que ha fet que el PSOE els hagi escurçat distà ncies. El PP, doncs, ha demostrat que la seva és una base sociològicament feixista. La gent que li dóna suport és la part de la població espanyola disposada a acceptar retallades de tot tipus, arbitrarietats repressives... per tal que la situació que a ells/es els beneficia es mantingui. Aquesta base social és el conglomerat format per les classes dominants i les classes de suport i tota la resta de panxa-agraïts per la seva gestió. Són sobretot els sectors més depredadors amb el medi i amb més afany per incrementar la taxa de benefici: les grans constructores i immobilià ries, els sectors provinents dels antics monopolis estatals (en comunicació [telefònica, principalment] i energia [Endesa i Iberdrola...]), l’oligarquia financera (BBVA i Santander-Hispano, la Caixa...) i, de forma creixent, el sector industrial-militar.
Respecte al PSOE, caldrà veure, en l’aspecte més d’aparença, si arribarà a fer concessions importants per a guanyar en la seva imatge de partit “democrà ticâ€?, en aspectes com permetre re-legalitzar l’esquerra abertzale basca, fent-se enrera de projectes com el “Plan Hidrológico Espanyolâ€?, o trencar amb l’oligarquia ianqui, per bé que això és més dubtós (per més que prediqui el seu “europeïsmeâ€?), ja que genètico-estructuralment l’operació Felipe González va ser en gran part obra de Washington. De tota manera, les excuses sobre la necessà ria intervenció de l’ONU sobre l’Iraq, malgrat haver posat data a la retirada (aspecte, d’altra banda, simbòlic, que les seves bases no li perdonarien que no fes), i el fet que ja el lÃder d’aquest partit, RodrÃguez Zapatero, hagi proclamat que per a ell i el futur govern la “llibertat econòmicaâ€? és cabdal, deixen entreveure que l’ultraliberalisme continuarà essent la norma a l’estat.
3. ELECCIONS ESTATALS: UNA EINA PER A INTEGRAR EL POBLE CATALÀ EN LA REFORMA ESPANYOLA.
Aquestes eleccions del 14-M no han representat res més que una nova edició d’unes eleccions per a legitimar el marc jurÃdico-polÃtic espanyol, en que el poble català no ha tingut cap possibilitat de fer sentir la seva veu.
Amb les eleccions espanyoles, el poble català , de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, veu imposada un cop més la divisió que ens separa fonamentalment entre dos estats que, no sols no ens reconeixen, sino que volen fer-nos desaparèixer com a poble. Aquestes eleccions suposen la imposició del marc electoral espanyol, ignorant per complet tota referència al marc territorial català , i deixant-ne la part dels Països Catalans sota domini francès completament al marge.
Els partits sorgits de la Reforma, aquest procés que ens ha menat fins l’actual estat transfranquista, participen encantats del procés electoral que les classes dominants espanyoles els ofereixen. Sense cap mena d’excusa o intent de justificació, els partits que fins a la mort de Franco havien mantingut una certa denúncia del paper integrador i impositiu que tindrien les eleccions espanyoles, ara són els més entusiastes a l’hora de participar-hi. Ni ERC, ICV-EU, PSM o qualsevol partit amb una mÃnima tradició d’esquerres i/o de lluita per l’alliberament nacional, ni encara menys els regionalistes com CiU, UM, UV o el Bloc, del tot partidaris de l’actual legalitat, no han denunciat davant del poble català la trampa que aquestes eleccions suposen. ERC, ICV-EU o PSM ja no excusen (si és que ho han arribat a fer mai) la seva presència en aquestes eleccions. Hi participen de manera natural: la seva lògica sembla dir si som espanyols, participem a les eleccions espanyoles. Uns ho accepten per profundes conviccions espanyolistes, els altres per la manca d’habit a practicar la lluita ideològica i per tal de poder pagar els crèdits demanats a bancs i caixes.
