|
|
|
|
|
Notícies :: amèrica llatina |
|
A la recerca de Jorge Luis Borges
|
|
|
per drets |
22 feb 2004
|
Retrat de Ginebra
Va ser per casualitat que l’immens escriptor argentí Jorge Luis Borges va escollir morir i ser enterrat a Ginebra? No, segons John Berger, que el va visitar al Cementiri dels Reis. La clau és, sens dubte, aquella tarda que, en aquesta ciutat, va marcar el jove Borges, quan tenia 17 anys... |
Per John Berger *
Com un ésser humà , la ciutat de Ginebra és contradictòria i misteriosa. Aquest és el carnet d’identitat que jo en podria fer. Nacionalitat: neutra. Sexe: femenÃ. Edat: (per ser discret) direm que sembla més jove del que és. Estat civil: separada. Treball: observadora. CaracterÃstica fÃsica: lleugerament encorbada a causa de la miopia. Marques generals: sexy i reservada. Aquestes dades, no les confirmarà cap guia, però alguns textos de Joseph Conrad (1), de Graham Greene (2) o de Jorge Luis Borges (3) en són una prova ben fundada.
Segons la direcció dels vents —els dos més coneguts són el cerç i el foehn (vent molt sec i calent)—, els núvols que travessen el cel de Ginebra provenen d’Ità lia, Àustria, França o, per la vall del Rin, d’Alemanya, els Països Baixos i del Bà ltic. A vegades també venen d’Àfrica i de Polònia. Ginebra és un centre de convergència, i ho sap.
Durant segles, els viatgers de pas han deixat lletres, instruccions, cartes, llistes d’objectes i missatges per tal que Ginebra els transmeti als viatgers que arribin després d’ells. Llegeix aquest conjunt de documents amb una curiositat barrejada d’orgull. Els desafortunats que no han tingut la sort de néixer en el nostre cantó, conclou, aparentment estan obligats a anar fins al final de totes les seves passions, i la passió és una desgrà cia que cega. La seva oficina de correus central ha estat concebuda per imposar tant com la seva catedral.
A principi del segle xx, Ginebra va ser un lloc de trobada habitual dels revolucionaris i dels conspiradors d’Europa —igual que avui és una de les cites obligades dels mafiosos del nou ordre econòmic mundial. De manera més institucional, acull la Creu Roja Internacional, el Palau de les Nacions Unides, l’Oficina Internacional del Treball, l’Organització Mundial de la Salut i el Consell Ecumènic de les Esglésies. Un 40% de la seva població és estrangera i unes 25.000 persones hi viuen i hi treballen sense papers. Al Palau de les Nacions Unides, prop de dos dotzenes de treballadors a jornada completa estan dedicats a l’única tasca que consisteix a portar expedients i cartes d’un departament a un altre.
Ginebra des de sempre ha ofert tranquil·litat, als conspiradors i a tots els negociadors preocupats o complaents, el seu vi blanc al gust de marisc fòssil, de balades al llac, la neu, les peres sumptuoses, les postes de sol reflectides a l’aigua, els arbres presos pel gebre com a mÃnim un cop a l’any, els ascensors més fiables del món, els peixos à rtics del seu llac, la xocolata de llet i un confort tan constant, discret i treballat, que frisa la lubricitat. Encara que descendeix de Calvin en lÃnia directa, res del que sent o veu no la sorprèn. Res, ja no, no la tempta res del que salta als seus ulls. La seva passió secreta (ja que en té una), està ben oculta, i només uns pocs l’han percebut, en nom dels quals Jorge Luis Borges que, el 1955, gairebé cec, va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Buenos Aires.
A la riba sud de Ginebra, molt a prop del Roine on es deixa el llac, es troben uns quants carrers drets, sobretot estrets i curts, brodats d’immobles de quatre plantes, construïts al segle xx, per servir d’apartaments burgesos. Més tard, alguns es van transformar en despatxos, però d’altres han mantingut la seva funció originà ria.
