Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Trobada comarcal de les candidatures de l'esquerra alternativa. Taller "democratitzar la democràcia"
18 gen 2004
El taller hauria de ser un espai per a compartir experiències, per a socialitzar informació de cada localitat i per organitzar la continuïtat d’un treball conjunt per a l’aprofundiment de la democràcia municipal.
unaltravellesESAL.jpg
Taller democratitzar la democràcia

El taller hauria de ser un espai per a compartir experiències, per a socialitzar informació de cada localitat i per organitzar la continuïtat dâun treball conjunt per a lâaprofundiment de la democràcia municipal.
Proposem, com a fil conductor del debat, un llistat de preguntes. No hi són totes, cada localitat, cada persona, podrà afegir-ne altres i podrà ignorar-ne algunes per considerar-les irrellevants. Abans del 24 de gener les diverses localitats podrien dedicar un temps a la reflexió. També pot haver intercanvi de materials/documents/ propostes...
Les hem agrupat en quatre eixos per a facilitar el debat

Eix 1. Reflexió general sobre al democràcia.

·     Com definim la democràcia? Ens cal afegir-li cap adjectiu ( radical, participativa...)? Desconfiem del terme, donat que el sistema sâapropia indegudament dâaquest terme? Considerem democràtic el sistema electoral liberal representatiu?
·     Què en pensem de la representativitat? En tenim prou en elegir algú per a representar-nos durant quatre anys?
·     Quins assumptes creiem que es poden delegar en uns representants i quins no? Més: cal delegar o no ?
·     Què significa lâabstenció electoral de tants i tants ciutadans en totes les eleccions (incloses les municipals)?
·     Com evitar al divisió entre governants i governats? Es pot evitar? Cal evitar-la?


Eix 2. Experiència local. En la societat civil o en les institucions.

·     Com entenem la participació dels ciutadans en la política? Ha de ser una participació ciutadana permanent? Pot ser-ho?
·     Com a candidatures dâesquerra alternativa, com entenem la política? Ens diem âpolíticsâ?? Creiem que hi ha gent âpolíticaâ? i ciutadans de a peu?

Eix 2. Experiència local. En els mètodes i funcionament dels nostres grups polítics.

·     Dins les nostres organitzacions, com es practica la democràcia? Introduïm mètodes que previnguin la formació dâuna capa política representativa al marge de la gent? Quines són?
·     Com ens adrecem als ciutadans, com els fem participar de les nostres decisions i propostes? Els informem de la vida municipal? Ens sotmetem al seu control?
·     Quina relació tenim amb els moviments socials de les nostres localitats? Aspirem a ser la seva veu en el ple municipal? Propiciem la seva autonomia fins i tot de nosaltres? Recollim sempre les seves aspiracions o pel contrari, mantenim la nostra autonomia pròpia? Com compaginem la nostra participació en els moviment social i la nostra participació en una alternativa política?


Eix 4. Propostes locals i propostes de treball per a el futur.

·     Quines propostes de participació ciutadana tenim en els nostres programes electorals? Segueixen vigents aquests programes? Quines millores introduiríem?
·     Podem articular un treball conjunt, tant dâelaboració com pràctic entre les diverses candidatures? Quines activitats ens proposem de fer?
Mira també:
http://www.kaosenlared.net
http://www.esfazil.com/kaos/noticia.php?id_noticia=511

Comentaris

Re: Trobada comarcal de les candidatures de l'esquerra alternativa. Taller
18 gen 2004
Yolanda Jiménez Pozo. Vic, 09 de Febrer de 2002 [2004-01-18 10:42:17]

La participació ciutadana: qui participa?, com participa?, perquè participa?



Al gran concepte que és participació, li ha passat com a altres dels grans conceptes: sostenibilitat, globalització... Persones tant diferents utilitzen en contexts tant diferents la paraula participació, que és impossible que entenem aquest terme de la mateixa manera.



