No mentesc a la gent lectora si els dic que no tenia pensat acudir al miting d'ERC. No vaig a negar que Carod, després del seu linxament medià tic, s'havia guanyat sobradament la meva simpatia, però bé, aquà quedava la cosa. Bé és cert que he seguit un poc al affaire Carod i que no he pogut evitar llegir les seves declaracions, les entrevistes que li han fet... en fi, el tÃpic en aquests casos. Però d'aquà a decidir-me a assistir a un miting seu... la veritat, no entrava dintre dels meus plans. El que passa és que tinc la incurable mania de prendre el menjar veient els telediaris, i ja us podeu imaginar... m'encenc, m'encorajine, és que no aconseguesc dominar-me. Ja sé que no deuria alterar-me -a hores d'ara de les mentides de la “polÃtica-a-la-sacaâ€?-, no almenys quan estic menjant. Però és que no aconsegueixo dominar-me. Un telediari, dos, tres, quatre, dóna igual... arriba el moment en el qual se'm deslliguen les ires... i comence a llençar escuma per la boca, i és quan el meu fill em mira, amb aquesta mirada barreja de perplexitat i incomprensió, doncs perquè et poses aixÃ, si no t'escolten -em diu-, i jo acabo assentint, clar. En fi, tard o d'hora agafe un cabreig que per a què. El cas és que em faltava el de ZP. El dels 36.000 nous policies. A aquest pas -em dic- anem a ser tots policies. El cas és que sabia que avui era el mÃting d'ERC, i bé, entre unes coses i altres, m'he dit: per què no vas?, encara que siguis un de tants de tantes coses, no et sembla que si vas sumarà s, augmentarà s el nombre de persones que assistiran i que per tant serà com dir-li al PPSOE, mireu el que penso de vosaltres, mireu com em teniu? Com em tindreu de fart que fins ja em prenc la molèstia -poc postmoderna- d'anar a mÃtings. I per altra banda, si vas -m'he dit- ningú et podrà contar el que vegis amb els teus propis ulls. Fins i tot et pots dur la cà mera i fer algunes fotos per a “pujar-lesâ€? a la web de l'Espai, i redactar algun article, i bé, altres desencantats podran llegir de primera mà el que esdevingui. Total que em decideixo i m'en vaig.
#file_1#
I a partir d'aquà comença la cosa bona. Sobre les 19:45 hores arribe al Palau de Congressos. De lluny veig un grup de gent i un soroll encara incomprensible, però em dic per a mi mateix que ja hi ha gent en les portes esperant. Continue aproximant-me i comence a veure pancartes -encara il·legibles- i pense que hi ha ja molta gent en l'entrada al Palau de Congressos. De sobte ja estic en la via d'entrada i ja aquÃ, és com si hagués retrocedit almenys al temps de l'incendi del Reichstag. Començament a veure dues lÃnies de policies nacionals, però encara estic en el principi de l'accés. Un home que ja no compleix els 50 diu: ja van arribant els traïdors . Jo encara estic en fora de joc... però en segons m'adone que es refereix a mi. I a partir d'aquÃ, no us vull detallar els adjectius que m'han dedicat aquestes hordes que feien un passadÃs en l'accés al Palau de Congressos. Com he anat sol, encara s'han encebat més amb mi, però amb la calma que la mala hòstia desenvolupada durant tants anys, és capaç de produir, els he anat mirant mentre avançava com si veiés a pobres dements; diré més: us jure que m'he sentit apesarat de veure que aquestes persones... no era possible que fossin tan ignorants, tan estúpides, tan berroeres, tan cretines. Però el trist, el veritablement trist, és que són gent nècia. I el que ens deuria preocupar és que al contrari del que pensen les à nimes cà ndides -jo també vaig tenir la meva època de candidesa, com no?- tot neci és perillós. Aquesta gent -havÃeu d'haver vist l'odi que es manifestava en les seves mirades- ens hagués linxat de bona gana, ens hagués picat sense cap problema. Això és aterridor. És vergonyós per a qualsevol persona assenyada, mitjanament assenyada haver contemplat semblant desplegament de feixisme prà ctic.
