Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: fòrum 2004
Intervenció de Santiago Lòpez Petit a la xerrada: "EL Fòrum 2004: La Gran Impostura"
23 feb 2004
El títol dâaquesta trobada, era o és âLa Gran imposturaâ? , Barcelona 2004 la gran impostura, el títol aquest â La gran imposturaâ? està bé, però és molt insuficient . Ãs el que tractaré de demostrar. Impostura vol dir mentida, si acusem al Fòrum de ser una mentida de ser un engany la crítica que els hi podrem adreçar (...) només pot ser que són hipòcrites que són falsos, que tenen un doble llenguatge, això ens obliga a posar-nos en un lloc més autèntic, més vertader, difícilment defensable avui. Però sobretot, ens deixa en lâimpotència. Aquesta crítica entesa com a denúncia és insuficient i és perdedora. Per això jo crec que sâha dâintentar una altra mirada.
La pregunta que ens hauríem de fer és: com criticar un discurs polític, cultural, arquitectònic que fa servir categories òbvies ( la sostenibilitat, la pau, la diversitat, el diàleg) per realitzar una intervenció urbanística especulativa dins la ciutat? O millor, com criticar un discurs polític sâha vestit amb el llenguatge del no-poder per excercir millor el poder?
Aquesta és la qüestió, lâextremada novetat i així també la dificultat que seâns posa al davant a mi em sembla que la millor manera de fer-ho és desmuntant els mecanismes funcionament que podríem anomenar la marca Barcelona ( els que estan darrera de la marca Barcelona). Sota el nom de marca Barcelona em refereixo a la construcció simbòlica i també, econòmica i política, dâun producte comercial que competeix en lâeconomia globalitzada. El Fòrum 2004, més enllà de ser un supermercat de valors, intenta vendre la marca Barcelona. Però, com funciona i sâimposa la marca Barcelona? Ho fa amb la mateixa lògica que el capital, una lògica del capital és una lògica expansiva , la lògica dâimposició de la marca Barcelona també és una lògica expansiva. Aquesta lògica expansiva sâarticula a partir de tres mecanismes. El primer mecanisme és el projecte. El projecte estava ja a la Barcelona 92, estava abans i està ara. La idea de projecte com a horitzó de sentit, com a pertinència. Aquest és un dels mecanismes de desplegament de la Marca Barcelona. El segon mecanisme de desplegament és el multiculturalisme, racisme tou, racisme de la tolerància o integració mitjançant la diferència. Si em permeteu una cita dâun llibre meu, jo deia una cosa així com â si el poder en última instància és poder matar, la tolerància és perdonar la vidaâ? . Això és el multiculturalisme. I finalment, el tercer mecanisme és la neutralització d'allò polític. No de la política evidentment, ja que és la del sistema de partits. La marca Barcelona sâimposa despolititzant, anul·lant el conflicte i (...)
El resultat combinat dâaquests mecanismes és el que alguns anomenem feixisme posmodern o feixisme de la diferència. El Fòrum 2004 és la cara visible i espectacular dâun nou feixisme que (...) davant nostre. El feixisme posmodern seria la veritat dâaquesta societat xarxa en la que o estàs connectat o estàs mort. Perquè li convé el nom de feixisme posmodern a la Barcelona 2004? Com el feixisme clàssic es tracta dâuna vertadera mobilització de la vida, una gestió política de la vida podada a treballar per reproduir una realitat òbvia que ens cau a sobre. Frases com âTots movem Barcelonaâ? o âuna trobada que mourà el mónâ? expressen el mobilisme en el qual estan ficades les nostres vides. Feixisme posmodern en aquest sentit com el feixisme clàssic, gestió política de la vida dins el que seria una ciutat empresa, recordeu â Barcelona, la botiga més gran del mónâ?. Però a diferència del feixisme clàssic el feixisme posmodern no té la lògica coherent i implacable que comportava que comportava la jerarquia i el procés dâaniquilació de lâenemic intern. Al feixisme posmodern el poder no vol ser visible, és un poder informe que obliga auto-obligant, que controla mitjançant lâautocontrol, que fa de la cultura un recurs propi. El feixisme posmodern substitueix la propaganda per la comunicació, lâordre pel diàleg imposat. Defensa una lògica no coherent, en definitiva es mou entre la confusió el (...) i la incoherència. A diferència del feixisme clàssic no ha un poble, ni tampoc la unitat de mobilització és lâhome massa intercanviable. EL feixisme de la Barcelona 2004 posa fi a lâhomogeneïtat, no en va parla de multiculturalisme. Aquest posa en marxa una unitat de mobilització que és cada un de nosaltres en tant que centre de relacions, en tant que diferència. Nosaltres buscant-nos a nosaltres mateixos, construint la nostra autonomia esdevenim una unitat de mobilització dâaquesta mobilització total que és la Barcelona 2004. Estem davant dâuna auto-mobilització de les diferències, una legitimació que es basa (...), que es basa en la integració de la diferència.
Però el feixisme de la diferència no deixa de ser feixisme. La forma de lâestat és lâestat guerra. Lâestat que posa la guerra en el seu centre, que articula la seva política a partir de la dicotomia amic / enemic. Per tant no ens ha dâestranyar que al feixisme posmodern es pugui ser multicultural i alhora defensar lleis dâestrangeria, es pugui promoure lâautocontrol i el civisme i alhora un estat policial. Això (...) perquè la forma estat del feixisme és lâestat guerra, lâestat que fa una política construïda sobre la dicotomia amic/enemic.
Podríem dir que la Barcelona 2004 és un exemple laboratori dâaquest nou tipus de feixisme, perquè ningú escapa de la seva influència . Dâalguna manera, tots impulsem la marca Barcelona, tots treballem pel Fòrum universal de les Cultures. El primer jo al participar en aquest acte. Aquesta és la seva trampa haver inventat un esdeveniment, un espai sociocultural i un discurs de la unanimitat que apel·la a la diferència. A nosaltres ens toca estar a lâaltura de lâescomesa. Primer aprofundir en el que és la Barcelona 2004, després intentar interrompre, sabotejar, els mecanismes sobre els quals es construeix.
Sindicat Terrassa