Les importants remuneracions que els ofereix tenir un diputat a les Corts espanyoles, o encara més, poder-hi formar grup propi, és un pastÃs massa suculent per a despreciar-lo, encara que sigui renunciant a la mascareta reivindicativa que tan bé els ha funcionat fins ara. És la compra de les restes d’uns sectors polÃtics a la deriva que, havent abandonat tota relació amb els sectors i les lluites populars més diverses, acaben per defensar els interessos que deien combatre. És el fruit de deixar la combativitat i la coherència per a conjuntures millors i no practicar la lluita de classes en tot lloc i moment, caient en l’amiguisme dins de les institucions i cercles de l’èlit polÃtica, lluny de tot mecanisme de control popular de la tasca a fer.
Un cop més, el poble català està aprenent que els partits, com les persones, es jutgen pel que fan i no pel que diuen.
En aquestes i les anteriors eleccions hagudes, PP i PSOE, els dos grans partits estatals, han escenificat un suposat antagonisme programà tic i ideològic. L’un autoatorgant-se el paper de “progressista� (amb tota la cà rrega d’ambigüitat del terme), l’altre representant el paper de “partit d’ordre�. De fet són l’expressió del bi-partidisme, perfectament concebut, que permet una alternança en la gestió de l’estat, d’acord amb les necessitats i amb les consignes de les fraccions dominants de la burgesia espanyola. Són dos partits amb un gran nexe ideològic d’unió: el gran-espanyolisme, la defensa de la unitat de l’estat com a marc simbòlico-material d’acumulació. L’estat és el mercat de la burgesia espanyola, eina d’acumulació de Capital i explotació dels pobles i els i les treballadores, la defensa del qual tenen assignada i assumida per sobre de tot.
En aquest escenari, el PP és l’expressió polÃtica de la fracció més criminal i matusera de la burgesia espanyola. És el sector més reaccionari i curt terminista, que cerca d’obtenir benefici explotant al mà xim la força de treball (plusvà lua absoluta). Representa la burgesia menys disposada a invertir en formació i benestar de la classe treballadora, negant-se a cedir guanys en cap parcel.la (d’aquà les retallades, major predisposició a l’ús de la força bruta, l’ús de la policia, i l’exèrcit si fos necessari, per a fer front a les reivindicacions populars i obreres...). Són els fills, biològics i ideològics, del franquisme i tota la casta de gent beneficiada per aquell brutal i descarat projecte de la burgesia espanyola.
El PSOE, sense diferir gaire del PP en allò essencial, és el partit del sistema d’expressió més clà ssicament liberal, menys paleo-liberal, doncs, format a partir d’un partit social-demòcrata del tot buit de quadres fins a la Reforma, inflat a base d’arribistes i personatges sense escrúpols, en cerca de cà rrecs i diners fà cils, que en una operació finançada per la internacional social-demòcrata, acaba aconseguint la presidència del govern espanyol tan rà pidament com l’any 1982.
IU, les restes del naufragi Euro-comunista, és el projecte nascut de les renúncies iniciades per Santiago Carillo, antic secretari del PCE, amb l’acceptació de la monarquia i sÃmbols (himne, bandera...) espanyols, de la claudicació respecte a l’obligació de tota opció revolucionà ria a practicar la lluita de classes, i sobretot, de l’acceptació de la democrà cia i institucions transfranquistes. Tot plegat, sense exigir la depuració dels cossos policials o les figures dels estaments judicials i polÃtics.
En aquestes eleccions, ERC ha concorregut en un context amb una recent i forta crescuda electoral en les autonòmiques principatines. Aquesta formació ha estat i és criminalitzada per un PP en embojida ofensiva jurÃdico-policÃaca, arran de les converses del Sr. Carod-Rovira amb la direcció d’ETA. Aquestes converses, a part de la incompetència i personalisme que han mostrat per part del Secretari General d’ERC, s’han de saber veure amb perspectiva històrica i entendre’n el significat en relació amb la maniobra criminalitzadora i reinsercionista d’Àngel Colom el 1989 respecte a Terra Liure. El fet que es produeixin en un moment en que ERC està experimentant un fort creixement electoral, embriagats per les prebendes que la legalitat espanyola els ofereix, en una cursa cada cop més esbojarradament dirigista, a part de ser una lliçó per a l’EI, no suposa altra cosa que constatar que ERC està arribant a la seva fase evolutiva darrera, esdevenint un partit del tot integrat en el sistema i degenerat ideològicament.