Aquests carrers recorden una mena de biblioteca, amb les galeries que corren entre gegantesques lleixes cobertes de llibres. Vist des del carrer, cada filera de finestres tancades constitueix una porta de vidre que dóna a d’altres lleixes de la biblioteca. Les portes de fusta envernissada són les caixes tancades que contenen els seus catà legs. Darrere de les parets d’aquests carrers, tot espera ser llegit. Això és el que jo anomeno els carrers–arxiu de Ginebra. No tenen res a veure amb els immensos arxius de la ciutat —informes de comitès, memorà ndums oblidats, resolucions votades, minuts de milions de reunions, informes d’investigadors obscurs, peticions públiques sense esperança, expedients molt secrets, primers esborranys de discursos amb els marges coberts de guixarots amorosos, profecies tan exactes que s’han hagut d’enterrar, queixes a propòsit d’intèrprets i innumerables pressupostos anuals. Tots aquests documents es conserven en les oficines de les organitzacions internacionals. El que espera ser llegit a les lleixes dels carrers–arxiu és privat, sense precedent i d’un pes gairebé nul.
El carrer de la Maîtresse n’és un. En un hotel d’aquest carrer és on Borges va passar els seus darrers sis mesos de vida. Va decidir morir a Ginebra en lloc de fer-ho a Buenos Aires perquè, com li agradava dir, aquesta ciutat era una de les seves pà tries. Setanta anys més tard, durant l’estiu del 1914 —Borges tenia aleshores 15 anys—, la seva famÃlia va venir de l’Argentina per visitar la ciutat; la declaració de guerra el va bloquejar i va freqüentar el Collège Calvin. La famÃlia va passar cinc anys al carrer Ferdinand Hodler, un altre carrer–arxiu no gaire lluny de l’antiga sinagoga. Avui dia aquest hotel s’ha transformat en una discoteca anomenada Piccadilly Dancing i, just al seu costat, hi ha una agència d’una companyia aèria. Això no impedeix que si es passa per aquest carrer, s’observa les seves portes i s’aixeca els ulls cap a les finestres que es reverberen unes en les altres, es vegi la presència fÃsica dels secrets metòdicament dipositats, que esperen discretament que un dia se’ls descobreixi i que se’ls estudiï.
La passió de Ginebra és la de descobrir, de catalogar i de verificar el que trobi. No és sorprenent que sigui miop! I que li aporti aquesta passió, quina necessitat la sacia? Satisfà la seva insaciable curiositat. Una curiositat que no té res —o molt poc— a veure amb la indiscreció i el xafardeig. Ginebra no és ni un conserge ni un jutge. És una observadora, fascinada per la infinita varietat de les tribulacions i dels consols dels éssers humans. Davant qualsevol situació, fins i tot la més escabrosa, és capaç de remugar: “Ho sé�, i afegir amb gentilesa: “Només asseieu-vos, a veure què us puc trobar�. És impossible endevinar si sortirà d’una lleixa de llibres, d’una farmaciola, d’un soterrani, d’un bagul o d’un calaix d’una tauleta de nit. I, de manera estranya, aquesta incertesa sobre la procedència del que portarà la fa sexy.
Vaig anar a Ginebra amb la meva filla Katya. Havia de passar a recollir-la per l’oficina del diari on treballava, i tenÃem la intenció d’anar a passejar per les vinyes del Roine. Era el mes de juny i feia calor. “Comencem amb un espresso al cafè italià de la cantonadaâ€?, va dir. Es va asseure a ple sol mentre jo em posava a l’ombra. Xerrà vem mentre bevÃem el nostre cafè, quan em va dir: Veus aquells arbres d’allà baix? És on està enterrat Borges. Anem-hi. N’hem parlat molt sovint, però no ho fem maiâ€?.
El cementiri té grans jardins i arbres. A primera vista, a penes es distingeixen les tombes. Aquest cementiri d’elit s’anomena el Cementiri dels Reis.. Els ocells cantaven escrupolosament entre el fullatge. La majoria de les tombes són d’eminents artistes locals o de professors d’universitat. N’emana una certa suficiència. Imagino que els seus espectres deuen portar la toga. Un tord travessa l’herba fresca. HavÃem preguntat el camà al jardiner que era bosni.
