Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Març»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
            01
02 03 04 05 06 07 08
09 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

Accions per a Avui
Tot el dia

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: ecologia
RENÉIXER ENMIG DEL NAUFRAGI
06 feb 2004
El 'cas Prestige' ha de servir per combatre la desmemòria i l'imperi del cinisme.
Hi ha dues classes elementals de silencis. L'acollidor, que convida a somiar, i el silenci estremidor, que destrueix el son. Aquesta segona classe de silenci, viscós, imponent, demolidor, és el que caracteritza l'avanç d'una marea negra. Aquesta és la banda sonora d'una catàstrofe al mar. Una intimidació que emmudeix, que fa callar les mateixes onades i que converteix el vol de les aus en un pes mort. Aquest silenci també es va apoderar del mapa humà de Galícia en els primers moments del desastre del Prestige, el novembre del 2002. A més a més de compartir la consternació del mar, el nostre silenci, durant aquells primers dies, era un silenci d'estupor davant de les circumstàncies que van envoltar el sinistre. Des de l'abisme marí, 13 mesos després del seu enfonsament, el Prestige encara vomita fuel i silenci. El Govern espanyol, i les autoritats del mateix tall polític que governen Galícia, han decretat que "el cas Prestige ja pertany a la història". I així ho subratllen: "És un assumpte del passat". El president gallec, Fraga Iribarne, de qui se sap amb certesa que se'n va anar a una cacera de perdius quan la marea negra començava a afectar greument les costes gallegues, va ser encara més precís. Per a ell, el cas Prestige pertany "a la prehistòria".

A ELLS em refereixo quan dic que el petroler encara desprèn silenci. Per part seva, es tracta de tancar el cas mitjançant la propagació d'un virus semblant als que inutilitzen el disc dur en informàtica, el que en podríem anomenar virus de la desmemòria. Utilitzem la seva mateixa expressió, "el Prestige pertany a la història, i fins i tot a la prehistòria", per capgirar el tema i recuperar el sentit de les paraules. Aquesta és la nostra primera tasca. L'esforç mediambiental en el món d'avui ha de començar per alliberar el llenguatge de la contaminació, de la càrrega tòxica a què està sotmès. Exposar a la llum, a l'aire lliure, el pensament i les paraules. Aquest és el principi de l'esperança: evitar el robatori, la depredació del valor de les paraules.

És veritat que el cas Prestige pertany ja a la història, però no perquè pertanyi al passat. És històric per dos motius. Primer, perquè probablement ha estat la pitjor catàstrofe de contaminació marítima. S'ha utilitzat la metàfora del Prestige com "el Txernóbil del mar" i també la de "Titanic mediambiental". Però és històric també per l'extraordinària reacció cívica, solidària, en defensa del mar que va provocar. L'epicentre d'aquella reacció va ser Galícia, amb el moviment Nunca Máis, però de fet va aconseguir una gran prolongació a tot Espanya, en molts països europeus, i també un gran ressò internacional. El mar, aquestes tres quartes parts del planeta blau, va trencar finament el silenci. El mar va llançar el seu Mayday!, el seu crit d'auxili, i el seu Jo acuso, i milions de persones ho van traduir al codi humà en una demanda de nova ciutadania, basada en la participació, la informació, i la seguretat i el benestar públics, per fer front a la societat del risc.

El Prestige va funcionar com un test que va fer que sortís a la superfície el pitjor i el millor de la societat contemporània. Davant dels intents de presentar el naufragi com un accident inevitable més, com a part de la fatalitat i del destí, la dimensió del moviment ciutadà, la força de la gent, el voluntariat en marxa cap a les costes, la convulsió política, tota aquesta marea de consciència humana va provocar un gir copernicà i va fer que afloressin les causes principals de la indefensió del mar i de molts dels problemes que avui encalcen la humanitat: la barreja explosiva de cobdícia empresarial sense escrúpols, buits legals, debilitat dels organismes internacionals i desídia política en la protecció de la cosa pública.