Aquestes converses han estat la repetició, a una altra escala, del paper de babau útil de la policia espanyola que ERC va protagonitzar el 1989, de la mà d’Àngel Colom, que ara Carod-Rovira repeteix obsessivament (també com aleshores acompanyat pel jurista Jaume Renyer), amb les visites per les presons espanyoles, per a aconseguir de reinsertar membres de TL. Aquest cop la finalitat no ha estat reinsercionista, però han aplicat la seva mateixa lògica a l’hora de voler fer desaparèixer qualsevol expressió de lluita que no passi per les institucions burgeses que tan aprecien.
La seva anà lisi aleshores i ara és que la legalitat espanyola i europea ofereixen les condicions i garanties perque, com a mÃnim, una part de la nostra nació assoleixi la independència, encara que sigui estrÃctament a nivell formal, dins el marc de la UE.
Per a ells i tots aquests ncacionalistes/independentistes que es fan dir “pacÃfistes i democrà ticsâ€? l’ús de totes les formes de lluita són un obstacle per a aconseguir la llibertat del poble català , quan abans com ara, la seva actitud és del tot oportunista i cobarda. La seva anà lisi no és res més que una il.lusió, una concepció simplista, i del tot errada del que és la realitat actual dels Països Catalans: ni a la UE ni a l’estat espanyol es donen condicions democrà tiques per a l’exercici del dret a l’Autodeterminació, ni la lluita per tots els mitjans és cap obstacle, ans una necessitat irrenunciable per tot poble que realment anheli la seva llibertat.
Ni l’estat espanyol ni la UE permetran ni els interessa que cap part o la totalitat del nostre poble esdevingui un estat independent i, en tot cas, això mai no vindrà de la mà de victòries de partits reformistes en processos electorals dins de democrà cies representatives, ans del treball i la lluita de tot un poble, de la construcció d’un veritable Moviment d’alliberament, expressió de la lluita cada persona per la seva i la llibertat col.lectiva.
El programa d’ERC és un programa desideologitzat (amb lemes com “més a propâ€?, “Ara és l’horaâ€?, “parlant la gent s’enténâ€?..., en cerca de vot fà cil, sense gaire ideologia i que no s’espanti davant de missatges durs i contundents), proteccionista en bona mesura, reformista i revisionista de les polÃtiques fiscals i econòmiques aplicades fins ara pels diversos governs espanyols i merament descentralitzador respecte a l’estructura administrativa estatal. Si bé és cert que manté un discurs formalment independentista (limitant-se a posar el mot “Independènciaâ€?, i cada cop de manera més restringida, en alguns punts dels diferents programes), és un partit autonomista crÃtic, amb un contingut programà tic liberal-petit burgès, de partit de reformes fiscals... intentant moderar la seva imatge, aspirant a ser el recanvi “nacionalsitaâ€? de CiU, a poder pactar a l’estat, també, amb el PSOE. El mateix PSOE de la LOAPA, de les successives reforma laborals i els contractes escombreries, de la legalització de televisions privades i que va posar i posa traves a les televisions autonòmiques, dels GAL i la repressió...
Les JERC juguen aquà el paper de mantenir certa imatge i llenguatge (que no discurs) per als sectors més a l’esquerra i coherentment independentistes dins d’ERC. Esquerra és un partit entusià sticament i ingènua pro-UE. En la base d’aquest entusiasme europeïsta hi ha l’essència del discurs “pseudo-independentistaâ€? que posa infonamentadament totes les esperances en el vell mite burgès de l’â€?Europa democrà ticaâ€?. La seva presentació al PaÃs Valencià i les Balears i Pitiuses respon més a una aposta estrÃctament electoral que a una realitat de dinà mica nacional entre campanyes.