Però el està en els lÃmits d'allò psicòtic, són els adjectius que he pogut escoltar, dedicats a dones majors, a senyores que seran esposes, treballadores, mares, à vies, a xiques joves, a xavals, a ancians, en fi a tot el món. Afortunadament, he vist a la gent no caure en els paranys d'aquests provocadors, mirar a altre costat, conversar tranquil·lament, fins i tot -com jo mateix- riure -la situació que per moments era tibant, pel cutre, també era còmica. Pel que sembla, també han regalat a la gent amb globus plens de pintura blava o algun tipus d'ou farcit de pintura blava, però jo no ho he vist. Només he vist les taques de pintura en terra.
#file_2#
El cas és que tenint com soroll de fons els crits de semblants demòcrates, la gent hem anat passant a poc a poc pels detectors de metalls i acreditant-nos. A l'entrar dintre he vist que estava absolutament ple, pel que he romà s en el passadÃs al costat d'altres moltes persones que no han pogut asseure's. Després de la música deliciosa de Miquel Gil, sobre les 21:00 hores ha començat el mÃting pròpiament dit. Demane excuses per no saber el nom de tots els intervinents ni per haver pres en el seu moment bona nota d'allò més representatiu de les intervencions. El primer d'ells que era el representant de Castelló, m'ha semblat un poc soporÃfer, a part que com parlava baixet, no he arribat a entendre molt. A aquest home cal donar-li un cafenet abans que parli. Perquè li pugin un poc les pulsacions. Després ha parlat el representant d'Alacant i he començat a assabentar-me un poc, encara que també semblava anar a gasoil -ja dic que estaven plens fins els passadissos. Després era el torn de Toni Cuquerella, i a aquest sà que se li veia capacitat. Corrosiu, mordaç, enginyós, ha provocat els primers aplaudiments i somriures de complicitat.
¡Ah! Se'm'obliodava. Abans del mÃting, s'ha projectat el que sembla ser que serà l'anunci d'*ERC per a la campanya electoral, simulant ser un NODO actualitzat. Però com anava dient, Toni Cuquerella ha estat molt bé. Després ha estat el torn de Joan Puigcercós. També se li veu més treballat que als dos primers. Ha contat diverses anècdotes que li van succeir en el Congrés dels Diputats, ha fet un repà s de la polÃtica del PP, etc., molt bé també. Per fi ha aparegut Carod-Rovira, el Bin Laden de Cataluña, qui ha repetit que hi ha un lÃmit moral a la independència, que és el respecte a la vida humana. Ha recordat als valencians que van mantenir amb dignitat el govern d'Espanya durant la República, ha afirmat que només amb valentia i enteresa es pot desallotjar al PP del poder. Que el PSOE té dintre de si a dos PSOE'S -un d'ells actua com oposició, són els Vázquez, Bono, Ibarra... que el PSOE deu ser valent i apostar pel canvi que ERC és capaç d'aportar. Que es va a lluitar per la República i que si fa falta es porta a terme una segona transició. Que ERC no s'amaga ni s'aporega, que van a anar on faci falta a dir el que pensen, i a assumir-ho amb totes les seves conseqüències. I que el PP està nerviós perquè veu que ERC creix sense parar, rep suports de totes parts, de tots els racons d'Espanya, creix el nombre de simpatitzants, de militants, d'adhesions als manifests... Ha afirmat que el PP és el partit dels negocis, no de la polÃtica, sinó dels negocis, i que el cas Fabra és el paradigma de la polÃtica de negocis del PP en la nostra terra. Ha acusat a Aznar de ser un immoral -per la seva implicació en la guerra- i un incult -per desconèixer la complexitat de la polÃtica mundial i europea, aixà com el caos que han provocat a l'Iraq fent sofrir als pobles iraquians doblement, no només per patir a Sadam Hussein -home d'EUA en la zona-, sinó les agressions genocides dels “aliatsâ€?. També ha dit que Aznar, està incapacitat per al dià leg democrà tic, i el resultat és que les relacions amb altres països europeus estan molt deteriorades. A tot això, s'han pogut escoltar crits de Inde-Inde-, Inde-pendèn-cià entre gran part del públic.