Per què ens situem, començaré definint què és i què no és per a mi la participació. Què significa participar. En aquesta definició passejarem per la resposta a cadascuna de les preguntes a les que havia de donar resposta. Quan parlem dâagents o actors estarem identificant qui participa, en parlar de mètodes i tècniques respondrem al com, i en parlar de processos estarem parlant del per què però sobretot haurem de parlar dâuna pregunta que no seâm fa i que és la que hauríem de definir abans de totes les altres: per a què.



Podríem definir la participació ciutadana com el conjunt dâactivitats a través de les quals, els ciutadans prenen part en la vida política, en la gestió del públic, del que és col·lectiu. I el que és col·lectiu no és només estatal o de les administracions, sinó que també és el més social o comunitari liderat per les associacions o no. Aquí cap des de lâelecció cada 4 anys dels nostres representants polítics per a què gestionin per nosaltres el que és públic (és el que defineix la democràcia representativa), fins la implicació als processos de proposta, decisió i implementació de les polítiques públiques.



Aquesta és una participació que no té en compte només la relació entre les administracions públiques i la ciutadania, participar és també formar part de les associacions i entitats dels diferents àmbits dâuna ciutat: sindicats, associacions de veïns, sòcio-culturals, ampes, associacions dâempresaris... que sâorganitzen en grups per a portar a terme activitats que són algunes vegades dâutilitat pública, en el sentit que he comentat. Aquestes estableixen relacions amb lâadministració dâuna manera diferent, organitzada, com a conjunt de persones que defensen una parcel·la interessada de la realitat social.



En els darrers anys, els ajuntaments, com a administració pública més propera als ciutadans, han desenvolupat una sèrie de canals formals o informals de comunicació i han estat aquests grups organitzats els que han tingut un accés privilegiat sobre la ciutadania no organitzada. Això no vol dir ni que siguin els canals suficients/els desitjables ni que aquesta relació hagi estat positiva per totes les parts.



Alguns dels instruments més novedosos de la democràcia participativa directa, van en la direcció de facilitar un accés més igualitari a la vida política. Es tracta de garantir que ambdós tipus de participació la que es fa des dels grups organitzats i la dels ciutadans no organitzats tenen els seus canals propis i/o compartits de relació amb lâadministració. Alguns dâaquests instruments prioritzen la relació al mateix nivell dels diferents actors de la comunitat: polítics, tècnics, ciutadans associats i ciutadans no organitzats.



El desenvolupament dâaquestes tècniques, passa per intentar solucionar els defectes dâalguns instruments més tradicionals com el referèndum que han ofert resultats decebedors allà o­n sâhan implantat de manera més important (efectes rutinaris/saturació del sistema polític).


Què és i què no és participació?



Parlant dels referèndums, recordem que durant el franquisme seân van realitzar.



Tal com diu lâÃscar Rebollo, existeix una participació per legitimar, per què posicions, interessos i objectius surtin reforçats, i una participació per a transformar, promoure canvis en el entorn en el que participem. Tant lâadministració com les associacions i entitats poden fer una o lâaltre.



Des del punt de vista que la participació ha de servir per transformar, seâns plantegen els diferents elements que ara exposo.



Que vull dir al comentar que de referèndums seân van fer al franquisme?



Doncs que els instruments de participació no són per sí mateixos participatius, no són asèptics, que els referèndums, els tallers participatius, els consells ciutadans... que us explicaran en sessions properes per a ser participatius han de complir unes condicions tècniques. Els processos necessiten un mètode i unes tècniques que facin eficaç aquesta participació. La definició del mètode i lâelecció de la tècnica depenen del per a què, que volem aconseguir dâaquest procés o dâaquest moment participatiu. Una de les raons per les que algunes associacions estan tenint problemes, la trobaríem en la manca de mètode i de tècniques de dinamització de grups i de treball en equip. Sense aquests, i sense una educació participativa i democràtica, els actuals espais de participació poden ser espais poc motivadors, reunions pesades, inoperatives e ineficaces, baralles partidistes que impedeixen un debat transparent i de contingut... Com diu en Fernando Pindado:una assemblea de 300 persones en la que uns pocs parlen i la resta assenteix no sâha de considerar participació, de la mateixa manera que una trobada de centenars de persones per a menjar una sardinada o una paella popular no sâha de considerar un procés participatiu.