Malgrat el recurs al cada cop menys freqüent terme “independència�, és un programa que comença a aprofundir en la reforma de l’estat, cap a una estructura federal, obrint les portes a una possible futura participació en aquest. Un programa, és clar, que cap independentista sincer no pot acceptar.
CiU sembla que s’està quedant cada cop més, sense espai polÃtic. El “relleuâ€? de CiU per ERC permetrà que una nova generació pugui créixer amb l’aparença d’estar fent un gran pas en l’alliberament del nostre poble, quan de fet la dominació es mantindrà . I si no, mirem d’aquà uns anys si el marc jurÃdico-polÃtic espanyol no es mantindrà intacte damunt d’aquesta part dels Països Catalans, si no es mantindrà la divisió territorial, l’expoliació de recursos naturals i financers, l’hegemonia burgesa...
Mentrestant, CiU reté bona part del seu electorat, persones d’una mitjana d’edat cada cop més alta, i en bona part, votants indistints del PP o de CiU. S’ha de constatar que la pèrdua de vots de CiU no ha estat excessiva, té un electrat fidel, i que el traspàs de vots cap a ERC no és tan drà stic com es podria esperar. La pèrdua de diputats els ha vingut més per l’increment de la participació que, per bé que també, per la pèrdua de vots.
Les eleccions estatals han tornat a ser la fossa comuna de les formacions més o menys regionalistes, vÃctimes de la dinà mica estatal. El Bloc un cop més s’ha quedat sense aconseguir diputat, amb gran mesura pel seu tacticisme electoralista i creixent accent regionalista, mentre que ERPV ha fet un ascens notable, per bé que encara lluny de suposar una força amb espai polÃtic al PaÃs Valencià .
L’Entesa Progressista a les Illes no ha resisit el bi-partidisme que ha posat el PSOE en el mateix nivell de diputats que el PP.
4. L’ESTAT ESPANYOL: UN ESTAT DÈBIL D’ESQUENA A LA UE.
La qüestió nacional apareix de nou al si d’un estat estructuralment feble com l’espanyol. Si quelcom ha marcat els mesos previs i les eleccions a Corts i Senat espanyols, ha estat la qüestió dels pobles sense estat en el si de l’estat espanyol.
L’estat espanyol, que arrossega un gran endarreriment estructural respecte als estats més avançats, en termes capitalistes, de la Unió Europea, no és capaç, vistos els percentatges de vots nacionalistes (i a cops també combatius i socialistes, com els vots autodeterministes al PaÃs Basc), de consolidar-se com un estat-nació com els del nucli central europeu.
La burgesia espanyola, amb les diferents fraccions i sectors, a cops en col.laboració, a cops enfrontats, amb el seu nucli castellano-andalús i les basco-espanyola i catalano-espanyola, és una burgesia amb una gran contradicció sobre seu: a l’hora que és classe dominant dins el seu marc d’acumulació simbòlico-material (l’estat espanyol), és subordinada dins el marc mundial. Dins del panorama mundial, no és res més que una burgesia subalterna i amb evident risc de retrocés en la jerarquia intracapitalista. Bà sicament subordinada i al servei de les classes dominants d’Estats Units, és alhora, clarament dependent de manera estructural del mercat europeu i de les oligarquies europees, sobretot de les fraccions dominants (industrial i, més recentment, financera).
Com a conseqüència de la debilitat estructural de l’estat espanyol, es dóna una Ãntima imbricació entre l’estat i els aparells i sectors oligarquics espanyols. El subimperialisme de les antigues empreses públiques, ara esdevingudes monopolis privats (Telefónica, Repsol...), que es manifesta en la Reconquesta de l’Amèrica Llatina, és una manifestació clara d’aquest paper que se li otorga. Un paper secundari i de poc abast a mig termini, fruit de la condesendència dels EUA respecte a la seva rebotiga (l’Amèrica Llatina) amb la burgesia espanyola.