No va ser tampoc casual que aquest gran moviment ecologista i ciutadà tingués Galícia per escenari. Aquesta zona marítima, molt rica en recursos pesquers, i on el mar és alhora patrimoni natural i cultural, unit a la terra a la manera de yin i yang, aquesta regió atlàntica és via de pas cada any per a milers de vaixells que transporten mercaderies perilloses. Des de l'any 1964 fins al novembre del 2002, s'han comptabilitzat a les costes gallegues ni més ni menys que 12 sinistres marítims, a una mitjana d'un cada trienni, amb greus vessaments contaminants de petroli o productes quí- mics. Una acumulació que ens permet parlar d'un autèntic Deute Històric de Catàstrofes.

EL NOM MATEIX del vaixell, Prestige, sona ara com un cruel sarcasme, com un irònic senyal que faríem bé de no oblidar. El crit i el moviment de Nunca Máis responen, doncs, a una necessitat de supervivència i a una obligació moral. Va ser la digna forma de renéixer enmig de tant naufragi, de reexistència després del desastre. I s'ha de denunciar que aquest just crit de supervivència, que aquest moviment ciutadà, va ser fustigat i va intentar ser ofegat per part del Govern espanyol, presidit per José María Aznar. Finalment s'ha aconseguit al Parlament Europeu el que reiteradament es va negar a Galícia i Espanya. Una comissió especial que desenvolupi lleis i mesures per extremar la seguretat marítima, controlar el trànsit perillós i prevenir accidents.

Hem d'actuar contra el virus de la desmemòria i evitar que s'acabi imposant l'imperi del cinisme. El que sí que tenim dins de les nostres possibilitats, per començar, és lluitar contra el silenci i contra l'apropiació indeguda del sentit de les paraules. Contra la usurpació de les consciències.

Hi ha dues paraules, dues idees força, que marquen l'agenda de prioritats en el discurs dels que marquen el rumb en la política internacional. Un d'aquests conceptes clau és el de seguretat. Un altre és el de prevenció. Doncs bé. És cert que el món necessita seguretat i és cert que cada vegada més gent clama per la prevenció. Però ¿de què parlem quan es parla de seguretat i d'accions preventives? ¿Els acords de Kyoto no estan relacionats amb la seguretat al planeta? ¿El Tribunal Penal Internacional no té a veure amb la seguretat al planeta? ¿Complir amb tots els acords de l'ONU no és camí per garantir la seguretat al planeta? El millor atac preventiu, l'únic efectiu a la llarga, és orientar l'acció internacional cap al rumb que marca la Declaració Universal dels Drets Humans.

Amb la usurpació de les paraules, l'imperi del cinisme ens torna, és veritat, a la prehistòria. Hem de recuperar el llenguatge. Parlem de seguretat, sí. De seguretat mediambiental. De seguretat alimentària. De seguretat sanitària. Una seguretat que empari en primer lloc els més febles. Davant de la indústria de la por, de la inseguretat, s'ha de reconstruir el mapa dels afectes, una onada de nova ciutadania basada en la informació veraç, en la participació i en la solidaritat.

Hi ha un bonic poema de l'irlandès Yeats dedicat a una nena que balla a la vora del mar. "¿Per què has de témer el terrible vent?" Sí, balla, balla sense por del terrible vendaval. Per mi, aquesta nena que balla contra la por és l'esperança. Balla al costat del mar. Que no pari. Que no la intimidin els rugits. Que balli l'esperança.

Escriptor i portaveu de Nunca Máis

Comentaris

L'ARTICLE DEL DIA >> JOSÉ A. SOROLLA
06 feb 2004
La política de les mentides


La negativa d'Aznar a obrir una investigació sobre les mentides de la guerra de l'Iraq i el linxament per part del PP i dels seus corifeus de Julio Medem i de Carod-Rovira formen part de la mateixa política. És la política que Juan Luis Cebrián qualifica de "fonamentalisme democràtic", però que abans es va dir la política del tot s'hi val i que es recolza en gran mesura en un potent i incansable aparell de propaganda. Ja se sap que la propaganda és l'altre nom que rep habitualment la mentida.