La participació ciutadana sâha dâentendre com un procés, dinàmic, que es retroalimenta constantment de persones i continguts mitjançant les eines i la metodologia adequades. Per a prendre la decisió de posar un televisor a casa, necessitem haver pres moltes decisions abans: primer, identifiquem la necessitat dâun televisor, la compartim amb la resta de la família, i si estan dâacord amb aquesta necessitat, busquem i decidim entre tots a o­n comprar-la, com ha de ser estèticament, quins serveis i accessoris ha de tenir... Tota acció racional, és un procés en el que hi ha un diagnòstic, una proposta, una programació o planificació, un seguiment de les actuacions i en el procés hem hagut de prendre moltes decisions. Dins del procés existeixen diferents moments participatius que són, ara sí, grups de debat, tallers de participació, consells ciutadans...



Potser hauríem dâhaver començat dient que la participació no és o no hauria de ser una moda, o un pur tràmit formal, la participació és un dret fonamental reconegut a la constitució.



Dâaquí en podem treure una altra conclusió, que la norma, els reglaments de participació, no fan la participació. La norma que dicta que en un municipi existirà un consell dâurbanisme, no és en sí mateix participació. Ni tan sols la creació dâun consell dâurbanisme. Sâhan de crear espais que serveixin per alguna cosa, sâhan dâomplir dâinformació i de continguts. A més han de poder accedir a recursos suficients per a la seva continuïtat i no em refereixo només a diners, sinó també locals, formació, assessorament... El qui participa, depèn en gran mesura del per a què.



La informació i la formació dels ciutadans i ciutadanes és una condició sense la qual no hi pot haver participació, però participació no és única i exclusivament informació. Com tampoc ho són o ho haurien de ser les consultes puntuals sense resposta per part de lâadministració i sense debat ni formació prèvia.



En definitiva, participació, tal com lâentenem, és un procés educatiu. Ara mateix, tots i totes nâhem dâaprendre molt: polítics, tècnics i ciutadans organitzats o no organitzats en entitats.



La participació, un procés educatiu i dâaprenentatge.



Entendre el(s) procés(os) participatiu(s) com un procés(os) educatiu(s) és fonamental ja que implica tenir en compte, preveure i organitzar, aspectes del procés, moltes vegades obviats per ser aspectes més quotidians de la participació i/o de les relacions.



Tot comença amb lâaprendre a escoltar a lâaltre. Això que sembla tant fàcil no ho és en realitat, no nâestem massa acostumats, i això es construeix cada vegada que tenim reunions, en els torns de paraula, en lâús dels temps, en les oportunitats per a que altres puguin parlar...



Exigeix apostar per noves maneres de fer i de relacionar-se que permetin treballar conjuntament a polítics, tècnics i ciutadans en un clima de col·laboració. Donat que encara no és així, haurem dâaprendreân tots a fer-ho, a educar-nos, i això només pot donar-se en la pràctica.



A grans trets, existeixen altres canvis importants que introdueix la participació en la seva entrada en escena.



Un procés participatiu, implica sovint un canvi en lâorganització municipal en el que estan afectats polítics i tècnics municipals: seâls planteja com a necessàries la coordinació entre àrees, departaments i serveis i una visió transversal de les polítiques públiques. Per altra banda, els nous instruments de participació ciutadana aporten un plus de legitimitat a les decisions públiques i poden millorar lâeficàcia política.



La comunitat, la ciutadania, augmenta la seva educació democràtica, i sâenforteix relacional i identitàriament en quant que es creen noves relacions socials, noves xarxes de relació entre actors actius del territori nous interessos...



