|
|
|
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder |
|
L'AZNARISME EN QUINZE IMATGES
|
|
|
per David Miró |
28 feb 2004
|
|
El militarisme civil |
A Catalunya s'ha fet massa broma sobre l'incident de l'illot de Perejil i la manera expeditiva com el va resoldre el govern espanyol. L'acció militar que va permetre foragitar els marroquins d'un tros de sobirania nacional el juliol del 2002 és, de llarg, l'acció més compromesa de l'exèrcit espanyol en dècades i ha tingut un profund impacte en la classe dirigent espanyola. La brometa del ministre Federico Trillo la setmana passada quan va dir que li hauria agradat prendre l'illot fa vuit anys és simptomàtica d'un fenomen nou al qual feia temps que no estàvem acostumats: el retorn de l'heroic exèrcit espanyol.
Hem tornat amb el PP als vells temps del militarisme espanyol? Durant l'època socialista la prioritat va ser normalitzar l'exèrcit, democratitzar-lo i depurar els residus franquistes i potencialment colpistes. Va ser una tasca interna que va dur a terme amb diligència Narcís Serra. Un dels aspectes que es va potenciar per equiparar l'exèrcit a l'entorn internacional va ser la participació en missions de pau, això sí, sempre sota el paraigua de l'ONU. El 1991 es va passar a donar suport a una acció ofensiva, la Guerra del Golf, amb l'aval de Nacions Unides.
Aquesta política es va trencar durant la guerra de Kosovo, el 1998. Ningú se'n recorda però la campanya de bombardejos de l'OTAN no va tenir el suport del Consell de Seguretat, on Rússia i la Xina amenaçaven de fer servir el veto.
A partir de l'11 de setembre de 2001, però, el govern espanyol s'embranca de ple en l'operació Llibertat Duradora. Washington li encomana la vigilància de costes del Golf Pèrsic, on el desembre de 2002 va tenir lloc el lamentable incident dels míssils nord-coreans comissats per una fragata espanyola que després van ser retornats al Iemen pels Estats Units. L'últim pas ha estat el desplegament de tropes a l'Iraq, que podria ser superior després de l'estiu. Mai una actuació de l'exèrcit espanyol s'havia dut a terme amb tanta contestació interna. Justament, la manera com s'ha gestionat la crisi iraquiana és el que ha provocat les reticències de la Casa del Rei. A diferència de la Gran Bretanya, on la reina Elisabet II ha visitat diverses vegades les casernes d'on parteixen les tropes desplegades a l'Iraq i fins i tot el príncep Carles va fer una visita a Bàssora, aquí el rei Joan Carles no ha fet cap gest especial cap a les tropes desplegades a l'Iraq. Per contra, Aznar, Ana Palacio i Federico Trillo hi han estat, aquest últim protagonitzant el gag del "Viva Honduras!".
L'HONOR DE LA PÀTRIA
Torna el ranci militarisme espanyol, però amb novetats. Mentre que a principi de segle són els militars espanyols els que imposen aquesta visió castrense de la política i ocupen directament el poder, ara és José María Aznar, un civil, qui vol impregnar la societat d'aquests valors. No importa l'opinió pública o els soldats, l'honor de la pàtria està per damunt de tot.
Una altra aportació d'Aznar a la nova doctrina militarista espanyola és que ara no es dirigeix des de Madrid, sinó des de Washington. Espanya ha passat de ser el centre d'un imperi a ser-ne un apèndix. Però l'important és ser imperi. L'exèrcit s'ha convertit en un element més de la política exterior del govern. I fins i tot de la interior i, si no, que ho preguntin als habitants dels pobles bascos on el 5 de novembre es van fer unes maniobres amb evident caràcter intimidatori. La lògica militar que Aznar ha imposat a la seva política inclou també la manca d'informació i transparència, com el cas de l'accident del Iàkovlev 42.
Estaríem, doncs, davant d'un sofisticació del clàssic militarisme espanyol, amb alta tecnologia i amb campanyes publicitàries que contrasten amb el reclutament forçós que va desembocar en protestes populars com la Setmana Tràgica. L'objectiu, igualment, continua sent el mateix. Reprimir la dissidència interna i projectar a l'exterior una imatge de potència temible. El problema d'Aznar és que, mentre que el seu càrrec té data de caducitat, el de cap superior de les forces armades és vitalici. L'altra incògnita que el temps resoldrà és si la política espanyola es podrà desmilitaritzar algun dia. O potser caldrà cridar un altre Narcís Serra? |
Mira també:
http://www.avui.com/avui/diari/04/feb/28/az201.htm
|