#file_3#
Sobre les 22:45 hores ha acabat el mÃting, i a l'exterior, l'aire fresc i l'espai buit, ens llevaven els dubtes sobre si les hordes bà rbares s'haurien retirat a les seves cavernes, o si per contra, no s'haurien conformat amb les mostres de feixisme que ens havien dedicat. Afortunadament, la nit, encara que fresqueta, tornava a ser agradable a l'exterior del Palau de Congressos, i la gent, respectuosament, abandonava l'escenari del blue-block amb la sensació d'haver viscut una tarda que podria ser un punt i a part en la polÃtica valenciana i nacional.
José Luis Redón
l'avanç
Carod-Rovira omple el Palau de Congressos de València
El mÃting central de campanya d'Esquerra Republicana del PaÃs Valencià (ERPV) ha estat un èxit de convocatòria, malgrat el clima de tensió que el PP i diversos grups ultres i blavers havien creat contra la visita del Josep LluÃs Carod Rovira a València. Més de dues mil persones pertanyents a tot l'espectre social i polÃtic de l'esquerra valenciana han plenat de gom a gom el Palau de Congressos, i han aclamat el president d'ERC, que ha manifestat que mai renunciarà a les seues conviccions i que no acceptarà lliçons de la gent del PP, a qui ha qualificat com "els darrers en apuntar-se a la democrà cia". El lÃder republicà ha estat precedit pel número 2 d'ERC, Joan Puigcercós, Toni Cucarella, cap de llista d'ERPV per València, Josep Julià Jimènez i Josep Vicent Vicent, que han presentat l'eslògan de campanya d'ERPV: "Sense complexos: PaÃs Valencià ". Després d'haver anunciat una resposta massiva contra el mÃting de Carod, l'extrema dreta només ha aconseguit aplegar unes 150 persones a les portes de l'edifici. La tensió ha anat augmentant a mesura que passava el temps fins tornar-se irrespirable per moments, però no ha evitat en cap moment l'entrada dels assistents a l'edifici. Un cordó policial ha franquejat el pas de la gent, que ha hagut de suportar una pluja d'insults, xiulits i crits "d'assassins". Els blavers, que han tingut un poder de convocatòria nul, prou allunyat de les mobilitzacions dels anys vuitanta, han esdevingut el grup més exhaltat i han llençat ous de pintura blava. Dos periodistes n'han resultat agredits.
-----
Crónica del miting de ERC en Valencia (28-02-2004) [versión en castellano]
No miento a l@s lector@s si les digo que no tenÃa pensado acudir al {miting} de ERC. No voy a negar que Carod, tras su linchamiento mediático, se habÃa ganado sobradamente mi simpatÃa, pero bueno, ahà quedaba la cosa. Bien es cierto que he seguido un poco al {affaire} Carod y que no he podido evitar leer sus declaraciones, las entrevistas que le han hecho... en fin, lo tÃpico en estos casos. Pero de ahà a decidirme a asistir a un miting suyo... la verdad, no entraba dentro de mis planes. Lo que pasa es que tengo la incurable manÃa de tomar la comida viendo los telediarios, y ya os podéis imaginar... me enciendo, me encorajino, es que no logro dominarme. Ya sé que no deberÃa alterarme -a estas alturas de la patraña de la “polÃtica-a-la-sacaâ€?-, no al menos cuando estoy comiendo. Pero es que no consigo dominarme. Un telediario, dos, tres, cuatro, da igual... llega el momento en el que se me desatan las iras... y empiezo a tirar espuma por la boca, y es cuando mi hijo me mira, con esa mirada mezcla de perplejidad e incomprensión, pues {para qué te pones asÃ, si no te escuchan} -me dice-, y yo termino asintiendo, claro. En fin, tarde o temprano me pillo un cabreo que para qué. El caso es que me faltaba lo de ZP. Lo de los 36.000 nuevos policÃas. A este paso -me digo- vamos a ser todos policÃas. El caso es que sabÃa que hoy era el miting de ERC, y bueno, entre unas cosas y otras, me he dicho: ¿por qué no vas?, aunque seas uno de tantos desencantados de tantas cosas, ¿no te parece que si vas sumarás, aumentarás el número de personas que asistirán y que por lo tanto será como decirle al PPSOE, mirad lo que pienso de vosotros, mirad cómo me tenéis? Cómo me tendréis de harto que hasta ya me tomo la molestia -poco posmoderna- de ir a {mitings}. Y por otra parte, si vas -me he dicho- nadie te podrá contar lo que veas con tus propios ojos. Hasta te puedes llevar la cámara y hacer algunas fotos para “subirlasâ€? a la web del espai, y redactar algún artÃculo, y bueno, otros desencantados podrán leer de primera mano lo que acontezca. Total que me decido y me pongo en marcha.
