|
|
|
|
|
Notícies :: mitjans i manipulació : pobles i cultures vs poder i estats |
|
El poder mediatico de ETA
|
|
|
per Chorche |
19 feb 2004
|
|
|
|
Ahí están, con su sonrisa debajo de la capucha. "¡aivalahostia, patxi, la que hemos liao". "si ya te lo decia yo aitor, a setas setas, y a relojes, relojes". Contentos, satisfechos. Un comunicado copiado de la carta que les escribió Carod-Rovira en el 99, y el baile habitual de declaraciones, indignaciones, comparaciones y peticiones. ETA ha declarado una tregua. En Cataluña. Queda por aclarar si es una tregua en la Cataluña estricta o en los Països Catalans. La geografía no es lo suyo, supongo, y no se han metido en camisas de once varas. Tendrá que salir Carod-Rovira nuevamente a decirles que "miren el mapa antes de atentar". Es curioso como una declaración de alto el fuego ha provocado diez veces más declaraciones y condenas que un atentado. Las maravillas de la política. Tengo claro que un alto el fuego es bueno, sea donde sea. Pero es perverso en el sentido táctico del tema. ETA sabrá porqué ha hecho esto. Pero no es "para reforzar la solidaridad entre el pueblo catalán y EuskalHerria". Seguro. A ETA le va bien que el PP gane por mayoría absoluta. Al PP, le va bien que ETA mate poco, pero exista. En realidad, ETA llevaba desde el año 2001 de tregua en Cataluña. En realidad, ETA está tan tocada que con esta declaración sólo consigue figurar de nuevo en el primer puesto del candelero. Sólo hay que ver el agradecido editorial de Gara de hoy. Y el papel de Carod-Rovira queda, en fin, queda donde empezó. El papel de tonto útil.
Si ayer cada uno de los políticos que habló frente a las cámaras, no hubiera hecho ni una mínima mención a ETA, la cuadrilla terrorista no hubiera tardado mucho en dejar los kalashnikov y la goma 2 en el garaje de casa e irse de chiquiteo. Esa es la realidad. ETA no es un poder político. ETA no es un poder militar. ETA es un poder mediático. Del que todos chupan. |
Mira també:
http://purnasenozierzo.blogia.com
http://www.gara.net
|
Comentaris
|
Re: El poder mediatico de ETA
|
|
per lectora |
19 feb 2004
|
Honoré de Balzac
Ferragus, Cap dels Devorants
Fa temps, durant l’Imperi, hi havia a París tretze homes enduts per un mateix sentiment i dotats de prou energia per mantenir-se fidels a una mateixa causa; prou honestos per no trair-se els uns als altres, fins i tot si els seus interessos eren contraris, i políticament prou hàbils per dissimular els sagrats lligams que els unien; prou forts per situar-se per damunt de qualsevol llei, prou agosarats, encara, per emprendre el que calgués i prou satisfets d’haver pogut aconseguir gairebé sempre el que es proposaven. Tretze homes que havien corregut perills inimaginables i que es callaven les derrotes; no sabien què era la por i no tremolaven davant del príncep, ni davant del botxí, ni davant la innocència; s’havien acceptat mútuament tal com eren, sense fer cas dels prejudicis socials; criminals, certament, però que posseïen, de manera notable, algunes qualitats d’aquelles que fan grans els homes; cap d’ells era reclutat fora de l’elit. Finalment, perquè no manqués res a la fosca i misteriosa poesia d’aquesta història, aquests tretze homes s’han mantingut en l’anonimat, per bé que tots ells s’han lliurat a les més estranyes idees que desperten en la imaginació els fabulosos poders que falsament atribuïm als Manfred, als Faust, als Melmoth. Ara ja han desaparegut o, si més no, s’han dispersat; han tornat plàcidament sota el jou de les lleis civils, com ara Morgan, l’Aquil·les dels pirates, que va passar de saquejador a tranquil colon, fent ús sense remordiments, a recer de la llar domèstica, dels milions aplegats amb sang, a la rogent claror dels incendis.
