Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : mitjans i manipulació : guerra
No conseguía plorar
12 mar 2004
He trigat més de 24 hores abans de poder plorar. Abans, durant tot el dia 11 i el dia 12, senzillament no tenía temps: he hagut de sufrir la indignació per les manipulacions mediàtiques i polítiques, la ràbia, l'urgència de fer tot lo que podía, a temps, per desmentir denunciar i difondre noticies que no fossin l'"eta eta eta eta" que ressonava per la tele, pels diaris, pels altaveus del metro. Després d'haver-me passat tantes hores sense parar, sense parar de moure'm d'escriure i de pensar, per expressar la indignació i la ràbia, em vaig adonar que encara no havia tingut temps per plorar. Per sentir el DOLOR. De cop, a les 3 de la nit entre divendres i dissabte, començo a plorar: pels 190 morts i pels 1500 ferits, victimes dels atentats de Madrid, obrers, obreres, treballadors, joves que anaven al cole, de barris entre els més pobres de la ciutat, devastats i trinxats per les explosions.
Politics, periodistes, embaixadors, empresaris i intel.lectuals il.luminats que heu cridat les vostres mentides per la tele, pels megafons i per les pàgines dels diaris, durant totes aquestes hores: m'heu robat fins i tot el temps per plorar els morts. M'heu robat el silenci que es necessita per elaborar un dol, per viure un dolor que és el més primari i antic de tots: l'horror davant de la mort salvatge, sense sentit; la por cap a una ombra negra que s'em fa sempre més propera, un cercle de violència que es tanca i colpeja a pocs centenars de kilometres d'ón estic jo... Sentiments que requereixen tancar els ulls, tancar els punys i plorar, cridar, contra el cel i contra el destí: no buscar culpables o demanar venjança.


No tenir que aguantar uns hipòcrites aprofitadors que són capaços de continuar jugant als seus jocs de poder fins i tot després de 200 assassinats; no tenir que escoltar mentides sobre mentides, enganys sobre enganys, tothom obligat a marxar devant de les càmeres derrera d'una pancarta que crida al consens amb el govern, aprofitant del clima de tensió que provoca un horror tan gran que encara no ha tingut temps per ser reelaborat.


Em feu fàstic i us desprecio. No estem fets de la mateixa carn, no és la mateixa la sang que corre per les vostres venes. Perquè si ho fòs, se us congelaría a dins, per la vergonya de lo que esteu fent i dient. Polítics i periodistes, si encara teniu vergonya o dignitat, sisplau, calleu; baixeu el cap, ploreu, escolteu les veus dels 200 morts d'Atocha, que parlaven les vostres llengues, votaven els vostres partits i llegien els vostres periòdics: no estan demanant venjança, no estan demanant guerra; només demanen que no hi hagi més morts. Que les seves families, els seus fills, els seus pares, no hagin de viure la sort maleïda que els hi ha tocat a ells, de pagar el preu de violències i expoliacions que no han decidit, de les quals no s'han beneficiat.

I deixeu-nos plorar els morts en pau.




Veniu, senyors de la guerra
vosaltres que construiu totes les armes
que construiu els avions de la mort
que construiu les grans bombes
Que us amagueu darrera de parets
i que us amagueu darrera de taules
Només us vull dir que veig darrera de les vostres caretes.

Mai heu fet res més
que construir per destruir
jugueu amb el meu món
com si fòs la vostra juguina
M'heu posat una arma a la mà
i us amagueu dels meus ulls
I després us gireu i correu lluny, quan volen les bales.

Com uns Judes antics
mentiu i traïcioneu
una guerra mundial es pot guanyar
voleu que cregui aixó
Però jo veig a través dels vostres ulls
i veig a través dels vostres cervells
Com veig a través de l'aigua que corre per la meva claveguera.

Carregueu els gallets
perquè altres disparin
després seieu i mireu
mentres aumenten les morts
Us amagueu en les vostres torres
mentres la sang dels joves
flueix fora dels seus cossos i s'enterra en el fang.

Heu creat la por més horrible
que mai s'haguès pogut evocar
la por de generar fills
en aquest món
Per amenaçar el meu nen
no nascut i sense nom
no mereixeu la sang que corre per les vostres venes.

Què és el que sé jo
per poder parlar fora de torn
podeu dir que sóc jove
podeu dir que no he estudiat
Però hi ha una cosa que sé
encara que sigui jove
Sé que ni Jesús Crist mai perdonarà lo que esteu fent.

Deixeu que us fagi una pregunta
els vostres diners són tan bons
podràn comprar-us el perdó
penseu realment que podràn?
Jo crec que us n'adonareu,
quan la vostra mort vindrà a cobrar,
que tots els diners que heu fet no us tornaràn a comprar l'ànima.

I espero que moriu
i que la mort us arrivi aviat
seguiré el vostre fènetre
en una tarde pàl.lida
I miraré mentres us baixen
dins el vostre llit de mort
I em quedaré sobre la tumba, per estar segur que esteu morts.




(texte original:)

Come you masters of wars
you that build all the guns
you that build the death planes
you that build the big bombs
You that hide behind walls
you that hide behind desks
I just want you to know I can see through your masks.

You have never done nothing
but build to destroy
you play with my world
like it's your little toy
You put a gun in my hands
and you hide from my eyes
And you turn and run further when the fast bullets fly.

Like Judas of old
you lie and deceive
a world war can be won
you want me to believe
But I see through your eyes
and I see through your brains
Like I see through the water that runs down my drain.

You fasten the triggers
for the others to fire
then you sit back and watch
when the death count gets higher
You hide in your mansions
as young people blood
Flows out of their bodies and is buried in the mud.

