|
|
|
|
|
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Els diners de Catalunya i el Sud descapitalitzat
|
|
|
per Antoni Ferret |
17 gen 2004
|
|
Veure el problema des de l'altre costat (que no és Madrid) |
El meu article sobre les expectatives del nou Govern ha tingut rèpliques —un lector de la llista i un d'Indymedia— en relació al tema de la mal anomenada «solidaritat fiscal». El comú denominador de totes dues és el rebuig a la solidaritat «obligada». De fet, que l'aportació fiscal hagués de ser pactada i controlada en els òrgans democràtics, preferiblement federals, de l'Estat, seria la solució més justa. Però el problema és que jo vaig escriure —i mantinc— que era «tan sols per justícia: Catalunya absorbeix recursos de la resta de l'Estat (per la via de les inversions privades, que hi veuen més expectatives de benefici) i és de raó que ho torni». En aquest sentit, el lector d'Indymedia va exposar dos poderosos arguments en contra: 1) Que dins l'actual tràfic financer mundial, els capitals ja no sap ningú d'on vénen ni on van. (Això vol dir que seria molt difícil quantificar ni avaluar, ni potser detectar, el fenomen.) 2) Que a veure si amb algunes inversions privades que tenim la desgràcia de suportar, com les que ens destrossen la costa, a sobre, per més inri, encara hem de pagar pel fet de patir-les.
La qüestió està a mirar-nos-ho des de l'altre costat. I, alerta, l'altre costat no és Madrid, ni els seus polítics, ni menys encara la seva poc legítima i mafiosa presidenta (que fa parar els trens allà on convé a la seva família). En un sentit (el de rebre inversions privades), Madrid està al mateix costat que nosaltres; en el de l'exercici del poder no, és clar.
L'altre costat és el dels territoris «descapitalitzats». La descapitalització és el mal que pateixen les zones que la irracionalitat capitalista destina a ser només «proveïdores»: proveïdores d'estalvis-capital, de mà d'obra i de primeres matèries. Vegem-ho. Quan un terratinent o empresari extremeny o andalús (o molts) té uns beneficis i, en comptes d'invertir-los en la seva empresa o una altra de veïna, els posa al BBVA o al BSCH, i aquests bancs no els inverteixen al mateix país sinó a Madrid, Barcelona o Bilbao, perquè en trauran més, es produeix una descapitalització d'aquelles regions. Fet que acostuma a ser més o menys constant. Aleshores, una part ics (x) de la riquesa produïda (i dels corresponents ingressos fiscals) a Madrid, Catalunya o Euskadi es podria haver produït (i «s'hauria d'haver produït») a Andalusia o Extremadura. Determinar quina és aquesta part seria un problema dificilíssim, i més ara amb la mobilitat extrema dels capitals, però cal «negociar i pactar».
Que aquests ingressos fiscals s'han de destinar a aquestes regions (i no a «un altre lloc») sembla clar, però hi ha un segon problema: la destinació dels ingressos fiscals no resol tot el cas: solen anar per a infraestructures (tema en el qual pot ser que estiguin ben servits) però això no resol la qüestió principal de l'economia, que és el trinomi d'«empreses, llocs de treball i sous acceptables». Per tant, els països descapitalitzats «persisteixen» en la seva situació de subdesenvolupament (que vol dir que «hi ha obstacles concrets que dificulten el desenvolupament»). En aquest sentit, el franquisme ho feia millor: amb les mateixes detraccions fiscals muntava indústries estatals. Com que ara estem en la vena «ideològica i fonamentalista» del neoliberalisme, això no es fa.
I tot això porta el seu preu: la taxa d'atur d'Andalusia és unes dues vegades i mitja la de Catalunya, i la renda per càpita andalusa i extremenya és dos terços de la catalana, de la madrilenya i de la basca.
Aquest sol ser el drama de països del Sud d'Espanya, del Midi o del Mezzogiorno. I la perspectiva és de «continuar-hi». I quan els catalans o els milanesos es pregunten «Fins quan?», caldria dir que «Fins que es practiqui una planificació democràtica que assigni les inversions amb criteris de racionalitat i no amb criteris de profit egoista».
Jo diria, doncs, que hi ha un fenomen de descapitalització persistent d'unes regions, que va més enllà del problema Catalunya-Estat, i que demanaria una solució d'alta gestió econòmica amb criteris socials. I pel que fa a la qüestió fiscal, caldria que persones competents i honestes fornissin dades, dintre del possible, i sobre aquestes dades debatre, negociar i pactar. I no parlar de «solidaritat», paraula que en aquest cas difumina la natura del problema.
