|
|
|
Notícies :: corrupció i poder : dones |
|
Pobra llengua
|
|
|
per una |
06 mar 2004
|
|
|
Maria de la Pau Janer
Hi ha històries que semblen extretes d'un acudit de mal gust. En canvi, pertanyen a la realitat més immediata i estricta. Vull parlar d'un cas que sorprèn i que indigna. Com sempre, la llengua catalana és la víctima de la història. Pot ser-ho directament, quan alguns polítics la menyspreen i la desprotegeixen. Pot ser-ho indirectament també, quan es produeixen casos com el següent.
Una parella de Santander se separa. El relat d'una separació, evidentment, no és una notícia. Es tracta, tanmateix, d'una separació peculiar. El magistrat Pablo Fernández de la Vega, del jutjat número u de primera instància de Torrelavega, va concedir la custòdia dels fills al pare perquè no haguessin d'aprendre català. Així de dur.
La mare se n'anava a viure a Lleida, després de la separació. Aquest fet va fer decidir el jutge. No va dubtar a l'hora de signar amb mà ferma la sentència: havia de salvar els pobres infants del trasbals terrible que significava adaptar-se a una cultura diferent i aprendre una llengua nova. A la sentència, el jutge es refereix literalment a les "pertorbacions" que podrien patir els infants, si haguessin d'aprendre català.
Jo sempre havia cregut que aprendre una llengua suposa un factor d'enriquiment personal. No deu ser així. Almenys no deu ser-ho en el cas del català. Es veu que, per a certes persones, aprendre català és un drama. Em sembla realment patètic. Si no fos tan trist, gairebé faria riure. Semblaria d'acudit de mal gust. Però no ens podem riure de temes tan seriosos, que ens afecten l'idioma i la identitat. No podem fer res més que saber que la nostra supervivència encara és difícil, que jutges amb aquests cognoms no poden entendre els trets diferencials. No saben respectar la riquesa cultural d'un país. A la universitat, probablement li devien ensenyar altres coses. |
