|
|
|
Notícies :: fòrum 2004 |
|
Intervenció de Santiago Lòpez Petit a la xerrada: "EL Fòrum 2004: La Gran Impostura"
|
|
|
per - |
23 feb 2004
|
|
|
El tÃtol d’aquesta trobada, era o és “La Gran imposturaâ€? , Barcelona 2004 la gran impostura, el tÃtol aquest “ La gran imposturaâ€? està bé, però és molt insuficient . És el que tractaré de demostrar. Impostura vol dir mentida, si acusem al Fòrum de ser una mentida de ser un engany la crÃtica que els hi podrem adreçar (...) només pot ser que són hipòcrites que són falsos, que tenen un doble llenguatge, això ens obliga a posar-nos en un lloc més autèntic, més vertader, difÃcilment defensable avui. Però sobretot, ens deixa en l’impotència. Aquesta crÃtica entesa com a denúncia és insuficient i és perdedora. Per això jo crec que s’ha d’intentar una altra mirada.
La pregunta que ens haurÃem de fer és: com criticar un discurs polÃtic, cultural, arquitectònic que fa servir categories òbvies ( la sostenibilitat, la pau, la diversitat, el dià leg) per realitzar una intervenció urbanÃstica especulativa dins la ciutat? O millor, com criticar un discurs polÃtic s’ha vestit amb el llenguatge del no-poder per excercir millor el poder?
Aquesta és la qüestió, l’extremada novetat i aixà també la dificultat que se’ns posa al davant a mi em sembla que la millor manera de fer-ho és desmuntant els mecanismes funcionament que podrÃem anomenar la marca Barcelona ( els que estan darrera de la marca Barcelona). Sota el nom de marca Barcelona em refereixo a la construcció simbòlica i també, econòmica i polÃtica, d’un producte comercial que competeix en l’economia globalitzada. El Fòrum 2004, més enllà de ser un supermercat de valors, intenta vendre la marca Barcelona. Però, com funciona i s’imposa la marca Barcelona? Ho fa amb la mateixa lògica que el capital, una lògica del capital és una lògica expansiva , la lògica d’imposició de la marca Barcelona també és una lògica expansiva. Aquesta lògica expansiva s’articula a partir de tres mecanismes. El primer mecanisme és el projecte. El projecte estava ja a la Barcelona 92, estava abans i està ara. La idea de projecte com a horitzó de sentit, com a pertinència. Aquest és un dels mecanismes de desplegament de la Marca Barcelona. El segon mecanisme de desplegament és el multiculturalisme, racisme tou, racisme de la tolerà ncia o integració mitjançant la diferència. Si em permeteu una cita d’un llibre meu, jo deia una cosa aixà com “ si el poder en última instà ncia és poder matar, la tolerà ncia és perdonar la vidaâ€? . Això és el multiculturalisme. I finalment, el tercer mecanisme és la neutralització d'allò polÃtic. No de la polÃtica evidentment, ja que és la del sistema de partits. La marca Barcelona s’imposa despolititzant, anul·lant el conflicte i (...)
El resultat combinat d’aquests mecanismes és el que alguns anomenem feixisme posmodern o feixisme de la diferència. El Fòrum 2004 és la cara visible i espectacular d’un nou feixisme que (...) davant nostre. El feixisme posmodern seria la veritat d’aquesta societat xarxa en la que o està s connectat o està s mort. Perquè li convé el nom de feixisme posmodern a la Barcelona 2004? Com el feixisme clà ssic es tracta d’una vertadera mobilització de la vida, una gestió polÃtica de la vida podada a treballar per reproduir una realitat òbvia que ens cau a sobre. Frases com “Tots movem Barcelonaâ€? o “una trobada que mourà el mónâ€? expressen el mobilisme en el qual estan ficades les nostres vides. Feixisme posmodern en aquest sentit com el feixisme clà ssic, gestió polÃtica de la vida dins el que seria una ciutat empresa, recordeu “ Barcelona, la botiga més gran del mónâ€?. Però a diferència del feixisme clà ssic el feixisme posmodern no té la lògica coherent i implacable que comportava que comportava la jerarquia i el procés d’aniquilació de l’enemic intern. Al feixisme posmodern el poder no vol ser visible, és un poder informe que obliga auto-obligant, que controla mitjançant l’autocontrol, que fa de la cultura un recurs propi. El feixisme posmodern substitueix la propaganda per la comunicació, l’ordre pel dià leg imposat. Defensa una lògica no coherent, en definitiva es mou entre la confusió el (...) i la incoherència. A diferència del feixisme clà ssic no ha un poble, ni tampoc la unitat de mobilització és l’home massa intercanviable. EL feixisme de la Barcelona 2004 posa fi a l’homogeneïtat, no en va parla de multiculturalisme. Aquest posa en marxa una unitat de mobilització que és cada un de nosaltres en tant que centre de relacions, en tant que diferència. Nosaltres buscant-nos a nosaltres mateixos, construint la nostra autonomia esdevenim una unitat de mobilització d’aquesta mobilització total que és la Barcelona 2004. Estem davant d’una auto-mobilització de les diferències, una legitimació que es basa (...), que es basa en la integració de la diferència.
Però el feixisme de la diferència no deixa de ser feixisme. La forma de l’estat és l’estat guerra. L’estat que posa la guerra en el seu centre, que articula la seva polÃtica a partir de la dicotomia amic / enemic. Per tant no ens ha d’estranyar que al feixisme posmodern es pugui ser multicultural i alhora defensar lleis d’estrangeria, es pugui promoure l’autocontrol i el civisme i alhora un estat policial. Això (...) perquè la forma estat del feixisme és l’estat guerra, l’estat que fa una polÃtica construïda sobre la dicotomia amic/enemic.
PodrÃem dir que la Barcelona 2004 és un exemple laboratori d’aquest nou tipus de feixisme, perquè ningú escapa de la seva influència . D’alguna manera, tots impulsem la marca Barcelona, tots treballem pel Fòrum universal de les Cultures. El primer jo al participar en aquest acte. Aquesta és la seva trampa haver inventat un esdeveniment, un espai sociocultural i un discurs de la unanimitat que apel·la a la diferència. A nosaltres ens toca estar a l’altura de l’escomesa. Primer aprofundir en el que és la Barcelona 2004, després intentar interrompre, sabotejar, els mecanismes sobre els quals es construeix. |