D’ençà de la mort de Napoleó, un atzar que l’autor no pot encara revelar va desfer els lligams d’aquella vida secreta, curiosa, tant com ho pugui ser la més negra de les novel·les de la senyora Radcliffe.
L’autorització, ben estranya, de narrar al seu aire algunes de les aventures que van viure aquests homes, respectant no cal dir determinades convencions, no fa gaire que l’autor l’ha obtinguda d’un d’aquells herois anònims als quals en secret tota la societat estava sotmesa, en qui ha cregut descobrir un cert desig de notorietat,
Aquest home, d’aspecte encara jove, de cabells rossos i ulls blaus, amb una veu dolça i clara que semblava el preludi d’una ànima femenina, de cara pàl·lida i maneres misterioses, parlava amb amabilitat, fingia no tenir més de quaranta anys i podia pertànyer a les classes més altes de la societat. El nom que havia adoptat semblava un nom fals; per al món era una persona desconeguda. De qui es tracta? No ho sabem.
Tal vegada, en confiar a l’autor els extraordinaris fets que li ha revelat, el desconegut volia veure’ls reproduïts per en certa manera gaudir de les emocions que farien néixer en el cor del poble: un sentiment secret semblant al que devia tenir Macpherson en veure el nom d’Ossian, la seva criatura, inscrit en totes les llengües. Per a l’advocat escocès va ser certament aquesta una de les sensacions més intenses, o si més no menys freqüents a què l’home es pot lliurar. Què és sinó l’anonimat del geni? Escriure l’Itinerari de París a Jerusalem és prendre part en la glòria humana d’un segle; però dotar el propi país d’un Homer, no és usurpar el lloc d’un déu?
L’autor coneix massa bé les lleis de la narració per ignorar els compromisos a què l’obliga aquest breu prefaci. Tanmateix, coneix prou la Història dels Tretze per saber que mai no estarà per sota de les expectatives que una proposta així ha d’inspirar. Li han confiat drames sagnants, comèdies terrorífiques, novel·les on rodolen caps secretament tallats. Si algun lector no en tingués prou amb els horrors que d’uns anys ençà hom ha anat oferint fredament al públic, per poc que manifestés a l’autor el desig de conèixer-les, podria explicar-li atrocitats desconegudes, sorprenents tragèdies familiars. Però ha triat, preferentment, les aventures més suaus, aquelles en què les escenes de puresa succeeixen a la tempesta de les passions, on la dona és font de virtuts i de bellesa. Tocant a l’honor dels Tretze, n’hi ha tantes en la seva història, que potser algun dia aquesta tindrà el goig de ser comparada amb la dels filibusters, aquell poble a part, tan peculiarment enèrgic, tan apassionant a pesar dels seus crims.
Un autor ha de mirar de no fer del seu relat, si és autèntic, una mena de caixa de sorpreses; de no passejar el lector, com fan alguns novel·listes, al llarg de quatre volums, d’un soterrani a l’altre per mostrar-li un cadàver rígid, i dir-li, com a conclusió, que ha tingut sempre por d’una porta amagada entre tapissos o bé d’un mort abandonat per descuit sota d’un entarimat. Tot i l’aversió que li causen els prefacis, l’autor ha hagut d‘escriure aquestes notes per encapçalar aquest fragment. Ferragus és un primer episodi que, per lligams invisibles, s’uneix a la Història dels Tretze, de qui només una força adquirida amb naturalitat permet explicar alguns episodis d’aparença sobrenatural. Per bé que als narradors se’ls permet una certa coqueteria literària, cal també que en esdevenir historiadors renunciïn als beneficis que procura l’aparent estranyesa d’uns títols en què es basen avui dia alguns èxits efímers. L’autor explicarà succintament els motius que l’han dut a acceptar alguns títols que poden semblar poc naturals.