En els processos participatius, aquests són dos elements bàsics. Si un procés participatiu ha fet tota una tasca de dinamització de la comunitat, en sol resultar una transformació de la xarxa de relacions socials que, en positiu, es tradueix en un enfortiment, augment i millora de les relacions socials, dels contactes, dâuna persona i de la seva informació i formació. Per altra banda, la identitat, és un element clau. Per exemple, la participació dâuna persona en una associació dependrà de que sâidentifiqui amb aquesta, amb el seu projecte, amb les persones que la conformen, amb el seu funcionament... Tornem a insistir doncs, en que les associacions haurien de dedicar una part important del seu temps a definir conjuntament uns objectius, un mètode (com arribar-hi)... un projecte clar del què és, què fa i com fa què, i aquest projecte, compartit per totes les persones de lâassociació, lâhaurà de difondre, explicar amb convenciment, amb claredat i transparència...




Conclusió


Podríem dir que la participació necessita des del punt de vista dels actors:



Dâuna ferma i responsable voluntat política de les administracions públiques, les locals, però també la resta dels poders públics.


Dâunes associacions fortes, amb un projecte propi, definit tenint en compte tots els seus nivells de participació: juntes, vocalies, comissions, assemblea.



I dâuns ciutadans que coneguin els seus drets i deures, el funcionament de les seves administracions, els projectes de les associacions i entitats del seu entorn... de manera que sâhi puguin identificar tant amb el seu territori, com amb el projecte dels seus representants i associacions.



Bibliografia utilitzada

Font, J. (coord) Ciudadanos y decisiones públicas Barcelona, Ariel, 2001

Font, N. Democracia i participació ciutadana Barcelona, Fundació Jaume Bofill,

1998

Pindado, F. La participació ciutadana a la vida de les ciutats Ed. del Serbal,

Barcelona, 2000

Rebollo, O., Martí Joel (pendent de publicació pel centre de participacióciutadana Flor de Maig) Tècniques i mètodes pera la participació en la col·lecció âQuaderns per a la participacióâ?



[2004-01-18 10:42:50]
Quinze tesis sobre la democràcia participativa
Jordi Garcia i Jané. Publicat a Illacrua, núm. 80, juliol-agost de 2000



1) Del malestar democràtic

La societat percep cada vegada més que el fet de poder escollir cada quatre anys entre uns quants candidats que després, quan manin, faran el que voldran, no atorga a un sistema polític la qualificació de democràtic. Que lluny queda la democràcia realment existent de la seva definició clàssica, la que lâentenia com lâautogovern del poble! I si analitzem el grau de democràcia que hi ha en la resta dâàmbits de la vida, la conclusió ja esdevé desoladora: vivim en una societat globalment autoritària, perquè la majoria de les decisions que afecten lâexistència de les persones (no sols en lâesfera de la política estricta, sinó en lâeconomia, els mitjans de comunicació, enla família fins i tot, etc.) no són preses pels qui després les patiran.



2) De lâambivalència de la âcrisi de la políticaâ?

Aquesta crisi del model democràtic hegemònic, que socialment es focalitza sobretot en el sistema polític, genera una reacció popular contra âla políticaâ?. El sentit que pugui adquirir aquest rebuig és incert: pot ser el primer pas per transformar lâactual democràcia light en una democràcia més real, però també pot ser lâinici del camí contrari i lliscar pel perillós pendent que mena a lâinfern de lâanomia social i els feixismes salvapàtries. No ens enganyem: la mateixa abstenció electoral no constitueix tan sols el reflex dels radicalment discontents amb el sistema, sinó també dels que hi estan raonablement satisfets.



3) De la democràcia participativa

El pensament crític sovint ha contraposat la democràcia realment existent amb una altra tipus de democràcia basat en la participació popular directa. Aquest sistema democràtic alternatiu ha rebut al llarg de la història noms diversos i més o menys afortunats: democràci proletària, obrera o popular, democràcia real, democràcia assembleària, democràcia directa, democràcia radical, democràcia participativa, etc. Nosaltres ens decantem per emprar aquest darrer objectiu i concebem el concepte no en termes de substitució del sistema actual, sinó de complementarietat. Partint que la democràcia perfecta no existeix, som del parer que el sistema que més sâho pot acostar és una combinació dels mecanismes de la democràcia representativa actual, degudament democratitzats (valgui la paradoxa), amb les noves propostes de la democràcia participativa.