Antoni Ferret
http://www.terra.es/personal2/aferret |
Comentaris
|
Re: Els diners de Catalunya i el Sud descapitalitzat
|
|
per jhg |
17 gen 2004
|
Sí exigen solidaridad, también exigimos que los presidentes de esas regiones que mencionas abandonen los cargos pues es necesaria para una regeneracion politica. Limitacion de tiempo de mandato de los cargos publicos ¿como avanzaremos hacia un futuro de mayor igualdad con presidentes autonomicos que llevan practicamente dos decenios en el cargo o alcades o jueces ?, es imposible. Presidentes como el extremeño no hacen sino acrecentar las desigualdades en esas comunidades (rodeados de unas generosas prevendas y flotas de vehiculos oficiales). Ademas estamos pagando desde aquí a esos individuos.
Otro tanto para la forma actual del estado, la monarquia, autentico tapon y lastre que impide ningún tipo de reforma realista. Es curioso ver lo mucho que defienden los cargos de esas comunidades al rey, sin duda de sienten vinculados por lo corruptos que pueden llegar a ser.
En le caso de la monarquia el nepotismo no tiene limites ( familiares en el COE, sucesion en el principe, infantas en La Caixa, etc, etc)ni su desfachatez a la hora de no tener ninguna responsabilidad con ninguno de los problemas que ha tenido el pais en las ultimas decadas. Inmunes a los escandalos de terrorismo y contraterrorismo, dejacion a la hora de permitir un intento de golpe de estado que sabian que se iba a producir (sino lo instigó directamente)para luego desacerlo dejandolos en la cuneta y hacerse la foto (si el golpe hubiese triunfado el individuo no habria dudado un segundo en alinearse con ellos),del paro, de desindustrializacion de zonas, de abandono de zonas rurales, de corrupcion, alineamiento para la volatilizacion sangrienta de los balcanes, alineamiento militar para agredir paises sin mandato explicto de la ONU (Iraq), de la vivienda para los jovenes,etc, etc ,a lo unico que aspiran es a seguir en el cargo con sus bodas, trapicheos y sonrisitas y si es posible a apalancarse en la union europea donde ya definitivamente se enquistaran por los siglos de los siglos. Responsables de absolutamente ningun problema no hacen sino avergonzarnos continuamente. ¿Hemos de ser solidarios con los que los apoyan?
Caminemos hacia un futuro de mayor igualdad.
- Limitacion en todo el estado de tiempo de mandato para todos los cargos.
-Modificacion constitucional que nos constituya en Republica Federal en donde todas las comunidades puedan elegir libremente su destino
-Apremiemos a los partidos politicos a que hagan esto (pues el comun de los mortales no tenemos recursos, ni enchufes, ni abogados)actualmente hasta los partidos de izquierdas hacen dejacion de todo esto cuando cuando no deberian esperar mas y votarlo en las proximas eleciones generales sin dilacion. |
|
Re: Els diners de Catalunya i el Sud descapitalitzat
|
|
per jhg |
17 gen 2004
|
Sí exigen solidaridad, también exigimos que los presidentes de esas regiones que mencionas abandonen los cargos pues es necesaria para una regeneracion politica. Limitacion de tiempo de mandato de los cargos publicos ¿como avanzaremos hacia un futuro de mayor igualdad con presidentes autonomicos que llevan practicamente dos decenios en el cargo o alcades o jueces ?, es imposible. Presidentes como el extremeño no hacen sino acrecentar las desigualdades en esas comunidades (rodeados de unas generosas prevendas y flotas de vehiculos oficiales). Ademas estamos pagando desde aquí a esos individuos.
Otro tanto para la forma actual del estado, la monarquia, autentico tapon y lastre que impide ningún tipo de reforma realista. Es curioso ver lo mucho que defienden los cargos de esas comunidades al rey, sin duda de sienten vinculados por lo corruptos que pueden llegar a ser.