Y a partir de aquà empieza lo bueno. Sobre las 19:45 horas llego al Palacio de Congresos. A lo lejos veo un grupo de gente y un ruido todavÃa incomprensible, pero me digo para mis adentros que ya hay gente en las puertas esperando. Continúo aproximándome y empiezo a ver pancartas -todavÃa ilegibles- y pienso que hay ya mucha gente en la entrada al Palacio de Congresos. De subito ya estoy en la vÃa de entrada y ya aquÃ, es como si hubiese retrocedido al menos al tiempo del incendio del Reichstag. Comienzo a ver dos lÃneas de policÃas nacionales, pero todavÃa estoy en el principio del acceso. Un hombre que ya no cumple los 50 dice: {{ {ya van llegando los traidores} }}. Yo todavÃa estoy en fuera de juego... pero en segundos me doy cuenta de que se refiere a mÃ. Y a partir de ahÃ, no os quiero detallar los adjetivos que me han dedicado estas hordas que hacÃan un pasillo en el acceso al Palacio de Congresos. Como he ido solo, aún se han cebado más conmigo, pero con la calma que la mala hostia desarrollada durante tantos años, es capaz de producir, los he ido mirando mientras avanzaba como si viese a pobres dementes; diré más: os juro que me he sentido apenado de ver que esas personas...no era posible que fuesen tan ignorantes, tan lerdas, tan chabacanas, tan cretinas. Pero lo triste, lo verdaderamente triste, es que son gente necia. Y lo que nos debiera preocupar es que al contrario de lo que piensan las almas cándidas -yo también tuve mi época de candidez, ¿cómo no?- todo necio es peligroso. Esa gente -tenÃais que haber visto el odio que se manifestaba en sus miradas- nos hubiera linchado de buena gana, nos hubiera machacado sin ningún problema. Esto es aterrador. Es vergonzoso para cualquier persona sensata, medianamente sensata haber contemplado semejante despliegue de fascismo práctico.
Pero lo que raya en los lÃmites de lo psicótico, son los adjetivos que he podido escuchar, dedicados a mujeres mayores, a señoras que serán esposas, trabajadoras, madres, abuelas, a chicas jovenes, a chavales, a ancianos, en fin a todo el mundo. Afortunadamente, he visto a la gente no caer en las trampas de estos provocadores, mirar a otro lado, conversar tranquilamente, incluso -como yo mismo- reÃrse -la situación que por momentos era tensa, por lo cutre, también era cómica-. Al parecer, también han regalado a la gente con globos llenos de pintura azul o algún tipo de huevo relleno de pintura azul, pero yo no lo he visto. Solo he visto las manchas de pintura en el suelo.