4) Del que no és

La participació ciutadana fomentada fins avui des dâalgunes administracions no és la democràcia participativa. En primer lloc, perquè els processos de democràcia participativa, per començar bé, els han de crear els de baix i, en tot cas, ser recollits i sistematitzats pels de dalt, en un acte possible però infreqüent dâautolimitació del propi poder a favor del poble. En segon lloc, perquè la majoria dâexperiències de participació ciutadana, sobretot en lâàmbit local, impedeixen precisament lâexercici de lâatribut central de la participació, que és la capacitat decisora, sinó que se circumscriuen als elements secundaris del procés participatiu: expressió de problemes, consulta, correcció dâactivitats que havien suscitat lâoposició popular... La participació ciutadana és, en el millor dels casos, un succedani de la democràcia participativa, i en el pitjor una nosa que impedeix que aquesta es pugui desenvolupar en la mesura que, o bé coopta les persones més actives dels moviments populars, o bé les sepulta sota una allau de reunions, sense facilitar-los la informació pertinent ni els recursos tècnics i humans per afrontar-la, recursos generats per tota la societat però que abusivament acapara lâadministració en exclusiva.

Fins avui, la majoria dâactivitats de participació ciutadana sâha adreçat a neutralitzar la protesta social, guanyar legitimitat (aglutinant els ciutadans acríticament entorn de la institució) i facilitar el desballestament de lâestat del benestar (en el cas del voluntariat).



5) Del que és

La democràcia participativa és la intervenció en la presa de decisions i en la seva execució de totes les persones que integren un àmbit social i/o territorial determinat, en igualtat de condicions, sobre els assumptes que afecten aquest àmbit. La intervenció o participació pot realitzar-se mitjançant mecanismes de democràcia directa (totes les persones decideixen i executen) o indirecta (totes les persones decideixen però deleguen lâexecució en algunes). La democràcia participativa difereix de la representativa en tres punts: a) en la democràcia participativa, la voluntat general sâexpressa dâuna manera permanent i no episòdica (com passa en la representativa, que la ciutadania només âparlaâ? durant les eleccions); b) en la democràcia participativa, el nombre de persones que participen en lâexecució de les decisions és molt superior, i c) les delegacions que pugin sorgir seran sempre controlables i revocables per la voluntat general, mentre que en la democràcia representativa el control és escàs i no existeix possibilitat de revocabilitat, sinó en tot cas de no reelecció.

Podem afirmar, doncs, que la democràcia participativa eixampla la llibertat dels individus, atès que els permet incrementar la seva capacitat dâiniciativa en els afers polítics i socials.



6) Dels precedents llunyans

La democràcia participativa no sâha dâestablir sinó de restablir. La majoria de pobles primigenis es regien per aquest tipus de democràcia. La història ens aporta molts exemples: la polis grega âper bé que excloïa dones, esclaus i estrangersâ, les comunes medievals italianes, la incipient democràcia americana, la comuna de París, les col·lectivitzacions llibertàries a Catalunya i Aragó, etc.