En aquesta panorama, la indústria militar, a imatge del model econòmic dels EUA, està guanyant pes dins el conjunt de l’economia espanyola. És un sector d’eminent carà cter imperialista, d’acord amb la fase actual del Capitalisme. És l’anomenat fenòmen de la militarització de l’economia espanyola, el qual permet d’orientar grans sectors de la indústria pesada cap a un nou à mibit de rà pida acumulació de Capital, per bé que qüestiona la solidesa de l’economia a llarg termini. En aquesta conjuntura es donen les creixents destinacions pressupostà ries estatals vers aquest sector, per bé que de forma encoberta (investigació), de manera subsidià ria a com es produeix als EUA.
5. LA LLUITA DE L’EI.
Aquestes eleccions i la conjuntura en que ens trobem mostren clarament, sobretot, una qüestió: la impossibilitat de conformar un Moviment Català d’Alliberament Nacional d’un dia per l’altre. I, també, la necessitat de millorar l’eficà cia de les nostres lliutes, crear conciència polÃtica amb cada denúncia que fem, ser capaços d’inserir-nos en les lluites populars més diverses, desplegant-hi un treball sincer, i preparant les condicions per tal de poder plantejar els salts qualitatius que objectivament poguem fer.
La lluita electoral ha suposat per a molts col.lectius i plataformes marginals, quedar-se en el que són, opcions marginals. La il.lusió infantil que les eleccions del sistema poden ser una arma efectiva de lluita en el moment actual per a l’Esquerra Independentista catalana, més enllà dels à mbits que s’han encetat, és una il.lusió òptica. Negar-ho no és altra cosa que cedir davant l’evidència que, per més que ens desagradi, no hi ha més camà que la lluita compromesa, la formació i anà lisi constants, el creixement organitzatiu i el treball diari.
L’electoralisme buit, sense un treball polÃtic clar en els més diversos à mbits, sense socialitzar les propostes independentistes i socialistes, sense lluita ideològica constant... podem veure com sols porta al sac del reformisme i “el vot útilâ€?. Pretendre cremar etapes no duu enlloc més que a la frustració i perdre anys en la construcció del nostre projecte polÃtic.
Actualment, l’EI ens trobem estructurant el nostre espai, fent els primers passos vers l’estructuració d’un Moviment d’Alliberament Nacional. Tenim davant nostre el repte de bastir un veritable Moviment polÃtic, una eina que serveixi per a alliberar el nostre poble, i això sabem que no és una tasca que es pugui realitzar ni en tres, ni quatre ni deu anys. Tenim un passat recent que ens mostra que les presses no són bones companyes de viatge, i que no es pot construir res que no es faci amb una pacient implicació en i de les classes populars.
La temporalitat històrica, interna, de la lluita per l’alliberament d’un poble és de mig i llarg abast. Això no és l’excusa per a no fer cap pas organitzatiu ni en el desenvolupament del nostre discurs i activitat polÃtica. Ans al contrari. L’EI té unes deficiències estructurals grans, i si volem afrontar-les i volem anar més enllà de bastir una plataforma electoral que pugui concórrer en aquestes o altres eleccions, sabem que hem de treballar i tenir paciència.
Els vots són importants, però no són l’eina decisiva en la lluita per l’alliberament nacional i de classe. Els vots tenen alta volatilitat, es guanyen i es perden d’acord amb la conjuntura, i no se’n retenen si no són el fruit i el resultat del treball d’un moviment arrelat i Ãntimament implicat en la vida i lluites de les classes populars.
