|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
"Morir dempeus" -Octubre 2003-
|
|
|
per Mariona Ortiz (penjat per mark.b) |
29 feb 2004
|
Una gran reflexió sobre els homes i dones
i la llibertat.
------------------------------------ |
"Si algú passeja per Glasgow, seguint el curs del riu Clyde, trobarà en algun moment de la passejada una estàtua imponent d'una dona amb els braços alçats cap al cel. Si, a més, llegeix la inscripció que hi ha al peu, veurà que es tracta (sorpresa!) de Dolores Ibárruri, líder republicana durant la Guerra Civil espanyola i secretària del Partit Comunista a l'exili a partir de 1939. Ibárruri era una comunicadora de masses extraordinària. La força dels seus discursos va fer que es guanyés el sobrenom de «La Pasionaria» i que, efectivament, despertés passions entre els republicans i odis entre la dreta espanyola. Encunyava, en els seus mítings, expressions que van esdevenir eslògans, com ara: «No pasarán» o «Más vale morir de pie que vivir de rodillas».
Però, què hi fa una estàtua de «La Pasionaria» al cor de Glasgow? Llegeixo al diari The Herald (14/08/03) que restauraran el monument durant el mes de setembre i que, a l'octubre, hi haurà una trobada dels exvoluntaris de la Brigada Internacional Britànica. Més de 35.000 persones de 53 nacions diferents van formar les Brigades Internacionals. I resulta que bona part dels voluntaris que van venir a lluitar al costat de la República des de Gran Bretanya eren originaris de Glasgow i rodalies, escocesos de classe mitjana que van deixar-ho tot. Em pregunto si existirien avui les Brigades Internacionals. Qui aniria, avui, a lluitar per la democràcia en un país estrany?
Actualment només queden trenta supervivents de la Brigada Britànica. Un d'ells, Jack Jones (noranta anys), diu al diari The Herald que participarà en la trobada sens falta: «Cal seguir sent conscients del perill del feixisme. Estic personalment preocupat pels esdeveniments a Itàlia i a Espanya, on la gent més de la dreta està agafant llocs de poder. Encara ens hem d'oposar al feixisme i a les idees feixistes, i subratllo que, després de tot, això és el que nosaltres vam intentar: defensar la democràcia, el dret de gent d'Espanya d'escollir el seu propi govern.»
M'impressiona la lucidesa d'aquest avi de noranta anys. Sembla una veu d'alarma que es difon en els verds paratges d'Escòcia. I em replantejo la pregunta que em feia abans: potser avui no hi hauria gaires voluntaris disposats a donar la vida pels ideals, però és que avui, el problema abans que res consisteix a destriar les paraules. Cap a on cal anar a lluitar avui? Què cal combatre, si gairebé tots els països són «democràcies»?
No, avui ja no és tan senzill; els feixistes s'han vestit de demòcrates. Manllevo les paraules de Saramago: avui tenim «la democracia como engaño». Aparentement tot és correcte: uns votem i els escollits governen. I que el democràtic governant de torn, més demòcrata que ningú, decideixi anar a la guerra sense referèndum ja són figues d'un altre paner. Perquè els dictadors democràtics no protagonitzen cops d'estat; despleguen campanyes mediàtiques dignes de 1984. No afusellen comunistes; apliquen lleis antiterroristes. No prohibeixen el català; promouen el bilingüisme castellanòfil. No expulsen els negres; il·legalitzen la immigració...
I per això hem d'estar a l'aguait. Perquè potser ens tergiversaran les paraules, però podem recuperar els ideals que les paraules contenien i, si és necessari, reinventar les paraules per definir-los. Avui ens cal, encara, la valentia per a apostar-ho tot a la carta de la llibertat, la generositat per a donar la vida en nom dels ideals... i, abans que res, ens cal la lucidesa dels vells lluitadors, d'aquells que ensumen el feixisme per sota de les disfresses".
-Mariona Ortiz [octubre 2003]- |
Mira també:
http://www.diguemno.com
|