7) Dels precedents recents

Lâeclosió social de la darreria dels 60 i la primera meitat dels 70 a Europa i els Estats Units va ressituar en un primer pla el dret a la participació. Les lluites dels estudiants i dels obrers joves, així com de la munió de col·lectius socials antiautoritaris sorgits en aquells anys, que donarien lloc als nous moviments socials (el feminisme, lâecologisme, lâantimilitarisme, el moviment homosexual...), van qüestionar lâautoritarisme que cimenta les estructures socials tradicionals âfamília, escola, exèrcit, fàbrica, etc.â i van revelar que tot el que fins llavors havíem considerat com un simple assumpte personal era en el fons una qüestió també política, amb la qual cosa augmentaven els àmbits en què les persones havíem de decidir i sovint, a més, posar-nos dâacord col·lectivament. Com no podia ser dâaltra manera, lâonada antiautoritària va neguitejar els poders mundials que, organitzats en la Comissió Trilateral, van expressar el 1973, en un conegut informe sobre la democràcia a Europa, la seva preocupació âpel quasi col·lapse de lâestructura tradicional de lâautoritat, que sostenia els sistemes de control socialâ? i perquè les democràcies europees, unes democràcies que com ells mateixos reconeixien eren ânomés parcialment i de vegades teòricament obertesâ?, donat que âles seves regulacions es van organitzar sobre la base dâuna subtil selectivitat dels participants i de les exigències de la poblacióâ?, de cop i volta, es trobaven âsobrecarregades de participants i dâexigènciesâ?. A la Trilateral, doncs, li preocupava lâexcés de participació popular.



8) Dels àmbits

La democràcia participativa ha dâafectar tots els àmbits de la vida: lâeconomia, la cultura, lâoci, les relacions personals i, naturalment, la política estricta, desplegada en tots els seus nivells: barri, municipi, comarca, regió, nació i món. Cal democratitzar tant lâesfera institucional com la no institucional, perquè a la vida social hi ha més coses de les que lâestat pot modelar i perquè els àmbits socials independents de lâestat influeixen sobre aquest. Ara més que mai, el conflicte entre capital i treball es troba latent a tot arreu, no solament a les fàbriques i oficines. La gran força del capitalisme global descansa oculta entre les complexes xarxes moleculars de les relacions quotidianes âfamília, veïnat, amistats, etc.â; és la microfísica del poder: transformar aquestes relacions pot fer trontollar el conjunt del sistema.



9) De les formes

La democràcia no és un estat sinó un procés. Això vol dir que les formes de la democràcia participativa seran múltiples i sâhauran adaptar contínuament a lâespai-temps concret, també canviant. En general, existeix una forma-tipus universal en què recau la sobirania del poble, que és lâassemblea (dita de maneres diferents), és a dir, la reunió (física, però darrerament també virtual mitjançant Internet) de totes les persones implicades en un àmbit per tal de deliberar i prendre decisions sobre aquest. En general, també, lâassemblea (tant és que sigui dâuna organització política com dâun club esportiu, dâuna classe com dâuna cooperativa, de la llar com del municipi) sâha de dotar de mecanismes de representació i execució, que són persones delegades, comissions de treball, comissions permanents, etc., que han de ser controlables i revocables per aquella.



10) De la legitimitat

Així com la legitimitat dels representants polítics emana dels vots obtinguts en unes eleccions periòdiques (una legitimitat real però més feble de la que volen i diuen), així com la societat concedeix a diversos cossos tècnics (els jutges, els arquitectes o els metges, posem per cas) una legimitació per exercir el seu poder sobre un àmbit social determinat (una legitimació igualment feble, que caldria democratitzar), les expressions ciutadanes, ja sigui en forma dâassemblees obertes de barri, ciutat, etc., o dâentitats socials, reben la seva legitimitat del fet que són manifestacions de la voluntat popular, mesurades no tant pel nombre dâafiliats com per la seva capacitat dâexpressar la voluntat popular en moments i temes molt concrets (la legitimitat dâun grup ecologista, per exemple, no sol procedir del seu nombre dâactivistes; prové del suport popular que obtinguin les seves opinions i activitats, no del nombre).



11) Dels requisits

La democràcia participativa necessita, com a mínim, quatre elements per desenvolupar-se: reconeixement legal, recursos, trama comunitària i actituds participatives.

Primerament, el dret a la participació democràtica a tots els nivells necessita reconeixement legal, és a dir, les lleis internacionals i estatals lâhan de reconèixer, desenvolupar i protegir. La participació no pot ser la concesió graciable de cap organització (administració, empresa, associació, llar...), sinó un dret humà universal i inalienable.

