Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: corrupció i poder : ecologia : sense clasificar
Renéixer enmig del naufragi
05 feb 2004
L'ARTICLE DEL DIA // MANUEL RIVAS


• El 'cas Prestige' ha de servir per combatre la desmemòria i l'imperi del cinisme
MANUEL Rivas
Escriptor i portaveu de Nunca Máis Hi ha dues classes elementals de silencis. L'acollidor, que convida a somiar, i el silenci estremidor, que destrueix el son. Aquesta segona classe de silenci, viscós, imponent, demolidor, és el que caracteritza l'avanç d'una marea negra. Aquesta és la banda sonora d'una catàstrofe al mar. Una intimidació que emmudeix, que fa callar les mateixes onades i que converteix el vol de les aus en un pes mort. Aquest silenci també es va apoderar del mapa humà de Galícia en els primers moments del desastre del Prestige, el novembre del 2002. A més a més de compartir la consternació del mar, el nostre silenci, durant aquells primers dies, era un silenci d'estupor davant de les circumstàncies que van envoltar el sinistre.

Des de l'abisme marí, 13 mesos després del seu enfonsament, el Prestige encara vomita fuel i silenci. El Govern espanyol, i les autoritats del mateix tall polític que governen Galícia, han decretat que "el cas Prestige ja pertany a la història". I així ho subratllen: "És un assumpte del passat". El president gallec, Fraga Iribarne, de qui se sap amb certesa que se'n va anar a una cacera de perdius quan la marea negra començava a afectar greument les costes gallegues, va ser encara més precís. Per a ell, el cas Prestige pertany "a la prehistòria".

A ells em refereixo quan dic que el petroler encara desprèn silenci. Per part seva, es tracta de tancar el cas mitjançant la propagació d'un virus semblant als que inutilitzen el disc dur en informàtica, el que en podríem anomenar virus de la desmemòria. Utilitzem la seva mateixa expressió, "el Prestige pertany a la història, i fins i tot a la prehistòria", per capgirar el tema i recuperar el sentit de les paraules. Aquesta és la nostra primera tasca. L'esforç mediambiental en el món d'avui ha de començar per alliberar el llenguatge de la contaminació, de la càrrega tòxica a què està sotmès. Exposar a la llum, a l'aire lliure, el pensament i les paraules. Aquest és el principi de l'esperança: evitar el robatori, la depredació del valor de les paraules.

És veritat que el cas Prestige pertany ja a la història, però no perquè pertanyi al passat. És històric per dos motius. Primer, perquè probablement ha estat la pitjor catàstrofe de contaminació marítima. S'ha utilitzat la metàfora del Prestige com "el Txernóbil del mar" i també la de "Titanic mediambiental". Però és històric també per l'extraordinària reacció cívica, solidària, en defensa del mar que va provocar. L'epicentre d'aquella reacció va ser Galícia, amb el moviment Nunca Máis, però de fet va aconseguir una gran prolongació a tot Espanya, en molts països europeus, i també un gran ressò internacional. El mar, aquestes tres quartes parts del planeta blau, va trencar finament el silenci. El mar va llançar el seu Mayday!, el seu crit d'auxili, i el seu Jo acuso, i milions de persones ho van traduir al codi humà en una demanda de nova ciutadania, basada en la participació, la informació, i la seguretat i el benestar públics, per fer front a la societat del risc.

El Prestige va funcionar com un test que va fer que sortís a la superfície el pitjor i el millor de la societat contemporània. Davant dels intents de presentar el naufragi com un accident inevitable més, com a part de la fatalitat i del destí, la dimensió del moviment ciutadà, la força de la gent, el voluntariat en marxa cap a les costes, la convulsió política, tota aquesta marea de consciència humana va provocar un gir copernicà i va fer que afloressin les causes principals de la indefensió del mar i de molts dels problemes que avui encalcen la humanitat: la barreja explosiva de cobdícia empresarial sense escrúpols, buits legals, debilitat dels organismes internacionals i desídia política en la protecció de la cosa pública.

No va ser tampoc casual que aquest gran moviment ecologista i ciutadà tingués Galícia per escenari. Aquesta zona marítima, molt rica en recursos pesquers, i on el mar és alhora patrimoni natural i cultural, unit a la terra a la manera de yin i yang, aquesta regió atlàntica és via de pas cada any per a milers de vaixells que transporten mercaderies perilloses. Des de l'any 1964 fins al novembre del 2002, s'han comptabilitzat a les costes gallegues ni més ni menys que 12 sinistres marítims, a una mitjana d'un cada trienni, amb greus vessaments contaminants de petroli o productes químics. Una acumulació que ens permet parlar d'un autèntic Deute Històric de Catàstrofes.

Enom mateix del vaixell, Prestige, sona ara com un cruel sarcasme, com un irònic senyal que faríem bé de no oblidar. El crit i el moviment de Nunca Máis responen, doncs, a una necessitat de supervivència i a una obligació moral. Va ser la digna forma de renéixer enmig de tant naufragi, de reexistència després del desastre. I s'ha de denunciar que aquest just crit de supervivència, que aquest moviment ciutadà, va ser fustigat i va intentar ser ofegat per part del Govern espanyol, presidit per José María Aznar. Finalment s'ha aconseguit al Parlament Europeu el que reiteradament es va negar a Galícia i Espanya. Una comissió especial que desenvolupi lleis i mesures per extremar la seguretat marítima, controlar el trànsit perillós i prevenir accidents.

Hem d'actuar contra el virus de la desmemòria i evitar que s'acabi imposant l'imperi del cinisme. El que sí que tenim dins de les nostres possibilitats, per començar, és lluitar contra el silenci i contra l'apropiació indeguda del sentit de les paraules. Contra la usurpació de les consciències.

Hi ha dues paraules, dues idees força, que marquen l'agenda de prioritats en el discurs dels que marquen el rumb en la política internacional. Un d'aquests conceptes clau és el de seguretat. Un altre és el de prevenció. Doncs bé. És cert que el món necessita seguretat i és cert que cada vegada més gent clama per la prevenció. Però ¿de què parlem quan es parla de seguretat i d'accions preventives? ¿Els acords de Kyoto no estan relacionats amb la seguretat al planeta? ¿El Tribunal Penal Internacional no té a veure amb la seguretat al planeta? ¿Complir amb tots els acords de l'ONU no és camí per garantir la seguretat al planeta? El millor atac preventiu, l'únic efectiu a la llarga, és orientar l'acció internacional cap al rumb que marca la Declaració Universal dels Drets Humans.

Amb la usurpació de les paraules, l'imperi del cinisme ens torna, és veritat, a la prehistòria. Hem de recuperar el llenguatge. Parlem de seguretat, sí. De seguretat mediambiental. De seguretat alimentària. De seguretat sanitària. Una seguretat que empari en primer lloc els més febles. Davant de la indústria de la por, de la inseguretat, s'ha de reconstruir el mapa dels afectes, una onada de nova ciutadania basada en la informació veraç, en la participació i en la solidaritat.

Hi ha un bonic poema de l'irlandès Yeats dedicat a una nena que balla a la vora del mar. "¿Per què has de témer el terrible vent?" Sí, balla, balla sense por del terrible vendaval. Per mi, aquesta nena que balla contra la por és l'esperança. Balla al costat del mar. Que no pari. Que no la intimidin els rugits. Que balli l'esperança.

------------
Manuel Rivas participa en els Diàlegs de la Terra-Barcelona, coorganitzats pel Fòrum Barcelona 2004, la Cambra de Comerç i Green Cross International.
Sindicat