Vam acabar trobant la tomba en un racó allunyat. Cap túmul, només una simple pedra funerà ria i un rectangle de grava en el qual se situa una cistella de vÃmet que conté l’humus i una planta frondosa molt verda i de moltes fulles petites i coberta de baies. Cal que trobi el seu nom, ja que Borges estimava l’exactitud de les llistes; li donaven la possibilitat, quan escrivia, de posar-se, com el tord, en el lloc precÃs que havia escollit. Tota la seva vida va ser una error polÃtic escandalós o perillós, però sobre paper mai no va equivocar-se escrivint.
Cal que justifiqui el que em fereix / Fortuna o desgrà cia no importa / Sóc poeta.
La pedra funerà ria anunciava que va morir el 14 de juny del 1986.
Katya i jo, drets, guardem silenci. Ella duia un vestit d’estiu tenyit de negre antracita i blanc. Afligit per la seva ceguesa, Borges només hauria vist una taca borrosa de gris. Tenia a la mà el meu casc negre en el qual havia posat els meus guants. Els motociclistes porten guants de cuir lleugers, fins i tot els dies d’estiu més calorosos, per una raó particular. En principi, els guants tenen la funció de protegir en cas de caiguda i aïllar les mans suades del manillar de cautxú llardós. Però en un sentit més Ãntim, protegeixen la mà dels corrents d’aire fred que, tot i que són agradables amb la calor de l’estiu, mitiguen la sensibilitat de tocar. Els motociclistes es cobreixen les mans amb guants d’estiu pel plaer de la precisió.
Segons el jardiner bosni, la planta era un buxus semprevivens.. L’hauria hagut de reconèixer! A les ciutats d’Haute-Savoie es mulla un bri d’aquesta planta a l’aigua beneïda per espargir per última vegada de benediccions el cos de la persona estimada estesa al seu llit de mort.
A l’edat de 17 anys, Borges va tenir a Ginebra una experiència que el va marcar profundament. En va parlar molt més tard, i a un o dos amics. El seu pare havia decidit que ja era hora que el seu fill perdés la virginitat. En conseqüència, va organitzar una trobada amb una prostituta, una tarda de primavera, en una habitació del segon pis, no gaire lluny de casa de la famÃlia, potser a la plaça Bourg du Four, potser al carrer del Général Dufour. Borges va poder confondre els dos noms. Apostaria pel carrer del Général Dufour, perquè és un carrer–arxiu. Tots aquests carrers són més o menys perpendiculars al Roine i, en conseqüència, paral·lels.
Sol davant de la prostituta, el jove Borges de 17 anys es va quedar paralitzat per la timidesa, la vergonya i la sospita que el seu pare era un dels clients d’aquella dona. Durant la seva vida, el seu cos va ser la font d’una profunda aflicció. Només es va despullar en els seus poemes que eren, al mateix temps, la seva roba. “Asseieu-vos. A veure què puc trobar per a vostè�, diu amb gentilesa.
Potser el que Ginebra va anar a buscar per a ell aquella tarda al carrer del Général Dufour, quan va percebre el desconcert del jove i després que hi hagués una bata a les seves espatlles blanques —la morenor no estava de moda en aquella època— va ser mitja pà gina d’arxiu destrossat.
Katya i jo està vem ajupits prop de la pedra funerà ria. Hi havia un baix relleu d’homes situats en el que semblava una nau medieval, si no fossin a terra. I era la seva disciplina guerrera el que els feia estar tan junts els uns dels altres? Semblaven molt vells. Al darrere hi havia més guerrers, que portaven llances o branques, plens de confiança, disposats a travessar el que havia de ser terra o una extensió d’aigua.
Quan Borges va anar a Ginebra per morir-hi, Maria Kodama l’acompanyava. A la primeria dels anys seixanta, va ser una de les seves estudiants especialitzada en literatura anglosaxona i nòrdica. Tenia dues vegades menys la seva edat. Quan es van casar vuit setmanes abans de la seva mort, van abandonar l’hotel del carrer de la Maîtresse per agafar un apartament. Aquest llibre és teu, Maria Kodama. Cal precisar que, en aquesta inscripció, hi ha crepuscles, els cérvols de Nara, la nit solità ria i els matins poblats, les illes dividides, els mars, els deserts, els jardins, el que perd l’oblit i que la memòria transforma, la veu aguda del muetzÃ, la mort de Hawkwood, els llibres i els gravats?