Ferragus és, seguint un antic costum, el nom d’un dels caps dels Devorants. El dia que són triats, els caps continuen el nom de la dinastia devorantesca que més els plau, si fa no fa com fan els papes, quan són nomenats, amb les dinasties pontificals. Així, entre els Devorants hi ha Suca-a-la-Sopa IX, Ferragus XXII, Titanis XIII, Rosega-Ferro IV, com també fa l’Església, amb Climent XIV, Gregori IX, Juli II, Alexandre VI, etc.
Però, què són els Devorants? Devorants és el nom d’una de les tribus de confrares que van néixer, en altre temps, d’una gran associació mística que es va crear entre els obrers de la cristianitat per reconstruir el temple de Jerusalem. A França, encara avui dia existeixen confraries entre les classes populars, Amb les seves tradicions, que pesen sobre alguns individus eixelebrats i altres no prou instruïts per mancar a la seva paraula, es podrien dur a terme empreses formidables si algun miserable volgués dominar aquestes societats. En efecte, allà, els instruments han perdut valor; de ciutat en ciutat, els confrares tenen des de temps immemorials una Obade, una mena de fonda regentada per una Mare, una vella mig bohèmia que no té res a perdre, que s’assabenta de tot el que passa a la contrada i que està del tot dedicada, per por o per anys de costum, a la tribu que allotja i nodreix. Aquest poble canviant, sotmès però a uns costums immutables, té ulls arreu i pot dur a terme qualsevol decisió sense jutjar-ne la conveniència; i és que el confrare més vell encara està en edat de creure en alguna cosa. D’altra banda, tot el grup professa unes doctrines prou certes i prou misterioses per electritzar patriòticament els adeptes amb una empenta insignificant. A més, creuen tan apassionadament en les seves lleis, que les diferents tribus es lliuren entre elles a cruels combats per defensar qüestions de principis. Afortunadament per a l’ordre públic actual, quan un Devorant és ambiciós construeix cases, s’enriqueix i abandona la confraria. Es podrien dir moltes coses curioses dels Confrares del Deure, els rivals dels Devorants, i de les diferents sectes d’obrers, dels seus costums i les seves fraternitats, de les relacions que mantenen amb els francmaçons...
Però no és aquí el lloc per parlar d’aquests detalls. L’autor vol afegir només que, sota l’antiga monarquia, no era estrany veure un Suca-a-la-Sopa al servei del rei, llogat a galeres durant cent anys i un dia; i, tanmateix, des d’allà continuava dominant la tribu, i el consultaven religiosament, amb la certesa que després, si un dia abandonava la xurma, a ell no li mancaria enlloc ajut, respecte i socors. Veure el seu cap a galeres no és per a la tribu sinó una més de les desgràcies degudes a la Providència, que no dispensa els Devorants d’obeir el poder que ells mateixos han creat i que existeix per damunt seu. No és res més que l’exili momentani del seu rei legítim, que continua sent-ho malgrat tot. Quedi així dissipat, doncs, el prestigi novel·lesc lligat al nom de Ferragus i al nom dels Devorants.
Quant als Tretze, l’autor se sent prou segur amb els detalls d’aquesta història quasi novel·lesca per renunciar, un cop més, a un dels privilegis inherents a l’ofici del novel·lista i que, en el Châtelet de la literatura, podria assolir un preu considerable i imposar al públic tants volums com li ha servit la Contemporània.
Els Tretze eren tots homes valents, com ho va ser Trelawney, l’amic de Lord Byron i –això diuen– qui va inspirar El corsari. Fatalistes tots ells, eren gent de cor i de poesia, cansats de l’existència anodina que duien i arrossegats a un luxe asiàtic per unes forces tan potents que, adormides des de feia anys, es despertaven ara amb més fúria. Un dia, després d’haver llegit la Venècia salvada, un d’ells, admirant la sublim unió de Pierre i Jaffier, es va aturar a somiar en les particulars virtuts de la gent que ha estat expulsada de l’ordre social, en l’honestedat de les presons, en la lleialtat que uneix els lladres, en els privilegis d’un poder exorbitant que aquests homes saben conquerir confonent totes les idees en una sola voluntat. I va trobar que l’home valia més que els homes. Va considerar que la societat havia d’estar en mans de gent distingida que al seu sentit comú, a la seva intel·ligència adquirida i a la seva riquesa hi acoblaria un fanatisme prou fervorós per convertir aquestes forces en un sol doll. D’ençà d’aquell dia, amb una acció i una intensitat immenses, el seu poder ocult, contra el qual res no podria oposar l’ordre social, venceria els obstacles, aniquilaria les voluntats i atorgaria a cadascun d’ells el poder diabòlic de tots.
