No és casualitat que l'ajuntament de Barcelona recorri al tema del moviment. Ja ens han regalat, altres vegades, amb lemes publicitaris com: “Tots movem Barcelonaâ€? o, simplement “Barcelona: no parisâ€?. Els gestors de Barcelona tenen la obsessió del moviment perpètu, com ja va va avançar fa uns anys l'alcalde Clos, quan va declarar que la població havÃa d'acostumar-se al fet que la ciutat estaria permanentment en obres. El moviment continu, l'activitat imparable, la movilització de la ciutadania, la seva implicació en el funcionament d'aquesta mà quina, sembla descriure avui la idea que el gestors de Barcelona tenen al cap.
El feixisme clà ssic fou un moviment polÃtic construït al voltant de la mobilització total de la població. Es mobilitzaba als ciutadans per la consecució dels objectius del règim totalitari. El partit únic, les seves joventuts, el sindicat, les organitzacions de dones, el reclutament militar i laboral, totes les energies es mobilitzaven. I es mobilitzaven de manera conscient i premeditada cap a la mort: la guerra, l'expansió imperial, l'extermini dels que eren diferents, les purgues polÃtiques. Tots els individus havien d'estar disposats a sacrificar-se per l'estat totalitari, fins la darrera gota de sang, segons cantava un himne militar. La mobilització total dela població prenia la forma de la fà brica d'armament, del cuarter, del front de guerra, del camp de concentració, i els ideals perseguits eren ideals de mort.
El feixisme postmodern també es contrueix al voltant de la mobilització total de la població. Però, a diferència del feixisme clà ssic, aquesta mobilització no es fa al voltant d'uns ideals de mort, sino de vida. S'intenta mobilitzar a la població per la defensa d'uns ideals obvis difÃcilment refusables: l'ecologia, la diversitat, la participació ciutadana... El discurs xulesc i militarista del feixisme clà ssic ha sigut substiuït pel discurs de la correcció polÃtica. Però el objectiu és el mateix de sempre: mobilitzar les reserves d'energia per posar-les a produïr a la gran mà quina de l'economia. Als manual i cursos d'organització empresarial es poden llegir i sentir cosa de l'estil de: “ és necessari reorganitzar l'empresa amb l'objectiu de mobilitzar tot aquell potencial d'energia, coneixement i intel·ligència que amaguen els treballadors; es tracta que els treballadors s'identifiquin totalment amb els objectius de l'empresa i s'impliquin amb ells totalment.â€? Avui l'empresa transpassa els lÃmits de la fà brica o de l'oficina. Avui la ciutat sencera pot funcionar com una gran empresa, una gran empresa a on es borra la frontera entre el temps de vida i el temps de feina, on cada instant de la nostra quotidianitat afegeix valoral sistema econòmic. Una gran empresa a la que entreguem els nostres coneixemnts i afectes, i la que dÃcilment podem boicotejar, doncs els gestos de la nostra vida quotidiana reprodueixen i alimenten aquest societat.
Barcelona és un camp d'experimentació pioner en aquest sentit. Barcelona és una ciutat-empresa. No és un lloc per viure, solsament, sino un centre de producció. I no solsament un centre de producció terciari avançat, sino un lloc on s'assagen les formes de la nova economia de la producció inmaterial, nova economia, que posa totes les nostres vides al seu servei. Ara ja no només produeixen valor els treballadors assalariats en el seu horari laboral.Ara tots, aturats, precaris, tant inclosos com exclosos del sistema laboral, produeixen valor amb cada acte i gest quotidià de les seves vides, i es pretén que tots aportem la nostra intel·ligència, els nostres afectes, els nostres desitjos, per a alimentar i reproduïr cada dia aquest ordre de tristesa. A aquesta ciutat, aquest disseny rep el nom de “la marca barcelona�. Barcelona no només es un model de gestió de la metròpoli, no només és una ciutat-empresa que vol que tots el seus ciutadans siguin productius, és una marca, i com a tal ha de publicitar-se i vendre's.
El Fòrum Barcelona 2004 és l'spot publicitari que intenta vendre la marca barcelona. La ciutat del disseny, la ciutat de la pau, la ciutat del civisme, la ciutat de la participació, en definitiva, la ciutat dels negocis, on la estupidesa es pot convertir en diners, i els diners en més estupidesa.
Després de la destrucció de les torres bessones de Nova York, l'11 de setembre de 2001, algun gestor municipal va afirmar que el Fòrum 2004 era més necessai que mai. Evidentment. La mentida era més necessaà ria que mai. Després de la destrució de les torres, es va revelar la forma que adopta l'Estat en aquesta nova etapa: l'Estat-Guerra. Ens han dit que des de llavors vivim en una guierra global permanent contra enemics invisibles als que genèricament s'anomena terroristes, i terrorites ho podem ser tots en el moment que convingui. Una guerra,que com digué el vicepresident nord-americà Dick Cheney, hem vist començar, però ningú que actualment sigui viu veurà acabr. Una guerra que no només transcorre a Afganistan, a l'Irak, o allà on toqui el següent capÃtol, sino que també vivim a la nostra modèlica i chupiguay ciutat. Tots vivim una guerra quotidiana: la guerra de la precarietat laboral, de la soletat , de la tristesa, de la impotència, de l'especulació, de la persecució als sense papers, del control, de la videovigilà ncia.
