|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
Quins estats al món?
|
|
|
per antoni |
11 gen 2004
|
|
|
Quins estats al món?
El món internacional dels anys noranta presenta dos trets destacats. Per un cantó, ha sofert capgiraments profunds, però no és encara gens segur que hom pugui parlar de canvis fonamentals en el sistema; per un altre, la intensificació sense parió de les relacions econòmiques, polítiques, culturals i socials transfrontereres, obliga a parlar de globalització o mundialització, un fenomen que, tanmateix, comporta a l’ensems tendències fortes cap a la regionalització i la fragmentació local. Dit d’una altra forma, resulta innegable que s’ha produït un canvi en les relacions internacionals, però ni el sentit d’aquest canvi és fàcil de percebre i descriure de forma unívoca ara per ara, ni la causalitat pot atribuir-se en exclusiva als esdeveniments més recents a la fi de la guerra freda a partir de 1989, atès que la fi de l’enfrontament est/oest posà en primer pla els canvis esdevinguts a partir dels setanta.
Breu i ras, la bipolaritat i l’enfrontament est/oest, fonamentat en el predomini dels factors polítics i militars (nuclears), havia transcendit i dominat tots els clivatges i fractures presents al planeta, tot sotmetent els altres actors, problemes i conflictes, als interessos i ambicions dels dos grans. D’aquí la importància que els analistes donaren a l’esfera política i militar, tot menyspreant o relativitzant els canvis econòmics ja visibles a mitjans dels anys setanta; d’aquí la quasi exclusivitat concedida als actors estatals i al sistema internacional per ells definit. Per tant, en desaparèixer el món i la lògica bipolar a finals de 1989 no només es produïren canvis fàctics, desapareixia també, almenys en gran part, quelcom més important: el model explicatiu de les relacions internacionals que el món bipolar havia sustentat. Així doncs, desapareix l’obstacle que havia impedit observar la importància per a la vida internacional del procés de globalització econòmica i social que s’havia iniciat durant la dècada dels anys setanta. El què es veu aleshores és que els instruments d’anàlisi dominants, basats en la primacia de la diplomàcia interestatal i dels mitjans convencionals de mesurar el poder o la geopolítica (territori, matèries primeres i força militar), ja no poden copsar aquesta nova realitat: la globalització desigual.
Alhora amb la fi de la guerra freda, la fractura Nord-Sud ha adquirit noves dimensions, que afecten seriosament la discussió sobre el futur de l’Estat. N’hi haurà prou en esmentar dues coses. Primer, que l’impacte de la globalització és, de forma general, força diferent en les societats del "centre" (altament industrialitzades, amb democràcies liberals consolidades i amb un alt grau d’institucionalització interna i externa) i les de la "perifèria" (parcialment industrialitzades o no industrialitzades, amb sistemes de govern autoritaris o semiautoritaris i amb una baixa institucionalització). Segon, que el fet que més de 40 països no hagin tingut cap conflicte armat en els darrers 50 anys permet pensar en un factor diferencial: una pax democràtica, l’impacte combinat de la creixent interdependència econòmica i de règims democràtics, que fa força impensable que les societats i estats del Nord recorrin en el futur a la guerra per resoldre els seus antagonismes; la victòria probablement no compensaria les pèrdues. Per tant, el planeta es divideix en dues regions clares: una zona de "pau", on els antagonismes difícilment es resoldran mitjançant episodis bèl·lics; i una zona de "turbulència i conflictivitat virulenta", que abasta gran part del Sud.
Pel que fa a la regionalització econòmica, és un fet ja d’abast mundial, que sembla indicar que per a molts països la cooperació i la integració sembla ser una opció estratègica per tal de desenvolupar-se i sobreviure. Naturalment, el fenomen es dóna amb nivells relativament baixos d’integració (unió duanera o zona de lliure comerç interna), com en el cas del Tractat de Lliure Comerç entre Canadà, Estats Units i Mèxic o amb nivells potencialment molt alts (inclosa la unió econòmica i monetària) com en la Unió Europea. La paradoxa és que la regionalització és alhora un factor d’exclusivisme i proteccionisme (en donar prioritat als interessos dels seus membres front els "altres") i un factor potencial d’integració econòmica mundial (en potenciar-se la integració regional i els acords entre "blocs" o "regions").
La regionalització coexisteix amb els fenòmens que permeten parlar de "globalització desigual" o desequilibrada. Un dels més importants en aquests anys noranta és el de la recerca d’identitat per part de grups i comunitats confrontades a situacions de possible conflicte o bé que veuen les tendències a la globalització com una amenaça, en el sentit de dissolució de la identitat o la uniformització. S’ha de notar que aquest és un dels cavalls de batalla més nous de l’extrema dreta a tota Europa, i en particular a França.
D’aquí les dificultats en trobar instruments d’anàlisi per a la nova realitat dels anys noranta, caracteritzada per la inexistència de centre clar i definit. Cap estat vol ja –o pot— exercir de líder que guia o obliga a la resta vers una finalitat concreta, ni tan sols els Estats Units d’Amèrica. Probablement, els estats (almenys el més poderosos) no han perdut l’ambició de controlar-lo tot, però això xoca amb la creixent autonomia dels actors no estatals. Dit d’una altra manera, tot i que a nivell ideològic pot parlar-se d’una preponderància quasi hegemònica del liberalisme (en el sentit de teoria política) i del capitalisme de mercat, és a dir, del triomf de la concepció dominant de la modernitat occidental, Occident ja no és el centre del món, almenys de totes les seves dimensions. No hi ha centralitat ni finalitat nítides, almenys atribuïbles a un únic actor.
Amb tot, s’ha d’insistir en què en un sistema internacional en plena mutació, els estats seguiran essent un element central del mateix i les relacions establertes entre ells, un dels factors d’estabilitat més eficaços. I això coexistirà amb fenòmens complementaris: la consolidació d’entitats supraestatals de nou tipus, com ho és el procés comunitari a Europa –i que no es pot definir amb les categories clàssiques de la Teoria de l’Estat, el Dret Constitucional o la Ciència Política—, i l’enfortiment de les entitats subestatals (regions, governs locals) i no només en els casos de "nacionalismes històrics" sinó com a tendència generalitzada.
Miquel Caminal
Segle XXI |