Aquell món a banda del món, hostil al món, que no admetria cap de les idees del món i no en reconeixeria cap llei, que només se sotmetria a la consciència de la necessitat i només obeiria una devoció, actuaria com un sol cos en reclamar un dels socis l’ajut dels altres. Aquella vida de corsari de guants grocs i carrossa; aquella unió íntima de gent superior, freda i burleta, que somriu i maldiu envoltada per una societat hipòcrita i mesquina; la certesa de doblegar qualsevol voluntat a un sol caprici, de tramar una venjança amb habilitat, de viure en tretze cors alhora, i el goig constant de compartir un odi secret davant dels homes, d’anar armat en tot moment contra ells i de poder-se replegar en un mateix sabent una cosa més que la gent més notable; aquesta religió de plaer i egoisme va encegar tretze homes que van fundar de nou la societat de Jesús per servir el diable. Va ser horrible i sublim. Van tancar el pacte i el van mantenir, precisament perquè semblava impossible. Així, va haver-hi a París tretze germans que es pertanyien els uns als altres i no es reconeixien en el món, però que es reunien de nit com a conspiradors, sense ocultar-se cap pensament, bo i participant un rere l’altre d’una fortuna com la del Vell de la Muntanya; tenien els peus a tots els salons, les mans a les caixes fortes, els colzes a cada cantonada, el cap reposant en tots els coixins i, sense escrúpols, posant-ho tot al servei de la seva fantasia. No tenien un cap que els dirigís; ningú no se’n podia arrogar el poder. Només la passió més intensa, la circumstància més exigent passaven per damunt de tot. Van ser tretze reis desconeguts, però reis de debò, i més que reis i tot: jutges i botxins que, dotats d’ales per recórrer la societat de dalt a baix, van refusar de ser-hi res perquè ho podien ser tot. Si l’autor s’assabenta mai de les causes de la seva abdicació, les farà saber.
Ara, que comenci el relat dels tres episodis d’aquesta història que més el van seduir pel regust parisenc dels detalls i per la singularitat dels contrastos.
París, 1831 |
|
Re: El poder mediatico de ETA
|
|
per Andreu |
19 feb 2004
|
|
la reaccio devant la tregua demostra qui vol la pau i qui es quedaria a l'atur si eta declares una tregua total, o millor encara, si Euskalerria assolis l'independencia. |
|
Re: El poder mediatico de ETA
|
per carlos
cbasalo ARROBA terra.es |
19 feb 2004
|
Muchos chupan del poder mediático de eta-ese ancronismo-pero sobre todo la casta empresarial que defrauda a hacienda miles de millones y especula con la vivienda, pagando salarios basura.
Toda problemática social causada por los propietarios delincuentes y consentida por el estado queda neutralizada por el protagonismo nacional patriotero de lo unos contra los otros, mientras los de arriba cuentan sus ganancias y los de abajo sus miserias.
Patriotas, escoria social! |
|
Re: El poder mediatico de ETA
|
|
per solrac |
20 feb 2004
|
|
PP=ETA |
|
Re: El poder mediatico de ETA
|
|
per una altra bajanada |
20 feb 2004
|
EZLN=PRI
IRA=LABOUR PARTY
FARC=URIBE
...