Així mateix, la democràcia participativa necessita recursos, tant de tipus material (per exemple, espais de trobada), com immaterial (per exemple: informació suficient i contrastada; ja Tocqueville assenyalava com una de les condicions de la naixent democràcia americana la lectura dâun o més diaris per família), i també vol temps, la qual cosa demana reduir el temps de treball i redistribuir el treball domèstic, dues exigències objectivament realitzables i que cal assolir també per altres raons igualment de pes. Les administracions haurien de traspassar recursos a les organitzacions i assemblees ciutadanes perquè poguessin participar de manera eficaç, més encara, haurien de posar-se a la seva disposició per executar tècnicament les decisions que aquelles han adoptat però no poden dur a terme directament per les limitacions de recursos i de temps que, per força, seguiran tenint.

En tercer terme, la participació funciona dâuna manera òptima quan té lloc en el si dâuna comunitat ben cohesionada, és a dir, quan sâarticula sobre la confiança mútua. Tal com afirma Paul Virilio, la democràcia és solidària, no solitària. Un teixit social dens, i alhora independent de qualsevol institució, és el millor medi perquè germini la democràcia participativa. Al mateix temps, la necessitat de la sociabilitat ens remet al problema de la dimensió, una variable crítica per a la democràcia. Sens dubte, hi ha una dimensió apropiada per exercir la participació i aquesta no sobrepassa els pocs milers de persones. Com més gran és lâorganització, més hem de recórrer a mecanismes de democràcia indirecta amb la qual cosa la qualitat democràtica sâafebleix. El reforç de la sobirania econòmica de les unitats locals i lâaplicació sistemàtica dels principis de subsidiarietat i descentralització poden reduir el problema, però no lâeliminen del tot.

Finalment, les persones hem de desevolupar actituds favorables a la participació: lâesperit actiu i crític, saber escoltar, negociar, parlar, mediar, decidir, la voluntat de cooperar en lloc de competir (cal abandonar aquesta mentalitat de batalla que sovint impregna les relacions entre els assistents a les reunions, talment estiguéssim jugant a guanyar-perdre), etc. En definitiva, participar és una habilitat a aprendre. Per desgràcia, la participació sâensenya poc des del sistema educatiu, menys des de la majoria de les llars i gens des dels mitjans de comunicació de massa.



12) De la participació com a fi i com a mitjà

La participació és en si mateixa un imperatiu ètic. Les persones tenen el dret a decidir democràticament tot allò que afecta les seves vides. Però, a més, la participació ha de ser concebuda com un mitjà per a la transformació social (un procés participatiu que fos permanent, en què les decisions es prenguessin sobre la base de la informació rellevant, aviat provocaria canvis significatius en les estructures socials, tan bon punt la majoria descobrís que està sent explotada i dominada per la minoria) i alhora com un mitjà dâenriquiment col·lectiu (en el procés de participació les persones es formen i en formen dâaltres). En aquests moments, la democràcia participativa que ja practiquen milers de grups ciutadans constitueix un poderós nucli difusor de pràctiques transformadores al conjunt de la societat.


13) De les limitacions

Les persones no poden estar totes al mateix temps en el mateix lloc per prendre les múltiples decisions que els afecten. I si ho fessin no tindrien ni un minut de temps lliure. Així mateix, cadascú té interessos i propensions diferents a lâhora de participar. Ãs clar que cal incrementar substancialment la varietat dâàmbits en què les persones poden participar si volen, però no caiguem en la quimera de creure que és factible construir una societat o­n tothom participi en tot, menys encara avui dia, atesa la complexitat de la vida actual. Llevat de períodes dâefervescència revolucionària en què es produeix una alta mobilització política, la majoria de les persones no podran o no voldran participar en tots els àmbits de la vida com, en principi, els pertocaria, és a dir, en tant que productors, consumidors, usuaris, emissors/receptors dâinformació, estalviadors, veïns, ciutadans, etc. La història ensenya que ignorar les limitacions humanes provoca que les noves institucions teòricament molt revolucionàries acabin sent dominades per una minoria que ni tan sols està legitimada pel vot, mentre la societat, fastiguejada, es reclou novament en la privacitat. Ãs més raonable marcar-se com a objectiu que, no totes però sí la majoria de les persones participi directament almenys en un àmbit de la vida social i que ho faci també indirectament en la majoria dels altres, votant periòdicament els seus representants. A més, cal preveure que la participació de les persones fluctuarà en intensitat i canviarà dâàmbits al llarg de la vida.