El caso es que teniendo como ruido de fondo los alaridos de semejantes demócratas, la gente hemos ido pasando poco a poco por los detectores de metales y acreditándonos. Al entrar dentro he visto que estaba absolutamente lleno, por lo que he permanecido en el pasillo junto a otras muchas personas que no han podido sentarse. Tras la música deliciosa de Miquel Gil, sobre las 21:00 horas ha comenzado el {miting} propiamente dicho. Pido excusas por no saber el nombre de todos los intervinientes ni por haber tomado en su moment buena nota de lo más representativo de las intervenciones.
El primero de ellos que era el representante de Castellón, me ha parecido un poco soporÃfero, a parte de que como hablaba bajito, no he llegado a entender mucho. A este hombre hay que darle un cafetito antes de que hable. Para que le suban un poco las pulsaciones. Después ha hablado el representante de Alicante y he empezado a enterarme un poco, aunque también parecÃa ir a gas-oil -ya digo que estaban llenos hasta los pasillos-. Después era el turno de Toni Cuquerella, y a este sà que se le veÃan tablas. Corrosivo, mordaz, ingenioso, ha provocado los primeros aplausos y sonrisas de complicidad. ¡Ah! Se me olvidadaba. Antes del miting, se ha proyectado lo que parece ser que será el anuncio de ERC para la campaña electoral, simulando ser un NODO actualizado. Pero como iba diciendo, Toni Cuquerella ha estado muy bien. Después ha sido el turno de Joan Puigcercós. También se le ve más trabajado que a los dos primeros. Ha contado varias anécdotas que le sucedieron en el Congreso de los Diputados, ha hecho un repaso de la polÃtica del PP, etc., muy bien también. Por fin ha aparecido Carod-Rovira, el bin laden de cataluña, quien ha repetido que hay un lÃmite moral a la independencia, que es el respeto a la vida humana. Ha recordado a los valencianos que mantuvieron con dignidad el gobierno de España durante la República, ha afirmado que sólo con valentÃa y entereza se puede desalojar al PP del poder. Que el PSOE tiene dentro de sà a dos PSOE'S -uno de ellos actúa como oposición, son los Vázquez, Bono, Ibarra...- que el PSOE debe ser valiente y apostar por el cambio que ERC es capaz de aportar. Que se va a luchar por la República y que si hace falta se lleva a cabo una segunda transición. Que ERC no se esconde ni se amedranta, que van a ir a donde haga falta a decir lo que piensan, y a asumirlo con todas sus consecuencias. Y que el PP está nervioso porque ve que ERC crece sin parar, recibe apoyos de todas partes, de todos los rincones de España, crece el número de simpatizantes, de militantes, de adhesiones a los manifiestos... Ha afirmado que el PP es el partido de los negocios, no de la polÃtica, sino de los negocios, y que el caso Fabra es el paradigma de la polÃtica de negocios del PP en nuestra tierra. Ha acusado a Aznar de ser un inmoral -por su implicación en la guerra- y un inculto -por desconocer la complejidad de la polÃtica mundial y europea, asà como el caos que han provocado en Irak haciendo sufrir a los pueblos iraquÃes doblemente, no sólo por padecer a Sadam Hussein -hombre de EE.UU. en la zona-, sino las agresiones genocidas de los “aliadosâ€?. También ha dicho que Aznar, está incapacitado para el diálogo democrático, y el resultado es que las relaciones con otros paÃses europeos están muy deterioradas. A todo esto, se han podido escuchar gritos de {Inde- Inde-, Inde-penden-cià } entre gran parte del público.
Sobre las 22:45 horas ha terminado el {miting}, y al exterior, el aire fresco y el espacio vacÃo, nos despejaban las dudas sobre si las hordas bárbaras se habrÃan retirado a sus cavernas, o si por el contrario, no se habrÃan conformado con las muestras de fascismo que nos habÃan dedicado. Afortunadamente, la noche, aunque fresquita, volvÃa a ser agradable al exterior del Palacio de Congresos, y la gente, respetuosamente, abandonaba el escenario del {{ {blue-block} }} con la sensación de haber vivido una tarde que podrÃa ser un punto y a parte en la polÃtica valenciana y nacional.
José Luis Redón |