La mentida més repetida pels governants espanyols en relació amb la guerra de l'Iraq és que la coalició anglo-nord-americana va actuar complint les resolucions de les Nacions Unides. Aquesta mateixa setmana ho ha tornat a dir Aznar quan ha vist que fins i tot Bush i Blair han consentit l'obertura de comissions d'investigació per esbrinar, almenys, si els serveis d'espionatge van exagerar el perill de les suposades armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. Però a Espanya no passa res perquè aquí, segons la tesi oficial, ni hi va haver informes de l'espionatge ni res de semblant. Aquí, pel que sembla, el que el president del Govern i els dirigents del PP repetien insistentment ho van llegir a la premsa i als informes dels inspectors de les Nacions Unides. O sigui, aquí, a més de no rectificar i de no reconèixer l'evidència, a qui demana responsabilitats l'anomenen "tonto" o "imbècil".

En els altres temes, encara que són diferents, la tècnica és la mateixa. A propòsit de l'entrega dels premis Goya, hem sentit i llegit en algun diari que el director basc Julio Medem, autor de la pel.lícula La pelota vasca. La piel contra la piedra, s'enfrontava a l'Associació de Víctimes del Terrorisme. En la nostra ingenuïtat, ens pensàvem que era exactament el contrari. Hem sentit també que la llibertat d'expressió no està en perill. Innocents de nosaltres, potser hem somiat que es va intentar impedir la projecció de la pel.lícula al Festival de Sant Sebastià i es va pressionar per tots els mitjans --fins i tot al carrer-- perquè no fos premiada a la gala de l'Acadèmia del Cine.

La política de la mentida no repara en desmentits ni en les seves pròpies contradiccions. Encara que Carod-Rovira hagi negat que, en la seva desgraciada iniciativa de reunir-se amb ETA, demanés als etarres que deixessin de matar només a Catalunya, aquesta suposada intenció es dóna per certa des del primer dia i s'hi centren els retrets més sagnants. Després de bombardejar-nos amb la petició de dimissió de Carod --en aquest cas justificada-- per la seva entrevista amb ETA i de retreure-li la seva "deslleialtat" a Pasqual Maragall, a qui no n'havia informat, surt Javier Arenas amb la revelació que els contactes amb l'organització terrorista formaven part del "programa ocult" del tripartit. ¿En què quedem?

Quedem que el PP aplica com ningú la màxima que una mentida repetida mil vegades al final es converteix en veritat, i això és especialment cert en política, on la percepció de la realitat és més important que la realitat mateixa. Per això no cal ni ser llest, n'hi ha prou de no tenir escrúpols.

Enfront de l'allau política i mediàtica del PP-Fuenteovejuna, el PSOE es debat en les seves contradiccions, el seu feble lideratge i en la falta de política pròpia. Tot l'encomiable esforç que ha fet Rodríguez Zapatero per acceptar i transmetre el missatge de l'Espanya plural se n'ha anat en orris amb el desgraciat comunicat nocturn en què emplaçava Maragall a destituir Carod. ¿En quina Espanya plural es creu quan s'és incapaç de respectar l'autonomia d'un Govern autonòmic, en aquest cas el de la Generalitat? Encara que el motiu que el provoca sigui un gravíssim error d'un dirigent d'un partit aliat, ¿com es compagina aquest excés autoritari amb la nova política que estava perfilant el PSOE i que exemplifica el relleu de Redondo Terreros per Patxi López en el socialisme basc? ¿Torna el PSOE, per temor a perdre els maleïts vots de sempre, a l'ortodòxia del Pacte Antiterrorista, un pacte que ha servit sobretot perquè el PP el llanci al cap de Zapatero cada vegada que es desmarca lleugerament del seguidisme del PP?

És segur que Zapatero ha patit enormes pressions, però la seva rendició i la consegüent intromissió pública en la crisi catalana ha donat ales als barons del seu partit. Per aconseguir que Carod no torni al Govern i continuï per sempre a l'infern, un d'aquests barons, Rodríguez Ibarra, ha arribat a dir que Maragall no paga els sopars. Només li ha faltat afegir que, com a català, és ronyós i avar. Amb amics com aquests, que a Carod l'anomenen Rovira, com Zaplana, no fan falta enemics.

El problema és que amb les batzegades, els titubejos i el pànic a perdre les eleccions no es fa una política diferent ni es construeix una alternativa creïble.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more