You've thrown the worst fear
that can ever be hurled
fear to bring children
into this world
To threaten my baby
unborn and unnamed
you ain't worth the blood that runs in your veins.

How much do I know
to talk out of turn
you might say that I'm young
you might say I'm unlearned
But there's one thing I know
though I'm younger than you
Even Jesus would never forgive what you do.

Let me ask you one question
is your money that good
will it buy you forgiveness
do you think that it could
I think you will find
when your death takes its toll
All the money you made, will never buy back your soul.

And I hope that you die
and your death will come soon
I'll follow your casket
in a pale afternoon
And I'll watch till it's lowered
down to your deathbed
Then I'll stand over your grave, to make sure that you're dead.

        Bob Dylan, 1967

Comentaris

Re: No conseguía plorar
12 mar 2004
He tardado más de 24 horas antes de poder llorar. Antes, durante todo el día 11 y el día 12, sencillamente no tenía tiempo: tuve que sufrir la indignación por las manipulaciones mediaticas y políticas, la rabia, la urgencia de hacer todo lo que podía, a tiempo, para desmentir denunciar y difundir noticias que no fueran el "eta eta eta eta" que resonaba por la tele, por lo diarios, por los altavoces del metro. Después de haver pasado tantas horas sin parar, sin parar de moverme de escribir de pensar, para expresar la indignación y la rabia, me dí cuenta de que todavía no había tenido tiempo para llorar. Para sentir el dolor. De repente, a las 3 de la madrugada entre viernes y sabado, empiezo a llorar: para los 190 muertos y para los 1500 heridos, victimas de los atentados de Madrid, obreros, trabajadores, jovenes que iban al cole, de barrios entre los más pobres de la ciudad, devastados y destrozados por las explosiones.

Políticos, periodistas, embajadores, empresarios e intelectuales iluminados que habeis gritado vuestras mentiras por la tele, por los altavoces y por las páginas de los periódicos, durante todas estas horas: me habeis robado incluso el tiempo para llorar los muertos. Me habeis robado el silencio que hace falta para elaborar un luto, para vivir un dolor que es el más primario y antiguo de todos: el horror delante de la muerte salvaje, sin sentido; el miedo de una sombra negra que se hace siempre más cercana, un círculo de violencia que se encierra y golpea a pocos centenares de kilometros de donde yo estoy... sentimientos que requieren cerrar los ojos, cerrar los puños y llorar, gritar, contra el cielo y contra el destino: no buscar culpables o pedir venganza.

No tener que aguantar unos hipócritas aprovechadores que son capaces de jugar a sus juegos de poder incluso después de 200 asesinados; no tener que escuchar mentiras sobre mentiras, engaños sobre engaños, todo el mundo obligado a marchar delante de las cámaras detrás de una pancarta que defensa la constitución, aprovechándose del clima de tensión debido a un horror tan grande que todavía no ha tenido tiempo de ser reelaborado.

Me dais asco y os desprecio. No estamos hechos de la misma carne, no es la misma la sangre que corre por vuestras venas. Porqué si lo fuera, se congelaría dentro de vosotros, por la vergüenza de lo que estais haciendo y diciendo. Políticos y periodistas, si todavía teneis vergüenza o dignidad, por favor, callaos; bajed vuestras cabezas, llorad, escuchad las voces de los 200 muertos de Atocha, que hablaban vuestras lenguas y votavan vuestros partidos: no estan pidiendo venganza, no estan pidiendo guerra; sólo quieren que no haya más muertos. Que sus familias, sus hijos, sus padres, no tengan que vivir la suerte maldita que les tocó a ellos: de pagar el precio de violencias y expoliaciones que no decidieron, de las cuales ni se beneficiaron.

Y dejadnos llorar los muertos en paz.




Venid, señores de la guerra
vosotros que construís todas las armas
que contruís los aviones de la muerte
que contruís las grandes bombas
Que os escondeis detrás de los muros
y que os escondeis detrás de las mesas
Sólo quiero deciros que veo detrás de vuestras máscaras.

Nunca habeis hecho nada
a parte de construir para destruir
jugáis con mi mundo
como si fuera vuestro juguete
Me habeis puesto una pistola en la mano
y os escondeis de mis ojos
pero os giráis y corréis lejos, cuando vuelan las balas.

Como unos antiguos Judas
mentís y traicionáis
una guerra mundial se puede ganar
queréis que crea esto
Pero yo veo a través de vuestros ojos
y a través de vuestros cerebros
como veo a través del agua que baja por mi cloaca.

Cargais los gatillos
para que otros disparen
luego os sentais y mirais
mientras sube el número de muertos
Os escondéis en vuestras torres
mientras la sangre de los jóvenes
fluye fuera de sus cuerpos y se entierra en el barro.

Habeis creado el miedo más horrible
que nunca se pudo evocar
miedo a generar hijos
en este mundo
Para amenazar a mi niño
que todavía no ha nacido ni tiene nombre
no os mereceis la sangre que corre en vuestras venas.

Que es lo que yo sé
para hablar fuera de turno
podéis decir que soy joven
podéis decir que no estudié
Pero hay algo que sé
aunque sea más joven que vosotros
Sé que ni Jesús Cristo jamás perdonará lo que estais haciendo.

Dejad que os haga una pregunta
vuestro dinero es tan bueno
puede compraros el perdón
creeis realmente que podrá?
Yo creo que os darais cuenta
cuando vuestra muerte venga a cobrar
Que todo el dinero que habéis hecho no os podrá volver a comprar el alma.

Y espero que morís
y que la muerte os llegue pronto
seguiré vuestro ataúd
en una tarde palida
Y miraré mientras me bajen
dentro de vuestra cama de muerte
Y me quedaré sobre la tumba para asegurarme que estáis muertos.


Bob Dylan, 1967
Sindicato Sindicat