Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: altres temes
La paradoxal enfonsament d'Esquerra Unida
16 mar 2004
Segurament un dels factors més importants a l’hora de repercutir sobre l’electorat potencial d’IU i fruit de la seva xacra organitzativa, és que aquest percep el desencantament i falta d’il·lusió en el projecte de la pròpia gent membre de l’organització. O, en el millor dels casos, percep la buidor on deuria existir la transmissió diària i boca a boca dels eixos del seu projecte, realitzada per la gent membre d’IU.
Difuminada per l'alegria massiva que entre la gent d'esquerres ha produït la caiguda de l'ominós govern del PP, ha tingut continuïtat al mateix temps en aquestes últimes eleccions altra caiguda important que ja duu temps esdevenint, la d'Esquerra Unida. En aquests moments la formació que encapçala Gaspar Llamazares no sap encara ni tan sols si podrà formar grup parlamentari, al no haver arribat ni al nombre de representants ni al percentatge de vots necessaris per a això. La seua dirigència argumenta que el fracàs electoral es deu a la pressió del "vot útil" i evidentment aquest ha tingut una influència indubtable en els resultats. No obstant això, la pressió del vot útil no ha impedit a ERC experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Alguna cosa més ha d'haver influit per tant.

Prenguem com referència el partit abans citat, ERC. En l'any 2.000 obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre que IU se situava en un 5,96%. En aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre del 2.000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2.000). En Catalunya ICV-EUiA aconsegueix un increment "infinitesimal" de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. En el País Valencià, lloc no massa "favorable" al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per 4 els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern de Catalunya, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" sent tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. I no obstant això ERC surt més que airosa del destret... ¿Vot útil?

Doncs si, vot útil. La gent que ha votat ERC ho fet pensant que aquest partit serà realment útil per a defensar els seus interessos. Más útil per descomptat que el PSOE. Per què no es pot tenir una idea semblant respecte a IU?

Què allunya a la gent d'IU?

Potser el seu "radicalisme"? No és aquesta la queixa que sol escoltar-se entre els votants potencials d'IU, sinó més aviat la contrària. Són les tebieses i incoherències d'IU les que defrauden. Clar que, tot cal dir-ho, si el que es busca- com sembla que fa una part important de la dirigencia d'IU -és ocupar un espai polític semblant al del PSOE, llavors està clar que IU resulta "extremadament radical" per a un votant mitjà actual del PSOE. Però justament aquesta persona "votant mitjana" mai de la vida votarà a IU en les actuals circumstàncies.

Però analitzem les que, al nostre entendre, són les dos grans xacres o pesos morts d'IU que l'han dut fins una situació de difícil recuperació: la política i l'organitzativa. La primera no és de tipus "programátic". El programa d'IU és un programa més que digne, encara que com tot millorable, i s'ha nodrit de moltes fonts de l'esquerra alternativa i social dels últims temps. Poc cal objectar-li. La dificultat, en aparença insuperable, d'IU apareix enla "aplicació" de dit programa, en el seu desenvolupament en el dia a dia. En allò que en altres temps s'anomenava "tàctica" política. I això esdevé en dos àmbits o terrens: en el de la "gran política", quan s'aborden qüestions de l'estil dels problemes nacionals de l'estat i/o els relacionats amb la violència d'ETA o també del tipus de les relacions a mantenir amb el PSOE; i en el de la "petita política", fonamentalment política muncipal (en la qual sovint IU es veu entrampada en acords impresentables) però també la de relacions amb els moviments socials, amb els quals la tibantor arriba molt sovint més enllà del que seria desitjable. Res de l'exposat té a veure amb el "programa" d'IU, ni tampoc amb cap tipus de "estratègia" definida en els seus textos i resolucions asamblearies. És la dirigencia d'IU la que dia a dia camina per un camí que traça ella mateixa, en contradicció fins i tot flagrant amb les seves declaracions i principis.

Per a entendre com pot succeir l'exposat cal referir-se a la segona xacra, l'organitzativa. IU ha sofert un procés involutiu tant en els seus mecanismes de funcionament com en la qualitat política de les persones que ocupen llocs de responsabilitat. Saber si, tenint en compte com era el punt de partida d'IU, molt fonamentat en les estructures històriques del PCE, el procés era o no inevitable són figues d'un altre paner. Però es tracta d'un fet: l'organització es troba en aquests moments en mans, majoritàriament i sempre amb honroses excepcions, de grups i persones l'estil polític de les quals té molts punts de contacte amb els aspectes històricament més negatius de la cultura comunista i també amb el "profesionalisme" i arribisme polítics. Encara que sóc conscient que aquesta afirmació suscitarà les ires de alguna gent, no em queda més remei que formular-la, ja que és un element clau per a entendre per què IU acaba fent el que fa.

