|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
L'estat d'excepció convertit en regla
|
|
|
per El Punt |
09 feb 2004
|
|
recordant Walter Benjamin |
L'estat d'excepció convertit en regla
recordant Walter Benjamin
IMMA MERINO .
Walter Benjamin, poc temps abans de suïcidar-se, va escriure: «L'estat d'excepció en què vivim és la regla.» Ho va recordar el filòsof Giorgio Agamben, lector atent i traductor a l'italià de Benjamin, en una conferència recent al Caixa Fòrum dins del cicle Geografies del pensament contemporani: l'esperit del temps, coordinat amb cura i entusiasme per Domènec Font, el qual, en la seva presentació, va reconèixer que ha perseguit el filòsof italià fins aconseguir dur-lo a Barcelona. Una ciutat amb una comunitat prou nombrosa de lectors d'Agamben com perquè l'espaiosa sala de conferències de Caixa Fòrum es fes petita per acollir tots els que volien escoltar un pensador fonamental del nostre temps que, reflexionant sobre Auschwitz, ha tingut present la certesa de Primo Levy: sempre hi haurà la llacuna del que no pot testimoniar-se, al capdavall, el dolorós silenci dels que no van sobreviure.
Reprenem l'esmentada afirmació de Benjamin inspirada pel nazisme, que, des del seu moment fundacional al poder, va decretar la suspensió de les llibertats personals en un estat d'excepció que, anul·lant l'estat de dret, va convertir-se en la regla permanent d'un règim pel qual la vida de molts va fer-se suprimible. Però Agamben, que per alguna cosa és l'autor de Lo que queda de Auschwitz i considera que el camp de concentració és la figura que més bé defineix la política contemporània, no ho va recordar només per parlar del nazisme, sinó per referir-se a la vigència i quotidianitat de l'estat d'excepció, malgrat que no hi ha una teoria jurídica sobre la seva connexió essencial amb la figura del sobirà: aquell que fa la llei, però n'és al marge i fins i tot es concedeix el dret de suspendre-la.
La idea de Giorgio Agamben és que, des del final de la II Guerra Mundial, que va comportar la derrota de l'Alemanya nazi, persevera un poder sobirà que es permet decretar l'estat d'excepció. «Això representa una alteració profunda de les institucions democràtiques, de m
anera que Occident ha perdut el paradigma de la democràcia quan pretén donar-ne lliçons», va exposar Agamben. El filòsof italià va concretar que, arran de l'atemptat a les Torres Bessones, l'estat d'excepció ha arribat al seu màxim desenvolupament planetari: «Això perquè els EUA volen imposar-lo de manera permanent com a resposta a la guerra civil en l'àmbit mundial que mantenen el terrorisme i els estats.» I va exemplificar com actua el sobirà aplicant l'estat d'excepció: «A partir d'un decret de l'any 2001, Bush converteix tot un grup de persones en sospitoses d'estar implicades en activitats terroristes i, per tant, limita la seva entrada als EUA. A més, no representa Guantánamo la suspensió de la llei? Allà no hi ha presoners de guerra, ni persones inculpades de cap delicte. Només són detinguts, subjectes a un poder fàctic sense que hi hagi cap mena de control judicial.»
Fins aquest punt, l'exposició d'Agamben, tot i que sempre va mantenir que volia situar-la en un terreny jurídic, semblava decantar-se cap a una denúncia argumentada d'una política que aquell mateix dia José María Aznar defensava sense miraments davant l'entusiasme dels congressistes dels EUA. La seva intenció, però, era retornar cap a Walter Benjamin per aprofundir en el tema de l'estat d'excepció fins arribar a l'arrel que perdura en el present. El retorn a Benjamin havia de passar per Carl Schmitt, jurista alemany vinculable al nazisme. Autor de Teologia política, llibre de l'any 1922, quina va ser la intenció de Schmitt? Sabent que l'estat d'excepció és a fora de la llei, va voler integrar-lo dins d'un àmbit jurídic. El seu argument és que l'estat d'excepció és alguna cosa diferent a l'anarquia i el caos perquè, des del punt de vista jurídic, existeix un ordre, va apuntar Agamben, afegint-hi que la paradoxa du a un lloc perillós: allà on la suspensió i la plenitud de la llei, entesa com a ordre, es fan indistingibles. A parer d'Agamben, les teories de Schmitt són una resposta a l'assaig Cap a una crítica de la violència, de Walter Benjamin. Aquest hi vol establir la possibilitat d'una violència pura més enllà de la llei. Una violència que es faria escàpola a la llei i al poder, però que també s'escapa de la definició, de la reducció programàtica.
Agamben va assajar d'aclarir-la, però amb la consciència de la seva estranyesa: «Una violència revolucionària que podria ser la resposta dels oprimits, però que no se sap si és a l'abast de la condició humana. Que tant pot ser animal com divina. Una violència que la llei no pot suportar pel sol fet de la seva existència al marge de la mateixa llei. Una violència que, a diferència de processos revolucionaris com ara el dels bolxevics, renuncia a la instauració d'una nova llei. Una violència que apunta que el dret redueix la humanitat als actes legislatius, executius o transgressors.»
El Punt, 09-02-04 |
Mira també:
http://www.vilaweb.com/elpunt/
http://www.paisoscatalans.org/succedani
|