En le caso de la monarquia el nepotismo no tiene limites ( familiares en el COE, sucesion en el principe, infantas en La Caixa, etc, etc)ni su desfachatez a la hora de no tener ninguna responsabilidad con ninguno de los problemas que ha tenido el pais en las ultimas decadas. Inmunes a los escandalos de terrorismo y contraterrorismo, dejacion a la hora de permitir un intento de golpe de estado que sabian que se iba a producir (sino lo instigó directamente)para luego desacerlo dejandolos en la cuneta y hacerse la foto (si el golpe hubiese triunfado el individuo no habria dudado un segundo en alinearse con ellos),del paro, de desindustrializacion de zonas, de abandono de zonas rurales, de corrupcion, alineamiento para la volatilizacion sangrienta de los balcanes, alineamiento militar para agredir paises sin mandato explicto de la ONU (Iraq), de la vivienda para los jovenes,etc, etc ,a lo unico que aspiran es a seguir en el cargo con sus bodas, trapicheos y sonrisitas y si es posible a apalancarse en la union europea donde ya definitivamente se enquistaran por los siglos de los siglos. Responsables de absolutamente ningun problema no hacen sino avergonzarnos continuamente. ¿Hemos de ser solidarios con los que los apoyan?
Caminemos hacia un futuro de mayor igualdad.
- Limitacion en todo el estado de tiempo de mandato para todos los cargos.
-Modificacion constitucional que nos constituya en Republica Federal en donde todas las comunidades puedan elegir libremente su destino
-Apremiemos a los partidos politicos a que hagan esto (pues el comun de los mortales no tenemos recursos, ni enchufes, ni abogados)actualmente hasta los partidos de izquierdas hacen dejacion de todo esto cuando cuando no deberian esperar mas y votarlo en las proximas eleciones generales sin dilacion. |
|
Re: Els diners de Catalunya i el Sud descapitalitzat
|
|
per Amic Antoni, |
19 gen 2004
|
Fa temps que llegeixo amb interés tot el que publiques, i de fet vull aprofitar l'ocasió per agraïr-te aquell seguit de resums històrics que ja són part de la curta però intensa història d'Indymedia. De fet t'animo a que els tornis a publicar en un futur si et sembla bé doncs com tu també deus haver constatat, d'ençà que ho vas fer, la comunitat indy ha crescut espectacularment i cal suposar que n'hi ha uns quants que els desconeixen i que també en treurien profit.
També et vull agraïr i molt el tó amb el que sempre intentes dialogar amb qui et respón. I dic intentes perquè, com tots sabem, i aquest mitjà té el mèrit de evidenciar-ho freqüentment, un diàleg reeixit depén de la bona voluntat de totes les parts implicades. Amb això no vull dir que s'hagin d'exclore, ni tan sols menysprear, altres maneres de participar més directes, punyents, barroeres, intoxicadores, o fins i tot, insultants. En referència a aquest fet, acostumo a establir l'analogia entre imc-bcn i les diferents superfícies de barcelona que la gent ha fet i fa seves per tal d'expressar-se i comunicar-se amb la gent anònima que l'envolta. Hi ha qui, per exemple, les aprofita per abocar-hi el fruit d'un gran esforç de creació tot demostrant alhora un domini admirable de la tècnica. Altres, es limiten a guixar la seva marca compulsivament allà on poden. És a dir que un mateix entorn o mitjà de comunicació d'accés obert pot ser utilitzat lliurement amb una mateixa voluntat comunicativa particular, però són la forma i el contingut de cada missatge els que definiran al capdavall bona part dels efectes en l'ànim i en la reflexió dels seus receptors.
Després d'aquest preàmbul espero que no t'ho prenguis malament si et dic que, al meu entendre, una bona part de les teves anàlisis i conclusions les veig encara massa arrelades o influenciades per unes formes d'organitzar la vida col·lectiva i d'entendre les relacions entre persones, entre col·lectius i entre comunitats, que només es mantenen per inèrcia social, cultural, històrica (?)... Altrament dit, que cada vegada hi ha menys gent que creu que el món del futur es pot (auto)organitzar tot mantenint les estructures i relacions de poder del propassat mil·leni que, ara com sempre, el Privilegi ens vol obligar a heretar.