NO SIGUIS TAN PALLÚS, SOLRAC. |
|
Re: El poder mediatico de ETA
|
|
per solrac |
20 feb 2004
|
El PP i ETA actuen d'una manera coordinada pel mateix objectiu. Carregar-se els partits que proposen l'autodeterminació mitjançant vies pacífiques i democràtiques. A Catalunya aixó s'ha fet molt clar, perque aixó que ha fet ETA només podía tenir un efecte molt evident. Donar l'excusa al PP per escometre contra la política catalana, d'atorgar-se el dret a decidir qui es bo i qui es dolent en la seva "democràcia" a l'espanyola, i facilitar-li la millor campanya electoral que podia voler. Centrant-lo tot en la manipulació de la violencia i en l'atac a l'expressió política de la pluralitat nacional (catalana, basca, galega, etc) que no han pogut esclafar aquests darrers segles.
Aquests dies tothom ha tingut l'impresió de que ETA feia exactament el que el PP volia, i es per aixó que he escrit PP=ETA. Sobretot tenint en compte que ETA esta molt infiltrada i que el PP fa servir ETA al seu gust. Com quan no van detenir la meitat de la seva cúpula reunida amb el Carod, preferint deixar-los anar i montar tota aquesta campanya contra aquest enlloc de detenir-los. No diuen que l'única sortida es detenir-los a tots? Per que no ho van fer llavors? A Mexic, a Eire o Colòmbia les coses seràn diferents, pero aquí son així. PP=ETA. |
|
Re: El poder mediatico de ETA
|
|
per No PPSOE |
20 feb 2004
|
Està clar que el que busca ETA es refermar el PP amb aquest comunicat, i de pas sacsejar l'ambient a Catalunya i tot l'estat amb aquest tema i entrar en campanya. Les conseqüències ja s'han vist uns criminalitzen i els altres senten en pròpies carns aquesta criminalització i repressió, ERC, segons la premsa espanyola, és un partit quasi il·legalitzable, ple d'etarres i amb el que no es pot ni pactar ni pot donar conferències a segons quins pobles.
No estic d'acord amb aquesta tàctica però començar a parlar de que ETA és el PP o estan infiltrats o els dirigeixen o van a jugar al mus junts, es ser molt simplista, no creus? El que busquen és una altra majoria del PP a l'estat, i perque? Doncs crec que senzillament en veure com han actuat aquests del PP aquests últims anys, són els que més han fet creixer la tensió i la crispació i de rebot l'independentisme.
Quan pitjor millor? Si, ETA vol aquest panorama és crec per dues raons:
- Si el PP obté majoria absoluta, ens trobem amb un enfrontament obert entre el govern espanyol i els governs bascos i catalans que radicalitzarà el panorama polític i de pas farà crèixer les aspiracions independentistes de membres d'aquests governs.
- Un govern majoritari del PP, comportarà també el creixement de l'opossició social en certs punts com Euskadi i Catalunya. Els vots d'ERC no són tots indepes, però és que al final la dicotomia de molta gent serà, hem de continuar dins d'un estat de dretes, feixista, que ens menysprea, reprimeix les nostres cultures, reprimeix la dissidència de qualsevol tipus... el pas següent serà que li donin pel cul a aquest estat, no caldrà ser indepe per veure que amb aquesta espanya molta gent, no només els indepes, no volen tenir res a veure.
No crec que sigui cap luminària per poder veure aquesta intenció darrera aquesta treva. Que a ETA li va bé un govern del PP feixista, segur, però molta gent també pensa que poder és l'única forma de que alguns obrin els ulls d'una punyetera vegada, quan vegin el feixisme a casa seva reprimint-los. No només ETA, jo he sentit ja molts comentaris d'aquest estil. Si han de guanyar que ho facin de forma absoluta i tot rebenti. Si el PSOE no és capaç de guanyar-los amb tot el que tenen darrera els del PP, està clar que no serà per aquest comunicat, i si és per aquest comunicat, vaja puta merda d'opossició de centre-dreta que estan fent que un comunicat d'ETA els fa perdre tots els arguments.
Entenc la treva així. |
|
|