La modernitat era una època que es caracteritzaba per la fè en el triomf de la raó humana en la busca d'un món millor. Les utopies polÃtiques, el grans discursos emancipadors, la fè en els desenvolupament cientÃfico.tècnic, constituien un paradigma focalitzat a un horitzó històric de canvi i progrés. Les revolucions francesa i soviètica eren fites d'un mateix camà d'avenç cap a un futur millor: la humanitat, guiada per la seva sola raó, estava embarcada en un destà històric de continua millora i progrés, i només era qüestió de temps la construcció d'un món millor. Allò que caracteritza la postmodernitat en la que hem entrat és la fi d'aquest projecte. Ja no es creu que la humanitat tingui un destà manifest de continua millora i progrés, ja no es creu que la consecució d'un món millor sigui un procés històric inevitable. Els grans projectes polÃtics de canvi i transformació han mort. Els hortitzons de revolució han desaparegut. El capitalisme sembla haber-se instal·lat en una espècie d'eterna joventu i el sentit comú ens diu a tots que no es veu venir cap alternativa creïble en molt de temps. La fi de la història. Quan alguns inventen el lema “un altre món és possibleâ€?, es quan se'ns imposa la Ãntima convicció que no hi ha més món que aquest. Front a les llums de la modernitat, en que la evolució històrica i les seves etapes semblaven estar clares i tot es veia il·luminat amb el potents focus de les ciències socials, i els projectes polÃtics,ens veiem ara en la nit, en una nit llarga i gèlida que no sabem quan acabarà . Però aquesta nit necessita ser il·luminada amb llums de fira, doncs els aparadors de les botigues necessitesn exhibir els seus productes. Aquesta globalització armadanecessita tenyir-se amb els colors de l'arc de Sant Martà per semblar una mica més simpà tica. El poder necessita un consens social per projectar la imatge de que vivim en el millor dels mons possibles. La revolució ja no és possible, el canvi social no és necesari, ja vivim en un bonic món de colors. Això és el que ens vol dir el Fòrum Barcelona 2004.
Tres grans eixos: pau, diversitat cultural i desenvolupament sostenible. La pau: la pau és allò que vé després de la guerra, la pau són les condicions que imposa el vencedor. Quan es negocia la pau, es negocia la la rendició del que ha perdut. Pacificar un territori, una societat, és controlar-la fins anular l'enemic. Barcelona es declara ciutat de la pau, és a dir, ciutat pacificada, ciutat controlada, ella que és un camp de control, amb les seves cà meres de videovigilà ncia i la seva doctrina del civicme. El civisme és la versió barcelonina de la pau del vencedor després d'una guerra. El civisme és el catequisme del bon ciutadà , que es dóna per satisfet amb allò que té, i accepta, somrient com un babau, el dscurs de la participació ciutadana promogut per un ajuntament que especula, desallotja i expulsa als seus siutadans més pobres.
La diversitat cultural. Una ciutat on els immigrants sense papers son assetjats sense pietat. Una ciutat amb el seu ajuntament d'esquerres, que va organitzar una cacera d'immigrants pels carrers de la ciutat per a expulsar-los. Una ciutat on s'enderroquen grans edificis per què els multiculturals immigrants no puguin okupar-los. Un paÃs on la gent s'ofega al mar intentant arribar-hi. La diversitat cultural del Fòrum és la celebració d'un carnaval, el gran carnaval de les cultures, un ball de disfreces adobat amb plats de menjar exòtics. Mentrestant, a fora del recinte del Fòrum, fora de la pista d'aquell ball de disfreces, els immigrants s'amaguen, malviuen, moren.
El desenvolupament sostenible: l'eterna joventut del capitalisme. El sofriment suportable. El capitalisme és el creixement continu, a una velocitat accelerada, intentant sempre exorar els seus lÃmits. El desenvolupament sostenible és la ciència del cà lcul d'aquest lÃmit que no convé atravessar: ¿quina és la velocitat mà xima de desenvolupament capitalista abans de que el sistem exploti? ¿Quin és el major ritme possible d'acumulació capitalista, el major ritme de realització de beneficis? Si atravessem certs lÃmits, si accelerem massa la mà quina esclatarà . Això no ha de passar, el capitalisme ha de durar sempre, i el sofriment que genera, ha d’ésser suportable.
Als pamflets publicitaris del Fòrum 2004 se'ns diuen coses com “esdeveniment inèdit�, “trobada de dià leg i festa�, “contribuïr a crear un món millor�, “¿t'ho perdrà s?�, “un espai singular de noves sensacions�, “activitats per a tots els públics�, “un lloc sorprenent, davant del mar�, “descobreix-ho!�, “comprant abans la teva entrada , és més barat�. En canvi la paraula “capitalisme� no hi aparèix ni un sol cop. Ens diuen que aquesta “trobada� és per debatre sobre com constrïr un món millor, mentre en diuen que si comprem les entrades anticipades ens surt més barat... ¿Què ens estan venen en realitat? ¿Es pot prendre seriosament aquest carnaval� Ni a carnaval arriba, pobre ball de deisfreces per a ocultar, rera una pantalla de llums de colors, tota la misèria d'aquest ordre de tristesa quer ens volen imposar. |
