|
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: fòrum 2004 |
|
Violencia ciutadana
|
|
|
per staf |
02 mar 2004
|
|
Plaça Catalunya, finals de l'any 2003. |
Als dos costats del carrer que bordeja la plaça tirant cap a la Ronda Universitat, toquen dos diferents grups de música andina. Estic acostumat, els dissabte al migdia, a sortir del metro i escoltar música andina, no sé d'on deuen ser, pot ser bolivians, pot ser peruans. Toquen les flautes sobre una base pre-grabada, l'efecte és bastant agradable, malgrat tot. De sobte m'adonc que els quatre músics que toquen més a prop del mig de la plaça porten els caps adornats amb enormes ventalls de plumes, a la manera dels indis d'amèrica del nord. Sioux, o Apache, jo que sé.
Flipo. Vaig amb una amiga, i els dos esclatem a riure compulsivament. Aquelles plumes tant exagerades, contrastant amb les flautes andines i la música que estaven tocant, tot plegat feien un efecte tan "hortera" i de mal gust, que no vam poder evitar riure. A part, tots els músics portaven chaquetes de pell a l'estil "indi-yanqui", amb tires de cuero pendents dels braços, rotllo "motor-freakis".
I mentres ens en riuem, la meva amiga diu, sense pensar-ho massa: "aixó és el Fòrum 2004".
Un conjunt sense forma ni contingut d'"ètnic", en la seva aparença més reconeixible, llest per vendre's alxs turistxs. I de fet, envoltant-los, desenes de turistxs (no m'he parat a mirar-los, però aixó debien de ser... qui, dels que vivim a Barcelona, ens parem a escoltar aquests músics?), sonrientxs i disposat a fer ploure la calderilla.
De cop, el conjunt ja no me'n sembla gens de divertit. Em comença a fer mal; començo a trobar-ho enormement trist i violent. Imagino aquests quatre indígens (cinc, amb el que feia gorra), ón deuen viure, quant deuen pagar per una habitació de lloguer, i entre quanta gent deuen compartir la vivenda, davant la falta d'habitatge que patim totxs en aquesta ciutat... i després imagino lo que deuen haver passat per ser "immigrante ilegal en Europe", com diuen els de la Colifata... arreglar els papers, fugir de la policia, la por, les cues davant del govern civil... a lo millor ells no, sarán privilegiats, em dic, sense ser molt convençut.
I després me'ls imagino llegint les noticies, o parlant amb els seus familiars al país d'origen... a lo millor són bolivians, els indígens de Bolivia s'estan subllevant, bloquejant les carreteres que duuen a La Paz, més de cincuanta han mort defensant el dret a la vida i el dret a disposar dels seus recursos... i ells aquí, al mig de plaça Catalunya, tocant amb unes plumes al cap, davant de turistes forrats de pasta... venguent els seus trets indígens per un punyat d'euros, amb els quals a penes pagaran el lloguer. A vegades, inconscientment, als pobres, li exigim la dignitat; com si els pobres, a més a més, tinguessin el deure a la dignitat, que els rics no tenen.
Després de les reflexions, arriva la desesperació. Al principi, Barcelona sembla una enorme fira. M'enrecordo els primers temps de passejar per Rambles, per Catalunya, disfrutant de la música, de la festa, de l'ambientillo de "barreja cultural" que ho envolta tot. Veure-ho amb alegria, com a un potencial món ideal, totxs juntxs, tocant i ballant. A lo millor jo també em vaig parar, al principi, a sonriure als bolivians aquests que toquen en playback al mig de la plaça. Després t'adones que tot está en venda. Anys i anys de dir que "no", d'adonar-me de coses, de decepcions, de "realitat", i de violença, m'han ensenyat el cinisme i la ràbia contra aquesta ciutat. Contra les milers de desesperacions, individuals i col•lectives, a què ens emputja cada día més. Que ara veig a cada racó, sobre cada mur i en cada plaça de la "ciutat dels prodigis".
Però aquests "prodigis", ón són? quan arriven? |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more