Com que no crec que, si més no a mig termini, a la part del món ric on malvivim s'arribin a donar les circumstàncies extremes que han configurat històricament els entorns socials previs a qualsevol procés revolucionari de masses (potser tu com a historiador ens podries ajudar a descubrir-ne les principals diferències), entenc molt assenyat que com abans millor assumim que el procés que ens haurà de dur a canviar radicalment aquest món que compartim serà un procés de transformació progressiva, efectiva i indeturable del que hi ha. I això vol dir moltes coses, a mi, de forma resumida, em suggereix que ens hem d'acostumar a conviure amb la contradicció o contradiccions que implica el fet, per una banda, d'haver d'acceptar la imposició d'un sistema que rebutges i et rebutja i per l'altra haver adaptar-t'hi o aprendre a treure'n profit de les migrades oportunitats i febleses que presenta. I tot això treballant decididament vers la seva transformació radical, d'una radicalitat tal que acabi per fer desaparèixer la pròpia essència del sistema transformat. Són contradiccions amb les que ens hem acostumat a conviure personalment, -"tothom fa el que pot" o "es busca la vida com pot"- Però aquesta tolerància vers el "pragmatisme" en l'acció personal i quotidiana de cadascú esdevé massa cops intransigència vers les estratègies dels diferents col·lectius, especialment la d'aquells que s'arrisquen a assumir les regles de participació - política o econòmica - que ens imposa el propi sistema que ens rebutja i rebutgem. Tot i compartir la part de la crítica que es fonamenta en el risc que aquestes estratègies de participació, d'assumpció acrítica(?) de les seves regles de joc, comporta pel que fa a la seva legitimació pública, comprenc que encara hi hagi qui es creu, amb certa ingenuitat, que el propi sistema oferirà institucionalment, és a dir de forma deliberada i conscient, els mecanismes que puguin conduir a desvirtuar-ne l'essència, si més no com a eina per a la regulació jerarquitzada de les relacions i els privilegis.
Evidentment, la transformació l'hem de fer des de dins, som a dins! Malauradament, ens agradi més o menys, vivim implicats amb aquest sistema fins al coll, un altra cosa és ser prou valents com per reconéixer-ho i actuar conseqüentment i intel·ligent sense perdre de vista que no voldríem ser dins, que voldríem ser fora! Voldríem, per dir-ho així, que els Déus ens concedissin uns quants decenis sense necessitats ni preocupacions, altres que les derivades de la construcció d'un nou món partint de zero, alliberat de tota mena d'imposicions, com si l'actual no hagués existit mai...Però aquest tampoc és el cas.
Amb això vull dir que a mi m'agradaria que la gent que pensa com tu i fa la mena de propostes que tu fas fos la que governés, com a mal menor, durant el temps que triguem a construir els bastiments del que hauria de ser un món diferent i essèncialment alternatiu a l'actual. Però per a que això fos realitat no se m'escapa que haurieu d'assumir, per exemple, el privilegi d'imposar lleis, entre tot el seguit de privilegis que comporta la gestió dels mecanismes interns del sistema. I això ja fa de molt acceptar. En primer lloc perquè la història ens parla massa sovint de la incapacitat humana per gestionar aquestes situacions sense caure en la corrupció i, el que es pitjor, sense esdevenir, conseqüentment, els principals servidors i reforçadors dels propis mecanismes d'imposició i corrupció. Com deia aquell pensador, em sembla que francés: "El poder corromp. El poder absolut corromp absolutament". La segona part, per sort, s'ha quedat, per aquestes contrades en cita històrica, però la primera ha estat, és i serà una constatació que cal tenir ben present.
Però el cas és que se'ns fa entendre que la realitat és molt complexa, i ho és. Després se'ns diu que individualment no som capaços de gestionar-la, i és cert. I finalment, ens venen que no hi ha cap altra solució que delegar en unes determinades élits que ho faran per nosaltres si els concedim tot un seguit de privilegis que ells consideren imprescindibles : poder econòmic, poder polític, poder comunicatiu... poder de transformació! I això és absolutament fals! I és fals, principalment perquè una gran part de l'energia que nodreix aquest suposat sistema de "gestió de la complexitat per al bé comú", de l'energia que hi aportem imposadament el conjunt de les persones que el patim, s'esmerça en greixar convenientment tots els mecanismes que el mantenen operatiu, és a dir privilegis de tota mena amb que s'ha anat teixint tot aquest entrellat al llarg dels segles, i molt poca d'aquesta energia acaba retornant als seus generadors originals en forma de "bé comú" REALMENT necessari. I si vols més endavant podríem parlar de xifres.
El que cal entendre és que TOTS I CADA UN dels centims d'eurodollar que mou un estat, vinguin per la via impossitiva que vinguin, al capdavall tenen el seu darrer origen en l'esforç d'una persona o col·lectius de persones que han produit un bé pel que una altra persona o col·lectiu de persones ha pagat amb una unitat de canvi aconseguida directament o indirecta pel fet d'haver esmerçat la seva pròpia energia en produir un altre tipus de bé. La resta són intermediaris.
salut |
|
|