14) De la instauració de la democràcia participativa

Una part del poder que avui detenen les institucions ha de ser traspassat i no precisament a les transnacionals i al capital financer com fins ara, sinó a la ciutadania, organitzada segons les formes de la democràcia participativa. En lâàmbit estrictament polític estem pensant en la creació de mecanismes de democràcia directa (iniciatives legislatives populars de discusió obligada i referèndums vinculants, ja fos per acceptar una llei, ja fos per vetar la que hagi fet el poder legislatiu), en la implantació de lâautogovern local organitzat en assemblees populars de barri, o en la confecció dels pressupostos i els plans dâinversions anuals de les diferents administracions âde la local a la més generalâ a través de la participació popular en assemblees. I en un altre àmbit tant clau o més que el polític, lâeconòmic, estem pensant en la reconstrucció democràtica de lâeconomia a través de la repartició democràtica del treball socialment necessari (mercantil i domèstic) i dels seus fruits (renda bàsica), de la planificació democràtica dels béns bàsics i estratègics, de lâextensió de la democràcia econòmica a les empreses per tal que siguin gestionades pels treballadors (cosa que avui només passa a les cooperatives i les societats laborals) i controlades per la societat, representada sobretot per les associacions de consumidors i les comunitats locals o­n estan implantades.



15) De la reforma de la democràcia representativa

La democràcia representativa és necessària per garantir el dret de totes les persones de la comunitat a participar, ni que sigui mínimament, en els afers públics, encara que moltes vulguin participar més activament mitjançant la democràcia participativa. Tot i amb això, és imperiós democratitzar el sistema representatiu actual, impantant mesures com instaurar el mandat imperatiu dels electors, constituir tribunals independents de seguiment de compromisos electorals,democratitzar els partits polítics, limitar les despeses electorals, permetre triar una segona opció electoral a què sâhagi de transferir el vot de cadascú en el cas que la primera opció no obtingués representació, visibilitzar als legislatius de les institucions lâabstenció i els vots en blanc deixant els escons buits que proporcionalment li corresponguin, restituir al parlament el seu rol central en el sistema polític estatal reforçant-ne les competències en detriment de lâexecutiu, i crear un poder legislatiu bicameral: una primera cambra composta per representants dels partits polítics i elegida per sufragi universal, directe i per representació estrictament proporcional, i una segona cambra, que estaria formada pels representants de les principals organitzacions ciutadanes del país, elegits pels seus associats.
Al PSC le toca dar clases a sus socios de gobierno porque tiene más experiencia
18 gen 2004
PROCIVESA. 14 anys transformant Ciutat Vella. Barcelona 26-12-2002 Ajuntament de Barcelona

"Todos los gobiernos municipales eficientes se asemejan, cada gobierno municipal ineficiente lo es a su manera"

"Els projectes urbanístics de Ciutat Vella van esser fuit del compromís i la coparticipació ciutadana, i el model de futur que suposen es un model consensuat, fruit de la voluntad política de sumar tots els esforços possibles per millorar les condicions de vida en el districte bressol de la ciutat.

Un cop es va disposar del projecte urbâ consolidat, i uns objectius clars a assolir, l´Ayuntament va escollir una formula totalment innovadora per a desenvolupar un programa de intervenció que havia d´esser d´una enorme complexitat i cost: una societat de capital mixt amb majoria municipal però amb una important participació de la socitat civil."
Sindicat