La participació en unes eleccions pot generar “il.lusióâ€? en certs à mbits de l’EI, és cert. Però una il.lusió que no vingui motivada per recollir en el moment adequat els fruits d’un treball permanent, pacient, sincer i estret amb les classes populars, no és una il.lusió que porti res de bo. I no és qüestió de plantejar eternament l’absència en la participació en certes conteses electorals, ans s’ha de fer en el moment adequat. Tot just s’ha fet un participació mÃnima en unes eleccions municipals en que els resultats han estat molt desiguals segons el lloc, amb una escassa presència sobre el territori, no ja al PaÃs Valencià i les Illes, d’on l’EI ha estat del tot absent, ans del Principat mateix, on grans à rees i bona part de la població no ha tingut opció de votar independentista. La il.lusió no pot venir motivada pel miratge del tot irreal de pensar-se que comptar amb una plataforma electoral significa tenir un Moviment. Ni es pot pretendre de cremar etapes, sense haver realitzat les prèvies, si no es vol córrer el risc d’acabar essent una estructura electoralment més, del tot allunyada de les classes populars, que generi desconfiança vers la gent a qui diu representar.
Els vots són interessants quan responen a una realitat de treball previ, i es mantenen quan són l’expressió de la cohesió i solidesa interna d’un Moviment polÃtic, on els debats representen la veu de bona part de la població que s’aglutina al voltant de l’opció polÃtica, i es segueix una estratègia ferma, allunyada de moviments tà ctics contradictoris, fonamentada en unes anà lisis d’anys de treball i estudi.
No és cert que l’EI corri el risc d’esdevenir una opció polÃtica associada amb la marginalitat de manera perpètua, permanentment fora del joc electoral. Portem anys aixà i ara s’estan donant els primers passos cap a una progressiva i sòlida participació electoral, primer en les municipals, i en d’altres en la mesura que es puguin assumir. Les eleccions mai no poden ser una fi en si mateixes, i sovint es cau en pensar això, sense veure que han de ser un instrument de suport a les lluites populars, que han de permetre de reforçar les aliances amb els sectors populars i les persones que, més enllà de tà ctiques oportunistes, veuran una estratègia en que se senten identificats. Si no es té això en compte, es pot caure en assumir la mà xima de presentar-se a tantes eleccions com sigui possible, sense plantejar-se el significat i la oportunitat de cada participació. No es pot passar de 0 a 100 sense córrer el risc de trencar el motor.
Cal aprofundir en molts d’à mbits en que no som prà cticament presents o hi tenim importants mancances tant de discurs com de treball prà ctic: el socio-laboral, en les organitzacions per la defensa i promoció de la cultura i la llengua, en el defensa del medi, en l’à mbit juvenil, la lluita anti-patriarcal i la població immigrada, entre molts d’altres.
L’espai polÃtic de l’EI està immers en debats i treballs de molta profunditat i importà ncia per al futur. El principal debat que hi ha és el de definició del model de Moviment que es vol construir. És un debat implÃcit en les diferents formulacions que s’estan fent respecte a estructures de coordinació i treball al si de l’EI. Són debats de molt importà ncia, ja que condicionen els propers anys de l’independentisme, i decidiran si avancem i guanyem uns quants anys, o bé retrocedim i perdem uns anys cabdals per al nostre espai polÃtic.
El Moviment, doncs, que volem estructurar, ha de basar les seves passes en anà lisis objectives serioses i reflexions à mpliament compartides en el si de les classes populars. Davant nostre resta la maduresa de saber esperar (i, sobretot, treballar) per tal de superar les mancances històriques de l’independentisme. |
Mira també:
http://www.endavant.org
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
D'acord, però...
|
|
per passejant |
31 mar 2004
|
Estic d'acord en el 90% de l'analisi. Estic d'acord també en l'última part, però voldria fer una consideració. Em sembla que pràcticament tothom hi estarà d'acord, amb l'excepció que, en el procés d'acumulació i construcció del Moviment, el fet de presentar-se a unes eleccions europees pot no ajudar gaire, però en cap cas suposarà una debacle de l'incipient Moviment. Alguns pensen que és una oportunitat per accelerar i potser resulta que ens quedem tal qual estem, però crec que, EN CAP CAS, no trencarem el motor del cotxe.
Entre agafar els 100km/h i trencar el motor del cotxe hi ha tota una gama de possibilitats que no contempleu. I crec que cal fer tots els esforços (ara que ja s'ha decidit) per accelerar el màxim possible.
pd: i no sóc de cap organització, ho txuro, ho txuro. |
|
|