No podem donar més del que ja hem donat. No podem donar el que ja és d’un altre...
Un home jove empeny el seu fill a un cotxe, quan Katya i jo intentà vem determinar en quina llengua estaven gravades les paraules de l’estela. El petit assenyala amb el dit el tord de l’herba: l’ocell avançava gallardejant i el petit esclafia a riure, perquè estava convençut que era el que feia moure l’ocell. Li mostra el dit, torna a començar. L’ocell vola.
Les quatre paraules davant l’estela eren anglosaxones: And Ne Forhtedan Na (‘no s’ha de tenir por’). Una parella s’acostava cap a un banc buit, molt lluny de la galeria. Dubtaren, després es decidiren i es van asseure. La dona es va asseure als genolls de l’home, de cara a ell. Llà stima, vaig pensar, que no hagués portat flors per posar-les al peu de la tomba. Després em va venir una idea: en lloc de flors, deixar-hi un dels guants de cuir del meu casc.
El record d’un matà / Vers de Virgili i de Frost / La veu de Macedonio Fernández / L’amor o la conversa d’alguns / Certament, aquests són els talismans, però inútils contra / L’obscuritat que no puc anomenar, / Que no he d’anomenar.
Després vaig dubtar: es podrien pensar que a algú li havia caigut accidentalment un guant negre arrugat. No voldria dir res. Valia més marxar i tornar un altre dia amb un ram de flors.
Katya em mirava amb un aire inquisitiu. Vaig acceptar amb el cap: era hora de marxar. Vam marxar lentament cap a les reixes del cementiri sense dir ni piu.
Quan vam arribar a la moto, vaig allargar-li el segon casc que havia portat per a ella. En el moment en què m’anava a posar el meu, vaig buscar els meus guants. En faltava un. “Tornem, t’ha caigut sense voler —va dir Katya—, només és un minut�. Li vaig dir la idea que se m’havia acudit quan està vem davant de la tomba de Borges. “Però és subestimar-lo, realment�, va replicar ella. Em vaig posar el guant que quedava a la butxaca i vam arrancar. Katya es va aixecar la visera del seu casc i, posant el mentó sobre la meva espatlla, em va preguntar: “Era el de la mà dreta?�.
Vaig cridar que no en sabia res. “No em sorprendria�, va dir.
No em vaig tocar la meva visera. A vegades sentim paraules en el rugit del vent sobre la cara quan la visera està aixecada. La veu dels meus propis mots, o de molts mots es barregen per formar una veu. Mentre que la ciutat s’allunyava darrere nostre, sentia Ginebra dir amb la seva veu neutra, habitual i sexy: “Un moment et prego; vaig a veure què trobo per a tu�.
(1) NDLR: Nascut el 1857 a Polònia, Jozef Teodor Konrad Korzeniowski va passar una gran part de la seva vida navegant. Va escriure molts llibres, entre ells Lord Jim, Le Miroir de la Vie, La Flèche d’Or, Jeunesse, Sous les yeux d’Occident, Le Nègre du Narcisse, L’Agent secret, Une victoire... Va morir el 1924.
(2) NDLR: Graham Greene (1904–1991) va marcar la literatura brità nica amb el seu compromÃs en els grans conflictes del segle, en donen prova, entre d’altres, La Puissance et la glorie (persecucions religioses a Mèxic), Un Américain bien tranquille (la guerra francesa a Indoxina), Notre agent a L’Havane (Cuba abans de la revolució castrista), La Saison des pluies (El Congo belga), Les Comédiens (l’Haità de Duvalier), etc.
(3) NDLR: Nascut a Buenos Aires el 1899, Jorge Luis Borges va morir a Ginebra el 1986, deixant una obra considerable on es barregen poesia, contes, assaigs, biografies, traduccions, etc. —com L’Aleph (1949), Eloge de l’ombre (1969), Le livre de sable (1975), Livre des rêves (Llibre dels somnis)...
* Editor i pintor. Autor de G. ParÃs: Editions de l’Olivier, 2002; i de La Forme d’un poche. ParÃs: Artha éd., 2003. |
|
|