La xacra organitzativa és, al meu parer i de bon tros, més important que la política. La primera admetria correccions i canvis, ja que els errors poden ser esmenats i es pot aprendre d'ells. No obstant això el enquistament organitzatiu i les pràctiques viciades impedeixen tot canvi: l'organització es torna absolutament irrespirable per a qualsevol persona normal i assenyada (fins i tot "sana", es podria dir). La participació en els col·lectius, que deuria ser, salvant inevitables moments tibants que ocorren en qualsevol lloc, lloc de confraternización i amigament entre les persones, es converteix en un patiment diari per al militant del carrer. S'observen comportaments cap a les persones i grups no afins impropis dels que s'han de mantenir en una organització d'esquerres. Per descomptat el bloqueig de propostes, pel simple fet de provenir de persones o grups determinats, està a l'ordre del dia. I, en última instància, les assemblees són guanyades amb vots "de les cavernes", provinents de gent afiliada vinculada per fidelitats de tot tipus a la dirigencia i l'única funció del qual en l'organització sembla ser només el de donar-los el seu vot en els moments "clau".

És molt fàcil d'entendre que quan qualsevol persona que hagi decidit integrar-se en el treball polític d'esquerres i hagi contactant amb l'organització capte alguna cosa semblant ha de fugir espaordida. I això és el que succeeix. IU està fossilitzada, per a reviure necessitaria de saba nova, però justament aquesta no li pot arribar perquè la mateixa organització l'impedeix. És la pescadilla que es mossega la cua.

La situació organitzativa interna genera un malestar i desencantament generalitzats entre una gran part de les persones membres d'IU i del seu orla més pròxima. Aquest aspecte és clau a l'hora d'entendre les dificultats de l'organització per a connectar amb la seva base social potencial, ja que el motor fonamental d'aquest contacte, la militància activa d'IU (els votants asamblearis de les "cavernes" no conten a tals efectes) es troba en estat de semiparàlisi o de paràlisi absoluta segons els moments.

Sé que més d'un/a company/a criticarà aquesta visió meua molt focalitzada en aspectes de tipus personal i de comportament. S'objectarà que existeixen problemes polítics que són els fonamentals. Com he dit abans no ho crec. Havent-se comès errors semblants als passats, si la base material i humana de la IU actual fos distinta seria possible la rectificació política. Tal com estan les coses la situació és molt complicada. Què veu de tot això la gent del carrer? Què veu la gent votant potencial?

Tornant a la qüestió de la reculada electoral cal tenir en compte que una bona part de la gent potencialment votant d'IU desconeix- per fortuna -els secrets de l'organització. D'ella es capten no obstant això diverses coses. La primera d'elles són les oscil·lacions polítiques del tipus de passar d'un enfrontament "a mort" amb el PSOE a un desig desmesurat d'acords deixant de costat els principis. També, en el mateix sentit, es percep que en determinats moments crítics- com ha estat el dels atemptats de Madrid en els seus inicis i fins les manifestacions "constitucionalistes"-IU és incapaç de plantejar una posició sòlida i diferenciada, caient la seua dirigència en el seguidisme de les "polítiques d'estat" a la recerca de respectabilitat.

La segona qüestió que es capta és el mal estil en les relacions entre els diferents sectors de l'organització i les contradiccions polítiques entre nodes diferents de l'aparell, verbigràcia les succeïdes entre l'direcció de Esquer Batua i la direcció federal entorn de la participació a Lizarra, el govern basc, el Pla Ibarretxe, ETA, etc.

En tercer lloc, qualsevol persona pròxima als moviments socials coneix de sobres la debilitat d'IU en relació a ells i la seva incapacitat per a crear en el dia a dia una política que ajudi a la seva construcció.

I finalment, sent segurament un dels factors més importants a l'hora de repercutir sobre l'electorat potencial d'IU i fruit de la seva xacra organitzativa, aquest percep el desencantament i falta d'il·lusió en el projecte de la pròpia gent membre de l'organització. O, en el millor dels casos, percep la buidor on deuria existir la transmissió diària i boca a boca dels eixos del seu projecte, realitzada per la gent membre d'IU. Per a una organització com IU això suposa la manca d'un dels seus instruments fonamentals de contacte amb la ciutadania, ja que manca dels suports mediàtics que posseeixen altres partits, PSOE inclòs.

Els aspectes citats, juntament amb la debilitat organitzativa d'IU fruit de la seva involució i enquistament, expliquen sense donar-li més tornades els seus mals resultats. Que sense cap dubte podrien haver estat un poc millors sense la pressió del vot útil. Però solament això, un poc millors. Tingui's a més en compte que estem en uns temps en els, a pesar dels atacs de la dreta reaccionària que acaba de ser puntualment derrotada en aquestes eleccions, s'ha experimentat un notori ascens dels moviments socials i que per tant deurien ser més que propicis per al creixement d'una organització com IU.

Però es pot sostenir i raonar que és necessària una organització d'esquerres anticapitalista i alternativa, amb independència dels avatars d'IU. Si IU no ha estat capaç de transformar-se en un instrument útil per al progrés social és inevitable que altra organització acabi ocupant el seu lloc. Sobre les característiques i funcions que deuria tenir aquesta nova organització d'esquerres i sobre les seves possibilitats de naixença espero parlar en altre article.

Mira també:
http://www.espacioalternativo.org/espai/spip

Comentaris

Re: La paradoxal enfonsament d'Esquerra Unida
16 mar 2004
sin olvidar su "trabajo" en las sucias CCOO
Sindicato Sindicat